Mont Whitney
El mont Whitney (Paiute: Tumanguya; Too-man-i-goo-yah) és el cim més elevat dels Estats Units contigus i de la Serra Nevada, en una altura de 4421 metros.[1]Es troba en l'Est- Centre de Califòrnia, en el llímit entre els comtats californians d'Inyo i Tulare, Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value).[2] a l'oest-noroest del punt més baix de Norteamérica, Conca Badwater en el Parc nacional del Valle de la Mort, a Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. per baix del nivell de l'mar.[3] L'ala oest de la montanya termina en el parc nacional de les Secuoyas i el cim és l'extrem sur de la senda John Muir, que discorre Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). des d'Happy Isles en la vall Yosemite.[4] Les ales orientals es troben en el bosc nacional Inyo en el Comtat de Inyo.[1]
La montanya va rebre el seu nom de Josiah Whitney, el cap del departament de geologia de Califòrnia. La primera ascensió la varen realisar Charles Begole, A. H. Johnson i John Lucas en 1873.
El Mont Whitney està situat uns 135 quilómetros (210 per carretera) a l'oest del punt més baix de Norteamérica, la Conca Badwater (86 metros per baix del nivell de la mar) en el parc nacional del Valle de la Mort.[5]
Geografia
[editar | editar còdic]El cim del mont Whitney està prop de molts dels picos més alts de la Serra Nevada. Este cim s'eleva dràsticament 3.285 metros per damunt del poble de Lone Pine localisat en el vall Owens, a uns 24 quilómetros a l'est.[6] La montanya s'alça més lleument en el costat oest, només aplegant a 910 metros per damunt de la sendera John Muir per a travessar el llac Guitar (Guitar Lake).
La montanya s'eleva en forma de cúpula i alguna cosa més plana per un costat, en crestes dentadas d'una atra.[7] El mont Whitney es troba per damunt del llímit del bosc i té un clima alpí. Molt poques plantes creixen prop del cim. Els únics animals són transitoris, com la palometa apolo (Parnassius Phoebus) i el pinzón rosat de corona grisa.
Hidrologia
[editar | editar còdic]La montanya és el punt més alt de la Gran Divisòria de Conca. Els cursos d'aigua del costat oest del pico desemboquen en la riera Whitney, que desemboca en el riu Kern. El riu Kern termina en Bakersfield en la conca de Tulare, la partix sur del Valle de Sant Joaquín. En l'actualitat, l'aigua de la conca de Tulare es desvia en gran mida per a l'agricultura. Històricament, durant els anys molt humits, l'aigua es desbordava de la conca de Tulare cap al riu Sant Joaquín, que desemboca en l'oceà Pacífic.
Des de l'est, l'aigua del mont Whitney fluïx cap a la riera Lone Pine, a on la major part de l'aigua es desvia cap al aqüeducte de Los Àngeles a través d'una esclusa. Es permet que partix de l'aigua de la riera seguixca el seu curs natural, unint-se al riu Owens, que termina en el llac Owens, un llac endorreico de la Gran Conca.
Mides d'elevació
[editar | editar còdic]L'elevació estimada del cim del Mont Whitney ha canviat a lo llarc dels anys. La tecnologia de medició de l'elevació s'ha tornat més refinada i, lo que és més important, el sistema de coordenades verticals ha canviat. El pico es diu comunament que és en Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. i esta és l'elevació estampada en el punt de referència USGS de bronze en el cim. Una placa més antiga en el cim (de chapa metàlica en lletres negres sobre esmalt blanc) diu "elevació 14.496,811 peus", pero açò es va estimar utilisant l'antic dátum vertical (NGVD29) de 1929. Des de llavors, la forma de la Terra (el geoide) s'ha estimat en major precisió. Utilisant un nou datum vertical establit en 1988 (NAVD88) el punt de referència s'estima ara en Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[1][8]
Geologia
[editar | editar còdic]
L'alvertent oriental del Mont Whitney és molt més pronunciada que el seu alvertent occidental. La cordillera de Serra Nevada és, en essència, un bloc sobre una pendent en l'extrem més alt en el costat oriental. En el costat oest, és com si el bloc s'adjuncti en frontiça, mentres que el bloc s'alça a l'est.[9] L'ascens és causat per un sistema de falles normals que voreja la base este de la cordillera, per baix del mont Whitney. Aixina, el granit que forma el mont Whitney és el mateix granit que forma les Alabama Hills, centenars de metros més avall. L'elevació del Whitney (i la reducció de la vall Owens) són el resultat de les mateixes forces geològiques que provoquen les característiques de tota la conca i cordillera (Província geològica de les conques i cordilleres): la corfa de l'Oest entre-montanyes (Intermountain West) s'estira molt llentament. Es nota que l'aigua que cau cap a l'oest del pico desemboca en el oceà Pacífic, mentres que en l'est desemboca en la Gran Conca, una zona endorreica.
Clima
[editar | editar còdic]El mont Whitney té un clima de tundra alpina (ET) segons la classificació climàtica de Köppen. Les temperatures estivals són molt variables, des de temperatures baix zero (Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist.) fins a màximes propenques a Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. durant ones de calor extrema en la vall de Owens.
Sobre la base de la gama de la mija més alta d'alta de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. a la mija més baixa de baixa de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. per a les temperatures hivernals en la taula (decembre a març), cada Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. de precipitació líquida equival a aproximadament Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. de neu, en temperatures més baixes que produïxen les majors profunditats de neu. [10]
Història de la seua exploració
[editar | editar còdic]
En juliol de 1864, els membres del Califòrnia Geological Survey varen designar al pico en honor a Josiah Whitney, el geólogo de l'estat de Califòrnia i benefactor del relevamiento.[11] Durant la mateixa expedició, el geólogo Clarence King va intentar escalar el Whitney pel seu costat oest, pero es va quedar a les portes. En 1871, King va tornar a escalar lo que creïa que era el Whitney, pero havent pres un enfocament diferent, en realitat va fer cim en el propenc Mont Langley. En enterar-se del seu error en 1873, King finalment va completar la seua pròpia primera ascensió al Whitney, pero ho va fer en un més de retart per a ser el primer.[12] El 18 d'agost de 1873, Charles Begole, A. H. Johnson i John Lucas, tots del propenc Lone Pine, es varen convertir en els primers en alcançar el cim més alt dels Estats Units. Com varen pujar a la montanya durant un viage de peixca al propenc canó Kern, varen cridar a la montanya Fisherman's Peak.[11]
En 1881, Samuel Pierpont Langley el fundador del Smithsonian Astrophysical Observatory va permanéixer en el cim per cert temps, realisant medicions de la potència solar.[13] Acompanyant a Langley en 1881 es trobava un atre grup compost pel juge William B. Wallace de Visalia, W. A. Wright i el reverent Frederick Wales.[14] En les seues memòries,[15] Wallace va escriure, "Els indis Pi Ute [Paiute] denominen al mont Whitney Too-man-i-goo-yah, que significa 'l'home molt vell.' Ells creuen que el Gran Esperit que presidix sobre el destí del seu poble una volta va tindre la seua morada en eixa montanya." La transliteración Too-man-i-goo-yah prové d'idioma Mona dels Paiute. Atres variacions són Too-man-go-yah[16] and Tumanguya.[17]
En 1891, la Junta de Noms Geogràfics del Servici Geològic dels Estats Units va decidir reconéixer el nom de Mont Whitney. A pesar de perdre el seu nom preferit, els residents de Lone Pine varen finançar la primera sendera fins al cim, dissenyat per Gustave Marsh, i completat el 22 de juliol de 1904. Quatre dies despuix, la nova sendera va permetre la primera mort registrada en el Whitney. Despuix de recórrer la sendera, l'empleat de l'Oficina de Peixca dels Estats Units Byrd Surby va morir fulminat per un raig mentres almorzava en el cim. En resposta, Marsh va començar a treballar en la cabanya de pedra que es va convertir en el Refugi de l'Institució Smithsoniana, completant-la en 1909.[18]
Després de concloure la Segona Guerra Mundial va haver un moviment per a renombrar la montanya en honor a Winston Churchill,[19] pero el nom monte Whitney va persistir.
Senderisme
[editar | editar còdic]Senderes
[editar | editar còdic]
La ruta més popular per a aplegar al cim és a través de la sendera Mont Whitney (Mount Whitney Trail) que escomença en Whitney Portal a una altitut de 2250 metros i una distància de 21 quilómetros a l'oest de la localitat de Lone Pine. La caminada és d'uns 34 quilómetros d'anada i regrés, en un desnivell positiu de més de 1900 metros, que pot prendre de dos a tres dies. Es necessiten permissos tot l'any pero són disponibles en cantitats llimitades per a evitar el sobreuso des del primer de maig fins al primer de novembre. El Servici Forestal dels Estats Units (United States Forest Service o USFS) eixecuta una loteria anual per als permissos emesos en números llimitats des del primer de febrer fins al 15 de març. La sendera John Muir (John Muir Trial) proporciona una ruta més llarga en el Whitney, aplegant al costat oest de la montanya i conectant en la sendera Mont Whitney prop del cim.[20]
Escalades
[editar | editar còdic]
.
La Ruta del Montanyenc, un barranc en el costat nort de la cara este escalat per primera volta per John Muir, es considera un escalada, (YDS-3), (PD+). El temps més ràpit registrat per esta ruta fins al cim i de regrés al portal és de 3 hores i 10 minuts, per Jason Lakey de Bishop (Califòrnia).[21]
Escalades tècniques
[editar | editar còdic]La escarpada cara est de la montanya oferix una varietat de reptes d'escalada. La ruta Cara Este, escalada per primera volta en 1931, és una de les Cinquanta Escalades Clàssiques de Norteamérica. [[Cinquanta Escalades Clàssiques de Norteamérica]], i implica escalada lliure tècnica, pero en la seua major part és de classe 4. Atres rutes apleguen fins al grau 5.10d.
Al sur del cim principal hi ha una série de cims menors que són completament discretes des de l'oest, pero apareixen com una série de "agulles" des de l'est. Les rutes en estos inclouen alguns dels millors escalada de gran paret en l'alta Serra. Dos de les agulles duen el nom de participants en una expedició científica a la montanya en 1880: Keeler Needle per James Keeler i Day Needle per William Cathcart Day. Esta última ha segut rebatejada Crooks Peak en honor a Hulda Crooks, que va pujar a peu al mont Whitney tots els anys fins a ben entrats els noranta.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 "Whitney". NGS Data Sheet. National Geodetic Survey, National Oceanic and Atmospheric Administration, United States Department of Commerce. Retrieved 2014-01-22.
- ↑ «Troba la distància i els azimuts entre 2 conjunts de coordenades». Comissió Federal de Comunicacions. Consultat el 2016-12-21. «Coordenades del Mont Whitney = 36.578581, -118.291995 i Badwater Basin = 36.250278, -116. 825833»
- ↑ «nps.gov/deva/faqs.htm Parc Nacional del Valle de la Mort, Preguntes Freqüents». Servici de Parcs Nacionals. Consultat el 2016-12-21. «Badwater Basin-282 feet below siga level...the lowest in North America.»
- ↑ NPS (ed.): «John Muir i Pacific Crest Trails». Consultat el 2015-05-07.
- ↑ National Park Service. «A visitor's guide to Death Valley National Park (2006)».
- ↑ «Mount Whitney: Highest Mountain in Califòrnia». About sports. [Consulta: 8 de maig de 2015]
- ↑ Perlman, Eric «Nice Going, Whitney». Backpacker, maig 1985, pág. 49-55 [Consulta: 8 maig 2016]
- ↑ «Height Conversion Methodology». U.S. National Geodetic Survey. Consultat el 2008-04-09.
- ↑ Schoenherr, Allan A. A Natural History of Califòrnia. University of Califòrnia Press, 1995. ISBN 0-520-06922-6.
- ↑ «Estimació de l'equivalent en aigua de la neu». ncdc.noaa.gov. NOAA. Archivat des d'el original, el 16 d'octubre de 2020. Consultat el 5 de giner de 2020.
- ↑ 11,0 11,1 Farquhar, Francis P. (1926). Plau Names of the High Serra, Sant Francisco: Serra Club.
- ↑ King, Clarence (1902). «Chapter XIII Mount Whitney», Mountaineering in the Serra Nevada, 10th edició. ISBN 0-585-27432-0.
- ↑ Plantilla:Cite Americana
- ↑ «Historic People And Plaus: Willams B. Wallace». Sequoia Parks Foundation. Archivat des d'el original, el 2012-09-04. Consultat el 2015-10-04.
- ↑ Wallace, William B. (1902). «A Night On Mt. Whitney», Mt. Whitney Club Journal, Visalia, CA: Mt. Whitney Club, pp. 8–9.
- ↑ Porcella, Stephen; Burns, {{{nom2}}} (1998). Climbing Califòrnia's Fourteeners: The Route Guide to the Fifteen Highest Peaks, Mountaineers Books, p. 55. ISBN 0-89886-555-7.
- ↑ «5 Whitewashed American Landmarks That, Like Mount McKinley, Sorely Need A Name Change». www.bustle.com.
- ↑ «Mount Whitney's Early Days». Mount Whitney History. Lone Pine Chamber of Commerce. Archivat des d'el original, el 2012-02-11. Consultat el 2009-02-01.
- ↑ "Mount Whitney". Geographic Names Information System. United States Geological Survey, United States Department of the Interior.
- ↑ «Climbing Mt. Whitney». NPS. [Consulta: 10 maig 2016].
- ↑ «Bishop Local Adds 5.13b Crack, And Speed Sols Whitney Region». Roc and Isse. Archivat des d'el original, el 2010-12-12.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Thompson, Doug; Elisabeth Newbold (1997). Mount Whitney: Mountain Lore from the Whitney Store. Westwind Publishing Company. ISBN 978-0-9653596-0-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- «Mount Whitney Trail». Inyo National Forest.
- «Mt Whitney Hikers Association».
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Monte Whitney» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.