Páramo de la Cordillera de Mèrida
Els páramo de la Cordillera de Mèrida (NT1004) són una ecorregión que conté vegetació d'páramo per damunt del llímit arbòreu en la cordillera dels Vages de Veneçola. Este hàbitat aïllat conta en moltes espècies endèmiques. És relativament estable i intacte.
Geografia
[editar | editar còdic]Ubicació
[editar | editar còdic]
Els páramo de la Cordillera de Mèrida es troben al sur del Llac de Maracaibo, en el massiç de la Cordillera de Mèrida, al noreste de Veneçola. Té una superfície de 284.898 hectàrees.[1] Està rodejat per la ecorregión dels boscs montanos dels Vages veneçolans.[2]
Relleu
[editar | editar còdic]Els páramo del suroest de la Cordillera de Mèrida són el Va batallar, en 3.913 metros sobre el nivell de la mar, i el Nariño, en 3.517 metros. El punt més alt de la part central és el pico de Pedres Blanques, en 4.729 metros, rodejat d'extensos páramo, glaciars i llac. Des de l'páramo de Pedres Blanques, el terreny descendix fins a l'páramo de Mucuchíes, a 4.077 metros, i continua descendint gradualment cap al noreste.[3]
Clima
[editar | editar còdic]La classificació climàtica de Köppen és "ETH": Tundra alpina, sense cap més en una temperatura mija superior a 10 °C.[4][5] Mentres que l'páramo del nort dels Vages és generalment humit durant tot l'any, en humitat suministrada en forma de pluja, núvols i boira a mida que les masses d'aire s'eleven sobre les montanyes, l'páramo de la Cordillera de Mèrida és similar a l'páramo de Costa Rica i a l'páramo de Santa Marta, a on els vents alisios creen una estació seca distintiva.[6] Els vents dominants bufen cap al noroest des de la regió amazónica, en una estació de pluges que va de març a novembre.[7]
Ecologia
[editar | editar còdic]La ecorregión de l'páramo de la Cordillera de Mèrida es troba en l'àmbit neotropical, en el bioma dels pasturages i xares montanos.[1] La ecorregión forma part de la ecorregión global de l'Páramo Andino Nort, que també inclou les ecorregiones terrestres de l'páramo de la Cordillera Central, l'páramo de Santa Marta i l'páramo andino nort. Les plantes i els animals estan adaptats a les condicions fredes i seques dels alts cims. Existix un alt nivell d'endemisme local, especialment en els cims més aïllats.[8]
Orígens
[editar | editar còdic]Els Vages varen començar a elevar-se en el Mioceno, pero en el nort no varen alcançar la seua altura actual fins al Plioceno, durant un periodo de forta activitat volcànica, fa entre quatre i cinc millons d'anys. Est va ser el periodo en el que la terra es va elevar per damunt de la llínea d'arbres i es va formar la vegetació protopáramo en noves espècies de les famílies Poaceae, Cyperecear, Arteraceae, Ericaceae i unes atres. Durant les últimes parts de l'época cuaternaria, una série de periodos glaciars curts, fredor i secs es varen alternar en periodos interglaciares més càlits i humits. Els cinturons d'páramo es varen desplaçar més avall i es varen unir en els periodos frets, i es varen desplaçar més dalt en enclavaments inconexos quan les temperatures varen pujar.[9]
El resultat és una mescla d'espècies d'orige tropical i boreal en els mateixos gèneros que es troben en la majoria dels páramo, pero en moltes espècies endèmiques en els páramo individuals. La Cordillera de Mèrida és la part més antiga dels Vages del nort, i té un gran corredor d'páramo conectat. És provable que la cordillera siga el lloc a on es va desenrollar la major part de la flora d'páramo d'orige tropical, que després migró cap al sur de Colòmbia durant els periodos glacials fret.[9]
Flora
[editar | editar còdic]
El bosc de montanya s'estén fins a uns 3.000 metros d'altitut, a on comencen els páramo Per damunt dels 4.000 metros, els páramo són substituïts per una zona periglacial en molt poca vegetació, principalment líquenes, verdets i algunes plantes nanes. Cap flora o la fauna estan trobades damunt entorn 4,850 metros (15,910 peus).[10] Per damunt dels 4.850 metros no hi ha flora ni fauna. La ecorregión es compon principalment d'un hàbitat d'páramo sec, en herbes d'altura, rodales de bambú nano i praderies obertes. També hi ha alguns pantans i ciènages, encara que menys que en l'páramo humit.[1]
Fauna
[editar | editar còdic]La Redona chiquinquirana, una palometa les femelles de la qual tenen una capacitat llimitada per a volar, és endèmica de la ecorregión.[11] En un estudi sobre els escarabats carábidos es varen trobar diversos i numerosos eixemplars, tots ells endèmics de la ecorregión encara que estretament relacionats en espècies d'atres àrees de distribució. Carbonellia ater es troba entre 2.900 i 4.300 metros. Les tribus de carábidos més importants en térmens de número d'espècies i d'individus pertanyen als gèneros Dyscolus i Bembidion. Entre els amfibis en perill d'extinció es troben el sapo de peus estrets de Mucubaji (Atelopus mucubajiensis) i la granota arlequín de Tamá (Atelopus tamaense). Entre els mamífers en perill es troba la rata piscívora de Musso (Neusticomys mussoi).[12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Cordillera de Merida páramo – Myers,, WWF Abstract.
- ↑ WildFinder – WWF,.
- ↑ Sobre Mèrida – Cibertronic,, Cordilleres.
- ↑ Cordillera de Merida páramo – Myers,, Climate Data.
- ↑ doi:10.13140/RG.2.2.21325.38886/1.
- ↑ Luteyn,.
- ↑ Perrault, 2013, p. 44.
- ↑ Northern Andean Paramo – WWF Global,.
- ↑ 9,0 9,1 Worboys, Francis y Lockwood, 2010, p. 193.
- ↑ Perrault, 2013, p. 45.
- ↑ Viloria et al., 2003, p. S21.
- ↑ Perrault, 2013, p. 47.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Páramos de la Cordillera de Mérida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.