Mare Orientale
.png){kind=link}
El Mare Orientale (Mar Oriental en llatí) és un mar llunar que, encara que és una de les característiques més grans de la Lluna, és a penes visible des de la Terra, degut a que es troba en el llímit de la seua cara visible.[1] La seua conca és la més circular de les mars llunars, i posseïx una vora pràcticament completa. Encara que el seu nom indica que es troba cap a l'Est, es troba en realitat en el Oest llunar.[1] Es creu que la mar va ser formada en el periodo Ímbrico.[2]
Característiques
[editar | editar còdic]Té un diàmetro de 327 quilómetros,[3] i un àrea de 69 000 quilómetros quadrats.[4] El seu punt més elevat està en la paret Oest, en una altura de 6 km sobre el promig llunar; el seu punt més baix està en el seu interior, 5 km baix el promig llunar.[5]
A diferència de les atres mars, l'interior del Mare Orientale té relativament poc basalt. La colisió que ho va formar va donar com resultat la formació de tres anells concèntrics. Els anells interiors són coneguts com els Montes Rook, i l'exterior com els Montes Cordillera. El diàmetro de 327 quilómetros es referix a la capa basáltica interior; el diàmetro de tota la conca d'impacte és de 930 km.[2]
El material que rodeja la conca és del periodo Ímbrico Inferior, i el material interior és del periodo Ímbrico Superior.[1]
Descobriment
[editar | editar còdic]_full.png){kind=link}
Es creu que va ser batejat en el seu nom actual pel astrònom alemà Julius Heinrich Franz en el seu llibre de 1906 Der Mond. Varen existir atres reclamacions posteriors del seu descobriment: En 1937 en la revista Journal of the British Astronomical Association reporta el descobriment de l'astrònom Percy Wilkins de lo que ell va cridar el Mare X.[6] Patrick Moore reclama en el seu llibre de 2001 On the Moon, haver descobert i batejat la mar en 1946.[6]
En 1876 va existir un predescubrimiento del Mare. El geólogo nortamericà Nathanial Shaler, en el seu artícul Investigation of llunar phenomena undertaken at Harvard College Observatory in 1871, va fer l'observació de que els Montes Rook devien ser la vora d'un cràter de mils de quilómetros de diàmetro, descrivint de manera correcta la posició i tamany aproximat de Orientale.[6]
Durant la década de 1960, mentres l'equip de Gerard Kuiper produïa un mapa rectificat de la Lluna, proyectant fotografies llunars sobre una gran esfera blanca, la naturalea de Mare Orientale, com una gran conca d'impacte, va anar redescubierta[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Llunar prospector: Atles Llunar: Mare Orientale [1] archivat en Wayback Machine. (http://lunar.arc.nasa.gov/science/ [2] archivat en Wayback Machine.)
- ↑ 2,0 2,1 Wood, C.A. (2004) Impact Basin Database [3] archivat en Wayback Machine.
- ↑ The Moon: Mare Orientale (http://the-moon.wikispaces.com [4] archivat en Wayback Machine.)
- ↑ J. L..Whitford-Stark (1982) A Preliminary Analysis of Llunar Extra-Mare Basalts: Distribution, Compositions, Ages, Volumes, and Eruption Styles. The Moon and Planets 26, 323-338. (Taula en àrees marines llunars) [5] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Cook, A.;Robinson, M. DIGITAL ELEVATION MODELS OF THE LUNAR SURFACE. Workshop on New Views of the Moon II
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Chuck Wood Who Discovered Orientale? [6] archivat en Wayback Machine. Observing the Sky (19 Oct 2003)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mare Orientale» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.