Pànic de Floridablanca

Archiu:Pompeo Girolamo Batoni - Don José Moñino y Redondo, Conde de Floridablanca - 1974.386 - Art Institute of Chicago.jpg

Retrat del comte de Floridablanca per Pompeo Batoni.

L'expressió «'___protected_title_0___'» va ser falcada pel hispanista Richard Herr per a referir-se a l'impacte que va tindre en la cort de Carlos IV d'Espanya la notícia del triumfo de la Revolució francesa el 14 de juliol de 1789, i que es va traduir en una série de mides repressives decidides per José Moñino, comte de Floridablanca, com a primer Secretari d'Estat i del Despaig i en l'acort del rei, per a evitar el «contagi revolucionari» i que varen incloure la clausura precipitada de les Corts de Madrit de 1789 —que acaben de jurar al príncip Fernando com a hereu al tro i d'aprovar la Pragmàtica Sanció de 1789— per temor a que pogueren convertir-se en una nova Assamblea Nacional Constituent com la que s'havia fet en el poder en la Monarquia de França, posant fi al absolutisme de Luis XVI, de la casa de Borbón com Carlos IV i al Antic Règim.

La mides del Floridablanca per a evitar el «contagi revolucionari»

La cort de Madrit va tindre coneiximent de lo que havia ocorregut en França a través d'un informe que va remetre en l'estiu de 1789 el comte de Fernán-Núñez, embaixador de Carlos IV davant la cort de Versalles. Fernán Núñez va enviar també informacions reiterades sobre l'enviament a Espanya pels clubés revolucionaris de suposts agents subversivos «predicadores de la seua doctrina de la llibertat» i de propaganda sediciosa, lo que va coincidir en el comisse en Càdis i en Navarra de còpies de la Declaració de Drets del Home i del Ciutadà aprovada el 26 d'agost de 1789 per l'Assamblea Nacional Constituent. Com ha senyalat Enrique Giménez, «els mijos utilisats per a introduir els escrits revolucionaris eren variopintos: fulls de periòdics usades com a bolics; llibres encuadernados en cobertes de tipo religiosos; i inclús, palmitos estampats en dibuixos que representaven la pren de la Bastilla, en poemes elogiant la llibertat religiosa, o en el text dels drets del home, puix els propagandistes revolucionaris li havien donat una extensió, no superior a les 300 paraules, que facilitava la seua difusió».

Archiu:Carlos IV de rojo.jpg

Retrat de Carlos IV per Francisco de Goya (1789).

Les mides repressives que va prendre José Moñino, comte de Floridablanca, com a primer Secretari d'Estat i del Despaig, en quant va tindre coneiximent de l'esclat de la Revolució Francesa en juliol de 1789, varen respondre a la por a que en Espanya poguera ocórrer lo mateix, lo que no era un «pànic» injustificat, perque havien esclatat gresques de subsistència a principis de 1789 per la carestia i l'alt preu del pa —com els «rebomboris del pa», 'tumults del pa', de Catalunya— i perque en aquell moment la Monarquia caria d'un dispositiu de seguritat i orde públic que poguera contrarrestar les possibles algaradas revolucionàries. El propi Floridablanca va ser víctima d'un intent d'assessinat el 18 de juny de 1790 per un francés resident en Espanya del que no va poder provar-se, ni va confessar, la seua vinculació en els clubs revolucionaris francesos —va ser aforcat en la Plaça de l'Ordi de Madrit, el 18 d'agost—. A l'any següent, els treballadors en desocupació del gremi de la seda de Valéncia amenaçaven en un escrit, si no se'ls donava treball i pa, en amotinar-se «___protected_title_1___».

Floridablanca va prendre una série de mides per a evitar el «contagi revolucionari», impedint que es coneguera lo que estava succeint en França i posant tot tipo de traves a la propagació de les «idees pernicioses» dels revolucionaris francesos. Una de les primeres mides va ser l'orde de, segons les seues pròpies paraules, «___protected_title_0___» —una mida que no era completament nova puix Floridablanca en els anys finals del regnat de Carlos III ya havia intensificat el control en les fronteres i en les aduana dels escrits dels «filòsofs» i s'havia enfortit la censura i reactivat els tribunals de l'Inquisició—. Aixina mateix, va tancar precipitadament les Corts de Madrit de 1789, que des del 19 de setembre estaven reunides per a jurar a el hereu al tro, pels últims acontenyiments de França, puix el 6 d'octubre s'havia produït l'assalt al palau de Versalles pels «patriotas» parisencs i Luis XVI s'hi havia vist obligat a traslladar-se a París junt a l'Assamblea Nacional Constituent, que des del 14 de juliol, despuix de la pren de la Bastilla, s'havia convertit en el nou poder sobirà de França.

Ademés, Floridablanca va prendre una atra série de mides:

• Suspendre tots els periòdics, llevat els oficials (com la Gasseta de Madrit), els quals tenien prohibit mencionar els acontenyiments francesos, ni podien publicar cap comentari, ni tan siquiera favorable a la causa de l'absolutisme.
• Reforçar el control ideològic de l'Inquisició, retornant a la seua primitiva funció d'aparat repressiu al servici de la Monarquia. Aixina, el Sant Ofici va rebre l'orde de que requisara tots aquells papers impresos o manuscrits que qüestionaren o criticaren a la Monarquia o al Papat. El comissari de l'Inquisició en Sant Sebastià va informar de que «els impresos i manuscrits que corren ací des del més de juliol són els corresponents als successos presents de les revolucions de França i la seua Assamblea General. [...] Es veu inundada la ciutat d'esta espècie de papers» El 13 de decembre de 1789, l'Inquisició feya públic un edicte en el que conminaba a l'entrega de qualsevol imprés, fòra llibre o full solt, que tingueren com a finalitat

fundar, si els fora possible, sobre les ruïnes de la Religió i Monarquies aquella somiada llibertat, que malament suponen concedida a tots els hòmens per naturalea, la que, diuen temeràriament, va fer a tots els hòmens iguals o independents uns d'uns atres

• Encarcerar o desterrar a tot sospitós de difondre les noves idees, com li va succeir al catedràtic de l'Universitat de Salamanca Ramón Sales, que va ser processat per ser el presunt autor de «varis papers anònims manuscrits, molt perjudicials a la religió i a l'Estat» —en Salamanca havia circulat un manuscrit sense firma titulat Exhortación al poble espanyol per a que deponent la covardia s'anime a cobrar els seus drets— i va ser condenat a quatre anys de desterro, el primer dels quals ho va passar en un convent.

• Crear en 1791 l'anomenada Comissió Reservada per a perseguir a aquelles persones que defengueren les «idees revolucionàries». Els membres de la Comissió devien introduir-se en les tertúlies de personages influents i informar dels temes de conversació i de quí intervenien «per a observar, i sentir si o no parlen contra els Reis d'Espanya, els seus ministres, el Excmo. Sr. Governador del Consell [de Castella], del Govern, contra els tribunals, si o no es fa justícia contra atres Reis de l'Europa, els seus ministres o governs, si són bons o mals..».
• Confeccionar un cens d'estrangers per a controlar els seus moviments, especialment dels francesos. Aixina una Real Orde de 12 de juliol de 1791 va ordenar als alcaldes de barri de Madrit i als corregidorés del restant d'Espanya «la formació de matrícules d'estrangers residents en estos Regnes en distinció de transeünts o domiciliats», i només es permetria l'estància en Espanya a aquells avecindados catòlics que juraren fidelitat a la religió i al rei.
• Ordenar als corregidores que retiraren tota la propaganda que estimaren subversiva.

Els acontenyiments francesos també varen obligar a la Monarquia espanyola a deixar en suspens els "pactes de família" en la Monarquia de França —aixina cridats en ser els Borbones la casa reinante en abdós monarquies—. La detenció de Luis XVI en Varennes, despuix del seu intent de fuga de París, en juny de 1791, varen inclinar a Floridablanca a intervindre en defensa del rei francés i a l'enviament d'una nota diplomàtica a l'Assamblea Nacional francesa en la que exhortava als francesos a respectar «___protected_title_0___». La nota va ser considerada com una ingerència inadmissible en els assunts interns de França i va empijorar les relacions entre els dos estats —un diputat de l'Assamblea va afirmar que «les potències d'Europa sabran que morirem, si és necessari; pero que no permetrem que intervinguen en els nostres assunts___protected_title_1___per ser contrària a la Sobirania», ni a reconéixer el jurament que d'ella va fer Luis XVI el 14 de setembre de 1791.

La valoració de Floridablanca de lo ocorregut en França

En un informe titulat Exposició que el senyor Floridablanca va fer i va llegir a S, M, en el Consell, donant una idea sucinta de l'Estat de la França, de l'Europa i de l'Espanya, en data 19 de febrer de 1792, el primer secretari valorava aixina lo que havia succeït en França despuix del triumfo de la Revolució:

La destitució de Floridablanca a principis de 1792

Quatre mesos despuix, en febrer de 1792, Carlos IV destituïa al comte de Floridablanca i nomenava en el seu lloc al comte d'Aranda, partidari de dur avant una política menys inflexible en la nova «Monarquia Constitucional» francesa. No obstant, Aranda va acabar desbordat per la radicalisació de la revolució francesa (Luis XVI havia segut destituït i detingut en agost de 1792 i s'havia proclamada la República al més següent) i solament va estar en el poder huit mesos, ya que en contra de l'opinió del rei seguia sense ser partidari d'intervindre del costat de les potències absolutistas, donada la falta de preparació de l'eixèrcit espanyol. En novembre de 1792 Carlos IV va decidir substituir-ho per Manuel Godoy, un jove oficial de la guàrdia personal dels reis (Guàrdia de Corps), que s'havia guanyat la seua confiança per la llealtat que els professava.

Bibliografia

• (1996) El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.

Vore també

• Regnat de Carlos IV