Parc natural dels Alcornocales
El parc natural dels Alcornocales és un parc natural declarat pel Parlament d'Andalusia en 1989. Este espai natural protegit comprén una gran franja en orientació sur-nort entre la zona costera de Tarifa, en el mateix estret de Gibraltar, fins a les serres de l'interior, en els municipis de Corts de la Frontera, Ubrique i El Bosc. En una superfície 167 767 ha, és un dels parcs naturals més grans d'Espanya.
La major part del parc natural pertany a la província de Càdis i només una part és de la província de Màlaga, en territori de 18 municipis diferents, Alcalà dels Gazules, Algar, Algecires, Arcs de la Frontera, Benalup-Casas Velles, Benaocaz, Castellar de la Frontera, El Bosc, Jerez de la Frontera, Jimena de la Frontera, Els Barris, Medina Sidonia, Prat del Rei, Sant Josep del Valle, Sant Roque, Tarifa, Ubrique i Corts de la Frontera i una població total d'unes 380 000 persones.
Casi la totalitat del seu territori ho ocupen masses forestals de bosc autòcton mediterràneu, en molt diferents aprofitament, forestal, ganader, cinegético, recolecta de bolets i petorra, encara que lo més destacable és la seua producció de corcho.[1]
La seua varietat paisagística, de fauna i de vegetació de tipo mediterràneu i de ribera són excepcionals a nivell ibèric, aixina com el seu patrimoni cultural.
Geomorfología i relleu
[editar | editar còdic]El parc natural Els Alcornocales es troba enclavado en la vora suroccidental de la cordillera Bètica. Forma part del complex denominat “Unitats del Camp de Gibraltar”, constituït fonamentalment per roques detrítiques d'orige marí.
Destaca per la seua extensió superficial (més del 90 % de la superfície del parc natural) l'Unitat del Aljibe, formada per dos nivells: un primer nivell, que forma la base de la mateixa, constituït per un conjunt de materials arcillosos, molt plàstics, en intercalació de areniscas i calcàrees, coneguts com a Argila de Jimena o Série de Base del Aljibe i un segon nivell, el més característic de la série i el més àmpliament representat, que correspon a la Arenisca de Gavala o del Aljibe, la qual es estratifica en potents bancs que, a sovint, superen la decena de metros.
La geomorfología del parc natural respon principalment a la disposició i litologia dels materials aflorantes principals, açò és, les areniscas i argila de l'Unitat del Aljibe, donant lloc a un conjunt de serres de relleu abrupte i acusades pendents, seguint una direcció general nort-sur en l'àrea septentrional i Surest-Noroest en el terç meridional, presentant el punt més alt en el pico del Aljibe (1092 metros).
La presència d'atres unitats geològiques, cas del Subbético en l'extrem nort-occidental del Parc, i els terrenys postorogénicos de la seua vora suroriental i aquells que reblixen les vegas aluvials, diversifican les formes del paisage.
Clima
[editar | editar còdic]
Donada la posició geogràfica dels Alcornocales, el clima dominant en la zona és, llògicament, mediterràneu en influència atlàntica, pero una série de factors contribuïxen a singularizarlo. En primer lloc, la rodalia a la mar provoca un efecte esmortidor de la oscilació tèrmica, mantenint-se estes molt constants i suaus durant tot l'any. A això cal unir unes plujas anuals que superen pràcticament els 800 l/m², aplegant en determinades zones a més de 1400 gràcies als fronts oceànics que ho agranen d'oest a est durant els mesos d'autumne, hivern i primavera. En les serres del sur, cal destacar ademés la presència de boiras estiuenques conegudes com les barbes de l'alce, que proporcionen humitat ambiental i valiosíssimes precipitacions horisontals en la llarga estació seca característica del clima mediterràneu. Tots estos factors contribuïxen a crear un microclima especial, de característiques molt similars a l'existent en zones subtropicalés i macaronésicas, que favorix el creiximent d'una exuberante vegetació selvática, que ha segut l'orige del calificatiu otorgat als Alcornocales: l'última selva mediterrànea.
El vent és també un factor a tindre molt en conte en el Parc. La rodalia del estret de Gibraltar i la disposició nort-sur de les serranías més llitorals, condiciona la seua freqüència i intensitat, aplegant-se a alcançar els valors més alts de tota la península ibèrica, prova de la qual cosa és l'existència del major camp de producció d'energia eòlica de tota Espanya.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Manuel Coca Pérez. 1998. Efectes de les càrregues ganaderes i cinegéticas sobre la composició i cobertura del sotobosque leñoso del alcornocal del Parc Natural dels Alcornocales. Revista de la Societat Gaditana d'Història Natural Vol 1: 55-67. Disponible on-line [1] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque natural de Los Alcornocales» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.