Meteorit
Un meteorit és un meteoroide que alcança la superfície d'un planeta degut a que no es desintegra per complet en l'atmòsfera.
La lluminositat deixada en desintegrar-se es denomina meteor.
El terme meteor ve del grec μετέωρος meteors, que significa «fenomen en el cel». S'ampra per a descriure el centelleig lluminós que acompanya la caiguda de matèria del sistema solar sobre l'atmòsfera terrestre. Dit centelleig es produïx per l'incandescència temporal que sofrix el meteoroide a causa de la pressió de choc (l'aire atmosfèric es comprimix en chocar en el cos i, en aumentar la pressió, aumenta la temperatura, que es transferix al meteoroide), no de la fricció.[1][2] Açò ocorre generalment a altures entre 80 i 110 quilómetros sobre la superfície de la Terra.
Este terme s'ampra també en la paraula meteoroide, en la que nos referim a la pròpia partícula sense cap relació en el fenomen que produïx quan entra en l'atmòsfera de la Terra. Un meteoroide és matèria que gira al voltant del Sol o qualsevol objecte de l'espai interplanetario que és massa chicotet per a ser considerat com un asteroide o un cometa. Les partícules que són més chicotetes encara reben el nom de micrometeoroides o grans de pols estelar, lo que inclou qualsevol matèria interestelar que poguera entrar en el sistema solar. Un meteorit és un meteoroide que alcança la superfície de la Terra sense que s'hi haja vaporizado completament.
Generalment, un meteorit en la superfície de qualsevol cos celest és un objecte que ha vingut des d'una atra part de l'espai. Els meteorits també s'han trobat en la Lluna i Mart.
Els meteorits la caiguda dels quals es produïx davant de testics o que es conseguixen recuperar instants despuix de ser observats durant el seu trànsit en l'atmòsfera són cridats «caigudes». El restant dels meteorits es coneixen com a troballes. A la data (mediats de 2020), existixen aproximadament 1050 caigudes atestades que varen produir espècimen en les diverses coleccions del món. En contrast, existixen més de 31000 troballes de meteorits ben documentats.[3]
Els meteorits es nomenen sempre com el lloc en a on varen ser trobats,[4] generalment una ciutat pròxima o alguna característica geogràfica. En els casos a on molts meteorits són trobats en un mateix lloc, el nom pot ser seguit per un número o una lletra (eixemple: Allan Hills 84001 o Dimmitt (b)).
Categories
[editar | editar còdic]Tradicionalment els meteorits s'han dividit en tres àmplies categories:
- Meteorit pedregoso (roques), integrades principalment pels minerals de silicat; aerolito o litito.
- Meteorit metàlic, es componen en gran part de ferro-níquel; siderito.
- Meteorit pedregoso-metàlic, que contenen grans cantitats de material metàlic i rocós; litosiderito.
Els moderns esquemes de classificació dividixen els meteorits en grups segons la seua estructura, composició química i isotòpica, i mineralogia.
- Escala de Torí, és un método de classificació del perill d'impacte associat als objectes de tipo NEO (Near Earth Objects, objectes propencs a la Terra), entre els que es troben asteroides i cometas.
Fenomen de caiguda de meteorits
[editar | editar còdic]
La majoria dels meteoroides es desintegren en incorporar-se en l'atmòsfera de la Terra; no obstant, s'estima que 100 meteorits de divers tamany (des de chicotets cudols fins a grans roques del tamany d'una pilota de bàsquet) entren en la superfície terrestre cada any; normalment solament 5 o 6 d'estos són recuperats i són descoberts per científics. Pocs meteorits són lo prou grans per a crear cràters que evidencien un impacte. En lloc d'açò, solament apleguen a la superfície a la seua velocitat terminal (caiguda lliure), i la majoria tan solament crea un clot chicotet (vore:capacitat de penetració). No obstant, alguns dels meteorits que cauen han causat dany a immobles, ganado, i inclús a la gent.
Els grans meteoroides podrien chocar en la Terra en una fracció de la seua velocitat còsmica, originant un cràter de hipervelocitat d'impacte. El tamany i tipo del cràter dependrà del tamany, de la composició, del grau de fragmentació, i de l'àngul entrante del meteorit. La força de tals colisions té el potencial de causar una destrucció extensa.[5][6] Els chocs a hipervelocitat més freqüents, normalment són causats per un meteorit metàlic, els quals són més resistents i transiten intactes en l'atmòsfera terrestre. Alguns eixemples de cràters causats per meteoroides metàlics inclouen al cràter Barringer, els cràters de Wabar, i el cràter de Wolfe Creek, ya que en estos cràters es va trobar un meteorit metàlic o els seus fragments. En contrast, inclús els cossos pedregosos o gelats que són relativament grans (com els cometes chicotets o els asteroides) i que apleguen a pesar millons de tonellades, són frenats en l'atmòsfera, i per lo tant no fan cràters d'impacte.[7] Encara que tals acontenyiments no són freqüents, poden provocar una considerable commoció; el famós event de Tunguska provablement va resultar de tal incident.
Grans objectes pedregosos (de centenars de metros en diàmetro o més i que conseguixen pesar decenes de millons de tonellades o més) poden alcançar la superfície i causar grans cràters, no obstant, estos són molt rars. Estos acontenyiments generalment són tan enèrgics que el meteor impactor es destruïx per complet sense deixar cap meteorit. (El primer vestigi d'un meteorit pedregoso trobat en associació en un gran cràter d'impacte va ser el cràter de Morokweng en Suràfrica,[8] descobert en maig de 2006).
Existixen varis fenomens ben documentats sobre caigudes de meteorits que varen ser atestats, aun cuando estos varen ser massa chicotets per a produir cràters de hipervelocitat.[9] L'estela de fòc que es genera mentres el meteoroide passa a través de l'atmòsfera pot lluir molt lluenta, aplegant a rivalizar en intensitat en el Sol, encara que la majoria són molt difusos i no es poden apreciar inclús durant la nit. S'han reportat albiraments en diversos colors, que inclouen al groc, el vert i el roig. Els flashes i les explosions de llum poden ocórrer mentres l'objecte es desintegra. A sovint, durant les caigudes de meteorits s'escolten explosions, detonació, i rugits que poden ser causades per explosions sónicas, aixina com ones expansives que resulten de la fragmentació del cos. Estos sons poden ser escoltats sobre àmplies àrees que apleguen a comprendre varis mils de quilómetros quadrats. Atres sons que es produïxen poden ser chiflidos i chiulits, pero són pobrement compresos. No és inusual que despuix del pas de l'estela de fòc, en l'atmòsfera es ressague un rastre de pols per cert temps.
Mentres que els meteoroides es calfen durant el seu pas a través de l'atmòsfera, les seues superfícies es derriten i experimenten l'ablació tèrmica. Durant este procés poden ser esculpidos en vàries formes, donant per resultat profundes «chafades digitals», en forma de muescas sobre les seues superfícies anomenades els regmagliptos. Si el meteoroide manté una orientació fixa per cert temps sense tambalejar-se, pot desenrollar un «nas en forma de con» o una forma cònica. En sofrir la desacceleració, la capa superficial fosa es solidifica en una fina corfa de fusió, la qual en la majoria dels meteorits és negra (en algunes acondritas, la corfa de fusió pot ser llaugerament rojosa). En els meteorits pedregosos, la zona afectada per la calor tan solament comprén uns pocs milímetros de gruixa; en els meteorits metàlics (els quals són millors conductors de calor), l'estructura de metal pot ser afectada per la calor fins a 1 centímetro baix de la superfície. S'ha reportat que quan aterrisen els meteorits, són una miqueta càlits al tacte, pero mai són extremadament calents. No obstant, els informes varien grandement, ya que alguns meteorits són avistar "cremant-se" durant el seu aterrisage, mentres que uns atres s'avistar formant una capa de gèl sobre la seua superfície.
Els meteoroides que experimenten la fragmentació en l'atmòsfera poden caure com una pluja de meteorits, les quals poden variar des de tan sol unes poques roques, fins a mils de cudols. L'àrea sobre la qual cau una pluja de meteorits es coneix com a “camp de dispersió”. Els camps de dispersió comunament tenen forma elíptica, a on el seu eix major sempre és paralel en la direcció de vol del meteoroide. En la majoria dels casos, els meteorits més grans d'una pluja són trobats una miqueta més llunt que el restant de les roques dins del camp de dispersió.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Meteors in Earth's Atmosphere» (en anglés). Consultat el 5 de giner de 2012.
- ↑ «What is a Meteor?» (en anglés). Consultat el 5 de giner de 2012.
- ↑ «Meteoritical Bulletin Database».
- ↑ «Meteoritical Society Guidelines for Meteorite Nomenclature». Archivat des d'el original, el 26 de maig de 2008. Consultat el 12 de setembre de 2007.
- ↑ «Chapman et al. (2001)». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016.
- ↑ «Make your own impact at the University of Arizona».
- ↑ Bland P.A. and Artemieva, N A. (2006) The rate of small impacts on Earth. Meteoritics and Planetary Science 41, 607-631.
- ↑ * Maier, W.D. et al. (2006) Discovery of a 25-cm asteroid clast in the giant Morokweng impact crater, South Africa. Nature 441, 203-206.
- ↑ Sears, D. W. (1978) The Nature and Origin of Meteorites, Oxford Univ. Press, New York.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Meteorito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.