Mosasauridae

Mosasauridae

Els mosasaurios (Mosasauridae, del llatí Mosa, que significa «riu Mosa», i el grec sauros que significa «fardacho») són grans fardachos aquàtics extints. Els primers restants fòssils varen ser descoberts en una pedrera de calcàrea en Maastricht, sobre les màrgens del Mosa, en 1764, i d'allí el nom. Els mosasaurios formen part del clado de escamosos venenosos Toxicofera i poden estar emparentats en les serps o els varanos segons les hipòtesis actuals encara en debat. Provablement varen evolucionar de reptils escamosos semiacuáticos coneguts com els aigialosáuridos, els quals són molt similars en apariència als moderns varanos, a fins del periodo Cretácico Inferior. Durant els últims 20 millons d'anys del periodo Cretácico durant el Cenomaniense fins al Maastrichtiense, en la desaparició dels ictiosaurios i els plesiosaurios, els mosasaurios es varen tornar els depredadors marins dominants.

Descripció

Tylosaurus proriger erròneament representat en una cresta dorsal, per Charles R. Knight, 1899. Esta image i similars estaven basades en cartílecs traqueals mal identificats, pero quan l'error va ser descobert, les representacions de mosasaurios en dites crestes ya eren una tendència.

Els mosasaurios respiraven aire, eren poderosos nadadors i estaven ben adaptats a viure en els mars epicontinentales càlits i poc profunts, que predominaven a finals del periodo Cretácico.

Els mosasaurios es trobaven tan ben adaptats al seu entorn que eren ya animals vivípars, en lloc de retornar a les plages a depositar els seus ous, a la manera de les tortugas marines.

Restauració artística de dos Mosasaurus.

El mosasaurio més chicotet conegut és Carinodens belgicus, que media entre 3,0 a 3,5 metros de llarc i provablement vivia en aigües someras prop de les costes, trencant closques de moluscs i erizos de mar en les seues dents bulbosos i romos. Els mosasaurios grans eren la norma: alguns alcançaven més de 10 metros de llarc. El Tylosaurus manté el títul del major mosasaurio, en 17,5 m.

Tenien un perfil corporal similar al dels seus parents els fardachos monitors actuals (Varanus), pero eren més allargats i aerodinàmics per a nadar. Els ossos dels seus membres estaven molt reduïts en llongitut i les seues aletes estaven formades per una membrana entre els allargats ossos dels seus dígits. Les seues coes eren amples, i proveïen la força de locomoció. Este método de locomoció va poder haver segut similar al que hui en dia usen els congrios o les serps marines. No obstant, evidència més recent sugerix que molts mosasaurios alvançats tenien grans aletes cabals en forma de lluna creixent, similars a les dels taburons i ictiosaurios. Més que desenrollar un moviment ondulatorio serpentino, el cos provablement permaneixia rígit en estos mosasaurios per a millorar l'eficiència hidrodinàmica a través de l'aigua, mentres el final de la coa proporcionava la propulsió. L'animal va poder haver aguaitat i després abalançar-se ràpidament i en força sobre els assuts que passaven, en lloc de tindre que anar en la seua persecució per a caçar-les.

Estos fardachos tenien una doble frontiça en la mandíbula i un cràneu flexible (molt semblat al d'una serp), en el qual eren capaces d'engolir els seus assuts casi complets, un hàbit de serp que ha ajudat a identificar els continguts no mastegats de l'estòmec dins d'esquelets de mosasaurios fosilizados. Aixina, un esquelet de Tylosaurus proriger de Dakota del Sur incloïa restants de l'au buceadora Hesperornis, alguns peixos òsseus, un possible taburó i un mosasaurio chicotet del gènero Clidastes. Els ossos de mosasaurio també han segut trobats en dents de taburó incrustats en ells.

Basant-se en característiques de les seues doble fila de dents pterigoidales en el paladar, la mandíbula en doble frontiça, els membres modificats i reduïts i els seus provables métodos de locomoció, molts investigadors creuen que les serps i els mosasaurios poden haver tingut un ancestro comú. Esta teoria va ser sugerida originalment en 1869, per Edward Drinker Cope, qui va falcar el terme Pythonomorpha per a incloure'ls. L'idea va permanéixer latent per més d'un sigle, abans de ser revixcuda en la década de 1990.

Teixits blans

Escamas de Tylosaurus proriger (KUVP-1075).

A pesar del relativament gran número de restants de mosasaurio recolectats mundialment, el coneiximent de la naturalea de la seua coberta de pell va permanéixer en els seus primers estadis. Una increiblement chicoteta cantitat de espècimen de mosasaurio coneguts de vàries locaciones del món retenien impressions fosilizadas de les seues escamas; esta carència de coneiximent va ser possible per la naturalea delicada de les escamas, que casi elimina les possibilitats de preservació, ademés de que no es coneixien els tipos de sediment de preservació i les condicions marines baix les quals dita preservació ocorre. Fins al descobriment de vàries espècimen de mosasaurio junt en impressions notablement ben conservades de escamas procedents de depòsits del Maastrichtiense tardà de la formació de Muwaqqar Chalk Marl d'Harrana en Jordània, el coneiximent de la naturalea dels teixits de mosasaurio estava majorment basat en unes poques anotacions que descrivien als primers espècimen fòssils de mosasaurio que dataven del Santoniense superior al Campaniense inferior, com el famós espècimen de Tylosaurus (KUVP-1075) de Cove County, Kansas. El material de Jordània ha mostrat que el cos dels mosasaurios, aixina com les membranes interdigitales en les seues "mans" i "peus" estaven coberts en chicotetes escamas solapadas en forma de diamant, similars a les de les serps. Igual que en els reptils moderns, existien variacions en el tipo i tamany de les escamas que cobrien a estos animals depenent de la zona del cos. En els espècimen de Harrana, es varen observar dos tipos de escamas en un únic eixemplar, escamas carenadas (en quilla) cobrint les regions superiors del cos i escamas planes cobrint les zones baixes. Com a depredadors d'emboscada, que aguaitaven i capturaven ràpidament als seus assuts usant tàctiques de sigilo, s'ha sugerit que els mosasaurios es beneficiaven enormement dels seus escamas carenadas no reflectantes.

Teixits blans en el cap i coll de Platecarpus tympaniticus, espècimen LACM 128319. Els anells traqueals són mostrats en les tres fotografies d'avall.

Més recentment, un ben conservat fòssil de Platecarpus tympaniticus ha segut trobat no només en impressions de la seua pell, sino també en òrguens interns. Hi ha vàries àrees rojoses en el fòssil que poden representar el cor, els pulmons i renyons. La tráquea també està preservada junt en part de lo que pot ser la retina en l'ull. La localisació dels renyons està més cap a avant que en els fardachos varanos, i és més similar al dels cetáceos. Com en els cetáceos, els bronquis van als pulmons en paralel entre ells en lloc de dividir-se i separar-se uns d'uns atres com en els monitors i atres reptils terrestres. En els mosasaurios, estes característiques poden haver segut adaptacions internes a un estil de vida totalment marí.

Teixits fibrosos i microestructura recuperats de IRSNB 1624.

En 2011, proteïnes de colágeno varen ser recuperades d'un húmer de Prognathodon que datava del Cretácico.

En 2005, en un estudi de cas presentat per A.S. Schulp, E.W.A Mulder i K. Schwenk se senyalava el fet de que els mosasáuridos tenien fenestras pareadas en el seu paladar. En els fardachos varanos i les serps, estes fenestras pareadas estan associades en una llengua bifurcada la qual entra i ix ràpidament de la boca per a detectar rastres químics i proporcionar la direcció de la que prové l'olor. Els autors per tant varen propondre que els mosasáuridos també posseïen una llengua bifurcada.

Coloració

El color d'estos animals era desconegut fins a 2014, en la publicació de les troballes de Johan Lindgren de l'Universitat de Lund et al., que varen revelar pigments de melanina en les escamas fosilizadas d'un mosasáurido. Els estudis d'estes escamas varen mostrar que els mosasáuridos presentaven una coloració contrastada, en la part superior del cos obscura i panches blanques, tal com en el gran taburó blanc o la tortuga llaüt, la qual posseïx ancestros en restants fosilizadas per als quals el seu color també va ser determinat. Les troballes varen ser descrites en la revista Nature.