Orlando furiós
Orlando furiós és un poema épico caballeresco escrit per Ludovico Ariosto i la redacció definitiva del qual es va publicar en 1532. El poema ha eixercit una àmplia influència en la cultura posterior. La primera versió va aparéixer en 1516, encara que el poema no es va publicar en la seua forma completa fins a 1532. Orlando Furiós és una continuació de la romançada inacabada de Matteo Maria Boiardo Orlando Innamorato (Orlando enamorat, publicat póstumamente en 1495). En la seua ambientació històrica i els seus personages, compartix algunes traces en la Chanson de Roland (en francés antic) de el XI, que narra la mort de Roldán. El història és també un llibre de cavalleries que s'inscriu en una tradició que comença a finals de l'Edat Mija i que va continuar sent popular en el XVI i fins a ben entrat el XVII.
Orlando és el cavaller cristià conegut en francés com Roland, i en espanyol com Roldán. El història té com a teló de fondo la guerra entre els paladines cristians de Carlomagno i l'eixèrcit sarraceno que ha invadit Europa i intenta derrocar l'imperi cristià. El poema tracta de la guerra i l'amor i de l'ideal romàntic de la cavalleria. Mescla realisme i fantasia, humor i tragèdia.[1] L'escenari és el món sancer, més un viage a la Lluna. L'ampli elenc de personages inclou a cristians i sarracenos, soldats i hechiceros, i criatures fantàstiques com un jagantesc mònstruo marí cridat l'Orca i un cavall volador cridat hipogrifo. En la seua complicada estructura episódica s'entrellacen molts temes, pero els més importants són l'amor no correspost del paladín Orlando per la princesa pagana Angélica, que li du a la locada; l'amor entre la guerrera cristiana Bradamante i el sarraceno Rugiero, que se supon que són els antepassats dels mecenes de Ariosto, la família d'Este de Ferrara, i la guerra entre cristians i infels.[2]
El poema està dividit en quarantassís vores, cada u dels quals conté un número variable d'estàncies de huit versos en octava real (un esquema de rima de abababcc). L'octava real s'havia utilisat en anteriors epopeyas romàntiques italianes, com Morgante, de Luigi Pulci, i Orlando Innamorato, de Boiardo. L'obra de Ariosto té 38.736 versos en total, lo que la convertix en un dels poemes més llarcs de la lliteratura europea.[3]
L'obra
[editar | editar còdic]El poema i epopeya, extens, es compon de quarantassís vores escrites en octaves (38.736 versos) pels que deambulen personages del cicle carolingio, alguns del cicle bretón (gruta de Merlín, visita de Reinaldos de Montalbán a Anglaterra) i inclús alguns sers inspirats en la lliteratura clàssica grega i llatina. És, i aixina la presenta l'autor, una continuació del Orlando enamorat de Matteo Maria Boiardo. Allà a on va deixar este inacabada la seua obra, la derrota de l'eixèrcit de Carlomagno en els Pirineus pels moros, és a on arranca Ariosto la seua, que sol, al reintroducir els personages del seu predecessor, dedicar una o dos octaves a resumir les aventures narrades per Boiardo en el Enamorat.
A pesar del seu títul, Orlando (o Roldán, si es preferix) no és el protagoniste absolut del poema, sino un dels personages principals que apareixen en ell: l'obra és un continu entrellaçar-se de històries de distints personages que van apareixent i desapareixent en la narració, trobant-se i distanciant-se, segons se li antoja a Ariosto; a tela que constituïxen diversos fils paralels que hábilment sap teixir l'autor:
Mes puix són menester de vàries teles
varis fils, que tant urdir pretenc,
deixe a Reinaldo en sòrt semblant
i torne en la seua germana Bradamante.
No hi ha, puix, en l'obra l'unitat d'acció que, posteriorment, tant va preocupar als teòrics i poetes renaixentistes i que va dur a Torquato Tasso a escriure de molt diferent modo el seu Jerusalem lliberada. Pero a pesar de que un resum de l'obra seria un discurs molt llarc, poden establir-se tres punts entorn als que gira l'obra:
- El tema épico representat per la lluita entre moros i cristians i els distints combats que protagonisen entre sí els héroes del poema.
Les dames, héroes, armes i decoros,
amor i audaces obres ara vora
del temps aquell en que varen creuar moros
d'Àfrica la mar, i a França varen donar plany,
- El tema amorós la figura central del qual és Angélica i el secundari més sobreixent Orlando. Un d'estos successos amorosos és el que dona nom a l'obra, «quan va trobar [don Roldán] en una font les senyals de que Angélica la Bella havia comés vileza en Medoro, de que la seua pesadumbre es va tornar loco, i va arrancar els arbres, va enterbolir les aigües de les clares fonts, va matar pastors, va destruir ganados, abrasó barraques, va derribar cases, va arrastrar egües, i va fer atres cent mil insolències dignes d'etern nom i escritura», segons nos conta don Quixot abans de mamprendre la seua penitència en Serra Morena.
Diré d'Orlando en este mateix trinat
cosa no dita mai en prosa o rima,
puix loco i en furor d'amor va devindre
home que abans va gojar per sabio estima;
- El tema laudatario d'exaltació de la Casa d'Este, senyors de Ferrara en temps de Ariosto. L'obra, de fet, està dedicada per Ariosto allo Ilustrissimo i Reverendissimo Cardinale donno Ippolito dona Est, suo signore.
Vos plegue, hercúlea prole generosa,
adorn i esplendor del sigle nostre,
Hipólito, acceptar açò que gosa
i donar-vos només alcança un siervo vostre.
No obstant es tracte d'un poema épico fabulós i inverosímil, el Ariosto esguita el text d'aventures que a voltes es antojan casi bufonada, com la fabulilla de la vora XXVIII en que una reina retoza en un nano contrahecho; o d'ironies punchants, que tornen al llector a la realitat més verosímil com el comentari aquell que aboca després de haver Angélica sostingut davant Sacripante que despuix de totes les seues aventures es mantenia encara verge:
Potser era veritat, mes no creible
per a qui anara de raó proveït
Argumente
[editar | editar còdic]Nota inicial: La trama del Furiós està esguitada de històries secundàries, faules, encomios als ducs de Ferrara, relacions de fets presentats com adivinacions, etc. que interrompen habitualment les aventures dels personages principals i l'inclusió dels quals en este apartat s'ha evitat ací deliberadament.
Ariosto comença l'acció del seu Furiós una miqueta abans del punt en que abruptament termina la de l'incomplet Enamorat: Orlando acaba de retornar de les seues aventures per Orient en custòdia de la bella Angélica (de la que ha caigut rendidament enamorat), i es presenta en el campament cristià dels Pirineus a on Carlomagno pretén fer front a l'invasió sarracena d'Agramante, rei d'Àfrica, i Marsilio, rei de Saragossa. Es troba allí Reinaldo, que disputa també per l'amor d'Angélica, molt a pesar d'ella que ho odia; a causa de haver begut abdós de dos fonts diverses: Reinaldo de la font de l'Amor i Angélica de la de l'Odi. La vespra de la batalla Carlomagno, per a evitar litigi algun entre Orlando i Reinaldo, confia la princesa a Námo, duc de Baviera, i promet que serà d'aquell el valor del qual més es distinguixca front als moros.
Pero els cristians són completament vençuts i Angélica aprofita la confusió per a fugir a lloms d'un palafrén. Durant la seua fugida és descoberta i perseguida per Reinaldo, que ha perdut el seu cavall Bayardo i va en la seua busca. A pesar de la desventaja de Reinaldo, que deu seguir-la a peu, és alcançada dos voltes; pero primer Ferragús, nebot de Marsilio, i després Sacripante, rei de Circasia, (abdós també enamorats d'Angélica) entorpixen la persecució de Reinaldo. Finalment Angélica topa en un ermitaño que sap nigromancia i al que conta el seu cas. El ermitaño invoca un dimoni que en hàbit de paje fa creure a Reinaldo que Angélica ha retornat a París junt a Orlando. Reinaldo, que en este punt recupera a Bayardo, retorna furiós a París, a on Carlomagno ya està preparant el previsible assalt dels vencedors moros a la seua capital. A poco de aplegar Reinaldo i sense que tinga temps d'indagar sobre el parador d'Angélica, l'Emperador li encomana que viage a Anglaterra per a recaptar reforços. Reinaldo accepta de mala gana l'encàrrec i durant la travessia en barco ho sorprén una tormenta.
Mentrestant, Bradamante, germana de Rinaldo, va en busca de Rugiero que, encara que fill del cristià Rugiero de Reggio, ha segut criat pel mac Atlante, i servix al rei Agramante. En el Enamorat Rugiero va quedar, junt a Gradaso, rei de Sericana, fet presoner per un cavaller que monta un hipogrifo. Durant la seua busca topa en el pérfido Pinabel, de la casa de Magúncia, enemiga secular de la casa de Claramonte a la que pertanyen Reinaldo i Bradamante. No obstant, no es reconeixen i Pinabel promet dir-li on trobar el castell del cavaller del hipogrifo per a que puga rescatar, a la parell que a Rugiero, a la seua amada. De camí descobrix Pinabel l'identitat de la seua companyera i, de secret, urde traïcionar-la. Finalment, troba l'ocasió propiciant que es precipite Bradamante al fondo d'una caverna. No mor la donzella de la caiguda i la cova resulta ser la tomba de Merlín, a on es troba la maga Melisa. Allí Melisa li fa conéixer quin serà la seua descendència en Rugiero, la casa d'Este; i quina indústria deurà seguir per a poder rescatar-ho del castell inexpugnable. Per a això deu fer-se en l'anell d'Angélica, que ara du el nano i lladre Brunelo. L'anell té un doble poder màgic: lloc en el dit, desfà qualsevol encant; lloc en la boca, torna invisible al que ho du. Bradamante troba a Brunelo, ho enganya per a que la conduïxca al castell i, a la vista de la fortalea li arrebata l'anell i ho nuga a un arbre. En l'anell en el dit conseguix ser invulnerable a la màgia d'Atlante, que és el cavaller del hipogrifo, i ho venç. El castell desapareix, perque era tot obra dels encantamientos de Atlante, i els cavallers i dames que allí estan, queden lliures. Entre ells Rugiero, que es retroba breument en Bradamante, pero que en montar en el hipogrifo és conduït de nou involuntàriament llunt de la dama franca.
El hipogrifo finalment du a Rugiero fins a l'illa de la maga Alcina, a on Astolfo, duc d'Anglaterra, convertit en un mirto, li conta cóm ha segut amat de Alcina i, cóm despuix, ho ha reduït la maga a tal estat. Rugiero es propon abandonar l'illa, pero acaba finalment en la fortalea de la maga. Allí queda prendado dels encants de l'encantadora i pert memòria del món. Bradamante entretant, busca a Melisa, li dona l'anell màgic i li demana que busque a Rugiero. Esta complix el comés, li advertix a Rugiero de la falsetat de la maga i li aconsella usar l'anell. Rugiero fa tal, descobrix el verdader rostre de la seua seductora i es dispon a fugir. Melisa per la seua banda torna a Astolfo la seua forma humana i junt a ell marcha al regne de Logistila, a on despuix aplegarà també Rugiero.
Per la seua banda Reinaldo, despuix de travessar Escòcia, a on lo havia arrastrat la tormenta, aplega a Anglaterra, rep els desijats reforços del rei i en ells pren el camí de París.
Angélica, que va quedar en companyia d'un ermitaño, és conduïda per est a una plaja solitària, a on el vell té el propòsit d'abusar d'ella. No ho conseguix per la seua alvançada edat i allí és raptada pel poble bàrbar de Ebuda que pretén donar-la vixca en ofrena a l'Orca. En París, Orlando, consumit per l'amor a Angélica té un somi premonitorio que li advertix del perill que corre la seua amada, i disfrassat abandona París en la seua busca. Durant el seu camí té notícies del poble d'Ebuda i sospitós de que Angélica puga estar allà, s'embarca; pero una inoportuna tormenta ho arrastra a Països Baixos, a on socorre a la comtesa Olimpia, que és hostigada pel rei Cimosco. Venç a este rei, repon a Olimpia i al seu espós Bireno en la seua primitiva dignitat, i es dispon a prendre rumbo a Ebuda. No obstant, Bireno s'enamora d'una atra dòna i abandona a Olimpia a la seua sòrt.
Torna l'acció al regne de Logistila, a on Melisa instruïx a Rugiero en la monta del hipogrifo. Este lo cavalca i viaja en ell travessant Àsia i Europa. Pansa Anglaterra i despuix Irlanda i prop, en l'illa de Ebuda, contempla com una nueta Angélica espera ser devorada pel mònstruo marí. Conseguix rescatar-la i fuig en ella a la Bretanya francesa. Allí descabalgan abdós i Rugiero queda prendado de la bellea d'Angélica, pero esta ficant-se en la boca l'anell que li havia confiat prèviament el cavaller es torna invisible i fuig d'ell i es determina a tornar al seu regne del Catay. Al mateix temps que pert a Angélica, pert el hipogrifo al que havia deixat nugat a un arbre per a poder hostigar a Angélica, Al poc Rugiero contempla cóm un jagant combat una dòna que li sembla ser Bradamante i els seguix.
Olimpia, sola i abandonada. és capturada per les gents de Ebuda que l'oferixen a l'Orca a canvi d'Angélica. Aplega Orlando al fi a l'illa, rescata a Olimpia i mata al mònstruo. Aplega també Uberto, rei d'Irlanda, que s'enamora d'Olimpia, la pren per dòna i jura venjar la vileza de Bireno. Orlando, per la seua banda, decidix continuar la busca d'Angélica, pero acaba enganyat per Atlante que ha construït un palau màgic en el que qui aplega a ell veu lo que més desija i pert el temps perseguint-ho en va per les seues habitacions. Allí estan ya presos del seu propi desig també Fierabrás, Sacripante, Gradaso i Brandimarte. Aplega despuix Rugiero darrere del jagant i Bradamante, perque són estes en realitat figures contrahechas que formen part del encantamiento. Angélica, per casualitat, aplega també al palau, encara que el poder de l'anell la lliura dels seus enganys. Veu a Sacripante i a Orlando i, com necessita un cavaller que la protegixca en el regrés a la seua terra, elegix que este siga Sacripante. Es fa visible davant ell, pero Orlando i Ferragús que estan prop també la veuen. En donar-se conte, fuig la princesa i van despuix d'ella els tres cavallers alluntant-se del palau i del seu encantamiento. Allí muda de consell Angélica i decidix que el poder de l'anell li basta per a viajar segura, aixina que li'l fica en la boca i desapareix de la vista dels tres. Entretant Ferragús conseguix fer-se en el famós yelmo d'Almonte, que calava Orlando.
Despuix de la pèrdua del yelmo, es proveïx Orlando d'un atre i desbarata dos eixèrcits de sarracenos. Despuix d'això, veu llum en una cova i entra en ella. Dins està presonera la princesa Isabel filla del rei de Galícia i enamorada del príncip Zerbino, fill del rei d'Escòcia. Conte Isabel la seua història i cóm ha segut que ha aplegat a ser presa d'uns malfatans en aquella horrible guarida. Apleguen en açò els captores, Orlando els mata a tots i part en Isabel a la que oferix la seua protecció. Pel camí topen en un cavaller que va captiu i en este punt, sense desvelar l'identitat del cavaller, torna la seua atenció Ariosto sobre Bradamante.
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Orlando furioso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.