Pedra de Scone

Pedra de Scone

Rèplica de la Pedra de Scone

La Pedra del Destí, també coneguda com a Pedra de Scone o Pedra de la Coronació (en gaèlic escocés clach-na-cinneamhain, clach Sgàin o també Lia(th) Fàil), és un bloc de pedra arenisca, conservada històricament en l'Abadia de Scone (hui derruïda i substituïda pel Palau de Scone), que s'amprava en les cerimònies de coronació dels reis escocesos durant l'Edat Mija. En el XIII el rei Eduardo I d'Anglaterra es va apoderar de la pedra i li la va dur a l'Abadia de Westminster en Londres per a amprar-la en la coronació dels reis anglesos. En 1996, el Governe britànic va decidir tornar la pedra a Escòcia en la condició de que tornara a Londres per a usar-la en futures coronació. Es troba en el Museu de Perth.

Orígens mítics i històrics

La llegenda oficial dels regnes d'Escòcia i Anglaterra afirma que la Pedra del Destí va ser l'utilisada per Jacob per a recolzar el cap en el passage del Génesis en el que somia en la cridada Escala de Jacob (Génesis 28:10-18). La llegenda sosté que esta roca va ser furtada a Moisés, hereu de la pedra de Jacob, en acabant de que la deixara a la vora del Mar Rojo durant la fugida d'Egipte, i va ser duta a Escòcia per la filla del faraó, cridada Scota, apòstol dels pictos. Scota, contemporànea de Moisés, es va casar en Geytholos (Goidel Glas), cap de l'eixèrcit del faraó, i abdós es varen convertir en els fundadors epònims dels escocesos i els galeses, respectivament.

Una atra versió de l'història d'esta pedra és la de l'escritor espiritista Joaquín Trincado Mateo en el llibre Coneix-te a tu mateixa, la qual coincidix en la seua major part en la llegenda escocesa, pero li introduïx l'interpretació del somi de Jacob, qui va conservar eixa pedra per a recordar la visió dels àngels, ya que considerava un perill quedar-se dormit. Segons este autor, la paraula ‘perille’ en hebreu era cristo, per lo que eixa pedra seria el “cristo” original. Després varia sobre la llegenda escocesa en el seu trasllat, puix esta versió diu que la pedra, cridada, puix, cristo va ser furtada pels egipcíacs baix el mando de Aitekes (Goidel Glas), ya que estaven convençuts de que era el deu que feya poderós a Moisés, furtant ademés a Israel les seues doctrines, cridant-les evangelio, i formant una brigada per a anar en pelegrinage fins a trobar-li un regne, per lo que varen aplegar prop de Finisterre i li varen fer un tro, fundant aixina la religió cristiana en la ciutat de Brigantium, en Galícia, a on va ser coneguda des d'ans que l'apòstol Santiago aplegara fins a ahí per a predicar la paraula de Jesús, i la pedra va ser duta a Irlanda pels que, segons eixe escritor, eren els cristians originals.

Els orígens històrics de la Pedra com a element dels rituals de coronació tampoc estan molt clars. Lo més provable és que es tracte de l'antic sitial de coronació dels dalriadas, originalment instalat en Dunadd, dut primer a Antrim, després a Argyll i finalment a Scone, al nort de Perth, la seua ubicació definitiva durant a lo manco quatre sigles. Tots els reis escocesos varen ser coronats sobre esta pedra, a lo manco des de Kenneth I (847) fins a John Balliol (1296).

Durant l'Edat Mija, la Pedra del Destí a penes va sofrir trasllats ni modificacions. Una llegenda tradicional afirma que Roberto I d'Escòcia (Robert the Bruce) va regalar un péntol als irlandesos en agraïment pel seu respal en la batalla de Bannockburn. El fragment de pedra, otorgat a Cormac McCarthy, rei de Munster, va ser instalat en la seua fortalea del Castell de Blarney, per lo que va passar a ser denominada Pedra de Blarney.

Possessió anglesa

Cadira de la Coronació o Cadira de Sant Eduardo de l'Abadia de Westminster, en la Pedra del Destí baix l'assent.

En 1296, en un intent per despullar a Escòcia dels seus símbols bàsics d'identitat, el rei Eduardo I d'Anglaterra va saquejar l'Abadia de Scone i es va apropiar de la Pedra del Destí com a botí de guerra, instalant-la en l'Abadia de Westminster per al seu us en les cerimònies de coronació. Per a això, va fer construir una cadira especialment dissenyada (coneguda per això com la Cadira de Sant Eduardo), sobre la que des de llavors han segut coronats tots els reis britànics llevat María II d'Anglaterra. Hi ha llegendes no obstant que afirmen que Eduardo I no va conseguir dur-se l'autèntica pedra, ya que els monges de l'Abadia de Scone la varen ocultar i varen entregar al rei anglés una còpia o falsificació.

En 1328, durant les conversacions de pau entre els regnes d'Escòcia i Anglaterra, sembla ser que el rei Eduardo III d'Anglaterra es va comprometre a tornar la Pedra a Escòcia. No obstant, dita condició no va formar part del definitiu Tractat de Northampton, per lo que la pedra es va conservar en l'Abadia de Westminster sense interrupció durant més de sis sigles. En l'unificació de les corones d'Escòcia i Anglaterra baix la dinastia dels Estuardo, els reis d'Escòcia varen tornar a ser coronats sobre la Pedra del Destí, encara que sense que esta es desplaçara de la seua ubicació en cap moment.