Parc nacional Galápagos
El parc nacional Galápagos (PNG) és un parc nacional d'Equador. Va ser fundat en 1959 i es va convertir en el primer parc nacional del país. Comprén uns 7995,4 km², un 97 % de l'àrea terrestre de les illes Galápagos, considerades per experts i científics com l'archipèlec volcànic millor conservat del món.
La bellea natural de les illes, la diversitat i singularitat d'espècies que alberga, el seu orige volcànic, la seua dinàmica geològica en permanents canvis i varietat de formacions; el ser considerat un laboratori viu de processos evolutius encara en marcha, sumat a que va donar cabuda per al desenroll d'un gran número d'espècies tant animals com a vegetals que no existixen en cap atre lloc del món, convertixen a Galápagos en un lloc molt singular i d'importància mundial per a l'herència comuna de la humanitat.
La flora i fauna endèmica i nativa úniques en el món, convertixen a les illes Galápagos en un lloc excepcional. Més de quarantacinc espècies d'aus endèmiques, cuarenta y dos de reptils, quinze de mamífers i setenta y nueve de peixos, viuen en Galápagos i conviuen armónicamente en el ser humà. Les illes Galápagos també conten en una rica varietat de flora endèmica, que alcancen les cinccentes espècies entre plantes vasculars, briofitas i algues.
Les espècies més representatives del parc nacional Galápagos són les tortugues jagantes, les que li donen el seu nom a l'archipèlec. Inicialment existien quinze espècies de tortugues, pero la depredació humana de la que varen ser víctimes en el XVIII per part de pirates i balleneros, varen provocar l'extinció de tres espècies, i les constants erupció del volcà El Cim, en Fernandina va acabar també en l'espècie d'esta illa, de forma natural.
En 2015 estudis científics a nivell genètic varen identificar una nova espècie de tortuga jaganta, la Chelonoidis donfaustoi, lo que confirma que el parc és un laboratori vivent.
El parc nacional Galápagos és una de les dos àrees protegides que existixen en les illes Galápagos. L'atra és la reserva marina de Galápagos, abdós àrees protegides són administrades per la Direcció del parc nacional Galápagos, segons la Llei Orgànica de Règim Especial per a la Conservació i Desenroll Sustentable de la Província de Galápagos.
Característiques biològiques
[editar | editar còdic]Ecosistemes i cobertura vegetal
[editar | editar còdic]La vegetació de les illes es distribuïx a través de la zonificación d'espècies de plantes que durant la formació i evolució de l'archipèlec han colonisat distintes àrees; ademés són el resultat de l'incidència del clima com dels vents del surest que han propiciat en un aument de les precipitacions en les parts altes cap al sur de l'archipèlec. La cantitat de pluja que es precipita determina la formació d'ecosistemes anant des de xares caduques a boscs siempreverdes a zones arbustivas i herbácea humida. En l'archipèlec s'han identificat sèt zones, dites zones es distribuïxen heterogéneamente entre illes; l'illa Santa Creu posseïx sèt i l'illa Sant Cristóbal quatre.[1]
Zona llitoral
[editar | editar còdic]El tipo de costa condiciona la composició d'espècies, es troben distribuïts com a pegats en una superfície total 1000 ha. Esta zona presenta manglars; el mangle roig (Rizophora magle) està expost als nivells de marea i el mangle negre (Avicenia germinans) generalment es troba inundat per aigües superficials. El llímit entre aigua i terra està dominat pel mangle blanc (Laguncularia racemosa) i el jelí (Conocarpus erectus), actua com a transició al sistema vegetacional terrestre.[1]
Les plantes herbáceas que també han desenrollat tolerància a la sal i a la sequia que creixen prop de les costes són Sesuvium portulacastrum, l'endèmica S. edmonstonei, i Ipomoea pescaprae, que és molt important com a estabilisador de dunes; la coa de escorpión (Heliotropium curassacicum), montesalado (Cryptocarpus pyriformis), rompeollas o arrayancillo (Maytenus octogona), barilla (Batis maritima, Portulaca howellii), manzanillo (Hippomane mancinella), esta última ha coevolucionado en les tortugues, puix la germinació de les seues llavors ocorre quan són ingerides per estos reptils[2]
Zona àrida
[editar | editar còdic]Ocupa la major part del territori de Galápagos, s'estén per algunes illes chicotetes sanceres, i posseïx la major diversitat. Esta zona està composta per espècies xerofíticas de cactus, arbres, arbustos i plantes herbáceas tolerants a la sequia com castela (Castela galpageia), caco (Erythrina velutina), muyuyo (Cordia lutea), pal vert (Parkinsonia aculeata, Phoradendron henslowii), una hemiparásita que viu en associació en el cotó de Galápagos; Macraea laricifolia i Scalesia affinis.[1]
El ranc mig d'esta zona s'estén de 80 a 200 m d'altitut o més. L'arbre més conegut és el pal sant (Bursera graveolons), no obstant, una espècie més menuda, B. malacophylla es dona només en les illes Seymour, Baltra i Daphne. Atres arbres d'esta zona són l'endèmic guayabillo (Psidium galapageium) i el paga paga (Pisonia floribunda). Els cactus han adaptat la seua capacitat d'almagasenament d'aigua per a sobreviure en estes zones àrides. Els gèneros de cactus Jasminocereus i Brachycereus són endèmics, aixina com totes les espècies de Galápagos del gènero Opuntia. Eixemples d'estos cactus endèmics són el cactus de lava (Brachycereus nesioticus) i les chumberas (Opuntia echios i O. helleri). Els arbustos leñosos componen els nivells inferiors dels estrats vegetatius d'esta zona, com l'endèmica Castela galapageia, Lecocarpus pinnatifidus i atres espècies del gènero Lecocarpus. Les plantes herbáceas també s'han adaptat a esta zona àrida, incloent vàries varietats endèmiques de tomates de Galápagos (Lycopersicon cheesmanii), flor de la passió (Passiflora foetida) i espècies de les gerneras endèmiques Tiquilia i Chamaesyce.[2]
Zona de Transició
[editar | editar còdic]Són ambients intermijos entre la zona de Scalesia i l'àrida, en una major cantitat de epifitas i líquenes. Entre les plantes característiques es troben, el matazarno (Piscidia cathagenensis), espècie nativa explotada per la seua forta fusta; pomarrosa (Syzygium jambos), un arbre cultivat de 15 m; Senna occidentalis i Rhynchosia minima, esta última, una enredadera que es troba típicament en llocs disturbados i prop de carreteres.[1] Les boires de garúa mantenen esta zona humida durant l'estació seca, quan es formen durant la nit i duren fins a ben entrat el dia següent, depositant la humitat i actuant com a escut en estes zones de gran altitut. Dins d'esta zona s'han desenrollat fases separades de vegetació. Es tracta de capes molt chicotetes dins de la zona humida, pero són exuberantes i tropicals com a resultat de la major humitat rebuda.[2]
Zona de Scalesia
[editar | editar còdic]A partir dels 300-500 m d'altitut, es fa evident l'estrat dominat per Scalesia spp. que emergix de la zona de transició, en arbres que alcancen els 5-15 m d'altura.
Zona Parda
[editar | editar còdic]l'ungla de gat (Zanthoxylum fagara) és la més abundant, principalment per damunt de la Scalesia pero per baix de la Micronia actuant parcialment com a transició dins de les espècies de la zona humida.[2]
Ademés, existixen dos espècies de briòfits: un verdet (Zelometeorium patulum) i una hepàtica (Frunallia sp.) la qual dona a esta zona una apariència café parda durant l'estació seca. Al nort de l'Illa Santa Creu encara és possible trobar un remanente formant associacions vegetals de Tournefortia pubescens i cogojo (Acnistus ellipticus), espècies endèmiques. En el restant d'illes esta zona casi ha desaparegut.[1]
Zona Miconia
[editar | editar còdic]Els arbres són reemplaçats per arbustos en les illes Santa Creu i Sant Cristóbal. Miconia robinsoniana, d'entre 3 i 4 m d'altura a 600-700 m sobre el nivell de la mar, domina el paisage creant un estrat separat. Este arbust endèmic era el més estés en l'illa Santa Creu, pero ara està casi completament alterat per l'agricultura i el pastoreig de ganado.[2]
Zona de Pampes o Falagueres
[editar | editar còdic]Són conegudes per les falagueres, juncs, herbes, verdets Sphagnum i onze espècies d'orquídees natives, inclosa la Purthieva maculata. La pampa alberga el major número d'espècies de falagueres. Encara que en tot l'archipèlec de Galápagos creixen noranta espècies diferents. Les falagueres arbòrees endèmiques, com Cyanthea weatherbyana, creixen en tubos de lava colapsats, clots i atres clavills i clavills deixats per les activitats tectónicas.[2] Esta zona és el centre de distribució de dos importants famílies per a la flora de Galápagos: les Poaceas, representades per la pastura (Assistida sp.), en quatre espècies endèmiques; i Cyperaceas, en Cyperus grandifolius i C. virens. Adicionalment, es troben monja (Habenaria monorrhiza) i jaegeria de Galápagos (Jaegeria gracilis, Lobelia xalapensis).[1]
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque nacional Galápagos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.