Mita

Cerro Ric de Potosí. Gravat en fusta.

La mita (en quechua mit'a) va ser un sistema de treball obligatori utilisat en la regió andina, tant en l'época incaica, com, posteriorment, durant la colonisació espanyola d'Amèrica; en el Perú republicà en la segona mitat del sigle xx este dispositiu jurídic de colaboració estatal va ser mantingut com a impost indígena, a falta d'economia de moneda. La mita proveïa a l'Estat de l'energia indispensable per a construir i conservar camins i ponts. Era un sistema de treball a favor de l'Estat destinat a la formació de la civilisació que implicava la construcció de centres administratius, temples, aqüeductes, cases, ponts, etc. Per mig de la mita, la població Indígena pagaria un impost no en diners o bens materials, sino que en força de treball a l'estat inca. La mita no és invent inca, ya que els estats que la varen precedir, com Moche, Sicán i Chimú ya l'usaven; en Europa també va existir, i li la cridava corvea.

En l'época Inca

En l'Imperi Inca es practicava la mita per al desenroll d'obres públiques com: la construcció de temples, aqüeductes, fortalees, camins, etc., era d'estricte compliment per als varons de tots els pobles, els quals rebien una retribució basat en el sistema econòmic de la reciprocitat en la que es basaven els incas. Es donaven ofrenes als deus, com el sol, la pluja, aigua, i molts més.

En l'época hispànica

Artícul principal → Mita minera.

La mita incaica va ser rescatada pel Virrey Toledo, transformant-la en una espècie de tribut al treball, en el qual una sèptima part dels adults varons casats de cada poble d'indis, l'edat dels quals oscilava entre els 18 i 50 anys, estaven obligats a complir en esta llabor un any de cada sis per a l'extensió del regne del Perú; els treballadors eren principalment destinats a les mines de Potosí. Per a facilitar l'implementació de la mita, Toledo va dispondre la creació de reduccions o pobles de natius a càrrec d'un corregidor que s'encarregava de designar a les persones que complirien en esta obligació.

En una primera instància, Toledo havia establit que uns 16 districtes, de Potosí al Cuzco, proveïren a una sèptima part dels hòmens adults a un any de servici en les mines, sense treballar més d'una ocasió cada sis anys. Açò sumava un total de 13 500 hòmens, que a la seua volta es dividien en tres grups de més de 4 000 cada u, que rotaban i tenien tres semanes de treball i atres tres semanes lliures, lo que mantenia un abast constant de força de treball.

Els «mitayos» devien rebre un menut salari per part dels miners, no obstant ocorrien molts casos en a on se'ls pagava salaris incomplets:

I no li paga la seua trauajo de la yda i buelta dels camins i d'acodir en les mines, dels tienpos questá i als yndios dels seus jornals. En color de les mines i tasques li ocupa en guardar ganados i tragenear [trajinar] i els fica als plans i es mor els yndios. I hazen cunbes [teixit fi] i a uns atres els mana texer roba i a uns atres els posa per rrescatadores; a estos no li paga la seua tasca i ho amaga la seua trauajo. [...] I ho haze prendre maýs i carn o chicha o formage o pa per força al seu conte d'ells i li desqüenta del seu trauajo i tasca. I en açò a la veta ixen molt pobres i en molt deute i no té qué pagar al seu tribut.

Felipe Guamán Poma d'Ayala, 1614

Ademés els «mitayos» tenien dret a rebre l'aliment per part de les seues comunitats, les quals devien mantindre també a les famílies dels mitayos absents. D'esta manera, d'un sol brochazo, entre la mitat i dos terceres parts de la força de treball minera era proveïda als propietaris de mines per la Corona a un cost en extrem baix, lo que va estimular la producció en gran.

La mita va ser implementada per a reduir els costs laborals de la mineria de l'argent en Potosí. Era un sistema de treball obligatori, equivalent al servici militar del mateix tipo, i va continuar, ya dins del periodo baix sobirania espanyola, ajudant a desenrollar internament una economia de mercat en productes i servicis per a Espanya. Cada grup d'indígenes aportava a la corona un número determinat de treballadors durant varis mesos de l'any. Estos treballadors eren movilisats dels seus llocs d'orige cap a les zones en les que se'ls requeria per a diverses activitats.

La mita establia quotes laborals que devia complir la població nativa tributària segons assignació que fera el corregidor, tant per al servici del encomendero com del posseïdor de mercés de terra o hacendado. Se sortejava periòdicament a la població indígena d'un determinat lloc per a treballar durant un determini o temps determinat al servici de la classe espanyola per mig del pagament d'un salari controlat per les autoritats. Els propietaris d'encomana deduïen dels jornals la cantitat que les persones compromeses devien pagar per concepte de tribut i el restant se'ls donava a elles. La duració de la mita minera es va fixar en dèu mesos dins de cada any i no es podia excedir d'un terç permanent de la població tributària per a ser destinada a estes llabors. A canvi de la força de treball i dels consegüents tributs que rebia l'encomendero, est tenia l'obligació de catequizar en la religió catòlica a les persones que li havien segut encomanades. El servici forçat eixercia una immensa pressió sobre la població sobretot entre els treballadors en les mines, com la de Potosí. Açò va obligar a la Corona espanyola a dur esclaus negres al virreinato per a treballar de forma precària de la mateixa manera.^{cita requerida}

Segons varis estudis, les condicions socials de la mita en les Mines de Potosí o Huancavelica, en el seu sistema de reclutament forçat, hauria segut una excepció abans que la regla en quan a les dinàmiques socials de les mines del Imperi espanyol, en gran mida per causa de que la seua producció era casi la totalitat de l'argent del virreinato de Perú i això impulsava pressió en les autoritats per a recolectar la major cantitat de guanys possibles, per la dependència de l'economia regional en els guanys de la mina i no tant dels imposts en la Real Audiència de Charcas, inclús si era per métodos controversiales. Eixos defectes no haurien succeït del tot en casos com en la Mina Sant Antonio del Nou Món, en tant el món del treball miner en l'era colonial hispanoamericana presenta variats modos d'organisar la mà d'obra, en formes que podien ser entre voluntaris i forçades, sent aixina que, per a la majoria de mineria, era predominant el treball voluntari; no obstant el contracte d'estos obrers voluntaris resultava molt costós per a les autoritats, ademés les males condicions i les remuneracions incompletes va provocar una alta cantitat de dimissió en el sigle XVIII, per lo que es va procedir al treball femení i infantil:

L'alternativa òbvia al treball indígena forçat; la mà d'obra voluntària, també presentava problemes. L'incomoditat del treball miner -inevitablement als obrers voluntaris se'ls amprava en les tasques més difícils en els frontones- i la inhospitalidad general i aïllament de la comarca de Huancavelica, s'oponien a la presència d'una mà d'obra voluntària i contenta. El sòu establit per la corona, el més alt entre tots els miners del Perú, de 4 reals per dia, poques voltes es pagava sancer per la direcció de la mina, la qual tenia molt mala fama sobre l'explotació dels obrers per mig d'alts preus cobrats per l'alimentació, la roba i les ferramentes. Segons el director Ordozgoyty, estes grans dificultats de la mà d'obra varen ser la causa principal de la seua dimissió, mentres que, en l'any següent, Márquez [Fernando Márquez de l'Argent] va informar que es vea obligat a recórrer el treball femení i infantil.

Mervyn Lang

Els amos de mines colonials guanyaven treballadors a través de mijos que alternaven els seus métodos per a atraure gent. Les 2 formes principals varen terminar sent, en primera, la combinació d'una oferta de millors jornals (majorment en els descoberts recentment o que anaren més rics) i otorgant-li permissos al treballador per a recolectar una miqueta de mineral en les fins de semana per al seu propi benefici, i en segona, un mecanisme per a retindre mà d'obra a través de l'endeutament (encara que això era més prominent en Mèxic que en la mita peruana), en el que els indígenes devien pagar els seus imposts llogant la seua força de treball i tributant en or i argent per a ya no tindre més obligacions fiscals (usualment es feya més pressió en poblacions que ya estaven habituats a contribuir per mig de la mineria des de temps prehispánicos i ademés posseïren animals de càrrega).

Es té constància de l'existència de Reals Cèdules emeses pel Rei d'Espanya per a rellevar als indis de qualsevol injustícia i agravi que pogueren haver sofrit en les mines per la mita.

Reacció de la població indígena

Els testimonis, sobre com la població de la República d'indis afronte a la mita, posseïx opinions contradictòries, que evidencia la complexitat d'està dinàmica social en l'época virreinal. Generalment es mostra un clima d'opressió i explotació per la durea del treball:

Perque a les yndias en absència dels dits marits els asota als seus mugeres i als dits els seus marits li asota arregasado i la güergüensa fòra; li castiga com a chiquet en les anques i uns atres li paleja com a animal cauallo, com al seu negre esclabo. [...] De tots estos dits agrauios s'absenten dels seus pobles per no yr a les dites mines a padeser tormento i martiri i per no padeser en aquell ynfierno aquelles penes i tormento dels dimonis. I uns atres es fugen de les dites mines, uns atres dels camins per no aplegar a les dites mines i per no murir mort supitania.

Felipe Guamán Poma d'Ayala, 1614

Pero també es presenten alguns clavills i ambigüitats en els que la mateixa població de l'época intentava llegitimar la mita per ser una tradició heretada de les creències precolombinas i la seua costum de ser societats guerreres a través de la veneració de valors com la valentia, l'orgull i el deure temerari en la Cosmovisión andina (representat moltes voltes en el cult als cerros i les seues profunditats sagrades), que subsistiria en l'idiosincràsia del Virreinato del Perú dels sigles XVI i XVII, a través del treball en la mita minera, a on els espanyols eren els seus "capitans" contra les vetes d'argent, dins d'un espai sagrat com el Cerro. També, a l'hora de reglamentar el treball miner dels indígenes, es va registrar testimonis d'un natural inclinament cap a una "compulsión laboral" entre els indis.

No deixen de ser inclinats a la guerra, ya que quan algun capità ix a Potosí, és en acompanyament dels seus indis a usanza de guerra, en les seues armes antigues i galans en les seues plomes, i diuen que són soldats i capitans del seu Magestad, que van a barallar en les mines, que ho he vist i li l'he sentit moltes voltes

Lic. Pedro Ramírez de l'Àguila (1639)

Per una atra part, va succeir una enorme migració forçada (de modo similar a temps prehispánicos), pel que els indígenes deixaven d'estar dispersos per l'àrea rural, per a concentrar-se en pobles fundats en inspiració en l'Urbanística medieval i les ciutats castellanes. Durant la visita general del virrey Melchor de Navarra i Rocafull es registraria que la majoria de la població indígena en Charcas era censada com a foraster o yanacona. Les autoritats virreinal eren conscients del fenomen, pero en freqüència consideraven ser impotents per a acabar en els fluix de població. Açò es va deure a que poblacions indígenes terminaven insertant-se en la mita a conveniència aprofitant cert poder de negociació com a treballadors del camp, i per a després escapar i anar-se a atres pobles en funció de les demandes del mercat (evitant ser pressionats per algunes autoritats colonials en el procés i aixina tindre excencion de la mita).