Parc 3 de Febrer
El Parc Tres de Febrer, conegut popularment com els Boscs de Palermo, és un conjunt de parcs i espais verts situat en el barri de Palermo de la Ciutat de Buenos Aires, Argentina. Es caracterisa per les seues extenses arboledas, llac artificials i el rosedal, que conformen un dels principals pulmons verts de la ciutat. En la seua ampliació i disseny va participar el paisajista francés Carlos Thays, qui va contribuir a la seua configuració paisagística actual.
Història
[editar | editar còdic]
L'orige del nom "Palermo"
[editar | editar còdic]
El història dels extensos terrenys del parc es remonta a la fundació de Buenos Aires en 1580, quan Juan de Garay va repartir les terres en les afores del poble original per a instalar chacras. El primer poblador dels terrenys que hui formen part del parc va ser el capità Doménico, que hi havia castellanizado el seu nom italià com Dumenge i després com Domínguez, agregant-li el gentilici de la seua ciutat d'orige, Palermo, en lo que va passar a cridar-se Juan Domínguez Palermo, i a la zona de les seues terres li la coneixia per "Palermo".[1]
El 22 de decembre de 1808 es va crear el Partit de Palermo, que va ser perdent terres i va quedar reduït a l'àrea entre l'actual avinguda Scalabrini Ortiz i el barri de Recoleta.[2]
L'época de Roses
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Época de Roses.
Quan Juan Manuel de Roses va ser nomenat governador de Buenos Aires (1829-1832, 1835-1852), va comprar numerosos terrenys en la zona, fins a tal punt que va ser la major concentració de propietats que fins a eixe moment tenia la ciutat, d'aproximadament 540 ha. Va decidir llavors construir allí una vila rodejada de terrenys, mescla de naturalea del lloc i europea. Va mantindre el traçat reticular i l'arquitectura de tradició hispana, pero a la seua volta va buscar donar visibilitat i transparència als seus actes en jardins de lliure accés. Els terrenys eren fins a llavors de naturalea inhòspita, puix la terra prop de la costa no era bona. El terreny era pla, pero en depressió en les que es formaven chicotets estanys i embassaments. Entre estes depressió hi ha una que encara subsistix, en l'avinguda del Libertador i avinguda Sarmiento, que va ser aprofitada per Roses per a construir un estany navegable front a la seua residència (coneguda com "caserón de Roses"), un canal artificial per a passejar en pot i un jardí zoològic en animals autòctons de la regió, per a fruïment personal. Dit caserón se situava en el cantó este de l'actual creuament de les Avingudes Sarmiento i del Libertador.[1]
Per a solucionar els problemes de permeabilitat del sol es va agregar abonament sobre tosca, combinant-l'en un sistema de ràpit drenage. Es va evitar violentar la naturalea, per a no trencar l'idea de banyat, de costa de riu. Si ben els camins, canals i plantacions es varen eixecutar en llínees rectes, açò no va anar aixina en algunes àrees com el Jardí de les Piletas, a on es varen dispondre fonts, flors, una glorieta, aus i gàbies d'animals. Els canals i la ret vial es varen utilisar tant per a circulació com per a espargiment.[1]
El sector en que es trobava el caserón estava travessat per dos zanjones i per la riera Manso (que corria per a on hui es troba el carrer Àustria, aproximadament) i un ramal artificial d'uns 2 quilómetros que unia esta riera pel camí d'accés fins a un extens naranjal i cap al nort en el caserón. Hi havia dos camins paralels separats per este canal principal, un era de passejada, privat, i l'atre era el carreter, públic, i des del zanjón de Roses (actual carrer Ugarteche) es desviaven llaugerament de manera que el de passejada aplegava al caserón i l'atre, en lo que hui és la calle República de l'Índia, es desplaçava fins a desembocar en la Maestranza, construcció que era utilisada per als servicis del caserón i que es trobava front a est, en a on hui s'alça el Monument a Roses. En mig de les dos passejades quedava un àrea verda en l'estany i el bany de Manuelita Roses, la filla del governador. Un atre camí important, transversal al riu, era l'avinguda dels Sauces, actual Sarmiento. El canal era travessat per varis ponts d'alt peralt per a que passara per ell un vapor i en aplegar al Caserón es formava un estany artificial, des d'a on partia una carretera única fins al riera Maldonado.[1]
Ademés existien atres instalacions relacionades, com la mencionada Maestranza, que va sobreviure per molts anys al caserón, i una série de tallers i galpones destinats a obraje, cavalleria, guarda de llavors, veterinaris, la cuina, i fins a un teatre.
El disseny del gran camí per a l'accés al caserón i les obres paisagístiques es creu que varen ser planejades per l'italià Nicolás Descalzi i eixecutades per Miguel Cabrera. Tal volta haja segut el primer qui ademés va rectificar i va canalisar fins a la seua desembocadura la riera Manso, riera del com Roses havia fet derivar aigua fins a l'estany. Numerosos ponts creuaven ara el canal pel que corria.[1]
La caiguda de Roses
[editar | editar còdic]En l'expulsió de Roses del poder després de la batalla de Casers, lliurada el 3 de febrer de 1852, les seues propietats varen ser expropiades despuix de llarcs litigis i varen passar a mans de l'Estat. Va seguir llavors un llarc periodo de transició per a definir l'us definitiu del lloc.
El 15 d'abril de 1858 es va inaugurar la primera exposició d'indústria i agricultura, en pocs animals i una única màquina.
En 1864 es va instalar el Buenos Aires Cricket Club en el solar actualment ocupat pel Planetari Galileo Galilei. Va ser allí a on el 29 de juny de 1867 es va jugar el primer partit de fútbol en equips preseleccionados. El club es va mantindre en eixe lloc fins a 1950, en que es va traslladar a Don Torcuato. Dos anys abans el solar va ser declarat Monument Històric nacional per mig de decret del president Juan Dumenge Perón.[3]
La seua creació per Sarmiento
[editar | editar còdic].JPG){kind=link}
Entre 1865 i maig de 1868 el conjunt principal de l'edifici que havia segut fet construir per Roses es va utilisar per a la formació d'oficials de l'eixèrcit. En 1870, es va designar el lloc com a quarter del Colege Militar de la Nació. Com en 1892 el colege es va retirar a la localitat de Sant Martín, el lloc va ser ocupat a l'any següent per l'Escola Naval, que va estar allí sis anys.
Es varen barallar varis proyectes durant els següents vint anys, mentres es consolidava llentament l'Estat Nacional, i el Poder Eixecutiu recent va poder dispondre dels terrenys de Palermo en 1872. El president Dumenge Faustino Sarmiento va pensar en seguir el model de Santiago de Chile i transformar el lloc en una Quinta Normal a on s'experimentara en els cultius i es conseguira la difusió del coneiximent, i per mig de la llei 658 va ordenar la creació del parc Tres de febrer, el 25 de juny de 1874. El seu nom commemora la data de la derrota de Roses en la Batalla de Casers i va ser propost per Vicente Fidel López.[4]
Immediatament es va realisar un concurs de propostes per al disseny del parc, en el qual es va elegir guanyador el proyecte dels suïssos Methfessel i Börmel, pero no es va concretar pels seus costs elevats. Mentrestant, l'Ingenier Jordan Wysocki, encarregat del parc, va ser realisant tasques de forestaació d'obres generals en el vist i plau de Sarmiento. En 1875, el belga Jules Dormal va assumir com a ingenier del parc i es va encarregar de dissenyar i construir els Portones de Palermo, que marcaven l'entrada al parc, en l'intersecció de l'avinguda de les Palmeres (hui avinguda Sarmiento) i el carrer Chavango (hui avinguda Les Heras), a on ara està la plaça Itàlia. Eren tres àmplies portades sobre la calçada flanquejades per arcs de mig punt en arremates barrocs. Varen ser un punt de referència important mentres varen existir. Jules Dormal va traçar ademés la mencionada avinguda de les Palmeres, accés principal al complex, i va dirigir les obres.[1]
Quan en 1874 Nicolás Avellaneda va succeir en la presidència a Sarmiento va nomenar a este president de la comissió que tenia al seu càrrec les obres del parc: la parquizaació, el traçat dels carrers, la formació dels llac i la creació d'un jardí zoològic i d'un jardí botànic. Sarmiento ràpidament va començar els treballs en el parc a fi de convertir-ho en un lloc en arbres similars als existents en Amèrica i Europa.
El primer sector del parc (delimitat per les avingudes Libertador, Sarmiento i Casares i que aplegava fins a la costa del Riu de l'Argent) va ser inaugurat l'11 de novembre de 1875 en la participació en els festejos de 35000 persones i 1500 carruages. Avellaneda va plantar simbòlicament una magnolia grandiflora que encara susbsiste en el cantó de les avinguda Berro i Casares. El president va manifestar en el discurs inaugural que:
En 1875 la Societat Hipòdrom Argentí va obtindre la concessió de terrenys i en menys d'un any va tindre llista una pista de 1600 m i tribunes en capacitat per a mil siscentes persones ademés d'un servici de restaurant. En 1885 el Jockey Club va arrendar les instalacions i va estendre el recorregut de la pista a 2200 m i va construir una pista recta de 1200 m. El primer edifici va ser reemplaçat en 1908 per un atre de pedra i ciment.[1]
En 1878 es va realisar la tercera exposició de la Societat Rural Argentina, en el predio que hui es diu La Rural. En 1890 es va instalar, en dos pabellons sobre el carrer Sant Fe (arrendats a la Rural), el "Conservatori Nacional de Vacuna", a on es produïa la vacuna contra la pigota.
En maig de 1877, l'immigrant alemà Juan Hansen va solicitar per carta a la Comissió del Parc 3 de febrer l'arrendament d'una casa ya existent que es trobava situada front a a on hui es troba el Planetari de Buenos Aires, o siga, en el cantó este de l'actual avinguda Figueroa Alcorta i avinguda Sarmiento per a utilisar-la com a restaurant. El lloc, que es va conéixer com el Café de Hansen, és considerat per molts com una dels breçols del tango. La construcció va ser demolida en 1912.[1]
Obres de l'Intendent Alvear
[editar | editar còdic]
El camí al parc va ser abandonat en el temps i casi no podia transitar-se fins que durant l'intendencia de Torcuato de Alvear (1883-1887) la zona va ser recobrant esplendor. Es va construir una avinguda empedrada des del Caserón de Roses fins a l'entrada al parc en adoquinar extrets en l'illa Martín García per mig del treball d'indígenes somesos durant la Conquista del Desert.[6] En 1883 es varen colocar palmeres a abdós costats de l'actual Avinguda Sarmiento, segons lo planejat dèu anys abans per Sarmiento, i li la va cridar "de les Palmeres", reemplaçant als ombúes de l'época de Roses. Pero estes palmeres es marchitaron ràpidament mostrant en la seua punta uns marchitos penachos, per lo que l'ingeni popular li va donar el renom a l'avinguda de "Avinguda de les Graneres".[1]
Posteriorment, en 1888, els terrenys varen passar a la Municipalitat de Buenos Aires, creada després de la Federalisació de Buenos Aires. Eixe mateix any va alvançar el proyecte de separar al Jardí Zoològic de Buenos Aires en el predio que ocuparà fins a la seua desaparició.
L'influència de Charles Thays
[editar | editar còdic]En 1891 i fins a 1914, el paisagiste francés Charles Thays -després d'un concurs públic d'antecedents i propostes- va assumir com a director de Passejades i Jardins de la Municipalitat.
Thays va inaugurar en el seu primer any de gestió el Jardí Botànic de Buenos Aires. Per a delinear el Jardí Botànic va demanar que s'anexaren al parc els terrenys entre les avingudes Santa Fe i Les Heras que eren ocupats pel Departament Nacional d'Agricultura.
En 1894 una llei del Congrés va habilitar les reformes per a tota l'àrea del Parc Tres de febrer i Thays va ser l'encarregat de dissenyar les successives i exitoses expansions del parc cap al nort durant les següents décades.
En 1897 va bregar per la desaparició definitiva del Caserón de Roses, que encara subsistia albergant a l'Escola Naval Militar. En 1899 el municipi va decidir donar curs a açò, i va ser demolit en la nit del 2 al 3 de febrer d'eixe any, buscant en l'elecció d'esta data un acte de fort simbolisme històric. En el lloc va ser instalat el 25 de maig de 1900 el monument a Sarmiento, obra d'Auguste Rodin i més alvance, en l'intersecció de les actuals avingudes Libertador i Sarmiento, el Monument a la Carta Magna i les Quatre Regions Argentines, més conegut com "dels espanyols".
Els terrenys que s'estenien des de la riera Maldonado fins al carrer La Pampa varen ser anexats al parc. Com la circulació dels ferrocarrils es vea perjudicada per les freqüents inundacions, Thays va dissenyar l'actual Llac de Regates[7] i va utilisar la terra extreta per a terraplenar les vies del ferrocarril modificant el seu traçat, i conseguir aixina un llímit de contenció entre el parc i el riu. Les vies que creuaven el parc varen començar a fer-ho en forma elevada, lo que va crear el "Viaducte Retire", en els seus arcs de rajoles que fins al dia de hui caracterízan la zona. Al llac se li varen sumar les avingudes, les plantacions de bosc, gerros decoratius, farols, glorietes, estàtues i demés ornaments.[1]
En 1904 es va inaugurar el Monument a Garibaldi en una rotonda que va donar orige a la plaça Itàlia uns mesos més vesprada i que Thays va reformar en 1912, donant-li major jerarquia. Es creu que va ser en 1917 quan l'intendent Joaquín Llambías va ordenar el derrocament dels Portones de Palermo, per a facilitar el trànsit (hi ha els qui creuen que va ser en 1909).[1]
Per a delimitar la zona del Parc, Thays va proyectar en 1908 l'actual avinguda Figueroa Alcorta sobre la traça que abans ocupaven les vies del Ferrocarril del Nort de Buenos Aires. En la sanció en 1911 de l'ordenança de formació de Barris Parcs, també va proyectar l'urbanisació de Palermo Chic, el barri Parc o barri Rufino de Elzalde.
La riera Maldonado produïa grans danys en el seu recorregut els dies de riuada i sudestada, per lo que es va decidir entubarlo i a partir de 1929 es varen començar les obres per a tal fi, que cumlinaron més de vint anys despuix.[1]
Sobre l'edifici de la Maestranza que estava en el cantó opost al Caserón, va ser demolit en 1924 i en el seu lloc, en 1999, es va inaugurar el Monument a Roses.[1][8] El complex del parc Tres de febrer es va finalisar en 1933, en que va quedar en la superfície que manté en l'actualitat.
Descripció
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El parc és recorregut per un bon número de persones que, dia a dia, ya siga a peu o en bicicleta, solquen els seus camins i boscs. L'afluència s'incrementa notablement en les fins de semana. També es poden realisar passejades en pot pels tres llac artificials que existixen en la zona. Pese a estar en el cor de la ciutat, és un dels millors llocs per a observar aus dins de Buenos Aires, en més de 170 espècies registrades, incloent una gran varietat de rapaces, garzas, loros, carpinteros i paseriformes. Algunes espècies molt rares per a la ciutat, com l'aninga o el ñacurutú, han nidificado exitosament en el predio.
Un dels parcs més coneguts és el cridat "El Rosedal" el qual posseïx un pont blanc. Una volta creuat este pont es poden vore els rosers que donen nom el parc. En este parc es desenrollen moltes activitats lúdiques el dia de l'estudiant (el 21 de setembre) de la mateixa manera que en els atres parcs que componen la zona del parc Tres de febrer. Prop del Rosedal es troba el Museu Sívori, que exhibix obres d'art argentí dels sigles XX i XXI.
Entre els monuments més importants es lluïx el Monument a William C. Morris realisat en 1964 en homenage al centenari del naiximent del destacat filántropo que va desenrollar la seua obra de be en Palermo.
També es troba el Planetari, l'edificació del qual és molt particular, ya que es tracta d'una esfera sostinguda per tres arcs. En les proyeccions que es porten a terme en el seu interior es poden observar els planetes i les estreles de la galàxia.
També estan localisats en esta zona de la ciutat el Jardí Japonés, el Zoològic de Buenos Aires i el Jardí Botànic de Buenos Aires, que terminen en plaça Itàlia, el centre del barri de Palermo, en el seu tradicional avinguda Santa Fe; ademés de el Jardí dels Poetes, ubicat allí mateixa, a on es poden trobar imponents escultures de famosos escritors com William Shakespeare, Paul Groussac o Alfonsina Storni, entre uns atres.[9]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Sonia Berjman i Daniel Schávelzon (2010). Palermo, el Parc 3 de Febrer de Buenos Aires, Edhasa. ISBN ISBN 978-987-628-102-7.
- ↑ Daniel Schávelzon (novembre de 1996). «El caserón de Roses (periodo 1895-1898)», Institut de Història Militar Argentina (ed.). Congrés Nacional de Història Militar, Buenos Aires, pp. 1229-1241. ISBN 987-96842-2-2.
- ↑ Elisa Casella de Calderón (1991). El Parc Tres de Febrer, Revista Buenos Aires nos conta n° 20, primera edició.
- ↑ Parc 3 de Febrer: Resenya Històrica. Govern de la Ciutat de Buenos Aires.
- ↑ el diari La Nació del 23 de giner de 1944 va reproduir el discurs de Avellaneda en l'inauguració del parc.
- ↑ Orde d'enviament de pedres per al parc 3 de Febrer. Archiu General de l'Armada (AGA), 31/01/1883. Vore més en Mariano Nagy- Alexis Papazian: L'illa Martín García com a camp de concentració d'indígenes cap a fins del sigle XIX. Capítul 5 PP: 77-96. En Història de la crueltat argentina. Juliol A. Roca i el genocidi dels pobles originaris. Osvaldo Bayer (Coord) Ed. El Tugurio, Buenos Aires 2010.
- ↑ «Llac de Regates». Caba.City.
- ↑ Roses ya té el seu monument, per Hernán Firp. Diari Clarín. 9/11/1999
- ↑ «Senyes dels Boscs de Palermo». Archivat des d'el original, el 14 de juny de 2008. Consultat el 14 de juny de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque 3 de Febrero» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.