Martells de Pitágoras
La llegenda dels martells de Pitágoras relata l'història de cóm Pitágoras (VI) va aplegar a descobrir els fonaments de la música, en passar per enfront d'una herrería i escoltar el sò de quatre martells.
Pitágoras hauria buscat per llarc temps els criteris racionals que determinaren les consonante musicals. Un dia, guiat per la divinitat, va passar per una herrería de la qual emergien sons musicals armoniosos. Es va acostar en sorpresa, puix els timbres musicals semblaven provindre dels martells que, en ser colpejats de manera simultànea, produïen sons consonants i dissonants. En examinar-los, va descobrir que els martells pesaven 12, 9, 8 i 6 lliures respectivament. Els martells A i D estaven en raó 2:1, que és la raó d'una octava. Els martells B i C pesaven 9 i 8 lliures, les seues raons sobre el martell A sò 12:9 (= 4/3 = quarta musical) i 12:8 (= 3/2 = quinta musical). L'espai entre B i C és la raó 9:8, que és igual al to musical sancer o «fonamental» del interval musical.[1]
La llegenda – que pot rastrejar-se fins al Enchiridion harmonices de Nicómaco, II[2] – es demostra falsa, a lo manco en lo que als martells respecta. Estes proporcions són de fet rellevants en lo que fa a la llongitut d'una corda (i.i. una monocuerda): utilisant els intervals fonamentals, és possible construir els sèt tons bàsics de la escala diatònica utilisada en música moderna, i Pitágoras certament va poder haver tingut gran influència en el descobriment d'estes proporcions, pero les proporcions no guarden la mateixa relació en el pes dels martells i els tons produït per ells.[3] Supostament, Pitágoras va remarcar que el martell A produïa consonància en el martell B quan eren colpejats al unísono, i el martell C produïa consonància en el martell A, pero els martells B i C eren dissonants. El martell D produïa tal consonància en el martell A que semblaven estar "cantant" la mateixa nota.
Les raïls d'este mit es troben enterrades entre antics valors i arquetips, i les senyes empíriques oferides són per demés enganyosos, mes els mits i somis d'una civilisació són jujats no per la veracitat o falsetat de les seues veritats empíriques, sino per l'expressió de les complexitat intelectuals i espirituals que revelen dins de la cultura. A partir dels quatre valors matemàtics revelats en el mit dels martells, i en sostindre que el sò és quantitatiu i que els intervals musicals poden ser medits científicament valent-se únicament de proporcions (o raons), els filòsofs pitagórico i platònics varen desplegar el cosmos musical de la escala diatònica i varen desenrollar aixina un aparat aritmètic dotat d'alguns dels càlculs matemàtics més rigorosos coneguts en l'Antiguetat i fins a durant l'Edat Mija.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Boecio, De institutione musica.The Cambridge History of Western Music Theory (en anglés).
- ↑ Weiss, Piero, and Richard Taruskin, eds. Music in the Western World: A History in Documents. 2nd ed. N.p.: Thomson Schirmer, 1984. 3. Print.
- ↑ Christensen, Thomas, ed. The Cambridge history of Western music theory. Cambridge: Cambridge University Press, 2002. 143. Print.
- ↑ Op. cit. Thomas Christensen.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Martillos de Pitágoras» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.