Nonacarbonilo de dihierro

El nonacarbonilo de dihierro és un compost inorgànic en la fòrmula molecular Fe₂(CO)₉ que descompon a temperatures superiors als 100 °C. Est carbonilo metàlic és un reactiu important en la química organometálica i s'usa ocasionalment en síntesis orgànica. És una font de Fe(0) més reactiu que el Fe(CO)₅ i menys perillós de manejar, ya que no és volàtil. Este sòlit de color taronja micàceu és pràcticament insoluble en tots els dissolvents comuns.

Síntesis i estructura

Seguint el método original: fotólisis en una dissolució d'àcit acètic de Fe(CO)₅ es produïx Fe₂(CO)₉ en bon rendiment:

$\mathrm{2}\mathrm{F}\mathrm{e}\mathrm{(}\mathrm{C}\mathrm{O}{\mathrm{)}}_{\mathrm{5}}\mathrm{\to }\mathrm{F}{\mathrm{e}}_{\mathrm{2}}\mathrm{(}\mathrm{C}\mathrm{O}{\mathrm{)}}_{\mathrm{9}}\mathrm{+}\mathrm{C}\mathrm{O}$

El nonacarbonilo de dihierro consistix en un parell de centres metàlics Fe(CO)₃ centres units per tres ligandos pont CO. Encara que la majoria de llibres de text mostren un enllaç Fe-Fe, anàlisis teòrics han manifestat consistentemente l'absència d'un enllaç directe Fe-Fe.

Història

Heinrich Hirtz i el seu colega M. Dalton Cowap (treballadors de l'indústria Imperial Chemical Industries varen sintetisar varis carbonilos metàlics mononuecleares (de cobalt, molibdeno, ruteni), aixina com el nonacarbonilo de dihierro. La elucidación de l'estructura del nonacarbonilo de dihierro, que sorgix de l'exposició a la llum solar del pentacarbonilo de ferro, no va ser possible fins a 1906 gràcies a James Dewar i H.O. Jones.