Parènquima

Parènquima pulmonar danyat per grans bullas subpleurales.

El terme parènquima (del grec [parénkhyma], "substància dels òrguens") s'utilisa en la histologia tant per a designar un tipo de teixit propi de les plantes com la part que en un orgue animal realisa la seua funció específica. També es diu teixit parenquimal o teixit parenquimático.

Parènquima animal

En histologia animal, “parènquima” és aquell teixit que fa de l'orgue alguna cosa funcional; en contraposició, l'estroma és la part formada pels teixits de sostingues (generalment, teixit conectivo). Aixina, per eixemple, els epitelis glandulares es reconeixen com a parènquima, ya que conformen la part secretoria (adenómero) en una glàndula.

Parènquima vegetal

En botànica, es denomina parènquima als teixits vegetals fonamentals que prevalen en la majoria dels òrguens vegetals formant un tot continu. Es localisen en tots els òrguens vegetals, omplin espais lliures que deixen atres òrguens i teixits. Les cèlules parenquimáticas estan poc especialisades, i la seua forma pot ser molt variable: més o menys isodiamétricas i facetadas, casi polièdriques o allargades, lobuladas, etc. Les parets celulars són flexibles i primes, de celulosa, encara que poden presentar parets secundàries lignificadas.

Els parènquimes poden considerar-se merístemas potencials ya que, si be han perdut la seua capacitat de divisió, les seues cèlules poden, en determinades condicions, desdiferenciarse i reprendre la seua divisió celular.

• Parènquima clorofílico, també cridat parènquima asimilador o clorénquima: realisa la fotosíntesis. Se situa en les fulls i en els talles verdes formant el mesófilo. En els fulls pot tindre dos disposicions distintes.
  • Parènquima en empalizada: principal teixit que realisa fotosíntesis i, per lo tant, proporciona aliment a la planta. Té cloroplastos i moltes vacuolas. No deixa espai extracelular ampli entre les cèlules contigües. La morfologia de les cèlules és allargada.
  • Parènquima esponjoso: Posseïx abundant espai intercelular, lo que li facilita realisar intercanvi de gasos, com a diòxit de carbono, d'esta forma disminuïx la possibilitat d'asfíxia per excés d'aigua, per eixemple. Posseïx grans vacuoles i parets celulars primes. Es troba en tallos, fulls i en la porció carnosa de les frutes.
• Parènquima amilífero o de reserva: almagasena determinades substàncies o nutrients per a la planta. Ho fa en els plastidios (en els amiloplastos, en el cas del parènquima amiláceo), en les vacuolas, en la pròpia paret celular o en el citoplasma. És freqüent en raïls engrossades, llavors, tubèrculs engrossats, etc. Les cèlules que ho componen, són per lo general de major tamany que les anteriors, i no presenten importants espais intercelulares.
• Parènquima acuífero: les seues cèlules tenen una enorme vacuola plena d'aigua i de mucílac, per lo que és característic de la vegetació xerófila (plantes adaptades a mijos àrits).
• Parènquima aerífero o aerénquima: té cèlules parenquimales molt chicotetes que delimiten cavitats plenes d'aire (estanys parenquimáticas). És característic de la vegetació d'hidrófitos (que habiten en mijos aquàtics i, per lo tant, carixen d'oxigen).
• Parènquima vascular: protegix els teixits conductors (xilema i floema) de la planta.
• Parènquima de farcidura: ocupa el restant de l'espai, en la finalitat de "reblir". La principal característica és que les cèlules són més o menys isodiamétricas (posseïxen el mateix diàmetro).

Vore també

• Estroma (histologia)
• Histologia vegetal

Bibliografia

• Bloom & Fawcett. Tractat de Histologia. McGraw-Hill Interamericana.