Migració indoaria

Els models de la migració indoaria discutixen les distintes possibilitats de migracions prehistòriques dels primitius indoarios fins als seus assentaments històricament demostrats en el noroest del subcontinent indi (principalment l'àrea de l'actual Pakistan) i des d'allí fins al restant del nort de l'Índia (vejau Poblament de l'Índia).

Archiu:Indo-Iranian origins.png

Cultures arqueològiques associades en la migració indoaria (segons l'enciclopèdia EIEC (Enciclopèdia de cultura indoeuropea): * cultura de Andrónovo, * cultura Yaz, * cultura BMAC (complex arqueològic Bactria Margiana), * cultura del riu Swat, * cultura del Cementeri H, * cultura dels depòsits de coure (Copper Hoard), * cultura de la ceràmica grisa pintada (Painted Grey Ware).

L'idea de l'existència d'una migració de indoarios en l'Índia prové d'evidències llingüístiques, pero inclou una multitut de senyes de la religió i els rituals védicos, la poètica i alguns aspectes de l'organisació social i la tecnologia de carros.

Els indoarios deriven d'un grup protoindoiranio, generalment identificat en les cultures de Sintashta i d'Andrónovo (en la Edat del Bronze), del nort del mar Caspio. Es presumix que la seua migració cap al sur, fins al noroest del subcontinent indi, va tindre lloc a fins de la Edat del Bronze, contemporànea a la fase final de la cultura Jarappa (entre el 1700 i el 1300 a. C.). Un influix de parlants del primitiu idioma indoario en la zona de la cordillera Hindukush (comparable en l'expansió Kushan dels primers sigles despuix de Crist) junt en els remanentes de la cultura Jarappa (en la vall del Indo) varen produir la cultura védica, creadora del Rig-veda a principis de la Edat del Ferro. Este periodo es caracterisa per una migració gradual i contínua de la població cap a l'est, primer a la planura gangética (els regnes Kuru i Panchala), i més cap a l'est (els regnes Kosala i Videja). Esta expansió de l'Edat del Ferro correspon a la cultura de la ceràmica negra i roja i la de la ceràmica grisa pintada. Molts erudits que recolzen la teoria dels indoarios que apleguen a l'Índia des de fòra de l'Índia han segut criticats per ser hinduofóbicos.

També es teoriza que la terra natal dels indoarios era l'Índia. En esta teoria, els acadèmics diuen que les migracions indoarias de l'Índia varen estimular la dispersió de les llengües indoeuropeas més allà de l'Índia.

Evidència llingüística

Els filòlecs utilisen el principi del «centre de gravetat llingüístic», que indica que és més possible que el punt d'orige d'una família d'idiomes es trobe en l'àrea de major diversitat. Es prenen com a eixemple els idiomes germànics (que inclouen al idioma anglés). Pot ser que Norteamérica tinga major cantitat de parlants d'idiomes germànics, pero casi tots ells són parlants principal o exclusivament d'anglés. El nort d'Europa —a on se sap positivament que es varen originar els idiomes germànics— té un significatiu número de parlants no solament d'anglés, sino també d'alemà, neerlandés, flamenc, frisio, suec, danés, noruec, i islandés.

Per este criteri, l'Índia, que posseïx solament una de les branques de la família d'idiomes indoeuropeos (la branca indoaria), és un candidat extremadament poc provable de ser el breçol del indoeuropeo. En canvi, Europa Oriental i Central posseïxen moltes branques de la família indoeuropea: itálica, iliria, albanesa, germànica, bàltica, eslava, tracia i grega.

Les dos principals solucions de busca de la Urheimat (llar original dels indoeuropeos) ubiquen el breçol del indoeuropeo en el veïnat del Mar Negra.

Evidència arqueològica

S'han fet intents de complementar l'evidència llingüística en les senyes arqueològiques. Erdosy senyala que

[...] la combinació dels descobriments de l'arqueologia i la llingüística s'ha complicat pel desconeiximent mutu de la complexitat, els objectius i les llimitacions d'abdós disciplines.

[...] combining the discoveries of archaeology and linguistics has been complicated by mutual ignorance of the aims, complexity and limitations of the respective disciplines.

Erdosy

Les dos disciplines se centren en dos problemes diferents: la llingüística tracta d'explicar el mapa llingüístic del sur d'Àsia, mentres que l'arqueologia intenta comprendre la transició entre la cultura de la vall del riu Indo i les cultures de la vall del riu Ganges.Els artefactes arqueològics no poden provar ni refutar les migracions. L'evidència arqueològica sobre la continuïtat no té per qué ser concloent. Segons Hauser (citat en Bryant 2001, pág. 141), un cas similar succeïx en Europa Central, a on l'evidència arqueològica mostra un desenroll llineal continu, sense marcades influències externes. Segons Mallory (citat en Blench i Spriggs, 1997), la continuïtat arqueològica es pot recolzar en totes les regions que varen parlar indoeuropeo en Eurasia, i no solament en l'Índia. Bryant ha afirmat que «l'Índia no és l'única àrea parlant d'idiomes indoeuropeos que no ha revelat cap traça arqueològica d'una immigració». Vàries migracions ben documentades històricament ―com la dels helvecios a Suïssa, l'invasió dels hunos en Europa, o l'ingrés de famílies gaélicohablantes en Escòcia― no han deixat cap constància en el registre arqueològic. Com resumix Cavalli-Sforza: «L'arqueologia pot verificar l'existència d'una migració solament en casos excepcionals». i pot ser que no siga possible identificar un llenguage dins d'una cultura material, pero els restants arqueològics poden reflectir el canvi cultural i social, que pot correspondre als canvis en la població:

Les evidències en la cultura material que corresponen al colapse de sistemes [socials], l'abandó de creències antigues, i els desplaçaments a gran escala, a voltes localisats, de la població en resposta a les catàstrofe ecològiques en el II mileni a. C. deuen tots des d'ara relacionar-se en la difusió dels idiomes indoarios.

Evidence in material culture for systems collapse, abandonement of old beliefs and large-scale, if localised, population shifts in response to ecological catastrophe in the 2nd millennium B.C. must all now be related to the spread of Indo-Aryan languages.

Segons Erdosy, els moviments poblacionals dins d'Àsia Central es deurien colocar dins d'un marc procesional, i es deurien substituir els conceptes més simplistas com a «difusió», «migracions» i «invasions».

Moviments poblacionals

Erdosy, provant hipòtesis derivades de l'evidència llingüística en contra de les hipòtesis derivades de les senyes arqueològiques, va afirmar que no existixen proves de «invasions per part d'una raça bàrbara que gojava d'una superioritat tecnològica i militar», pero

[...] en el registre arqueològic es troba una miqueta d'evidències de migracions en menuda escala des de l'Àsia central cap al sur d'Àsia a finals de el III mileni i principis de el II mileni a. C.

[...] some support was found in the archaeological record for small-scale migrations from Central to South Àsia in the clapix 3rd/early 2nd millennia BC.

Shaffer i Lichtenstein sostenen que en el II mileni a. C. varen tindre lloc considerables «processos d'reubicación». En el Panyab oriental, el 79.9 % i en Guyarat el 96 % dels llocs varen canviar el seu estat d'assentament. Segons Shaffer i Lichtenstein,

És evident que un canvi important de la població geogràfica va acompanyar este procés de localisació del segon mileni a. C. Este canvi de Harappa i, tal volta, atres grups mosaic cultural de la vall del Indo, és el moviment d'oest a est, només documentat arqueológicamente de les poblacions humanes en el sur d'Àsia abans de la primera mitat del primer mileni abans de Crist.

It is evident that a major geographic population shift accompanied this 2nd millennium BCE localisation process. This shift by Harappan and, perhaps, other Indus Valley cultural mosaic groups, is the only archaeologically documented west-to-east movement of human populations in South Àsia before the first half of the first millennium B.C.

Jim Shaffer escriu: «Les senyes arqueològiques actuals no recolzen l'existència d'una invasió indoaria o europea en el Sur d'Àsia en cap moment durant els periodos prehistòrics o protohistòrics. Al contrari, és possible documentar arqueológicamente una série de canvis culturals que reflectixen desenrolls culturals indígenes des dels periodos prehistòrics i històrics».

Segons Kenoyer:

Encara que l'organisació socioeconòmica general va canviar, continuïtat en la tecnologia, les pràctiques de subsistència, l'organisació dels assentaments, i alguns símbols regionals mostren que la població indígena no va ser desplaçada per l'invasió d'hordes de persones indoariohablantes. Durant molts anys [del sigle XX], les «invasions» o «migracions» d'estes tribus védico-àries que parlaven un idioma indoario varen explicar la decadència de la civilisació del Indo i el repentí aument de l'urbanisació en la vall del Ganges-Iamuna. Esta idea es basava en un model simplista de canvi cultural, i d'una llectura no crítica dels texts védicos.

Although the overall socioeconomic organization changed, continuities in technology, subsistence practices, settlement organization, and some regional symbols show that the indigenous population was not displaced by invading hordes of Indo-Aryan speaking people. For many years, the ‘invasions’ or ‘migrations’ of these Indo-Aryan-speaking Vedic/Aryan tribes explained the decline of the Indus civilization and the sudden rise of urbanization in the Ganga-Yamuna valley. This was based on simplistic models of culture change and an uncritical reading of Vedic texts.

Kenoyer (citat en Bryant, 2001, pág. 190)

També Häusler (citat en Plantilla:Harvcolnb opina que l'evidència arqueològica en Europa central mostra un desenroll llineal continu, sense cap influència externa marcada.

Archiu:Chariot spread.png

Este mapa combina informació històrica i arqueològica sobre la difusió del carro en radis de fusta. Les llínees isócronas es deuen considerar aproximacions de més o menys un sigle. roig (2000 a. C.): zona a on es varen trobar els carros més antics en rodes en radis de fusta (cultura Sintashta-Petrovka, que és la fase més antiga de la cultura Andronovo). taronja (1900 a. C.): extensió de la cultura Andronovo; difusió de la tecnologia dels carros en esta àrea no hauria tingut cap trava, per lo que pràcticament deu haver segut instantànea. groc (1800 a. C.): grans estepas i semidesiertos de l'Àsia central, extensió aproximada de la primerenca diàspora indoirania en eixe moment. Les primeres troballes de carros en Anatolia (Turquia) són d'esta época. vert clar (1600-1200 a. C.): el periodo kasita en Iraq, la tecnologia ingressa a China, a Pakistan (durant la composició del Rigveda, que menciona els carros) i a Europa (Carro solar de Trundholm), el carro forma part de la tecnologia de finals de l'Edat del Bronze. blau (1000-500 a. C.: Edat del Ferro en l'oest d'Europa gràcies a les migracions celtes.

Com senyala Plantilla:Harvcoltxt, «L'Índia no és l'única àrea parlant d'idiomes indoeuropeos que no ha revelat massa traces arqueològiques d'immigració».

Mallory (en Blench & Spriggs 1997) opina que la continuïtat arqueològica (falsa o no) es pot determinar no solament en l'Índia, sino en cada regió d'idiomes indoeuropeos en tota Eurasia. Vàries migracions documentades històricament —tals com les dels hunos en Europa, la dels helvecios en Suïssa, o la dels gaèlic-parlants en Escòcia— no han quedat consignades en el registre arqueològic.Cavalli-Sforza (2000) ha declarat que «l'arqueologia pot verificar l'existència d'una migració solament en casos excepcionals». Plantilla:Harvcoltxt concedixen que «per lo manco es poden traçar vàries cultures arqueològiques que es varen aproximar al subcontinent indi [des de l'oest i el nort cap a l'est], inclús encara que semblen discontínues. En canvi no hi ha cap hipotètica emigració des de l'est cap a l'oest». Plantilla:Harvcoltxt va declarar que «existixen algunes proves en el registre arqueològic de migracions a chicoteta escala des d'Àsia Central cap al Sur d'Àsia a fins de el III mileni i començos de el II mileni a. C.

Freqüentment les migracions indoiranias s'associen en la cultura de Andrónovo, el Complex arqueològic Bactria-Margiana i la cultura yaz.

Les migracions indoarias s'associen en la cultura de les tombes de Gandhara (GGC: Gandhara Greu Culture), la cultura del Cementeri H, la cultura de la ceràmica coloreada d'ocre (OCP: ochre coloured pottery culture), la cultura dels depòsits de coure (copper hoard culture) i la cultura de la ceràmica grisa pintada (PGW: painted grey ware culture).

Les primeres migracions indoarias a Pakistan es daten com a posteriors a la madurea de la cultura de Jarappa (cap al 2000 a. C.), i l'entrada dels indoarios al subcontinent indi es data durant el final de Jarappa (cap al 1700 a. C.).

La separació dels idiomes indoarios dels protoindoiranios s'ha datat entre el 2000 i el 1800 a. C. aproximadament.

El model estàndar de l'entrada dels idiomes indoeuropeos en Índia és que esta primera ona va passar per la cordillera Hindu Kush, i va formar la cultura de les tombes de Gandhara (també cridada cultura del riu Swat), prop de les fonts del riu Indo o del riu Ganges (i més provablement abdós).

Segons els llingüistes, el llenguage del Rig-veda —que és l'estrat conegut més antic del idioma sánscrito— es data entre el 1500 i el 1200 a. C.

Basats en senyes llingüístiques, varis escritors creuen que els llenguages indoarios es varen introduir en Índia a fins de el II mileni a. C. (despuix de la fixació del Rig-veda).

Es creu que els indoarios varen aplegar a Asiria (per l'oest) i a la regió del Panyab (per l'est) cap al 1500 a. C.: els mitanni (que parlaven idioma hurrita), influenciats pels indoarios, va aparéixer des del 1500 a. C. en el nort de la Mesopotamia, i la cultura de tombes de Gandhara va emergir des del 1600 a. C.

La cultura de tombes de Gandhara és el lloc més possible de la presència indoeuropea a l'est de la cordillera Hindu Kush dels portadors de la cultura rigvédica. Basat en açò, Parpola (Harvcoltxt, 1998) supon una immigració cap al Panyab (entre el 1700 i el 1400 a. C., pero també postula una primera ona inmigratoria des del 1900 a. C., que correspon a la cultura del Cementeri H. No obstant, esta cultura també podria representar a pioners dels indoiranios, similar a l'invasió dels lullubi i casitas en Mesopotamia a principis del segon mileni abans de Crist.