Menorquín

Erro al crear miniatura:

 Menorquín occidental

 Menorquín oriental

El menorquín (en català: menorquí) és un subdialecte del català parlat en l'illa espanyola de Menorca, que forma part del català balear i del bloc oriental de la llengua catalana-valenciana-balear. El menorquín presenta en térmens generals molts traces pròpies del català balear, en algunes traces compartides en el mallorquí i l'ibicenco, ademés de posseir també certes característiques presents en el català central.

Fins a el XVIII esta varietat llingüística havia segut un parlar molt uniforme, en poques traces que ho diferenciaren del restant del balear. No obstant, a raïl de les diverses ocupacions habidas en l'illa de Menorca des de finals de el XIX, el homogeneïtat del menorquín es va trencar i va ser, ademés, diferenciant-se més del català continental i del restant de parles balears. El dialecte insular que més se li sembla és el mallorquí, especialment el parlat en Sóller.

Vocalisme

Vocalisme tònic

El vocalisme tònic del menorquín és el sistema originari del bloc oriental, que ha permaneixcut pràcticament inalterado. Aixina que, Ē i Ĭ del llatí (l'i tancada /i/ del protorromance) són /ə/ en menorquín occidental (PLĒNUM > pl[ə], PĬRA > p[ə]ra), parlat en els municipis de Ciutadella i Ferrerías. En estos municipis, les vocals tòniques, és dir, les que es presenten en sílabes en accent, són huit: /a/ /ə/ /i/ /ɛ/ /i/ /o/ /ɔ/ /o/.Plantilla:Referenciar

En el menorquín oriental, parlat en les poblacions de Maó, Villacarlos, Sant Luis, Sant Clemente, Alayor, Mercadal i Fornells, este sistema vocàlic ha anat evolucionant cap a un sistema de solament sèt vocals tòniques (/a/ /i/ /ɛ/ /i/ /o/ /ɔ/ /o/), més catalanizado, de manera que la vocal neutra tònica s'ha convertit en /ɛ/, com es pot observar també en l'ibicenco occidental, en el central i en algunes poblacions de Mallorca.

Sembla ser que este fenomen va aparéixer cap a principis de el XIX en Maó i, des d'ahí, s'ha anat estenent a lo llarc de el XX: primer va ser en Alayor, després en Fornells, Mercadal i Sant Luis i, finalment, Villacarlos i Sant Clemente. La propagació d'este curiós fenomen s'ha paralisat a mitat de l'illa motivat per raons sociollingüístiques i, especialment, sicològiques. Segons afirma Francesc de Borja Moll, açò es deuria per la reacció dels ciudadelenses contra els mahoneses, conseqüència de antipatia seculars. De fet, en l'actualitat mahoneses i ciudadelanos seguixen burlant-se els uns dels atres imitant la seua forma de parlar de forma caricaturesca.

I estes diferències entre el parla ciudadelana i mahonesa, o menorquina occidental i menorquina oriental si es preferix, no es llimiten a la pronunciació, sino també a l'entonament. Com el propi Borja Moll explica en el seu llibre El parlar de Mallorca, resulta difícil expressar sobre el paper cóm de diferent és l'entonament mahonesa sobre la ciudadelana, encara que la traça més notòria de la primera és que és més exclamativa mentres que la segona es podria definir en una prosòdia més dolça.

Vocalisme átono

Com en el restant del català o valencià oriental, exceptuant del mallorquí, el menorquín ha neutralisat les /ɔ/, /o/ i /o/ átonas en [o], per a igualar la série posterior a l'anterior.

El menorquín compartix molts elements propis del vocalisme balear, entre els quals destaquem:

• El grup /wə/ es convertix en /o/, despuix neutralisat en [o], i aixina paraules com aigua (aigua), Pasqua (Pasqua) i llengua (llengua) es pronuncien aigu, Pascu i llengu.

• La vocal neutra /ə/ es va convertint en /o/ i, despuix es neutralisa en [o], quan apareix /o/ en una sílaba adjacent: home (home) i genoll (genoll) es convertixen en homu i junoll.

• En alguns llocs com és el cas de Ferrerías, la neutra átona en posició final es pot convertir en [ɛ], de forma similar a cóm ocorre en bona part del català nort-occidental. cal dir que el canvi es fa sobre la vocal neutra, de manera que la gent allí pronuncia casa, dia i llibre (llibre) com cas[ɛ], vaig donar[ɛ] i llibr[ɛ], respectivament.

Consonantisme

El menorquín compartix en el restant del balear moltes particularitats a lo que es referix al consonantisme, entre les quals trobem:

• Manteniment de la /v/ com a fonema diferenciat de /b/.

• Es tracta d'un parlar yodizante. Ademés, la i resultant es pert entre vocals, encara que cal dir que en el pretérito imperfecte encara hi ha gent que la pronuncia, dient deia, veia... Aixina que, en Menorca agulla es pronuncia [gúə] (agulla), vella [véə] (vella) , fulla [fúə] (full), palla [páə] (palla). Este mateix fenomen també es produïx en algunes localitats de Mallorca, com Sóller, La Pobla i Santa Margarita. Ademés, en Maó el yeísmo està prou generalisat, alguns considerant que es deu a que és el municipi de Menorca més castellanizado encara que existix cert debat al respecte.

• Manteniment sense palatalizar del grup antic tl: En menorquín, paraules com batlle (alcalde) i ametlla (armela) es pronuncien batle i ametla, respectivament, és dir, sense fer la /ʎ/ i convertint-l'en /ɫ/.

• De la mateixa manera que succeïx en mallorquí es donen molts casos d'assimilació consonàntica. Per eixemple, l'expressió cap moix (que be pot significar cap gat o cap-gat) es pronuncia com cammoix.

• A diferència del restant de parlares baleáricos, i de forma similar a com succeïx en català central, les r implosivas s'articulen com a vibrants múltiples /r/, i no vibrants simples /ɾ/ o aproximantes /ɹ/ com ocorre en mallorquí i ibicenco.

Morfologia i sintaxis

Artícul salat

Provablement, la traça més representativa del parlar balear és l'us del seu propi artícul: el salat. Realment, este artícul no és exclusiu de les Illes Balears ni tampoc és l'únic usat allí en el parla oral. De fet, a lo llarc de tot el domini llingüístic de la llengua catalano-valencià-balear trobem llocs en els que encara queden menuts reductes de l'artícul salat en forma de noms propis de municipis i llocs distintius. Alguns eixemples els trobem en Catalunya: Sant Joan Donespí, Sant Climent Sesacebes, Sant Llorenç Savall, Collesrola, Sant Just Donesvern, Sant Esteve Sesrovires, Solivella, sa Tuna, sa Riera i s'Eixugador, entre moltes atres més.

En Menorca, tots els municipis tenen les mateixes formes per a l'artícul salat, derivat de l'artícul llatí IPSU(M):

• Masculí singular: és, s’
• Femení singular: sa, s’
• Masculí plural: és, ets
• Femení plural: ses

Les formes del masculí i femení singular seguixen la mateixa llògica que en l'artícul lalado o lliterari, apostrofándose quan acompanyen un sustantiu escomençat en vocal o h en vocal: s’illa, s’esperança, s’homu.

La forma masculina plural ets s'usa quan el sustantiu comença en vocal o h en vocal: ets alocs, ets homes.

Artícul lalado o lliterari

En menorquín, de la mateixa manera que succeïx en la majoria de parles balears, sí presenta artícul lalado o lliterari en la seua forma oral, derivat de l'artícul llatí ILLU(M). Este artícul és el normatiu en el català estàndar escrit, i està ben present en el parla oral menorquina i balear per extensió. En concret, els artículs lalados del menorquín són:

• Masculí singular: el, l’
• Femení singular: la, l’
• Masculí plural: els
• Femení plural: els

Afegitó a estos artículs, el menorquín usa l'artícul neutre lo, no normatiu pero present en pràcticament tot el domini espanyol del català-valencià. Este artícul és usat de forma idèntica a cóm s'usa en castellà, és dir, per a sustantivar adjectius i adverbis. A pesar de no formar part de l'estàndart del català més allà com a pronom, lo cert és que esta paraula pot servir per a diferenciar diferents conceptes en el parla oral del menorquín, sent un eixemple d'això la següent situació:

• És sublim: algú o alguna cosa que és sublim.
• El sublim: (yo) lo sublimo, estic sublimando alguna cosa.
• Lo sublim: lo sublim.

Usos de l'artícul lalado en el parla oral menorquina

A diferència de lo que molts catalanoparlants no balears puguen creure, l'artícul salat i l'artícul lalado no són mútuament intercanviables en el parla oral balear. L'immensa majoria de sustantius van en l'artícul salat, pero hi ha alguns particulars en els que usar-ho sona artificial i delaten a un no parlant natiu de menorquín. Açò es deu a que hi ha un conjunt de paraules i expressions que van sempre en l'artícul lalado en la seua forma oral. No hi ha norma genèrica que justifique per qué hi ha paraules que van en l'artícul lalado i per qué unes atres van en el salat, simplement és alguna cosa que un menorquín sap quàn deu usar un o un atre, ho té interiorisat, ho fa per instint. Igualment, sí podem destacar una série de grups de paraules i expressions en les que se sent l'artícul lalado en el menorquín parlat:

• Expressions temporals: tot l'any, l'any de la picor, l'any passat, l'any que veu, l'any tirurany, la setmana passada, la setmana que veu…

• Dir el hora: són els sis i mitja, els nou manco quart, l'una, els cinc, els vuit, els dotze...

• Paraules que designen entitats úniques, siga per volum, grandea, respecte o àmbits concrets: la mar, la mort, el camp, el cor, el cel, la pagesia, l’infern, l’amor, la Terra…

• Divinitats i persones de l'àmbit religiós: el bon Jesús, l’Esperit Sant, el Senyor, la Puríssima, la Mare de Déu, el Carme, el dimoni, l’àngel de la guarda

• Tractaments i títuls propis del clero: el beat, el beat Ramon Llull, la Beateta, el bisbe, el bisbe Miralles, el Papa, el papa Francesc, el pare provincial, la mare priora, el pare Genestar…

• Conceptes relacionats a l'àmbit religiós: el bisbat, l’Església ; la Missió, la Puresa, l’església (edifici); el cor, la sagristia; el calvari, la comunió, l’ofici; el cel, l’infern; el Corpus, el Ram; la glòria, la mort

• Locucions, frases fetes i atres expressions del discurs repetit: als fosques, a l'acte, a l'aire, a l'antiga, a la babalà, a la cara, als bones, a la deriva, a la guerxa, a la merda, a l'estaqueta, a l'instant, al trot, al galop, als mals, a la mala hora, a la quinta forca, als totes, a la vegada, al vol, a la francesa, a la punyeta, a la dreta, a l'esquerra, a la coca, a la llarga, anar a la seva, fer l'aleta, fer l'arbre, fer la bona, fer la traveta, fer l'ullet, fer la vessa, ser de la bulla, ser de la casa, ser de l'aceba, valdre la pena...

• Alguns topònims de l'illa de Menorca: la Vall, la Llosa, la Trinitat, la Cova...

• Punts cardinals: el sud, el nord, l’oest, l’est…

• Modalitat de productes: meló de tot l'any, peres de la nau…

• Noms de jocs infantils: la marraquinca, la sabateta, la pedreta, la xarranca, la corda, l'escambril, trencar el gorc, el dòmino, els cartes, els dames…

• Llenguage mariner: a la fluixa, a l'encesa…
• Usos estilístics, per a emfatisar, donar efecte d'ironia o reforçar el discurs parlat. Un eixemple d'això ho tindríem en la següent frase: «Quan na Maria va veure que ningú li donava sa raó, la dona va canviar d'estratègia».

Llamentablement, en les últimes décades s'ha anat veent una tendència en la joventut menorquina d'usar l'artícul salat en expressions i paraules que normalment anirien en l'artícul lalado. És dir, molts jóvens menorquines usen l'artícul lliterari i el salat com a equivalents, optant per usar el primer en contexts més formals i en el registre escrit mentres que el segon ho utilisen en el parla oral coloquial. Açò és un canvi, puix en el parla menorquina i en el restant de les de les Illes Balears la distinció oral de paraules i expressions en artícul salat i lalado és una traça cultural ben característic, pertanyent a l'idiosincràsia balear. Fer que s'use un artícul per a absolutament tot lo formal i l'atre per a absolutament lo coloquial fa que es perga una traça del parla pròpiament menorquina.

Entre els principals motius als que podria deure's esta substitució de l'artícul lalado en salat en el parla oral balear trobaríem, el primer, la creència de que són equivalents, i de que el lalado és correcte sol en l'àmbit formal i el salat sol en l'informal. Afegitó a açò, tindríem com un atre responsable la pròpia ensenyança en català en les illes que, a pesar de que ha contribuït en la normalisació de l'idioma en l'archipèlec, també ha contribuït a que els seus parlants prenguen certes actituts negatives sobre traces considerades dialectals i folklòrics. Afegitó a açò, com es considera que l'artícul lliterari és l'adequat per a aparéixer en els texts escrits, com a llibres, mijos de comunicació i uns atres, la població no té un model de referència oficial ni formal per a saber quàn és més adequat usar l'artícul salat i quàn el lalado en el parla oral. Realment, els únics referents aparentment vàlits per a ensenyar esta distinció lliterari/salat són les generacions més majors, els qui no han rebut educació en català estàndar.

Artícul nominal

L'artícul nominal és usat per a noms de persones. Estos artículs són:

• Masculí singular: en, n’
• Femení singular: na, n’

Per eixemple, mentres que en català de Catalunya es diria el Joan, la Maria, el Guillem, en menorquín s'opta per dir en Joan, na Maria, en Guillem…

Atres traces morfològiques i sintàctics destacables

El menorquín conserva els plurals sense epéntesis de o en paraules com bosc (bosc) i gust (gust), que fan el plural boscs i gusts (pronunciats [bɔts] i [guts]), alguna cosa que també ocorre en mallorquí. En atres parles catalanes estes paraules es dirien boscos i gusts.

Pel que fa a la morfologia verbal, el menorquín fa lo mateix que en el restant del balear, conservant poc alterada la primera conjugació del català antic.

Manteniment de la morfema zero en la primera persona, com en el restant de conjugacions: cant, jo perd, jo servesc en lloc de jo canto, jo perdo, jo serveixo del català principatino.

Manteniment del vocalisme a en les persones del plural de present: cantam, cantao, en lloc de cantim, cantio propis del català continental.

En canvi, a diferència del mallorquí i ibicenco, i de la mateixa manera que succeïx en el restant del català, molts menorquines han adoptat el vocalisme i en l'imperfecte de subjuntiu: que jo cantés, que la teua cantissis, en lloc de cantàs, cantassis… També s'ha anat perdent el model clàssic del subjuntiu, que encara es podia escoltar en Mallorca i Eivissa fins a feya ben poc: que jo cant, que el teu cants, que ell cant, i ha generalisat que jo canti, que la teua cantis, que ell canti…

En els grups clíticos formats per un verp i un o més pronoms dèbils, l'accent recau sobre el pronom, com succeïx en el restant del balear i, també, en el rosellonés: cercar-TÉ, cantar-LÀ (pronunciats en la [ə] tònica), anar-HÍ

Encara es pot escoltar al verp ser usat com a auxiliar, una traça conservada del català clàssic: som vengut en lloc de he vengut.