Modo propi

Definició

Dins del camp de l'Acústica ondulatoria, rep el nom de modo propi aquella ona estacionaria generada en l'interior d'un determinat espai, per eixemple una sala o habitació. Este tipo d'interferències, ya siguen constructives (suma) o destructives (cancelació), vénen donades per l'interacció entre les ones incidents i reflectides dins del recint.

Aixina mateix, cada modo propi està associat a una freqüència (denominada freqüència pròpia) i nivell de pressió sonora específics en funció del punt a considerar, de manera que si la distància entre dos parets paraleles dins d'una sala és igual a la llongitut d'ona d'una determinada freqüència, podrem dir que esta es tracta d'un modo propi i que, per tant, permaneixerà estacionaria reflectint-se entre les dos superfícies paraleles, perdent paulatinament energia acústica.

Esta classe d'ones estacionarias suponen un important problema a tindre en conte, especialment en recints destinats a l'us de la paraula i del sò en general (salons de conferència, sales de concerts, estudis de gravació musical, sales de cine...) a on poden aplegar a ocasionar una notable pèrdua en la inteligibilitat de la paraula i en la calitat acústica del recint.

Pese a que l'existència de modos propis és inevitable, estos poden ser distribuïts de manera uniforme a lo llarc de tot l'espectre de freqüències audibles de manera que no suponguen una deficiència en l'escolta. Per a això és necessari seleccionar una relació adequada entre les dimensions de la sala o recint en qüestió a fi d'evitar la concentració d'energia en bandes estretes de freqüències o, lo que és lo mateix, la coloració excessiva del sò.

Eixemple:

Supongam una sala tancada, formada per superfícies no absorbents paraleles entre sí, que posseïx en el seu interior una font omnidireccional emissora de música (Recordem que esta es compon a pur de tons periòdics complexos). Les ones sonores seran reflectides en les parets, el sol i el sostre, de manera que tota aquella freqüència en una llongitut d'ona igual a la distància del recorregut efectuat entre una superfície i la seua paralela passarà a convertir-se en una ona estacionaria que, en entrar en fase en les que estan sent emeses, se sumarà provocant un aument de nivell en eixa freqüència específica i donant lloc a la coloració de la sala.

Ademés, cada múltiple de dita freqüència (Harmònic) serà a la seua volta una nova ona estacionaria, per tant es generarà un nou modo propi associat a este.

Classificació dels Modos propis

Tenint en conte la forma en la que les ones estacionarias són generades, podem distinguir entre:

Archiu:Modo Axial 2,0,0.jpg

Modo Axial (2,0,0).

Modo Axial

Aquell format com a resultat d'una ona estacionaria fluctuante entre dos superfícies. El front d'ona es propaga segons els tres eixos del recint (dos parets, nuls dos cosenos directors), és dir tenen el seu orige en cada u dels plans limitantes (nx, 0, 0); (0, ny, 0) i (0, 0, nz).

Archiu:Modo tangencial 1,1,0.jpg

Modo Tangencial (1,1,0).

Modo Tangencial

Aquell format com a resultat de la reflexió d'una ona estacionaria entre quatre superfícies. El front d'ona es propaga paralelament a una aresta (quatre parets, en un coseno director nul), és dir tenen el seu orige en cada una de les tres arestes (nx, ny, 0); (nx,0, nz) i (0, ny, nz).

Modo Oblicuo

Aquell format com a resultat de la reflexió d'una ona estacionaria entre sis superfícies. El front d'ona es propaga en forma oblicua als tres parells de parets,(sis parets, cap dels cosenos directors és nul), és dir que tenen el seu orige en cada u dels vèrtiços del recint (nx, ny, nz).