Anar al contingut

Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic
Per a atres usos d'este terme vore Otón I.


Otón I (23 de novembre de 912-Memleben, Turingia, 7 de maig de 973),[1] també conegut com Otón el Gran (en alemán: Otto I., der Großi[2]), va ser rei de França Oriental de 936 a 973[2] i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic de 962 a 973.[3] Va ser fill d'Enrique I el Pajarero, duc de Sajonia.[3] Des de 929, el seu pare ho va associar al tro en el propòsit de facilitar la successió.

Ascens al tro

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort d'Enrique I (el 2 de juliol de 936),[4] els ducs alemans li varen elegir rei el 7 d'agost de 936.[1] Es va fer coronar en Aquisgrà en el palau de Carlomagno[5] en 936 en el títul carolingio de Rex et sacerdos ('Rei i sacerdot'). De fet, va tindre la vocació de restaurar el Imperi carolingio[6] i és el primer representant del Sacre Imperi Romà Germànic.[6]

En l'eficaç ajuda de l'alta jerarquia eclesiàstica —en mans dels seus amics i familiars— i dels ducs de Franconia, Suabia, Lorena i Baviera, Otón va derrotar als senyors alemans en vàries batalles i els va reemplaçar en els seus familiars.[5]

Política exterior de Otón I

[editar | editar còdic]

La seua política exterior es va dirigir inicialment a la península itálica, a on va sostindre els drets de #Adelaida d'Itàlia front al rei Berengario II d'Ivrea.[7] Despuix d'entrar victoriós en Pavía, en 951, seguint de nou la tradició carolingia, es va fer proclamar rei dels francs i els lombardos, per a casar-se a continuació en #Adelaida. Davant açò, Berengario va cedir i va acceptar rendir-li vassallage, per #lo que se li va fer un buit en el repartiment del poder i va rebre el títul de rei d'Itàlia.

Per a acodir tan ràpidament en recobre de #Adelaida, Otón va aprofitar l'eixèrcit del seu fill major Liudolfo, que acabava d'invadir Lombardía, aprofitant l'inestabilitat en la zona. En apropiar-se d'este eixèrcit i casar-se despuix en #Adelaida, Otón frustrava totes les ambicions del seu fill en Itàlia. Liudolfo es va sentir molt molest per este motiu, i poc despuix, en el 953, es va rebelar contra el seu pare contant en el respal del seu cunyat Conrado el Rojo. Pero Otón va esclafar la rebelió del seu fill un any més vesprada en l'ajuda d'Enrique I, duc de Baviera.


En l'est, Otón I va obtindre una victòria important a la vora del riu Lech el 10 d'agost del 955.[8] Eixe dia es va desenrollar la batalla de Lechfeld, en la que va derrotar a una enorme hueste de magiares,[5] als que havien apelat els senyors alemans, prèviament derrotats, en la finalitat de derrocar-li.[5] En tal fi va reclutar un eixèrcit de cavallers de totes les parts del seu regne[5] que varen causar enormes pèrdues als magiares mentres estos creuaven en desorde el riu Lech.[7]

En esta victòria va posar fi a l'amenaça magiar, #lo que li va donar una gran reputació i li va valdre el títul de 'el Gran'.[7] Eixe mateix any va dirigir les seues armes contra els eslaus del Elba, als quals va véncer en la batalla de Recknitz, acció que va impulsar l'expansió germànica cap a l'est.

Aliança en l'Iglésia i coronat emperador dels romans

[editar | editar còdic]

En 961, va vincular al seu fill Otón II al poder, segons el procediment iniciat pel seu pare Enrique, per a garantisar una successió poc conflictiva. Poc despuix va atendre la petició d'ajuda del papa Juan XII i va marchar a Itàlia per a defendre els drets del pontífex front a les intromissions de Berengario.[7]

Després va marchar a Roma, a on va ser coronat emperador el 2 de febrer de 962,[6] acció que torna a resucitar al Imperi romà d'Occident (la primera va ser en Carlomagno), per eixe llavors el major Estat territorial d'Europa. Va adoptar el nom de "Sacre" (Sacre Imperi Romà) per a subrallar la seua estreta relació en la Iglésia.[6]

Pero l'aliança en el papa va durar poc, ya que este pronte va canviar les seues idees polítiques.[9] Otón va marchar llavors sobre Roma i ho va depondre, pero els romans no varen cedir ni varen acceptar al nou papa, #León VIII, impost per Otón.[9] A la mort de Juan XII varen elegir a Benedicto V. Despuix d'una nova campanya en 966, Otón I va conseguir per fi afiançar-se i que el seu fill anara nomenat emperador.

El pontificat i l'imperi

[editar | editar còdic]

A raïl de la restauració de l'Imperi, Otón I va afirmar el dret dels emperadors a intervindre en l'elecció dels pontífexos, pero tal facultat va desaparéixer des de que el papa Nicolás II va establir en 1059 que l'elecció pontifícia seria privativa del cónclau o colege de moradures. El antagonismo entre papes i emperadors va subsistir avivat per la pretensió imperial, resistida pel pontificat, de sojuzgar a Itàlia.

Les relacions entre els emperadors i els pontífexos, caps absoluts de la Iglésia d'Occident, varen abundar en conflictes que varen debilitar el poder imperial i papal.

La dinastia de Sajonia solament va durar dos generacions despuix de Otón I. En 1024, la família ducal de Franconia va alcançar el tro. Durant un sigle, l'elecció imperial va recaure en esta família, a la que varen pertànyer Enrique IV, l'emperador humiliat en Canossa, i Enrique V, qui va celebrar en l'Iglésia el Concordato de Worms.[10]

Invasions militars hongareses

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Invasions hongareses d'Europa.


Europa poc despuix del regnat de Otón. Els hongaresos (taronja), situats a l'est del regne de Otón (blau), varen invadir Alemània en 954 i 955.

Els hongaresos (magiares) varen invadir els dominis de Otón com a part de les grans invasions hongareses d'Europa i varen assolar gran part del sur d'Alemània durant la guerra civil de Liudolf. Encara que Otón havia instalat als margraves Herman Billung i Gero en les fronteres nort i noreste del seu regne, el Principat d'Hongria al surest era una amenaça permanent per a la seguritat alemana. Els hongaresos varen aprofitar la guerra civil del regne i varen invadir el ducado de Baviera en la primavera de 954. Encara que Liudolf, duc de Suabia, i Conrado, duc de Lorena, havien impedit en èxit que els hongaresos invadiren els seus propis territoris en l'oest, els invasores varen conseguir aplegar fins al riu Rin, saquejant gran part de Baviera i Franconia en el procés.

Els hongaresos, encorajats per l'èxit de les seues incursions, varen iniciar una atra invasió en Alemània en la primavera de 955. L'eixèrcit de Otón, ara lliure de la guerra civil, va ser capaç de derrotar l'invasió i pronte els hongaresos varen enviar a un embaixador per a buscar la pau en Otón. L'embaixador va resultar ser una enza: El germà de Otón, Enrique I, duc de Baviera, va informar a Otón de que els hongaresos havien entrat en el seu territori pel surest. El gros de l'eixèrcit hongarés havia acampat a lo llarc del riu Lech i sitiat Augsburc. Mentres la ciutat era defesa pel bisbe Ulrico d'Augsburc, Otón va reunir al seu eixèrcit i va marchar cap al sur per a enfrontar-se als hongaresos.[11]

Otón i el seu eixèrcit es varen enfrontar a les forces hongareses el 10 d'agost de 955 en la batalla de Lechfeld. Baixe el mando de Otón es trobaven Burchard III, duc de Suabia, i les tropes bohemio del duc Boleslao I. Encara que li superaven en número casi dos a un, Otón estava decidit a expulsar a les forces hongareses del seu territori. Segons Widukind de Corvey, Otón "va alçar el seu campament en el territori de la ciutat d'Augsburc i es va unir allí a les forces d'Enrique I, duc de Baviera, que yacer mortalment malalt en les rodalies, i del duc Conrado en un gran sèquit de cavallers francs. L'inesperada arribada de Conrado va animar tant als guerrers que varen voler atacar immediatament a l'enemic."[12]

Una ilustració de 1457 de la batalla de Lechfeld en el còdex de Sigmund Meisterlin sobre l'història de Núremberg.

Els hongaresos varen creuar el riu i varen atacar immediatament als bohemio, seguits pels suevos al mando de Burchard. Varen confondre als defensors en una pluja de fleches, varen saquejar el tren de bagages i varen fer molts captius. Quan Otón va rebre la notícia de l'atac, va ordenar a Conrado que rellevara a les seues unitats de retaguàrdia en un contraatac. Una volta complida en èxit la seua missió, Conrado va retornar a les forces principals i el rei va llançar un assalt immediat. A pesar d'una andanada de fleches, l'eixèrcit de Otón es va estrelar contra les llínees hongareses i va ser capaç d'enfrontar-se a elles en combat cos a cos, sense donar als guerrers, tradicionalment nómades, espai per a utilisar les seues tàctiques preferides de disparar i fugir; els hongaresos varen sofrir grans pèrdues i es varen vore obligats a retirar-se en desorde.[13][15]


Segons Widukind de Corvey, Otón va ser proclamat "pare de la pàtria" i "emperador" en la següent celebració de la victòria.[16] Encara que la batalla no va ser una derrota aplastant per als hongaresos, ya que Otón no va poder perseguir a l'eixèrcit que fugia fins a terres hongareses, la batalla va posar fi a casi cent anys d'invasions hongareses en Europa occidental.[17]

Mentres Otón lluitava contra els hongaresos en el seu principal eixèrcit desplegat en el sur d'Alemània, els eslaus obotritas del nort es trobaven en estat d'insurrecció. El comte Wichmann el Jove, encara adversari de Otón per la negativa del rei a concedir a Wichmann el títul de margrave en 936, va recórrer les terres dels obotritas en la Marcha Billung, provocant el tumult dels seguidors del príncip eslau Nako. Els obotritas varen invadir Sajonia en autumne de 955, matant als hòmens en edat de portar armes i esclavizando a les dònes i els chiquets. Despuix de la batalla de Lechfeld, Otón es va precipitar cap al nort i es va adinsar en el seu territori. Una embaixada eslava va oferir pagar un tribut anual a canvi de que se'ls permetera autogobernarse baixe el domini alemà en lloc de ser governats directament pels alemans. Otón es va negar i abdós bandos es varen enfrontar el 16 d'octubre en la batalla de Recknitz. Les forces de Otón varen obtindre una victòria decisiva; despuix de la batalla, centenars d'eslaus capturats varen ser eixecutats.[18]

La victòria de Otón sobre els pagans hongaresos i eslaus es va celebrar en les iglésies de tot el regne, i els bisbes varen atribuir la victòria a l'intervenció divina i com a prova de el "dret diví" de Otón a governar. Les batalles de Lechfeld i Recknitz marquen un punt d'inflexió en el regnat de Otón. Les victòries sobre hongaresos i eslaus varen sagellar el seu domini sobre Alemània, en els ducados fermament somesos a l'autoritat real. A partir de 955, Otón no tornaria a sofrir una rebelió contra el seu govern i, com a resultat, va poder consolidar encara més la seua posició en tota Europa Central.


El gendre de Otón, Conrado, antic duc de Lorena, va ser assessinat en la batalla de Lechfeld i el germà del rei, Enrique I, duc de Baviera, va ser ferit de mort, fallint pocs mesos despuix, l'1 de novembre d'eixe any. En la mort d'Enrique, Otón va nomenar al seu nebot de quatre anys Enrique II, per a succeir al seu pare com a duc, en la seua mare Judith de Baviera com regente. Otón va nomenar a Liudolf en 956 comandant d'una expedició contra el rei Berengario II d'Itàlia, pero pronte va morir de febra el 6 de setembre de 957. L'arquebisbe Guillermo va enterrar al seu germanastre en la abadia de Sant Albano, prop de Magúncia.[19] Les morts d'Enrique, Liudolf i Conrado varen arrebatar a Otón els tres membres més destacats de la seua família real, inclós el seu hereu. Ademés, els seus dos primers fills del seu matrimoni en #Adelaida d'Itàlia, Enrique i Bruno, havien mort en la primera infància per 957.[20][21] El tercer fill de Otón en #Adelaida, Otón II, de dos anys d'edat, es va convertir en el nou hereu del regne.[22]

Renaixença otoniano

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Renaixença otoniano.

Baix el patronazgo de Otón I i els seus immediats successors es va produir la cridada «Renaixença otoniano», una llimitada renaixença de les arts i la arquitectura. La renaixença otoniano es manifesta en algunes escoles catedralicias revixcudes, com la de Bruno I, arquebisbe de Colónia, i en la producció de manuscrits allumenats, la principal forma artística de l'época, d'un grapat de scriptoria d'èlit, com Quedlinburg, fundat per Otón en 936.

Les abadies imperials i la cort imperial es varen convertir en centres de la vida religiosa i espiritual, guiats per l'eixemple de dònes de la família real. Otón va quedar escandalisat per l'estat de la llitúrgia en Roma, aixina que va encarregar el primer Llibre Pontifical, un llibre llitúrgic que contenia tant oracions com a instruccions sobre el rito. La compilació del Pontifical romà-germànic, com se li crida actualment, va ser supervisada per l'arquebisbe Guillermo de Magúncia.


Títuls reals
Predecessor:
Berengario de Friuli (924) 		Emperador del Sacre Imperi
962-973
junt a Otón II (967-973) 		Succeït per:
Otón II
Predecessor:
Berengario II 		Rei d'Itàlia
962-973
Predecessor:
Enrique I 		Rei de França Oriental
936-973
Títuls de noblea
Predecessor:
Enrique el Pajarero 		Duc de Sajonia
936-973 		Successor:
Bernardo I

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 (2012) «Otto I (Holy Roman emperor)», Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/otto-I, archivat acíDVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/otto-I, archivat ací) (en anglés). OCLC 833300891.
  2. ↑ 2,0 2,1 (2015) Dubten. Meilensteine der deutschen Geschichte. Von der Antike bis heute (en alemà), Berlín: Dudenverlag, p. 33. OCLC 926042252.
  3. ↑ 3,0 3,1 Geiss, Imanuel (1993). «Otto I. (der Großi); Heinrich I.», Geschichte griffbereit (en alemà), Dortmund: Harenberg Lexikon-Verlag, pp. 74-75. OCLC 610914127. ISBN 3-611-00317-4.
  4. ↑ (2012) «Henry I. King of Germany», Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/henry-I-king-of-Germany, archivat acíDVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/henry-I-king-of-Germany, archivat ací) (en anglés). OCLC 833300891.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Asimov, Isaac (1968). «10. L'obscuritat comença a dissipar-se», L'Alta Edat Mija, Aliança, p. 294.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Asimov, Isaac (1968). «10. L'obscuritat comença a dissipar-se», L'Alta Edat Mija, Aliança, p. 296.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Asimov, Isaac (1968). «10. L'obscuritat comença a dissipar-se», L'Alta Edat Mija, Aliança, p. 295.
  8. ↑ (2005) «Lechfeld, Batalla de (955)», Enciclopèdia Universal Micronet. Edició clàssica (CD-ROMCD-ROM), Madrit: Micronet S.A.. OCLC 634089028.
  9. ↑ 9,0 9,1 Asimov, Isaac (1968). «10. L'obscuritat comença a dissipar-se», L'Alta Edat Mija, Aliança, p. 298.
  10. ↑ Bryce, James. The Holy Roman Empire. MacMillan, 1913. pg. 164
  11. ↑ Becher, 2012, pp. 186-189.
  12. ↑ «Otto I Defeats the Hungarians» (en anglés). A Source Book for Medieval History. Charres Scribner's Sons. Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2004. Consultat el 30 de juny de 2012.
  13. ↑ Becher, 2012, pp. 191-194.
  14. ↑ Becher, 2012, pp. 193-194.
  15. ↑ Durant els dies següents, parts disperses de l'eixèrcit hongarés varen ser atacades repetidament des de llogarets i castells propencs; una segona força bohemio al mando del duc Boleslao I va poder interceptar-les i derrotar-les.[14]
  16. ↑ Widukind de Corvey, Res gestae saxonicae (en llatí) Llibre 3, capítul 49: "XLIX. De triumpho regis. Triumpho celebri rex factus gloriosus ab exercitu pater patriae imperatorque appellatus est; ..." en el lloc de la Bibliotheca Augustana, archivat ací.
  17. ↑ «A kalandozó magyarság veresége. A Lech-mezei csata valós szerepe» (en hu). Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2014. Consultat el 9 d'agost de 2011.
  18. ↑ Thompson, 1928, p. 489.
  19. ↑ Keller, 2008, p. 45.
  20. ↑ Keller y Althoff, 2008, p. 193.
  21. ↑ «Otón el Gran». Genealogia Medieval. Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2020. Consultat el 26 de setembre de 2014.
  22. ↑ Seibert, Hubertus (1999). «Otto II. NDB 19 (1999)», Comissió d'Història en l'Acadèmia de Ciències de Baviera (Historische Kommission bei der Bayerischen Akademie der Wissenschaften) (ed.). Neue Deutsche Biographie (en alemà), pp. 660-662.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Otón_I_del_Sacre_Imperi_Romà_Germànic&oldid=616334»