Metàfora

Erro al crear miniatura:

Caricatura política apareguda en la revista nortamericana Puck en 1894 de l'ilustrador S. D. Ehrhart en la que es mostra a una llauradora, de nom "Partit Demòcrata", que es refugia d'un tornado de canvi polític.

La metàfora (del llatí metaphŏra, pres a la seua volta del grec μεταφορά; pròpiament “trasllat”, “desplaçament”; derivat de metapheró “yo transporte”) és una figura lliterària que es referix directament a una cosa mencionant una atra,és dir, és el desplaçament de significat entre dos térmens en una finalitat pràctica i estètica. Metàfora significa lliteralment "transferència de significat". La metàfora és una de les figures retòricas més importants en lliteratura. En el camp de la Lliteratura, li l'ha classificat com un tropo o identificació de dos realitats que contenen alguna semblança entre elles. Per eixemple, Miguel de Cervantes en el capítul XIII de la primera part de Don Quixot de la Taca, construïx la descripció de Dulcinea a partir d'un conjunt de metàfores:

Que els seus cabells són d'or, el seu front de camps elíseos, les seues celles arcs del cel, els seus ulls sols, les seues galtes roses, els seus llavis corals, perles les seues dents, alabastre el seu coll, marbre el seu pit, marfiles seues mans, la seua blancor neve (....)

Cada parell d'elements compartixen una semblança que permet l'idealisació de la bellea de Dulcinea: ulls en sols, galtes en roses, llavis en el color del coral, perles en dents, i la blancor de la pell s'expressa per mig d'elements com el marbre i la neu. 

La metàfora consistix en un tipo d'analogia o associació entre elements que compartixen alguna similitut de significat per a substituir a un per l'atre en una mateixa estructura. Una metàfora expon dos coses en conjunt que permeten la sugerència a comparar-se i interpretar-se com un sol concepte. Es troba bàsicament en tots els camps del coneiximent, ya que respon a convencions semàntiques donades per una cultura, que estan implícites en ellenguage. Al conjunt de metàfores en una mateixa estructura, se li nomena metàfora continuada o alegoria. El terme és important tant en teoria lliterària (en la retòrica tradicional a on definix a un tropo de dicció, i també en estudis recents que l'ubiquen com a element fonamental per a entendre el discurs narratiu baix una perspectiva hermenéutica i fenomenològica); i en llingüística (a on és una de les principals causes de canvi semàntic).

La metàfora en teoria lliterària

La Teoria lliterària ha atribuït a Aristóteles els primers estudis sobre la metàfora en la seua Art Poètica. El seu Tractat va donar pauta a l'especialisació de l'estudi de la metàfora en vàries branques del pensament i en la mateixa teoria lliterària. La seua accepció més reconeguda és com tropo lliterari, és dir, un recurs estètic que té que vore en la relació entre dos térmens que produïxen certa tensió en el significat d'un poema. Per un atre costat, a lo llarc de l'història, les reflexions en la llingüística i la filosofia varen conduir a un nou rumbo l'abstracció de la metàfora. Solidando les seues bases en un punt de vista hermenéutico, es convertix en un llindar que dona accés a comunicació sensible. El concepte no es delimita a la forma estructural de la poesia lírica, sino també va començar a utilisar-se en el discurs narratiu de ficció, puix es partix del punt de que els «móns» expressats en la lliteratura no diferixen del món tangible i els processos sensibles comunicats per la metàfora conecten a abdós móns. Metàfora ya no va ser delimitat a un recurs estètic en l'estructura formal de dos paraules, sino que va adquirir un sentit simbòlic que estructura a diverses parts d'un discurs, gràcies a la seua qualitat per a expressar nous significats tant conceptuals com a sensorials implícits en les frases descriptives.

La definició aristotèlica de la metàfora (s. IV a. C.)

d'Aristóteles prové la primera definició teòrica sobre la metàfora. El concepte aristotèlic de  Metàfora és la següent: «Metàfora és transferència d'un nom d'una cosa a una atra». Metàfora s'entenia com una substitució d'un nom per un atre. Aristóteles crida nom a cada objecte i sobre les seues qualitats o aspectes propis els classifica en dos categories o paradigmas: el primer correspon als noms de gènero i el segon a noms d'espècie. També distinguix entre un llenguage comú i un llenguage estètic i metafòric. El comú sugerix que cada nom siga combinat en estructures pertanyents a la seua mateixa categoria: els noms d'espècie són conjugats i estructurats en térmens corresponents al seu mateix grup. I els noms de gènero també. Un poeta, sent capaç d'observar les semblances entre noms que no pertanyen al mateix grup, fa moviments o transferències que doten allenguage comú en llenguage metafòric. La transferència de sentit pot donar-se de quatre formes:

1. D'espècie a espècie
2. De l'espècie al gènero
3. Del gènero a l'espècie
4. Metàfora per analogia

A partir d'eixa classificació semàntica de les coses, s'expressa una forma matemàtica per a substituir-els; mostrant que el resultat és una metàfora, un resultat en un nou significat estètic o bell. «Aristóteles definix a la metàfora com un doble mecanisme metonímic de quatre térmens, el segon manté la mateixa relació que el quarto en el tercer: B és a A, lo que D és a C; la vellea és a la vida lo que la vespradeta és al dia. Entre vellea i vida es dona la relació metonímica, i el desplaçament analògic es funda en la continuïtat».

Ademés, considera una relació intrínseca entre poètica i moralitat:

«És sobretot lo demés important el saber-se servir de les metàfores, que en veritat, açò solament no es pot deprendre d'un atre, i és índex de natural ben naixcut, perque la bona i la bella metàfora és contemplació de semblances»

La tradició posterior aristotèlica

La tradició que va continuar a Aristóteles, va enfocar la seua atenció en el caràcter abans mencionat pel filòsof, a on metàfora pertany a la transferència o substitució d'un sintagma dins dels seus paradigmas, en la finalitat de desenrollar semblances entre dos térmens en un llenguage líric. La metàfora va jugar un paper molt important en la poesia a partir del Barroc. (Vejau Conceptisme i Culteranisme). Fins a el XVIII, a partir de César Chesneau Dumarsais, en el seu tractat sobre els tropos (Traité dones tropes) 1730, la percepció sobre la metàfora va evolucionar cap a un criteri sintagmático, constituint-se com un tropo, un producte de l'unió de la combinació de térmens.

La concepció de la metàfora com un procés de substitució canvia a finals d'el XVIII, en els estudis d'Ivor Armstrong Richards i de William Empson, que reemplacen el caràcter de substitució pel de la interacció de significats, puix ells consideren que l'orige de la metàfora està en el pensament i no en la paraula, de modo que en combinar-se eixes traces, produïxen una significació més complexa que per separat.

La metàfora com a figura retòrica

La metàfora és una [figura retòrica] que consistix en denominar, descriure o calificar una paraula a través del seu pensament o idea en una atra paraula, per lo tant es classifica dins dels tropos. Consta, puix, de tres elements:

• El tenor o terme real és allò de lo que en realitat es parla;
• El vehícul o terme imaginari és alguna cosa que s'assembla al terme real;
• El fonament és la semblança entre el tenor i el vehícul. Aixina, en la predicació metafòrica «Els teus ulls són la mar», el sintagma els ulls és el tenor; la mar és el vehícul i el fonament és el color blau obscur dels ulls,com dir-li que lindo ulls tens. La metàfora es diferencia de la comparació o símil (que també associa dos térmens en funció de la seua semblança) perque en lloc de relacionar dits térmens per mig de verps que indiquen semblança («Els teus ulls s'assemblen a la mar») o oracions comparatives («Els teus ulls com la mar»), els unix només per mig del verp ser («Els teus ulls són la mar») o convertint un dels térmens en complement del nom («La mar dels teus ulls») o aposició («Els teus ulls, la mar») de l'atre. És dir, una comparació establix que A és com a B; una metàfora diu que A és B o substituïx B per a. La metàfora afirma que els dos objectes de comparació són idèntics, i la comparació establix una similitut. Ya que esta diferència és formal, molts teòrics posteriors a eixa definició,opten per tractar la comparació (o símil) i la metàfora com un únic fenomen, denominat a voltes image.

La metàfora en la que apareixen abdós térmens es denomina metàfora explícita. Quan el terme real no apareix, li la denomina metàfora implícita («Els llac del teu rostre»). En expressar alguna cosa a partir d'una atra cosa, s'establix (o s'aplega a descobrir) una correspondència (la semblança) entre els térmens identificats. Esta pot ser trivial o resultar sorprenent, en el cas del quals paraules que expressen el terme imaginari adquirixen resonàncies inesperades. A lo llarc de l'història de la lliteratura, s'observa una progressió en la semblança, que en un primer moment es referix a aspectes sensibles com la forma i el color, pero va tornant-se més abstracta, fins a alcançar un cas llímit (l'image visionària) en que lo únic que resulta semblant entre el terme real i l'imaginari és l'emoció que abdós susciten en el poeta.

La metàfora com a símbol. El grup "M"

En la Retòrica general (1970), metàfora és una modificació del sentit d'elements no llingüístics que es comparen: els semas o unitats mínimes de significació comunes entre dos signes (no necessàriament llingüístics) entren en contacte. Consideren a la metàfora un símbol, per la qual cosa implica una correlació entre l'image i la cultura, una visió semiòtica. En atres paraules, el grup "M" va buscar una explicació de la metàfora a partir d'elements mínims de significació, «semas», que en interactuar els d'una estructura en els de l'atra estructura en una "intersecció", produïxen un nou significat: un eixemple, en paraules d'Helena Beristáin, és el vers de Pablo Neruda: «En la cadera clara de la costa». En l'interacció entre el substantiu «cadera clara» i el genitiu «de la costa», hi ha un "excedent de sentit" entre semas comuns: la llínea clara de la pell humana i la llínea clara dellitoral de la terra. Ademés, els semas no comuns («ser humà» i «costa») permeten apreciar una metàfora especial, denominada «sensibilizadora», puix dota de característiques humanes a alguna cosa que no ho és; lo que tradicionalment s'havia denominat prosopopeya.

La metàfora viva

La metàfora viva (1975) es fonamenta en la epistemologia d'Husserl, i en la semàntica d'Emile Benveniste. És un método d'interpretació compost per huit estudis a on Paul Ricoeur  defén el caràcter hermenéutico de la metàfora, anteriorment propost per Friedrich Nietzsche i José Ortega i Gasset. Dota a la metàfora de la condició per a descriure la realitat per mig d'un llenguage simbòlic i per això, prístino. No obstant, els seus texts baix una concepció filosòfica i llingüística, establixen interconexions en els estudis lliteraris d'el XX, ubicant a la metàfora com un primer nivell conceptual dins del discurs. Ricoeur pren com a unitat mínima de significació conceptual a la frase, pero no descarta com a forma també a la paraula. En este llibre introduïx el concepte de metàfora viva. El valor primordial de la metàfora no residix en ser ornamental, sino que oferix nous nivells d'informació, per mig d'una metàfora plantejada en un text, més allà dels significats que pot tindre en un primer nivell, correspon en paral a accions humanes. Davant este punt de vista, els móns expressats en la lliteratura no diferixen del món humà i la metàfora juga el paper de «activar» eixe recort per mig d'instants reflectits en semas que reconstruïxen percepcions i conceptes, que s'encadenen en la construcció d'un mensage més ampli. Els teòrics lliteraris han utilisat este concepte per a l'anàlisis hermenéutico de texts poètics. S'estudia un discurs des d'un punt de vista estructuralista; és dir, partint de la metàfora-frase com a unitat primera de significació conceptual d'una estructura major, en intencions lliteràries. La metàfora no solament es percep com un element en resonàncies en el pensament humà en que s'escriu el text, sino també en les demés metàfores i estructures que completen el poema.

La metàfora icònica, la narratividad metafòrica

Llum Aurora Pimentel, repren/reprén com a antecedent la metàfora viva de Paul Ricoeur aplicada a la teoria lliterària dels texts de ficció i enfoca el seu estudi en el discurs narratiu. La metàfora és una estructura que revela el seu caràcter d'abstracció en pensar-se des de varis nivells. A diferència de Ricoeur que ubicava un caràcter simbòlic en la metàfora, reconeix el seu valor icònic dins del discurs ficcional, com una significació sintètica i simultànea, una tensió entre dos contexts que produïx el plaer estètic i que reconstruïx espais dins del discurs, no solament inteligibles, sino sensibles.

La metàfora en llingüística

La metàfora és una de les vies de canvi semàntic més comuns. A sovint l'us metafòric d'alguna paraula coexistix en elliteral fins a adquirir ranc propi: la falda de la montanya rep este nom per la seua semblança en les faldes, les pates dels mobles per les pates dels animals, la rata de l'ordenador pel chicotet mamífer rosegador, etc.

La metàfora en llingüística cognitiva

Segons la perspectiva desenrollada per Lakoff i Johnson dins de la llingüística cognitiva, la metàfora és un mecanisme de la cognició humana que permet entendre i experimentar un tipo de coses en térmens d'una atra, és dir, la metàfora permet manejar conceptes abstractes i complexos per mig d'uns atres més concrets i senzills.

Metàfores conceptuals

Un eixemple comú, arreplegat en Conca (2007), està en el concepte de idees, el qual manegem en térmens associats al concepte aliments: <smallES IDEES SÓN ALIMENTS correspon a la metàfora conceptual que sistematisa expressions metafòriques com No m'engullc això que dius, El tema és difícil de digerir, ¿metàfores? ¿en qué es mengen?, entre unes atres. D'acort en Lakoff i Johnson, l'estructura interna de la metàfora conté un domini orige, el qual presta els seus conceptes, i un domini destine, en el que se superponen els conceptes prestats. En la metàfora conceptual <smallES IDEES SÓN ALIMENTS, el domini orige és ALIMENTS, mentres que IDEES el domini destine. Els dominis orige i destí s'enllacen per mig de l'establiment de correspondències ontològiques i correspondències epistémicas. Les correspondències ontològiques vinculen porcions d'abdós dominis, en el cas de la metàfora mencionada IDEES correspon a ALIMENTS, DIGERIR correspon a COMPRENDRE. Les correspondències epistémicas «expressa[n] les intuïcions que extraem del domini orige per a raonar sobre el domini destine» (Conca, 2007, p. 102), en este cas, si els aliments nutrixen el cos, les idees nutririen la ment. Atres metàfores conceptuals, presentades per Lakoff i Johnson (1995) i Conca (2007), són:

• UNA DISCUSSIÓ ÉS UNA GUERRA: Ej. Els teus arguments són indefendibles.
• <smallES TEORIES SÓN EDIFICIS: Ej. La seua tesis es construïx sobre fonaments dèbils.
• <small'AMOR ÉS UNA GUERRA: Ej. No deixaré de barallar pel seu amor.
• EL TEMPS ÉS ALGUNA COSA VALIÓS: Ej. No desperdicies el teu temps.

Metàfores orientacionals

D'acort en Lakoff i Johnson (1995), són un atre tipo de metàfores en les que no s'estructura un concepte en térmens d'un atre, la majoria es relacionen en orientacions espacials dalt-avall, dins-fòra, davant-darrere, central-perifèric; el funcionament d'estes metàfores es basa en l'experiència física i cultural dels individus. Per eixemple, en espanyol existixen les següents relacions:

• FELIÇ ÉS DALT, TRIST ÉS AVALL: Ej. alçar l'ànim, estar deprimit.
• MÉS ÉS DALT, MENYS ÉS AVALL: Ej. el preu és molt elevat, la desocupació va a la baixa.
• UNA CONDICIÓ SOCIAL FAVORABLE ÉS DALT, UNA CONDICIÓ SOCIAL DESFAVORABLE ÉS AVALL: Ej. Lo més baix de la societat, Està escalant en les classes socials.

Metàfores d'image

Són un atre tipo de metàfores, “són metàfores concretes que proyecten l'estructura esquemàtica d'una image sobre la d'una atra” (Conca, 2007, p. 104). Alguns eixemples senzills són Itàlia és una bota, La rata de la computadora o La boca del riu.

Vore també

• Alegoria
• Figura retòrica
• Image
• Joc de paraules
• Metonímia
• Tropo
• Llingüística cognitiva
• Nau de l'Estat
• Roda de la fortuna

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Metàfora en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Metàfora en Viquidites.