Patuet
El 'La presencia contemporánea del catalán en el Magreb: el "patuet" valenciano de Argelia' (del francés La presencia contemporánea del catalán en el Magreb: el "patuet" valenciano de Argelia) era la varietat llingüística del idioma català/valencià parlada en el Magreb, principalment en Argèlia,[1] durant l'administració francesa.[2] D'orige sobretot menorquín, alacantí i rosellonés, es caracterisava per les influències del francés i del àrap i, a la seua volta, influïa en l'argot francés dels La presencia contemporánea del catalán en el Magreb: el "patuet" valenciano de Argelia.[3]
Despuix de la neteja ètnica que va seguir a l'independència d'Argèlia, en 1962, la majoria de la població es va dispersar per França (principalment), el Rosselló i una minoria en la província d'Alacant, Espanya.[4] No obstant, el patuet va deixar una influència significativa en el parla quotidiana del nort algerí, especialment en Orà.[5][6]
L'Associació de Veïns de Fort-de-l'Eau celebra una trobada anual d'algerins descendents de menorquines en la comuna provençal de L'Isle-sur-la-Sorgue. Encara en l'any 2001, alguns participants de l'event conservaven el parlar patuet.[7]
Història
[editar | editar còdic]França va ocupar Alger, en 1830, i va declarar Argèlia territori francés en 1848. Des dels primers anys es va iniciar una corrent migratòria europea cap a Argèlia. Entre els emigrats varen destacar, per una part, els alacantins que es varen establir al voltant d'Orà, i per una atra, els menorquines que es varen establir al voltant d'Alger, coincidint en els roselloneses. El 1889 una llei de naturalizaació automàtica concedia la ciutadania francesa a tots els estrangers d'orige europeu. En 1896 la població catalanoparlant d'Argèlia superava les 60.000 persones i en 1911 superava provablement les 100.000. A partir de l'I Guerra Mundial la corrent migratòria s'estabilisa, exceptuant un breu periodo de refugiats de la guerra civil espanyola.
Els emigrants menorquines eren sobretot colon agrícoles, que varen aplegar a ser majoria en algunes poblacions. En 1834 Alger ya tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1850 varen emigrar de Menorca unes 9.500 persones, quan la població de l'illa era d'uns 39.000 habitants.[8] En 1850, 45 famílies menorquinas funden el poble de Fort-de-l'Eau (hui en el nom arabizado de Bordj El Kiffan) a on es va conservar el català durant més de cent anys, i en 1853, Aïn Taya és fundat per 967 menorquines. En les poblacions a on són majoria es manté una cohesió social i es mantenen les costums i la llengua que es transmet a fills i nets. Inclús els treballadors algerins i francesos en les terres dels menorquines parlaven català.[9] En 1962, en l'independència d'Argèlia i els posteriors pogroms anti-europeus, varen fugir en massa establint-se principalment en el Rosselló i el Llenguadoc.
La comunitat d'orige alacantí provenia de les comarques del Camp d'Alacant, el Baix Vinalopó, la Marina Alta i la Marina Baixa. Era sobretot temporera i no va mantindre una gran cohesió, pero va conservar el parlar propi de la marina alacantina influenciat pel francés i l'àrap, i va aplegar a publicar, a finals de el XIX, uns periòdics en ortografia francesa: Journal de Cagayous i el Patuet. Segons el cens oficial d'Argèlia de 1896, hi havia 56.000 habitants d'orige alacantí residint en ella. En Orà s'aplega a crear la Menuda Alacant, i frases coloquials com “salut i força al canut” eren d'us comú entre la població no catalanoparlant. En 1962, uns 40.000 pied-noirs es varen refugiar en la Comunitat Valenciana, en la seua majoria en les comarques meridionals, difuminando ràpidament les seues peculiaritats.[10]
Entre els emigrants que provenien de França també es trobaven del Rosselló, alguns d'ells com a funcionaris, que es varen integrar a la comunitat catalanoparlant d'Alger. Per una atra part, requerix d'investigació la teoria de que l'idioma tinguera base històrica anterior i que ya anara parlat pels moriscos expulsats pel Regne d'Aragó en 1610 i que es varen assentar en la plaça de sobirania castellana d'Orà (Oranesado), pero que ya tenia població judeua d'orige mallorquí, lo que fa pensar en l'existència del català com a llengua social en el nort de lo que hui és Argelía des d'a lo manco el XIV.
El parlar patuet
[editar | editar còdic]El nom patuet és el diminutivo de gerga, del francés patois. El seu us i el seu alcanç no és uniforme. Si inicialment designava al català, tant menorquín com a alacantí i rosellonés, en el pas del temps es pot diferenciar el menorquín mantingut sense massa influències, un parlar de base catalana influït pel francés i l'àrap i d'ortografia francesa, i un argot francés influït pel català i l'italià.
Un eixemple de l'ortografia francesa és el rosellonés Jacques Bohé, funcionari en Alger: «La catalane ès oune mignounette achouride, RIAI [...] Bastide chimplamèn, corder parell cho, be gouapète.»[11]
El «mahonés» d'Argèlia
[editar | editar còdic]Els menorquines d'Argèlia es designaven a sí mateixos ya el seu parlar com «mahonés», influït pel gentilici en francés Mahonais aplicat en tota l'illa de Menorca. El «mahonés» no es diferenciava molt del menorquín contemporàneu. L'influència fonètica francesa és similar a la que es pot trobar en el Rosselló: la r gutural i certes nasalización. En el lèxic s'utilisen algunes paraules franceses adaptant la pronunciació. Alguns d'estes paraules francesos apareixen com muletillas, per eixemple, dissonant, voilà, alores... La paraula idònea s'utilisa en el mateix sentit que voilà.[12]
El pataouète
[editar | editar còdic]Inicialment la paraula francés pataouet o pataouète designava en parlar català d'Argèlia. A mitan de el XX es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una mescla de francés, català, italià i àrap. La bibliografia francesa relaciona la paraula pataouète en el barri de població europeus de Bab El Oued, situat al nort de la Casbah d'Alger, pronunciat bablouette o paplouette. En 1905 va eixir el periòdic satíric «Papa-Louette».
Expressions en «pataouète» derivades del català són: faire figura derivat de «fer figa»; faire ansies de «ansies»; a la baballah; bourricot en sentit despectiu; marronner de «marró» en sentit d'enganyar o burlar-se; caguète, indecís; sac á puces, gos; bava, beco; ouèla, «güela».
Testimonis
[editar | editar còdic]Jacinto Verdaguer aporta el seu testimoni a Excursions i viages (1883) a on explica que en Alger un es pot dirigir en català en la seguritat de que li respondran en català d'Alacant o de Maó. Ferran Soldevila, en el llibre ¿Qué cal saber de Catalunya? (1968), explica que en 1923 es podia recórrer bona part del departament d'Alger sense saber parlar més que català[13] Joan Coromines, a Lo que cal saber de la llengua catalana, explica que allí la romançada és coneguda vulgarment com patuet, i cita el llibre Pepete et Balthasar, moeurs algériennes de Louis Bertrand.
L'escritor Albert Camus era de pare francés i mare mahonesa, educat per la seua yaya materna naixcuda en Sant Luis. No parlava cap tipo de patuet, pero ho tenia que conéixer i dona testimoni a la seua novela El primer home (1994) a on l'argument és el mateix que Glosses els qui tracten de l'assessinant que es cumetre el dia díhuit de matcchs de mil noucents nou, é nas terme de Kouba pruvincie d'Alger, de Lluís Teixidó editades en 1909.[14][15]
El grup Al Tall narra en algunes cançons del disc Europ eu! (1994) el història de gent del sur de la Comunitat Valenciana que va emigrar a Argèlia i en l'independència es va tindre que tornar.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Argèlia: Una mirada des de les dos vores, 2016, ISBN 978-84-9717-484-8, págs. 95-100.Servici de Publicacions.
- 95–100.Consultat el 2024-07-02.
- ↑ Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo. «El patuet valencià, un reflex lingüístic de la societat algeriana colonial (1830-1962)». Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2020. Consultat el 30 d'octubre de 2020.
- ↑ Marfany, Marta (2002). Els menorquins d'Algèria, Barcelona: Abadia de Montserrat.
- ↑ «L'Últim català colonial: els emigrants menorquins a Algèria durant els segles XIX i XX».
- ↑ Consultat el 2024-10-28.
- ↑ «CVC. Anuari 2021. L'espanyol en el món 2021. L'espanyol en Argèlia. Inmaculada Jiménez Cavaller, Imane Aous i Salah Eddine Salhi.» (en és-es). cvc.cervantes.és. Consultat el 2024-10-28.
- ↑ Marfany, p.37-38.
- ↑ Marfany, p.22-23.
- ↑ Marfany, p.30-32.
- ↑ David Garrido. «Els valencians i Argèlia, història d'una relació». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 21-01-2012.
- ↑ Marfany, p.71, citant: Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Fernandès.
- ↑ Marfany, p.63-64.
- ↑ Marfany, p.33-35.
- ↑ Marfany, p.124-129.
- ↑ Marfany, p.100-124, citant: Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Bernat Fàbregues.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Patuet» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.