Català de Balears
Es denomina balear o català balear (Plantilla:Lang-ca) a la família de dialectes del català que es parlen en les illes Balears. Els subdialectes que la formen són el mallorquí (mallorquí) en Mallorca, el menorquín (menorquí) en l'illa de Menorca, i l'ibicenco (eivissenc) en les Pitiusas (Illes Pitiüses) formades per Eivissa (Eivissa) i Formentera.
Antecedents
[editar | editar còdic]La llengua catalana va ser duta per habitants provinents del Rosselló i l'Empordà cita requerida en els temps de la conquista de Mallorca, per la qual, es conserven característiques dialectals emparentades en variants de dites zones. No obstant, el fet de que l'archipèlec balear, per la seua posició estratègica en el Mediterràneu, es convertira en centre comercial i en pont de l'expansió de la Corona d'Aragó, va colaborar en préstams lèxics presos d'atres idiomes, com el francés, l'italià, l'occità i el grec. Per un atre costat, el domini britànic de el XVIII sobre Menorca, va introduir algunes paraules d'orige anglés com: xoc (chalk: “tiza”), escrú (screw: “tornell”), etc.[1]
A partir dels sigles XVIII i XIX, en algunes obres d'autors aliens a la comunitat idiomàtica catalanófono, es considerava al balear com a llengua independent i no variant del català.[2][3][4][5]
Varietats
[editar | editar còdic]Existixen dialectes dins del català balear, recollits dins del següent quadro:
-
- Ibicenco occidental
- Ibicenco oriental
- Ibicenco urbà
-
- Menorquín occidental
- Menorquín oriental
Característiques
[editar | editar còdic]La modalitat balear posseïx les característiques generals d'este bloc dialectal i estes són diferents en funció del subdialecte corresponent. No obstant, les més comunes són:
- Fonètica:
- En les combinacions de verp+pronom átono, l'accent prosódico recau en este últim element, llevat en ibicenco. Per eixemple, comprar-ne tindria "-ne" com a sílaba tònica.
- Les paraules esdrújulas, en parts de Mallorca i Eivissa, acabades en -ia perden la "a". Per eixemple, glòria es pronunciaria glòri.
- Yodización tradicional. Absència de yeísmo llevat en els parlants més castellanizados.
- Morfosintaxis:
- Us general de l'artícul salat, exceptuant el poble de Pollensa. La seua forma general és és/sa, és/ses i s' davant de vocal o hache, pero segons el subdialecte pot adoptar també les formes baix (masc. sing.) o ets (masc. plural). Els àmbits d'us de l'artícul salat i de l'artícul normal (el/la, els/els, l' ) depenen també del subdialecte. Encara que en general, s'usa l'artícul normal davant de paraules que es consideren úniques, com a Cel (paraís en religió), Dimoni, mar... i davant de les hores. Per eixemple, és cel es referix al firmament i el Cel es referix al paraís a on van els fallits si ho mereixen.
- Us de l'artícul personal en/na, n' davant de noms propis de persona.
- Morfema zero en la primera persona del singular del present d'indicatiu. Per eixemple, lo que en català central seria jo vora (yo vora) es diu "jo cant".
- En els verps de la primera conjugació (acabaments en -ar), les formes del plural de primera i segona persona es fan en -am, -au. Per eixemple, cantam (cantem), cantau (canteu).
- En els verps de la primera conjugació (acabaments en -ar), el pretérito imperfecte de subjuntiu es fa en -a-, és dir, cantàs, cantassis... Encara que hui en dia s'ha estés també les formes catalanes en i i en molts llocs s'usen abdós en normalitat.
- En la combinació de dos o més pronoms átonos precedint a una forma verbal, si un és de complement directe (CD) i té la forma el, la, etc. i un atre és de complement indirecte (CI), i té la forma em, et, etc., apareix primer el pronom de CD. Eixemples: l'em dóna (me la dona), l'es menja (li'l menja).
- Lèxic:
- Gran cantitat de lèxic propi, sobretot arcaisme conservats per l'aïllament de les illes i les distintes influències llingüístiques que les han banyat. El lèxic varia prou depenent del subdialecte. Eixemples: a el·lot per noi (chic), moix per gat (gat), besada per petó (bes), ca per gos (gos) o rata-pinyada per rat-penat (rat penat).
Situació sociollingüística
[editar | editar còdic]El català és la llengua pròpia de les Illes Balears (aixina definida en el seu Estatut d'Autonomia) i cooficial, junt al castellà, per ser-ho esta en tota Espanya. El cas balear és semblat al de Catalunya, ya que ací el factor principal en l'expansió del castellà ha segut l'immigració, en molta major mida que la substitució llingüística.[7] La situació sociollingüística del català en les illes Balears és diferent segons l'illa i la zona, en Menorca i en la major part de Mallorca, en la Part Forànea, és a on més es parla el català, i en Palma i en Eivissa és a on menys es parla. Ademés, en les zones turístiques, es parlen l'anglés i l'alemà. Encara que en menys impacte, l'italià és també un idioma freqüent, sobretot en Formentera, que conta en un alt índex de turisme d'eixa nacionalitat.
D'acort en les senyes del cens de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears de 2001[8] i les senyes sociollingüístiques de el IEC de 2002,[9] sobre el català la població es distribuiria de la següent manera: sap parlar-ho el 74,6 %, ho entén el 93,1 %, sap llegir-ho el 79,6 %, sap escriure-ho el 46,9 %. Per la seua banda, segons una enquesta realisada en 2003 per la Secretaria de Política Llingüística,[10] dels 1 113 114 habitants de Balears ho entenen 749 100 (el 93,1 %), ho saben parlar 600 500 (el 74,6 %), i és la llengua habitual per a 404 800 persones (el 45,7 %).
| Coneiximent | Persones | Percentage |
|---|---|---|
| Ho entén | 749 100 | 93,1 % |
| Ho sap parlar | 600 500 | 74,6 % |
| Ho sap llegir | 640 700 | 79,6 % |
| Ho sap escriure | 377 200 | 46,9 % |
| Població total major de 15 anys | 804 800 | - |
| Any | Llengua habitual | Llengua inicial | |||
|---|---|---|---|---|---|
| Espanyol | Català | Espanyol | Català | ||
| 2004[12] | n/d | 45,0 % | n/d | 42,6 % | |
| 2010[13] | 52,5 % | 41,8 % | 45,9 % | 36,1 % | |
| 2014[14] | 49,9 % | 36,8 % | 48,6 % | 37,9 % | |
| 2021*[15] | 68,2 % | 38,9 % | 59,3 % | 33,2 % | |
*Llengua habitual en família.
Notes
[editar | editar còdic]Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Mallorquí». www.canalsocial.net. Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2013. Consultat el 16 de novembre de 2009.
- ↑ Muntaner, J. M. I. (2018). Els mallorquins i la llengua catalana. Segles XIII-XXI.
- ↑ El balear va ser considerat idioma per la Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona en 1840 i per la Real Acadèmia Espanyola en 1928 (ademés, va ser nomenat D. Llorens Riber membre d'esta última en representació de la Llengua Mallorquina i Balear. En 1959, la mateixa Acadèmia va ratificar la categoria d'idioma al Balear.
- ↑ Enciclopèdia Universal Ilustrada, tom XXI pàgina 43: "... aixina mateix, els modos de parlar usats en Espanya... havent les modalitats galaica, portuguesa, asturiana, lleonesa, catalana, valenciana, murciana, baleárico i castellà".
- ↑ Gran Enciclopèdia Rialp, tom XIV pàgina 835: "el balear és una de les llengües més arcaizantes de tota la romanía".
- ↑ Lexicon der Romanistischen Liguistik – 1991, tom V, pàgina 139: "en els noms i en els monosílaps, la "erre" final romànica desapareix en Balear, accentuant-se dita desaparició"
- ↑ Bernat Joan i Marí: Canvi demogràfic i substitució llingüística als illes Pitiüses [1] archivat en Wayback Machine. Institut d’Estudis Eivissencs Territoris (1999), 2:103-111
- ↑ Dades del cens de l'any 2001, Institut d'Estadística dels Illes Balears, Govern dels Illes Balears
- ↑ Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002
- ↑ Enquesta Sociollingüística realisada en 2003 per la Secretaria de Política Llingüística, Govern de les Illes Balears
- ↑ Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «[3]», El Món. Consultat el 26 de setembre de 2020.
- ↑ Enquesta modular de hàbits socials. Mòdul de coneiximents i usos llingüístics (2010). Any 2010. Institut d'Estadística de les Illes Balears (Ibestat)
- ↑ «a-llengua-habitual.html », Última Hora (Espanya). Consultat el 26 de setembre de 2020.
- ↑ «Enquesta de característiques essencials de la població i les vivendes (2021)». Institut d'Estadística de les Illes Balears. Institut d'Estadística de les Illes Balears. Consultat el 29 de juny de 2024.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Badia i Margarit, A. M.: Gramàtica Històrica Catalana, Biblioteca d'Estudis i Investigacions, 1984. ISBN 84-7502-111-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catalán de Baleares» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.