Eduardo III d'Anglaterra

Archiu:EdwardIII (1).jpg

Eduardo III d'Anglaterra

Eduardo III d'Anglaterra (castell de Windsor, 13 de novembre de 1312-palau de Sheen, 21 de juny de 1377) va ser rei d'Anglaterra des de l'1 de febrer de 1327 fins a la seua mort. Va restaurar l'autoritat real despuix del desastrós regnat del seu pare Eduardo II i va convertir el Regne d'Anglaterra en una de les més importants potències militars d'Europa. Durant el seu regnat es varen mamprendre importants reformes llegislatives i governamentals —entre les que destaca el desenroll del parlamentarisme— i es va produir l'epidèmia de pesta negra.

Eduardo va ser coronat als catorze anys, despuix del derrocament del seu pare. Als dèsset va encapçalar un colp d'Estat contra el regente i consorte de la seua mare, Roger Mortimer i va començar a regnar per sí mateixa. Una volta en el tro, va lluitar en èxit en Escòcia en el tro del qual va impondre a Eduardo de Balliol (1332-1336).

Havent-se extinguit la branca principal de la dinastia capeta en França (1328) —a la que pertanyia—, Eduardo va afirmar tindre dret al tro francés a través de la seua mare Isabel, germana dels últims reis de la dinastia: Luis X, Felipe V, i Carlos IV. Pero com la llei sálica excloïa a les dònes de la successió, va obtindre la Corona francesa Felipe VI de Valois, membre d'una branca colateral de la família. L'hàbil rei anglés va afirmar que per la fragilitas sexus, les dònes estaven, en efecte, excloses del tro, pero que podien transmetre els seus drets successoris als seus fills. No obstant, Eduardo va acceptar el fet consumat i va prestar homenage al nou rei pel seu ducado de Guiena, per a assegurar en això la pau en França i evitar l'intervenció d'esta en els assunts d'Escòcia, que el rei tractava arduamente de sometre; les campanyes escoceses varen resultar infructuoses i França va mantindre la lliga en Escòcia.

Per l'importància econòmica i militar del ducado de Guiena, el rei francés va decidir posar en dificultats a Eduardo en mantindre la seua ingerència en els assunts del ducado i recolzar la rebelió en Escòcia, diplomàticament primer, i en l'enviament de tropes per a mantindre la seua independència despuix. Per la seua banda, Eduardo buscava dominar el comtat de Flandes, vassall de França, pero l'indústria del qual pañera depenia de la llana anglesa. Primer va tractar d'instaurar una unió personal per mig del casament del seu fill Edmundo en Margarita, comtesa de Flandes i viuda de Felipe de Rouvres, duc de Borgoña, pero el papa Urbà VI es va negar a donar la dispensa per al matrimoni pel parentesc d'abdós. Després, va encorajar la sublevació de Jacobo van Artevelde, que va pactar en ell, assegurant-se el suministrament de llana i enviant a l'exili en França a Luis, comte de Flandes; en la seua absència va nomenar governador del territori al baró Simón de Mirabello (van Halen), cunyat de Luis i consuegro de Van Artevelde.

El rei francés va considerar hostil este acte i, davant el Parlament, va procedir a confiscar el ducado de Guiena a Eduardo; est, en resposta, va renegar del vassallage prestat al rei, va reclamar els seus drets al tro francés i va enviar a París un desafiu en el que va escriure una frase que seria famosa: «per a Felipe, el que es diu a sí mateix rei de França» (1337). Començava aixina la guerra dels Cent Anys. L'eixèrcit anglés estava millor entrenat i equipat, en poderosa artilleria i cavalleria, que el francés. Gràcies al seu pacte en els burguesos flamencs, va penetrar en França pel comtat de Flandes, en l'ajuda d'estos i la promesa de la de l'emperador d'Alemània. Felipe VI havia enviat un eixèrcit per a tallar-li el pas en el antepuerto de La Esclusa, en Bruixes, pero va ser vençut. El posterior assalt anglés a Tournai va fracassar per l'agotament de les tropes i la falta de la colaboració imperial convinguda, per lo que Eduardo va tindre que firmar les treues de Esplachin.

La guerra va poder acabar allí, pero la disputa dinàstica en el ducado de Bretanya va servir d'excusa per a recomençar-la. Eduardo III va desembarcar en Normandia i va mamprendre una feroç cavalcada per França. Felipe VI va partir en la seua persecució i ho va alcançar en Crécy, a on, pese a no estar preparats, els anglesos varen conseguir una aplastant victòria (1346). A l'any següent, varen prendre Calais —que varen conservar doscents anys—, i la pesta negra va obligar a Felipe VI a establir una treua, que va durar sèt anys (1347-1354).

En recomençar-se la lluita, les operacions militars les varen dirigir nous caps: per part francesa, el nou rei Juan II el Bo, successor del seu pare Felipe VI, mort en 1350; per l'anglesa, Eduardo, príncip de Gales, primogènit d'Eduardo III i conegut com el «Príncip Negre». Durant els següents sis anys, varen continuar les depredaciones angleses, que Juan II va tractar de frenar infructuosament en la batalla de Poitiers (1356), en la que va anar completament derrotat, pese a la seua superioritat numèrica, gràcies a la lluenta acció militar del Príncip Negre. Ademés, el propi monarca francés va caure presoner, davant la total commoció d'Europa.

En 1360, es va firmar el Tractat de Brétigny. Juan II va ser lliberat, i Eduardo III va conservar la província de Calais i va obtindre els ducados de Guiena i Aquitània —en total, casi un terç del regne de França—, de les que va nomenar lloctinent al Príncip Negre; pero també es va estipular que renunciava a tot dret a la corona de França. En el lloc del rei Juan II varen quedar presos familiars seus, pero com un d'ells va escapar, el monarca va considerar el seu deure caballeresco el retornar al captiveri, en el que va morir en 1364. Entretant, Eduardo III afirmava la seua autoritat en Anglaterra: en 1363, va firmar un tractat en el seu cunyat David II, rei d'Escòcia, pel qual, si este moria sense hereus, la corona passaria a mans seues. Tres anys més tart, en 1366, Eduardo va desconéixer l'autoritat del papa en el regne d'Anglaterra, vassall de l'Iglésia des de 1213.

Els últims anys del seu regnat varen estar marcats per revessos internacionals i lluites internes, causats en gran mida per la mala salut del monarca. La sòrt de la guerra en França va canviar per als anglesos: el delfí i ya rei Carlos V l'Sabio, regente del regne des de la batalla de Poitiers, va aprofitar la «pau» per a reorganisar el govern central; per a evitar lluites internes, va enviar a Castella les anomenades «companyies blanques», al mando de Bertrand du Guesclin, per a recolzar a Enrique de Trastámara en la seua lluita contra el seu germà Pedro I el Cruel. L'excusa de Carlos per a intervindre en Castella va ser la mort de Blanca de Borbón, germana de la seua esposa, Juana de Borbón, primera esposa de Pedro I, assessinada per orde seua. Eduardo III llavors va encarregar al seu fill el Príncip Negre defendre al rei Pedro I, en lo que la guerra entre francesos i anglesos va continuar, pero en diferent lloc. Du Guesclin va derrotar als anglesos i el de Trastámara va ascendir al tro com Enrique II de Castella despuix de matar a Pedro I en els camps de Montiel (1369).

Al no rebre el seu sòu de part de l'assessinat monarca castellà, el Príncip Negre va exigir el tribut corresponent als seus ducados de Guiena i Aquitània. Carlos V va acodir en auxili d'abdós ducados, lo que va suscitar la fúria del Príncip Negre. Carlos arguyó que Eduardo III havia infringit el Tractat de Bretigny al no rendir-li homenage i li va declarar de nou la guerra. Esta volta, els francesos varen obtindre una lluenta victòria, en l'ajuda de Castella, en La Rochela, per lo que va tindre que firmar-se el Tractat de Bruixes (1375), en el que Eduardo III va renunciar a totes les seues possessions franceses, conservant solament Calais, Bordeus, i Bayona.

La reina Felipa havia fallit en el castell de Windsor el 15 d'agost de 1369. Des de la seua mort, el rei va caure baix l'influix del seu amant, Alicia Perrers, qui, junt en Juan de Gante, tercer fill del rei, controlava el país, encara més des de la derrota en França, quan el monarca, afligit de senilidad, va deixar el poder totalment en les seues mans. El Príncip Negre va morir en el palau de Westminster, el 8 de juny de 1376. Va ser un colp del com el rei jamai es va repondre. El Parlament va aprofitar per a decretar el desterro de la Perrers. Eduardo III va fallir en el palau de Sheen, en Surrey, el 21 de juny de 1377, als 64 anys d'edat, a penes tretze dies despuix del primer aniversari de la mort del seu primogènit. Va ser sepultat en l'abadia de Westminster. Ho va succeir el seu net Ricardo, fill del Príncip Negre.

Eduardo va ser un home de molt geni, encara que també capaç de donar numeroses mostres de clemència. En molts aspectes va ser un rei convencional, interessat principalment en assunts bèlics. Els historiadors lliberals (whigs) varen trencar en la visió tradicional d'Eduardo —que li presentava com un rei excelent— i li varen acusar de ser un aventurer irresponsable. En l'actualitat este punt de vista ha segut abandonat i la historiografia moderna ho valora molt positivament.

Príncip hereu

Infància

Eduardo va nàixer en Windsor el 13 de novembre de 1312, per lo que en la seua infància a sovint ho cridaven Eduardo de Windsor. El naiximent va consolidar temporalment la posició del seu pare, Eduardo II, molt danyada per les numeroses derrotes militars, rebelions de l'aristocràcia i corrupta administració que varen marcar el seu regnat. Entre les raons per a la debilitat de la seua posició es contava la indolencia i derrotes del monarca en la guerra en Escòcia. Una atra de les causes de l'impopularitat del rei era la seua reduïda caçola de favorits, en la que centrava les seues mercés. Provablement com a mida per a restaurar l'autoritat real despuix d'anys de crisis, el rei va nomenar a Eduardo comte de Chester en a penes dotze dies; menys de dos mesos despuix, el monarca va crear una cort pròpia per al recent naixcut. El jove Eduardo va gojar aixina de certa autonomia com a príncip. De la mateixa manera que tots els reis d'Anglaterra des dels temps de Guillermo el Conquistador, li'l va educar en francés i no parlava anglés.

En 1325, Carlos IV de França, cunyat d'Eduardo II, li va exigir que li prestara homenage pel seu feu d'Aquitània. Eduardo II era contrari a deixar Anglaterra en un moment en que tornava a créixer el descontent, en especial per la relació del rei en el seu favorit Hugo Despenser el Jove. Per tant, va decidir otorgar al seu fill Eduardo el títul de duc d'Aquitània i enviar-ho en el seu lloc a França a prestar homenage a Carlos. Al jove príncip ho va acompanyar la seua mare, Isabel, germana del rei Carlos; entre les tasques del príncip i de la seua comitiva estava la firma d'un tractat de pau en els francesos.

Derrocament d'Eduardo II i ascens al tro

En França, Isabel es va dedicar a conspirar en l'exiliat Roger Mortimer per a derrocar a Eduardo. Per a recaptar respals per a la seua maquinació, Isabel va prometre al príncip Eduardo en Felipa de Henao, que per llavors contava dotze anys. Els confabulados varen desembarcar en Anglaterra. El 20 de giner de 1327, quan Eduardo contava catorze anys, la reina, Isabel de França, i el seu amant, Mortimer, varen encapçalar el tumult de barons contra Eduardo II. Est, casi desprovisto de respal, va ser capturat i obligat a abdicar en favor del seu fill el 25 de giner. Encarcerat, va ser assessinat poc temps despuix. Eduardo III va ser coronat l'1 de febrer en l'abadia de Westminster de Londres per Walter Reynolds, arquebisbe de Canterbury, i va quedar tutelat pels regentes, que varen anar la seua mare i Mortimer. Est era el senyor efectiu del regne i sometia al jove rei a constants humiliacions i ofenses. El 24 de giner de 1328, el rei va contraure matrimoni en Felipa de Henao en la catedral de York.

Problemes successoris en França

Hereu de la Corona francesa

Pese a ser net de Felipe el Bell, va ser exclós de la successió al tro francés en 1328. Este fet es va deure en l'elecció feta en fallir Luis X de França en 1316. En efecte, eixe any va ocórrer un succés en un únic precedent: Luis va fallir sense tindre hereu varó, situació que no es donava des dels temps d'Hugo Capeto; l'hereua directa del regne era la filla del difunt rei, Juana, encara menor d'edat. L'infidelitat provada de la reina Margarita en 1314 —va fallir en presó l'any següent— podia posar en dubte la llegitimitat de la princesa i feya témer que qualsevol pretenent al tro l'utilisara per a acusar a Juana de bastarda i afirmar aixina la seua candidatura a la Corona francesa. No obstant, la reina Clemència, segona esposa del rei fallit, estava embarassada. El germà de Luis, el poderós Felipe, comte de Poitiers, cavaller aguerrido i instruït pel seu pare en les llabors de sobirà, va obtindre el càrrec de regente.

La reina va donar a llum un fill varó al que varen batejar en el nom de Juan. La dinastia semblava salvada i el chiquet va obtindre el títul de Juan I de França, pero va morir als quatre dies de nàixer. Llavors els grans senyors del regne varen declarar a Felipe de Poitiers el més apte per a governar i este es va fer coronar, defugint els drets de Juana: si ben el títul real en general s'heretava i s'obtenia en l'acte de coronació, en moments crítics encara es podia amprar l'elecció per a triar al nou sobirà. L'usurpació de Felipe, acceptada per una assamblea de barons, burguesos i professors de l'Universitat de París, va apartar a les filles de Luis del poder. Plantilla:Arbre genealògic/inici

Nota: Diagrama simplificat dels pretenents a la corona francesa i les seues relacions. En fondo blau, els reis de França; en roig, els de Anglaterra; i en vert, els de Navarra.

Despuix del breu regnat de Felipe V, que va morir sense deixar hereu varó en 1322, va obtindre la corona el rebuig dels germans, Carlos IV, que va aprofitar en este trance l'eixemple de Felipe. El mateix procediment de defuigc de les filles del monarca fallit que havia ocorregut en morir Juan es va repetir, esta volta sense protestes, en fallir Felipe. El regnat del nou sobirà, empero, va resultar també curt, a penes sis anys.

Successió de Carlos IV

Artícul principal → Successió de Carlos IV el Bell.

Quan Carlos IV de França, tercer i últim fill de Felipe el Bell feneció sense hereu varó en 1328, la qüestió dinàstica era la següent: Juana de Navarra encara no tenia fills (Carlos de Navarra va nàixer quatre anys més tarde) i Isabel de França, última filla de Felipe el Bell, tenia un, Eduardo III, rei d'Anglaterra. No estava clar, empero, que poguera transmetre-li un dret que ella mateixa no podia eixercir per la llei sálica. Ademés del marit de Juana i primer germà dels últims tres reis francesos, Felipe de Évreux, competien per la corona Eduardo —gran senyor feudal del regne mentres que duc de Guiena i comte de Ponthieu— i Felipe de Valois, primer també dels últims reis francesos i net de Felipe III. Els dos primers eren jóvens i la situació favoria al tercer, tant per la seua madurea i la seua residència en el regne com per l'influència política del seu pare.

Encara que Eduardo III aspirara al tro francés, qui ho va ocupar va ser Felipe VI de Valois. Era fill de Carlos de Valois, el major dels germans menors de Felipe el Bell, lo que li feya descendir per llínea paterna dels capetos. La seua elecció va ser un acte geopolític que expressava clarament la consciència nacional en formació, puix suponia el rebuig de l'opció d'un sobirà estranger, que obtinguera el títul per mig de casament en la reina viuda. Els parells de França varen refusar entregar la corona a un rei estranger, com ya havien fet dèu anys abans. La decisió de 1316 d'apartar de la successió a la corona a les dònes es va confirmar en 1328 i no va suscitar gran resistència, si ben no es va deure a la llei sálica, que s'infringia de manera habitual els feus francesos.

La notícia no va sorprendre en Anglaterra: únicament Isabel de França, filla de Felipe el Bell, va protestar per la decisió que privava al seu fill del tro francés; va enviar a dos bisbes a París, que no varen ser rebuts. El Parlament anglés, reunit en 1329, va declarar ademés que Eduardo no tenia dret al tro del país veí i devia rendir homenage al sobirà francés com a senyor d'Aquitània. De la mateixa manera que Isabel, Juana de Navarra, eliminada de la successió en 1316, ho va anar de nou en 1328. El seu fill Carlos, que era el descendent varó més directe de Luis X de França, va nàixer en 1332 i no va poder, per lo tant, ser considerat aspirant en 1328.

Pren del poder

Mortimer era conscient de la precarietat del seu poder, que es va accentuar quan Eduardo i la seua esposa, Felipa de Henao, varen tindre un refillol el 15 de juny de 1330. Mortimer va amprar la seua posició per a adquirir títuls i propietats, com el comtat de la marca del país de Gales; la majoria dels títuls havien pertanygut a Edmund FitzAlan, nové comte de Arundel, que havia permaneixcut fidel a Eduardo II en la disputa en Isabel i Mortimer, i que havia segut ajusticiado el 17 de novembre de 1326. La derrota de les huestes angleses davant els escocesos en la batalla de Stanhope Park i el subsegüent Tractat d'Edimburc-Northampton de 1328 varen agudisar el descontent en Mortimer.

L'ambició i arrogància de Mortimer li varen granjear l'odi dels nobles, lo que va favorir al jove Eduardo. El príncip ràpidament es percató de que la codícia de l'amant de la seua mare havia provocat el descontent de la noblea, i va decidir recaptar el seu respal. L'eixecució d'Edmundo de Woodstock, germà d'Eduardo II, en març de 1330 va causar indignació entre la noblea i va inquietar intensament a Eduardo, que es va sentir amenaçat.

Pese a la seua joventut, el rei era obstinat, estava decidit a governar sense tutela, desijava evitar la sòrt que havien corregut el seu pare i el seu tio i ansiava venjar-se de les humiliacions que havia sofrit. En casi díhuit anys, Eduardo estava llest per a prendre's el resquit. El 19 d'octubre de 1330, Mortimer i Isabel dormien en el castell de Nottingham. A l'ampar de la nit, un grup de fidels a Eduardo varen penetrar en la fortalea per un #passera secret i varen alcançar l'alcova de Mortimer. Allí ho varen detindre en nom del rei i després ho varen conduir a la torre de Londres. Li'l va despullar de les seues terres i dels seus títuls i li'l va acusar d'haver usurpat l'autoritat real. La mare d'Eduardo –possiblement embarassada de Mortimer– va solicitar clemència en va al rei. Eduardo va condenar a Mortimer a mort un més despuix d'haver-li arrebatat el poder, sense juí. Li'l va aforcar el 29 de novembre de 1330. Isabel, per la seua banda, va ser reclosa en el castell de Rising (Norfolk) a on es creu que va abortar —va morir en ell el 22 d'agost de 1358—. Per al seu dihuité natalici, Eduardo havia completat la venjança i s'havia fet en el poder en Anglaterra.

Regnat

Primers anys del regnat

Homenage per Guiena

Quan Felipe VI de França va ascendir al tro, Isabel de França va adoptar una posició intransigent respecte de l'homenage degut per la possessió de Guiena: va respondre als emissaris francesos que Eduardo «era fill de rei i no prestaria homenage al fill d'un comte». El rei d'Anglaterra, que era parell de França, no va acodir a la coronació de Felipe ni li va prestar homenage. Pero la victòria aplastant d'est sobre els rebels flamencs en la batalla de Cassel (1328) va inquietar als anglesos, que no varen poder impedir el confisc de Guiena per Carlos IV en 1323. Per això Eduardo va optar per sometre's finalment i prestar homenage al rei francés el 6 de juny de 1329 en la catedral d'Amiens. La cerimònia, no obstant, va resultar tensa: Eduardo va refusar juntar les mans davant Felipe, lo que suponia que li prestava l'homenage simple, pero no l'especial (hommage lige), de manera que ho reconeixia com a senyor, pero no com a sobirà suprem. El seu portaveu, el bisbe de Lincoln, va donar un discurs de protesta en el que va presentar les raons jurídiques per les que Eduardo rebujava a Felipe com a sobirà.

Est va concedir a Eduardo fins al 30 de juliol de 1330 per a que es presentara davant ell i realisara la cerimònia d'homenage especial; mentres, els anglesos reclamaven que se'ls tornaren els territoris que havien perdut en la guerra de Saint-Sardos. Felipe es va negar rotundament a això i va canviar la data llímit per a rebre el reconeiximent d'Eduardo: la va fixar en el 15 de decembre de 1330. Davant el nou rebuig anglés, el rei de França va encarregar al seu germà Carlos II de Alençon que s'apoderara de Saintes, que este va saquejar. Pero llavors Eduardo li va arrebatar el poder al regente Mortimer i va començar a regnar per sí mateixa. Va enviar una embaixada a Felipe en febrer de 1331, es va retractar de l'actitut anterior i va solicitar que el seu homenage es considerara com a especial. Felipe es va mostrar conciliador, va acceptar la petició d'Eduardo, va retirar les seues forces de Saintes i va prometre pagar-li una indemnisació pel saqueig d'esta.

Guerra d'Escòcia

Antecedents del conflicte anglo-escocés

Des de 1296 i aprofitant la mort d'Alejandro III d'Escòcia sense hereu varó i un intent de controlar el país per mig d'un casament, Anglaterra considerava Escòcia un Estat vassall. No obstant, els escocesos havien rubricat en França l'Auld Alliance el 23 de octubre de 1295 i Roberto Bruce (futur Roberto I d'Escòcia) va esclafar en la batalla de Bannockburn de 1314 a la cavalleria anglesa, pese a la gran superioritat numèrica d'esta, gràcies a les seues piqueros que, en clavar les seues armes en el sol, podien desbaratar les carregues enemigues com havien fet abans els flamencs en els francesos en la batalla de Courtrai. Estes unitats de piqueros podien ademés amprar-se en l'atac de la mateixa forma que les antigues falanges gregues (la formació tancada permetia concentrar l'energia cinètica dels soldats per a quebrar les llínees enemigues), tàctica que va permetre en efecte als escocesos infligir una greu derrota als anglesos. En 1328, els anglesos varen reconéixer a Roberto Bruce com a rei d'Escòcia en el Tractat d'Edimburc-Northampton. Est, no obstant, va morir a l'any següent i va deixar el tro a David II, que a penes contava huit anys; Eduardo Balliol va aprofitar esta situació per a reclamar el ceptre escocés.

Noves tècniques de combat: l'ocupació de l'arc llarc i la cavalcada

Del desastre de Bannockburn, els anglesos varen deprendre que havia aplegat el fi de la superioritat de la cavalleria i varen desenrollar noves tècniques de combat. El rei Eduardo I va aprovar una llei que instava als arqueros a entrenar-se els dumenges i prohibia l'eixercici d'atres deports; la pràctica va fer dels anglesos temibles en l'arc llarc (long bow). Este es fabricava en fusta de teixixc, que Anglaterra importava d'Itàlia i que dotava als arcs de qualitats superiors als dels francesos, fets d'om blanc. Este nou tipo d'arc, més potent, podia amprar-se en descàrregues tancades que enviaven els proyectils a notable distància. Els anglesos varen canviar la composició dels seus eixèrcits: varen reduir la cantitat de cavalleria i varen aumentar la de arqueros i peons, que es desplaçaven a cavall pero combatien a peu i es protegien de les càrregues de cavalleria enemiga en estacas.

L'us de l'arc llarc imponia ademés una estratègia defensiva, puix el arquero tenia que usar-ho des d'una posició protegida. Requeria que l'enemic atacara les posicions defeses pels arqueros; per a provocar-ho, els anglesos varen amprar en Escòcia la tàctica de la cavalcada. Esta consistia en desplegar l'eixèrcit en una zona que talava fins que açò obligava a l'enemic a atacar-ho per a acabar en la devastación del territori.

Recomençament de la lluita

Tots els esforços de apaciguamiento d'Eduardo varen quedar desbaratats per Eduardo Balliol, fill del exrey escocés proinglés Juan Balliol, que va desembarcar en un eixèrcit privat en Fife el 6 d'agost de 1332, al noroest del país; este acte va revivar el conflicte anglo-escocés. Si ben Eduardo no estava satisfet en el tractat de pau en els escocesos que s'havia firmat en el seu nom, no va ser ell sino l'eixèrcit de Balliol, acaudillado per nobles anglesos que havien perdut terres en Escòcia pel tractat, el que va desnugar la nova guerra. L'eixèrcit invasor va obtindre una notable victòria en la batalla de Dupplin Moor. Per mig de l'us de l'arc llarc i la cavalcada devastadora, que augurava ya la tàctica utilisada després en la batalla de Crécy (soldats protegits per estacas i arqueros disposts en els flancs per a que les seues fleches no rebotaren en els caixcos i armadures preparats per a parar les que aplegaven de #front), Balliol va esclafar als escocesos, pese a trobar-se en inferioritat numèrica molt acusada l'11 d'agost de 1332. Despuix d'una atra victòria, va ser coronat rei d'Escòcia en l'abadia de Scone en agost de 1332. El triumfo de Balliol va demostrar la superioritat tàctica de l'arc llarc anglés. Eduardo no va participar en la campanya, pero la seua passivitat li va favorir de totes formes, puix el nou monarca escocés era el seu aliat.

Quan Balliol va ser derrocat el 16 de decembre de 1332, Eduardo va intervindre a favor seu. Va rescindir el Tractat d'Edimburc-Northampton que s'havia firmat durant la seua minoria d'edat, lo que suponia recuperar la pretensió anglesa al tro escocés; açò va desencadenar la segona guerra d'independència escocesa. Va tractar de recuperar tot lo cedit per Anglaterra en el tractat: va sitiar i va prendre Berwick i després va véncer a l'eixèrcit de recobre en la batalla de Halidon Hill en la mateixa tàctica empleada abans en Dupplin Moor. Eduardo es va mostrar sever en l'enemic: va ordenar passar per les armes a tots els presoners. Va tornar el tro escocés a Balliol, que va prestar homenage al rei anglés en juny de 1334 en Newcastle i li va cedir 2000 librates de terres dels comtats del sur (Lothian, Roxburghshire, Berwickshire, Dumfriesshire, Lanarkshire i Peebleshire), lo que suponia una part substancial del territori meridional escocés.

Estes guerres varen disgustar a Felipe VI de França, que planejava mamprendre una nova creuada en l'ajuda d'Eduardo III. Per tant, va acollir a David II en maig de 1334 i li va cedir el castell Gaillard per a que establira en ell la seua cort. Felipe li va otorgar ajuda financera i militar per a recuperar el tro escocés. Eduardo va tractar de calmar al rei francés i de que este li tornara les terres que li havia arrebatat Carlos IV en Aquitània; Felipe va exigir per a això que Eduardo tornara el tro escocés a David II, de manera que la qüestió de Guiena va quedar lligada a la sòrt d'Escòcia. Pese a les derrotes de Dupplin i Halidon, les forces de David Bruce pronte varen començar a recuperar-se: a partir de juliol de 1334, Balliol va tindre que refugiar-se en Berwick i solicitar l'auxili d'Eduardo. Gràcies als ingressos deguts a un impost aprovat pel Parlament i a un empréstito de la banca Bardi, est va reprendre la guerra en Escòcia. Va realisar una cavalcada devastadora, pero els escocesos varen evitar les batalles campals, havent deprés la lliçó dels combats anteriors: varen aplicar per a contrarrestar la seua tàctica la de la terra cremada. L'ocupació dels Plantagenêt era cada volta més dèbil i les forces de Balliol perdien terreny front a les enemigues. Eduardo va reclutar llavors un nou eixèrcit de tretze mil hòmens en el que va portar a terme una segona campanya en Escòcia, de nou infructuosa. Els francesos varen reunir un cos expedicionario de sis mil soldats i varen combatre als anglesos en el canal de la Taca. A finals de 1335, varen disputar la batalla de Culblean en un dels seguidors de Balliol. Varen fingir una retirada per a que els anglesos abandonaren les seues posicions defensives: la treta va donar resultat i els francesos varen poder atacar-los pels flancs i desbaratar-los.

En esta época, en 1336, va fallir el germà d'Eduardo, Juan de Eltham, comte de Cornualles. En la seua obra gestia annalia, el croniste escocés Juan de Fordun va acusar a Eduardo d'haver-ho assessinat en un disputa que va esclatar en Perth.

A pesar de les grans forces que Eduardo va destinar a la guerra escocesa, per a 1337 les huestes de David II havien recuperat la major part del territori escocés. Solament uns quants castells com el d'Edimburc, el de Roxburgo i el de Stirling quedaven en poder dels Plantagenêt. El papa va tractar de mediar per a que es firmara la pau: el pontífex proponia que Balliol conservara la Corona escocesa fins a la seua mort i que li succeïra en el tro David Bruce. Est, no obstant, va rebujar la proposta a instàncies de Felipe VI.

Les poques places fortes que encara conservava no li bastaven a Eduardo per a dominar el territori i en 1338-1339 va abandonar la tàctica ofensiva per una atra defensiva, que se centrava en mantindre els punts que encara controlava. En 1338, el rei anglés es avino a firmar una treua en els escocesos. Tenia que combatre en dos fronts, ya que el seu desig d'apoderar-se del tro francés requeria l'us de forces també en el continent. Els francesos li suponien tres problemes: sostenien constantment als escocesos en els que estaven aliats; atacaven les ciutats costeres angleses; i propalaban rumors d'una invasió de Gran Bretanya. En efecte, Felipe va organisar una expedició de vint mil peons i cinc mil ballesteros per a invadir el regne veí. Per a transportar semblant hueste, tenia que llogar galeras als genoveses. Eduardo, noticioso del pla pels seus espies, va sobornar als genoveses per a que permaneixqueren neutrals en el conflicte, privant a Felipe, incapaç de superar l'oferta anglesa, del necessari transport per a les seues tropes. Inclús aixina, les possessions del rei d'Anglaterra en França encara estaven amenaçades. En 1336, Eduardo va prohibir exportar llana anglesa a Flandes (possessió de la Corona francesa). Esta provocació de tipo econòmic, que suponia un desafiu anglés a França, va ser una de les raons principals de l'esclat de la guerra dels Cent Anys. En Flandes, la prohibició anglesa impelió a un gran burgués de gante, Jacob van Artevelde a cridar a Eduardo i prometre-li que ho reconeixeria com a sobirà.

Primera fase de la guerra dels Cent Anys

Artícul principal → Guerra dels Cent Anys.

En el pretext de que rebujava entregar-li a Roberto d'Artois, enemic declarat de la Corona, Felipe VI li va arrebatar el ducado d'Aquitània i el comtat de Ponthieu al rei anglés el 24 de maig de 1337. Encara que el rei d'Anglaterra era com a tal l'igual del de França, era també el seu vassall mentres que duc d'Aquitània, títul que els monarques anglesos havien obtingut pel casament d'Enrique II Plantagenet en Leonor d'Aquitània. Com a vassall, li devia a Felipe obediència i fidelitat. En lloc de tractar de resoldre el conflicte pacíficament prestant homenage a Felipe, com en el seu temps havia fet el seu pare, Eduardo va reivindicar la Corona francesa com a únic descendent masculí viu del seu yayo matern, Felipe el Bell. No obstant, els francesos varen invocar la llei sálica, varen rebujar les seues pretensions i varen reconéixer hereu llegítim al nebot de Felipe IV, Felipe VI, de la casa de Valois. En resposta, Eduardo es va proclamar rei d'Anglaterra i França. Com a reflex d'esta pretensió, es va crear un escut propi, que unia a les armes angleses (uns lleons rampantes), les de França (les flors de lis). Per a fer valdre els seus drets, es va enfrontar a França i va desencadenar la guerra dels Cent Anys.

En el conflicte en França, Eduardo va forjar diverses aliances i va amprar en el seu servici a distints senyors francesos. En setembre de 1338, l'emperador Luis IV li va concedir el càrrec de vicari general del Sacre Imperi Romà Germànic i li va prometre la seua ajuda. La série d'aliances, pese a la seua escassa transcendència en els primers anys de la guerra, va aplegar fins a la lliga en Portugal de 1373. Al principi de l'enfrontament anglo-francés, en 1339, la seua sogra Juana de Valois ho va rebre en l'abadia de Fontenelle i va tractar en va de posar fi al conflicte.

Cavalcada de 1339

Aquitània es tenia per indefendible despuix de la conquista de Carlos IV en 1323. Per tant, Eduardo va decidir no combatre en ella sino en Flandes. S'havia granjear l'aliança de les ciutats flamenques que depenien econòmicament de la llana anglesa, aixina com la de l'emperador i els senyors de la regió, que desconfiaven dels alvanços francesos en territori imperial. Estes aliances es basaven en la promesa de #compensació econòmiques del sobirà anglés als seus nous coligados. En Flandes, territori en inestable equilibri entre el comte del lloc i les ciutats, havien esclatat grans protestes socials que en 1328 varen fer intervindre als sobirans francesos, dels que depenien políticament el comtat.

Quan Eduardo va desembarcar en Amberes el 22 de juliol de 1338 al front de mil quatrecents peons i tres mil arqueros, els aliats es varen afanyar a solicitar que pagara lo que els devia, sense aportar els contingents militars que a la seua volta li havien promés. El rei va tindre que passar l'hivern en Brabante negociant en els seus acreedors. Per a detindre a les forces franceses que el 24 d'agost s'havien reunit en Amiens, va entaular negociacions en l'enemic, que va deixar en mans de l'arquebisbe de Canterbury i del bisbe de Durham. L'argúcia va donar resultat i el rei de França va retirar les seues numeroses tropes de la regió.

Pel contrari, Eduardo no puc impedir els alvanços francesos en Aquitània; un eixèrcit equipat en bombardas va encadenar una série de victòries i les places de Penne, Castelgaillard, Puyguilhem, Blaye i Bourg varen caure en el seu poder. Les huestes franceses estaven a punt d'arrematar la campanya en la pren de Bordeus, el sege de la qual varen mamprendre en juliol de 1339. La ciutat, no obstant, va resistir el lloc: pese a que els sitiadores varen conseguir conquistar una de les portes, varen ser repelits pels defensors. Per llavors els sitiats resistien millor les operacions que els sitiadores als que, en ser a sovint massa numerosos per a ser abastits en facilitat, els afligia la fam. En el cas de Bordeus, l'eixèrcit sitiador contava en dotze mil hòmens, que varen agotar els víveres disponibles en la comarca.

Durant l'estiu de 1339, davant els alvanços francesos en Aquitània i el perill d'un desembarc francés en Anglaterra, Eduardo III va decidir obrir un nou front en Flandes i obligar aixina a Felipe VI a traslladar part de les seues forces al nort. En efecte, els francesos varen abandonar el sege de Bordeus el 19 de juliol de 1339. En nous reforços aplegats de Gran Bretanya i havent conseguit avalar els seus deutes en els aliats, Eduardo III va marchar contra Cambray acompanyat per estos a finals de setembre de 1339; la ciutat era territori imperial, pero el seu bisbe s'hi havia coligado en Felipe. Per a provocar als francesos i que estos es decidiren a entaular una batalla campal, va talar el territori al seu pas, pero no va conseguir atraure a l'enemic. El 9 d'octubre, quan escomençaven a escassejar els recursos de la regió, el rei anglés va tindre que forçar la situació. Va marchar a sanc i fòc cap al suroest a través de la regió de Cambrésis: va arrasar cincuenta y cinco pobles de la diòcesis de Noyon. Mentres, Felipe havia reunit a les seues huestes i s'havia traslladat a Buironfosse. Els dos eixèrcits varen començar a acostar-se i es varen trobar en les rodalies de Péronne. Eduardo contava en dotze mil hòmens i Felipe, en vinticinc mil. El primer, en trobar-se en terreny desfavorable, va decidir replegar-se. Felipe li va propondre trobar-se en camp obert el 21 o 22 d'octubre per a que les seues forces pogueren lliurar una lid segons les regles de la cavalleria. Eduardo III ho va esperar prop del poble de La Capelle, a on va plantar els seus reals en terreny que li favoria, protegit per una llínea de fossos i estacas, en els grups de arqueros en els flancs de la posició. El rei francés va descartar acometre-ho en la cavalleria, maniobra que va considerar suïcida, i va optar per fortificar també la seua posició i deixar a l'enemic l'honor de mamprendre l'assalt. El 23 de octubre de 1339, com cap dels dos eixèrcits es decidia a prendre l'iniciativa i atacar a l'atre, abdós es varen retirar. La cavalleria francesa que contava obtindre ingressos en els rescats dels captius que pensava fer en el combat, es va disgustar i va acusar al rei de covardia.

En giner de l'any següent, Eduardo va entrar en Gante i va jurar respectar les llibertats de les ciutats flamenques. L'intent posterior d'apoderar-se de Tournai va fracassar.

Situació en la mar i crisis econòmic-política

Les primeres maniobres d'Eduardo en la guerra varen obtindre escassos resultats: l'única victòria que va obtindre va ser la del combat naval de la Esclusa, disputat prop de Bruixes el 24 de juny de 1340, en el que setze mil soldats i marins francesos varen perir. La flota de Felipe va quedar aniquilada i la seua eliminació va otorgar el control del canal de la Taca a Eduardo i li va permetre que el conflicte es lliurara en territori francés.

L'historiador Nicholas Rodger dubta de que Eduardo dominara les mars ya que la Marina britànica com tal va sorgir més tart, en temps d'Enrique V (1413-22). Pese a açò, el rei Juan I, predecessor d'Eduardo, ya havia format una flota de galeras i havia tractat d'organisar una administració naval, tant per a estes naus com per a les privades de que es va expropiar. Enrique va continuar la llabor de Juan, encara que l'administració naval que va resultar dels esforços d'abdós va anar encara primitiva i improvisada. La varen encapçalar successivament William de Clewre, Matthew de Torksey, i John de Haytfield, que varen ostentar el càrrec de «oficial dels barcos del rei» (Clerk of the King's Ships). Sir Roberto de Crull va ser l'últim que va eixercitar el càrrec en temps d'Eduardo i el que ho va fer per més temps. Va ser De Crull el que va assentar les bases per al sorgiment posterior del Consell de Marina i la Junta Naval —en temps d'Enrique VIII— i la Junta del Almirantazgo —en temps de Carlos I—. Rodger afirma també que els francesos varen gojar de superioritat en la mar durant la major part del sigle Plantilla:SIGLE, llevat en els combats de la Esclusa en 1340 i potser en el de Winchelsea de 1350. A pesar d'això, els francesos mai varen invadir Anglaterra i el seu rei Juan va morir en captivitat en Gran Bretanya. Precisament per a evitar tal invasió, aixina com per a bregar en l'insurrecció dels senyors angloirlandeses o combatre la pirateria, es va desenrollar l'Armada.

Per una atra part, la pressió fiscal creixent, deguda a les onerosas aliances del rei, va causar descontent entre el poble anglés. El consell de regència criticava l'aument del deute nacional, mentres que el rei i els seus caps militars que combatien en el continent li reprochaven la falta de fondos per a les seues operacions. Per a abordar la situació, el rei va retornar per sorpresa a Gran Bretanya el 30 de novembre de 1340. En comprovar el desorde dels assunts públics, va realisar una porga de l'administració real. Estes mides no varen bastar per a assegurar l'estabilitat del regne i als problemes d'Eduardo es va afegir una disputa que va sostindre en Juan Stratford, arquebisbe de Canterbury. Durant el conflicte entre els dos, el rei va despullar dels seus títuls i va fer capturar a dos familiars de l'arquebisbe, a Roberto Stratford, bisbe de Chichester i a Enrique de Stratford. Stratford va acusar al rei d'infringir les lleis del regne en arrestar a funcionaris reals.

En les sessions del Parlament d'abril de 1341, gràcies a les que es va restablir certa concòrdia, Eduardo va tindre que acceptar restriccions a les seues prerrogatives fiscals i administratives a canvi de nous fondos. En octubre, empero, el rei va repudiar les concessions que s'hi havia vist obligat a fer i va apartar de la política a Stratford. Les circumstàncies extraordinàries de 1341 havien obligat a Eduardo a sometre's al principi a les exigències del Parlament, pese a que el seu poder com a rei d'Anglaterra era casi absolut, de lo que este es va aprofitar sense recato.

Les corruixes financeres i la pèrdua del respal de l'emperador varen fer que els anglesos es aviniesen a firmar en els francesos les treues de Esplechin, que varen perdurar fins a juny de 1342.

Guerra en Bretanya

A principis de la década de 1340, va quedar palesa que l'estratègia d'aliances d'Eduardo era costosa i ineficaç. Com a resultat, els anglesos varen tindre que intervindre més a sovint en el continent, si ben açò tampoc va donar els resultats apetits al començ. L'única victòria destacable del periodo va ser la que va obtindre Enrique de Lancaster en la batalla de Auberoche en 1345.

En Bretanya, encara escassament dominada per França, el duc Juan III havia fallit en 1341 sense successor. La corona ducal li la disputaven la neboda del fallit Juana de Penthievre, esposa de Carlos de Blois —nebot del rei de França—, i el germanastre del difunt, Juan de Montfort. Tement la decisió de Felipe VI, Juan va tractar d'apoderar-se del ducado per la força, prenent les principals places fortes, pero un eixèrcit francés es va afanyar a penetrar en Bretanya i ho va capturar en Nantes. L'alt clero i gran part de l'alta noblea s'oponien a Juan, mentres que les ciutats, part de l'campesinado i de la baixa noblea ho preferien a la seua adversària. En la guerra civil que va seguir, l'esposa de Juan, Juana de Flandes, va solicitar l'ajuda d'Eduardo III, que en octubre de 1342 va acodir al ducado al front d'un eixèrcit.

La sòrt de la guerra depenia de les finances. Aprofitant la Treua de Malestroit, firmada en giner de 1343 per intercesión dels llegats papals, Eduardo va convéncer al Parlament que era impossible lliurar el conflicte sense enviar copioses forces contra l'enemic. Va dedicar grans esforços per a persuadir a la població del perill que suponia el rei francés. El Parlament va aprovar en juny de 1344 una contribució bianual que li va permetre aprestar dos eixèrcits ben equipats per a mamprendre campanyes tant en Aquitània com en el nort de França i atres contingents menors per a influir en la guerra de successió de Bretanya. En esta regió la treua de 1343 li havia permés a Eduardo conservar importants places.

Recomençament del conflicte: la campanya d'Enrique de Lancaster en Aquitània

En 1345, fracassada la mediació papal entre Eduardo i Felipe, es va recomençar el conflicte entre ells en varis fronts: Bretanya, Flandes, Guiena i, per primera volta, el nort de França.

Com els intents de reprendre l'acossament als francesos en Flandes es va desbaratar en l'assessinat de Van Artevelde, Eduardo es va concentrar en els demés fronts, en especial en Guiena, a on un eixèrcit va conquistar vàries places en una veloç ofensiva que li va dur fins a Angulema.

A principis d'agost de 1345, Enrique de Lancaster va desembarcar en Bordeus en cinccents hòmens d'armes, mil arqueros i cinccents infants galeses. En el títul de tinent d'Aquitània, gojava de total autonomia. El seu primer objectiu va ser apoderar-se de Bergerac, de la que partien periòdicament incursions devastadores. La va conquistar el mateix més d'agost i va demanar rescat pels centenars de captius que va fer en la plaça. En els reforços de tropes gascones i els hòmens de Stafford (dos mil hòmens d'armes i cinc mil arqueros i peons) va marchar a sitiar Périgueux. Juan el Bo, encarregat de la defensa d'Aquitània, va enviar a Luis de Poitiers al front de tres mil cavallers i sis mil peons per a socórrer la plaça cercada. A quinze quilómetros d'esta, Juan va detindre el seu alvanç per a apoderar-se del castell d'Auberroche. Allí ho va sorprendre Enrique el 21 d'octubre: l'eixèrcit francés va caure derrotat en el choc i els anglesos varen tornar a prendre abundants captius. Despuix d'esta victòria, Enrique es va apoderar de vàries bastidas, va expulsar a les guarnicions franceses de les terres compreses entre el Dordonya i el Garona i va posar sege a La Réole. La va conquistar el 8 de novembre, encara que no va poder fer-se en la seua ciutadella; esta va prometre rendir-se si no rebia recobres en cinc semanes. Juan no va acodir en el seu auxili, ya que gran part de les seues forces havien segut vençudes en Auberroche i havia llicenciat al restant. Com a conseqüència, La Réole va capitular; després ho varen fer també Langon i Sainte Bazeille, en giner de 1346. Açò va tindre un efecte catastròfic per als francesos: davant la seua passivitat, numerosos senyors gascons varen canviar de bando, entre ells les poderoses famílies dels Durfort i els Dures; les comunitats de la regió varen organisar la seua pròpia defensa i varen deixar de pagar els imposts al rei. Aixina, la sobirania francesa en Aquitània es va ser debilitant i es varen estendre el poder de les companyies guerreres i els conflictes privats, que varen accentuar el procés. Ademés, els rescats dels captius de Bergerac i de Auberroche varen supondre prop de setanta mil lliures d'ingressos per a Enrique de Lancaster, i els seus lloctinents també es varen beneficiar; en Anglaterra es va començar a percebre la guerra com un negoci, lo que va atraure a nous combatents. Quan Aiguillon va caure al començament de 1346, Felipe VI es va decidir finalment a actuar, encara que necessitava fondos per a reunir un eixèrcit. En grans dificultats, els va obtindre dels estats del Llenguadoc i de les regions occitanes, pero aixina i tot va tindre que solicitar crèdits als bancs italians de París i demanar al papa el 10 % dels ingressos eclesiàstics del regne (ho va obtindre, junt en un empréstito de trentatrés mil florines). Gràcies a això, el rei va reclutar mercenaris en Aragó i en Itàlia. Juan Es va posar al front d'un nou eixèrcit de quinze mil soldats, d'ells mil quatrecents genoveses. Va començar la campanya en Aquitània sitiant Aiguillon l'1 d'agost. La plaça, sítia en la confluència dels rius Garona i Lot, estava excelentemente fortificada i contava en una gran guarnició de siscents arqueros i trescents hòmens d'armes. Pese a tot, Juan va jurar prendre-la. Va amprar grans mijos per a conseguir-ho: va ordenar cavar rets de trincheres per a protegir les maniobres de sege i la retaguàrdia i va erigir ponts en el Garona i en el Lot per a tallar l'abastiment de la ciutat. Pese a estos esforços, el sege es va allargar i pronte els seus soldats varen començar a passar fam, que es va agudisar per la pèrdua de part dels víveres a mans de les tancades, que els varen arrebatar en audaces eixides. A finals d'agost, Juan va tindre que alçar el sege, puix Eduardo III havia penetrat en el nort del regne i el rei Felipe havia requerit els seus servicis per a enfrontar-se a l'invasió despuix de la greu derrota de Crécy.

Noves victòries angleses: Crécy i Calais

Despuix de vàries campanyes infructuoses en el continent, Eduardo va decidir mamprendre una gran ofensiva en 1346 i va embarcar quaranta mil hòmens rumbo a Normandia. Tres columnes varen alvançar sense trobar resistència cap a Cauen. Este eixèrcit va saquejar la ciutat i va recórrer el nort de França camine de Flandes, a on devia reunir-se en atres forces angleses. Un noble normando desafecto, Godofredo de Harcourt, va facilitar l'ardu desembarc anglés en Saint-Vaast-la-Hougue. A mitan d'agost i despuix de remontar el Sena, els anglesos varen alcançar Poissy, prop de la capital francesa. Encara que estava mal defesa, Eduardo no contava en forces suficients per a acometre el lloc de París i va mamprendre la retirada; Felipe VI es va llançar en la seua persecució.

Encara que el pla original no incloïa combatre en l'eixèrcit francés, que seguia la marcha dels anglesos, en trobar un terreny adequat per a això al nort del Somme Eduardo es va decidir a enfrontar-se a Felipe VI. El 26 d'agost, va disputar a l'eixèrcit francés la batalla campal de Crécy en la que les càrregues de la cavalleria francesa varen quedar desbaratades per la pluja de fleches dels arqueros galeses, protegits per una franja de estacas. El combat va acabar en una victòria anglesa aplastant, pese a la superioritat numèrica francesa. Mentres, en Anglaterra, William Zouche, arquebisbe de York, aprestaba un atre eixèrcit per a enfrontar-se a David II d'Escòcia. Este eixèrcit va derrotar al sobirà escocés i ho va capturar en la batalla de Neville's Cross el 17 d'octubre. Esta victòria va assegurar la frontera escocesa i li va permetre a Eduardo concentrar-se en la campanya francesa; est va sitiar la ciutat portuària de Calais, que va caure en el seu poder despuix d'un larguísimo sege d'onze mesos –provablement la major operació militar anglesa de l'Edat Mija, en la que varen participar trentacinc mil soldats– el 4 d'agost de 1347. La ciutat, rendida per fam i per la falta d'auxili de Felipe VI, va devindre una plaça fonamental per a abordar posteriors campanyes en França.

Despuix de la mort de l'emperador Luis IV en octubre de 1347, el Sacre Imperi Romà Germànic anava a tornar a mans de la Casa de Luxemburc, fidel aliada dels francesos. El seu pretenent i nou rei dels romans, Carlos IV era fill de Juan el Cego, que havia perit en Crécy en les files franceses, i germà de Bona de Luxemburc, esposa de Juan el Bo i mare de Carlos V. Luis V de Baviera (fill de Luis IV) va tractar d'obtindre el respal d'Eduardo per a competir en Carlos per la corona d'Alemània, pero Eduardo va decidir finalment, en maig de 1348, desentender de l'elecció imperial.

Despuix de la conquista de Calais, Eduardo i Felipe varen firmar una treua; esta i l'extensió per tot el continent de la pesta, arribada als ports italians i provençals a finals de 1347, va reduir les operacions militars. En 1348, la pesta negra es va estendre per Europa i va acabar en la vida de més d'un terç de la població anglesa. La pèrdua de tal cantitat de mà d'obra i, per tant, de pecheros, va supondre per a la Corona una notable reducció dels seus ingressos, que va determinar que es detingueren les operacions militars. Els grans terratinents varen tindre que afrontar l'escassea de mà d'obra i la consegüent alça del cost d'esta. Per a tractar de llimitar l'aument dels salaris, el rei i el Parlament varen promulgar l'Ordenança dels Treballadors (1349) i després l'Estatut dels treballadors (1351). Pese a que varen acabar fracassant, en un principi es varen aplicar severament. No obstant, la pesta no va acabar en el govern real ni va desencadenar una revolució social i la normalitat medieval es va restablir pronte. Part del mèrit es va deure a l'habilitat dels administradors reals com el tesorer William Edington i el justícia d'Anglaterra i Gales William de Shareshull.

Influència de Carlos de Navarra

Els nous combats a gran escala en la guerra francesa varen ocórrer a mitan de la década de 1350. Fins a llavors, els chocs varen ser llimitats; Juan II tractava de reorganisar els seus eixèrcits i els dos enemics estaven exangües per la pesta i no desijaven mamprendre grans campanyes.

En giner de 1354, Carlos II de Navarra, exclós del favor de Juan II, que concentrava les seues mercés en el condestable Carlos de la Cerda, va fer assessinar al favorit real. Amenaçat pel rei de França, va solicitar l'ajuda d'Eduardo III, que li la va concedir. Ans que este poguera intervindre, no obstant, Carlos va firmar el Tractat de Mantes el 22 de febrer de 1354. Est no va supondre més que un treua en el conflicte entre Carlos i el rei de França: el 5 d'abril de 1356, Juan II va fer capcionar a Carlos en el castell de Ruan i ho va encarcerar. Felipe de Navarra, germà de Carlos, va desafiar al rei francés i va buscar l'auxili de l'anglés. Va mamprendre ademés una cavalcada en Normandia en juny; el primogènit d'Eduardo, malnomenat el Príncip Negre, va fer lo propi un més més tart en la Guiena.

Francesos i anglesos havien estat a punt de firmar la pau en Guînes en abril de 1354, pero finalment la condicions angleses, que hagueren supost la reconstitució de l'imperi dels Plantagenet en França —Eduardo haguera obtingut plena sobirania en Aquitània, Poitou, Maine, Anjou i Turena i influència en Bretanya—, varen resultar inacceptables per a Juan II, que es va negar a acceptar-les. Este fracàs va determinar el recomençament del conflicte en 1355. La primera incursió la va realisar Eduardo, que va marchar de Calais a Amiens abans de retirar-se davant el gran eixèrcit que havia reunit Juan II. El gros dels combats, no obstant, es va lliurar en el sur.

En efecte, el Príncip Negre va acodir en copioses tropes a Bordeus, a defendre la regió de Juan de Armañac. En les seues huestes angleses reforçades per soldats gascons que constituïen la mitat de l'eixèrcit, el príncip Eduardo va mamprendre una lluenta cavalcada que a finals d'octubre li va dur a la rodalies de Toulouse, en la que s'havia refugiat el de Armañac. Eduardo va evitar la ciutat i el 2 de novembre va alcançar el sur de Carcassona. La vanguarda va alcançar Beziers, pero el temor que quedar rodejat pels eixèrcits francesos va fer que el príncip ordenara la retirada el 10 del més. Despuix de subscriure una aliança en el comte de Foix, Eduardo va retornar a Bordeus en decembre en un ric botí. Juan II va tindre que reunir a les assamblees de les regions meridionals per a solicitar-los fondos per a reforçar la defensa de la zona. Al mateix temps, va capturar a Carlos de Navarra, que havia mantingut una actitut ambigua entre anglesos i francesos. El germà de Carlos, Felipe de Evreux, va solicitar auxili als anglesos.

L'arremate d'esta campanya va ocórrer en el Poitou en setembre de 1356: Eduardo de Woodstock va obtindre una gran victòria en la batalla de Poitiers. Les forces angleses, pese a ser molt inferiors en número a les de l'enemic, no solament varen desbaratar a l'eixèrcit francés, sino que varen capturar al rei Juan II. Despuix d'una série de victòries, els anglesos es varen apropiar de numerosos territoris francesos, tenien captiu al monarca enemic i s'enfrontaven a un Govern central francés que es trobava casi totalment paralisat. Per añadidura, França s'esgarrava per diversos problemes interns (les jacqueries i les accions d'Étienne Marcel i Carlos II de Navarra). Si al començ la pretensió d'Eduardo III a la Corona francesa havia segut una mera estratagema política, per llavors semblava ya una meta alcanzable. El rei anglés va impondre a Juan els tractats de Londres, gràcies als quals va obtindre la mitat de les terres de França i el dret a cobrar un rescat de quatre millons de lliures.

Carlos II de Navarra es coligó vàries voltes en Eduardo III i va aplegar inclús a tractar en ell el repartiment de França si aplegaven a conquistar-la per complet. Pero, en l'estiu de 1358, Carlos II no va colaborar en els anglesos quan estava a punt d'obtindre la Corona francesa; la falta de l'ajuda navarresa va resultar decisiva per a impedir-ho. Pese a este revés, anglesos i navarresos varen poder dedicar-se a talar el territori fins a 1359.

Captiveri de Juan el Bo i concessions franceses

Tàctiques angleses i franceses

Gràcies a dispondre d'un eixèrcit més modern (professional i ben organisat) i a la ventaja tàctica que els conferia als seus soldats l'arc llarc, Eduardo i el seu fill varen véncer en les principals batalles campals que varen disputar en els francesos, entre elles les de Crécy i Poitiers. Es varen llaurar per això fama de grans tàctics. Pel contrari, varen resultar pijors estrategues que el seu enemic Carlos V qui, davant la superioritat tàctica anglesa, va aplicar tàctiques fabianas i seges en tots els fronts, posant en marcha una depurada llogística sufragada en imposts. Eduardo amprava, per la seua banda, les cavalcadas, pero no consolidava les seues conquistes per mig del domini de places fortes (en la notable excepció de Calais). Este método de guerra, basat en el pillage, li indispuso en la població francesa.

Concessions de Juan i tumults en França: els tractats de Londres

Juan el Bo gojava de tots els honors del seu títul en el seu captiveri en Bordeus; podia moure's en llibertat i organisar una cort. En la seua absència, el partit reformiste encapçalat per Étienne Marcel i els seguidors de Carlos de Navarra intentaven instaurar una monarquia dominada pels estats generals. En giner de 1358, Carlos, lliberat, estava en situació d'apoderar-se de la corona, puix se li considerava molt més apte i llegitimat per a enfrontar-se als anglesos que el enclenque delfí. En percebre el risc de que el poder quedara en mans de Carlos, Juan va decidir accelerar les negociacions en Eduardo III, inclús a canvi de tindre que cedir-li a este majors territoris. Per a tractar directament en el rei anglés, Juan va viajar de Bordeus a Londres. En Anglaterra les condicions del seu encarcerament varen seguir sent regio: li acompanyava un sèquit de varis centenars de persones (alguns captius també en la batalla de Poitiers i atres vinguts voluntàriament per a acompanyar-ho), gojava de llibertat per a desplaçar-se per Gran Bretanya i s'estajava en el palau Savoy. Juan va acceptar el primer Tractat de Londres, que disponia que Anglaterra recuperara el conjunt de les seues antigues possessions aquitanas i rebera un rescat de quatre millons d'escuts, sense que a canvi Eduardo renunciara a les seues pretensions al tro francés.

Este pacte va desnugar l'ira popular, que va aprofitar Étienne Marcel, el preboste de París, per a fer-se en el poder en la capital. El 22 de febrer de 1358, va encapçalar una gresca en el que tres mil hòmens armats varen invadir el Palais de la Vaig citar per a enfrontar-se als del delfí; est havia dut a la capital mil hòmens per a pressionar als #parisenc i que optaren per ell en lloc de per Carlos de Navarra. Marcel va manar assessinar en la seua presència als caps de les tropes de delfí: al mariscal de Champaña Juan de Conflans i al de Normandia Roberto de Clermont. Convençut de tindre en el seu poder al delfí, al que creïa aterrorizado per la seua acció, va fer que este lo nomenara regente i va mantindre a Carlos llunt de París. Pero el delfí va reaccionar, va organisar a la noblea —horrorisada per la mort dels mariscals— contra Marcel i va cercar la capital. Marcel contraatacó desnugant la gran Jacquerie que li va permetre conservar el contacte en les ciutats flamenques i septentrionals, que eren les seues aliades. Carlos de Navarra, que se sentia traïcionat pel preboste de París, va reprendre l'iniciativa, es va posar al front de la noblea i va abordar el aplastamiento dels llauradors rebels. Marcel no va tindre més remei que pactar en ell: li va obrir les portes de París i va facilitar el seu accés al poder. No obstant, el gros de la noblea no va respalar a Carlos, sino que va permanéixer junt al delfí, que seguia sitiant la capital. L'assessinat dels mariscals impossibilitava l'acort en Étienne Marcel. Per a compensar l'escassea de respal nobiliario, Carlos va reclutar mercenaris anglesos, la presència dels quals en París va originar gresques; l'arribada de noves tropes angleses va fer que els #parisenc s'inclinaren definitivament en favor del delfí: Marcel va ser assessinat i la ciutat va obrir les seues portes al regente el 2 d'agost de 1358.

En març de 1359, en creure que Juan anava a perdre el poder en França, Eduardo va aumentar les seues exigències i va endurir les condicions del seu captiveri. D'això va obtindre un nou tractat, més favorable, pel que no solament se li cedien les terres aquitanas dels Plantagenet, sino tots els territoris que en algun moment havien segut feus d'estos: el Maine, Turena, Anjou i el Ducado de Normandia. Ademés, el rei d'Anglaterra rebria l'homenage del duc de Bretanya; es posava fi a la guerra de successió bretona en la victòria del candidat coligado en Eduardo, Juan de Montfort. El rescat acordat de quatre millons d'escuts devia pagar-se aixina mateix en determinis més curts.

Les cessions franceses suponien més de la mitat del territori del regne i varis anys d'ingressos estatals. Acceptar-les haguera desacreditat per complet als Valois i podria haver sumit al regne en una nova guerra civil que haguera aplanat el camí d'Eduardo al tro francés. Per això, el delfí i el regente Carlos (futur Carlos V) varen convocar els estats generals, que varen refusar ratificar el tractat, lo que lliurava a Juan de tota responsabilitat en el rebuig del pacte i li protegia de les possibles represàlies angleses. Si un rebuig de la casa real haguera supost arriscar-se a desnugar una guerra civil, el descrèdit dels Valois i una eventual victòria d'Eduardo, la reunió dels estats i que la negativa provinguera d'estos varen ser, pel contrari, hàbils maniobres del regente que varen unir al país contra els anglesos.

Campanya infructuosa, Tractat de Brétigny i renúncia al tro francés

Per acort entre el regente Carlos i el rei Juan i el seu corteig londinenc, que temien que se'ls castigara si Eduardo moria en la guerra en França, aquell va refugir les batalles campals i va aplicar les tàctiques fabianas i les escaramuzas per a enfrontar-se als anglesos. Per la seua banda, Eduardo va mamprendre el lloc de Reims, pero no va poder prendre-la ya que caria de màquines de sege, que no havia dut en si per a poder moure's en més celeritat i perque el seu objectiu inicial era batre als francesos en camp obert. Despuix d'abandonar el sege, es va dirigir a Borgoña. La cavalcada va resultar un fracàs per als anglesos, acossats per l'enemic, famolencs i cada volta en menys ensellaments per l'escassea del forraje. A l'hora que Eduardo realisava la seua incursió borgoñona, mariners normandos varen atacar Winchelsea en març de 1360, acontenyiment que va desnugar el pànic en Anglaterra.

Encolerizado per això, Eduardo III es va dirigir cap a París i va donar regna solta als seus soldats, que varen cometre malifets: estos no es varen llimitar ya a obtindre abasts per la força, sino que es varen dedicar a arrasar les terres per les que passaven. Arrancaven les vinyes, mataven el ganado i assessinaven als llauros. Estes atrocitats varen suscitar un intens resentiment contra els anglesos. Moltes de les tropelía es varen cometre entre la Quaresma i la Semana Santa per lo que, quan l'eixèrcit anglés es va vore diezmado per una graniçada el dilluns 13 d'abril, alguns cronistes varen vore en esta la venjança de Deu. La campanya de 1359, que devia haver conclós els esforços d'Eduardo per obtindre la Corona francesa, no va alcançar el seu objectiu. Finalment, Eduardo es avino a pactar: va firmar la pau de Brétigny i va llicenciar al seu eixèrcit de mercenaris. Estos, per a cobrar-se els seus servicis, es varen dedicar a saquejar Borgoña, regió en la que, al contrari que en Champaña i l'Illa de França, no li'ls esperava; estos mercenaris varen ser el núcleu de les grans companyies.

Eduardo havia desistit d'apoderar-se del tro francés —el tractat en França incloïa la renúncia, a canvi d'obtindre la possessió llegal dels territoris que dominava, de les seues pretensions a la corona— i per això va decretar en 1361 que la llengua oficial d'Anglaterra anara a partir de llavors l'anglés, que va substituir al francés, que ho havia segut des de 1066 fins a llavors. Esta decisió, no obstant, li va perjudicar en França: en Aquitània va agudisar la percepció dels anglesos com a mers conquistadors.

Encara que França, exangüe, acuciada per les companyies de mercenaris i arruïnada temporalment per l'enorme rescat de Juan el Bo no suponia pel moment un perill per a Eduardo, els seus mandataris havien deprés la lliçó dels acontenyiments ocorreguts durant la captivitat del sobirà. Entre atres coses, havien observat els beneficis de contar en una divisa forta i de descentralisar l'Administració. Immediatament despuix de recobrar la llibertat, el rei Juan va crear el franc i va dividir el regne en feus que administraven els seus fills. Si be va carir de la reputació necessària per a que els estats aprovaren l'impost indispensable per a implantar un eixèrcit professional, açò ho va conseguir el seu fill, el futur Carlos V, que gojava de renom en haver dut els assunts d'Estat durant la guerra civil.

Pèrdua de les possessions franceses

Conflicte diplomàtic

El delfí Carlos va retardar el pagament del rescat de Juan, que s'havia suspés a la mort d'est en 1364. Pese a això, Eduardo III tenia que respectar la treua de Brétigny si desijava apropiar-se dels territoris que li otorgava el tractat homònim. Carlos, que havia ascendit al tro en 1364 en morir el seu pare, va aprofitar el respir militar per a eliminar del regne a les bandes de mercenaris; per a això va amprar eixèrcits reclutats pels seus germans en els seus feus respectius. Per a justificar la creació d'un eixèrcit permanent i conseguir que s'aprovaren els imposts necessaris per a mantindre-ho, va alegar la necessitat que tenia el regne de lliurar-se dels saquejos que seguien inevitablement a cada licenciamiento de tropes. Va preparar meticulosament la reconquista dels territoris en poder d'Eduardo: es coligó en Owen, pretenent al tro galés, Valdemar IV de Dinamarca i va renovar la Auld Alliance en Escòcia; tots estos tenien bones raons per a enfrontar-se a Anglaterra. Va aprofitar ademés la presència del fill d'Eduardo, el Príncip Negre, en Castella, a on participava en la guerra fratricida que lliuraven els dos pretenents al tro; un contava en el respal anglés, i l'atre, en el francés. Carlos va enviar a Bertrand du Guesclin i Guillermo Boitel en mercenaris que va pagar gràcies a les aportacions del papa, al que va presentar l'expedició com una creuada contra els musulmans ibèrics. El papa va acceptar sufragar l'empresa en la finalitat de desembarazarse de les companyies mercenàries que talaven les terres del Ródano i perjudicaven en això l'economia d'Aviñón, a on residia. En ajudar a Enrique de Trastamara a fer-se en el tro de Castella, Carlos es va granjear un sòlit aliat que contava en una miqueta de lo que caria França per llavors: una flota temible. El príncip de Gales va tindre que contraatacar i va repondre a Pedro I el Justicier en el tro castellà gràcies a la greu derrota que infligió a Du Guesclin i Enrique de Trastamara en Nájera el 3 d'abril de 1367, de nou gràcies a la ventaja militar que conferia a les seues tropes l'arc llarc. La victòria va quedar pronte anulada per l'incapacitat del rei Pedro per a saldar els deutes en el príncip Eduardo; sense diners per a pagar a les seues tropes, est va tindre que llicenciar-les i impondre en Aquitània el pagament d'un fogaje (26 de giner de 1368), lo que va originar la petició d'ajuda dels gascons al rei de França.

Mentres açò succeïa en el sur, Eduardo III planejava apoderar-se de Flandes per mig del matrimoni. Desijava casar al seu fill Edmundo de Langley en Margarita, l'hereua dels comtats de Flandes, Nevers, Rethel i Borgoña. En el desposorio, Edmundo rebria ademés del seu pare Calais i el comtat de Ponthieu que, junt en els de Artois, Rethel i Flandes, constituirien un principat anglés al nort de França equivalent a la Guiena. El comte de Flandes, Luis de Male, al principi es avino a això per l'influència econòmica anglesa: els panys flamencs depenien de les importacions de llana anglesa. Va prometre a Margarita el 10 de octubre de 1364 pero, per a poder celebrar la boda, necessitava una dispensa papal, ya que els nóvios eren parents de quart grau. Despuix de diverses maniobres d'anglesos i francesos en Aviñón, el papa Urbà V va decidir no concedir-la. La disputa diplomàtica va continuar fins a 1367, any en el que Carlos V va obtindre una dispensa per a casar al seu germà Felipe l'Atrevit en Margarita. Per a que es conseguira el beneplàcit del comte Luis a esta boda, que finalment ho va otorgar a regañadientes, va tindre que intervindre enèrgicament Margarita de França, mare del comte de Flandes i filla de Felipe V, i ademés Carlos va tindre que cedir Lille, Douai i Orchies.

Confiat en les seues anteriors victòries sobre els dos monarques francesos anteriors —Felipe VI i Juan el Bo— Eduardo III, que desconeixia a Carlos salve pels rumors que circulaven sobre la seua fràgil salut i la seua debilitat física, es va burlar d'ell, declarant que no era més que un advocat. Els acontenyiments, no obstant, li varen demostrar que hi havia subestimado al nou rei de França.

Canvi de bando dels gascons

Eduardo de Woodstock (el Príncip Negre) va retornar vencedor de la guerra de Castella, pero arruïnat i incapaç de pagar a les seues tropes. En conseqüència, va tindre que impondre nous tributs en Aquitània, transformada en principat. Caria de fondos per a pagar als senyors gascons que li havien acompanyat en la campanya castellana i les tropes llicenciades es varen dedicar a talar Rouergue, que pertanyia al comte de Armañac. Este no solament no va rebre diners algun per haver combatut junt al Príncip Negre, sino que ademés tenia que recaptar un nou fogaje en les seues terres. Per a evitar-ho, va solicitar la dispensa d'Eduardo III, que li la va negar. En conseqüència, en maig de 1368 va decidir acodir a Carlos V; segons el Tractat de Brétigny, la sobirania dels territoris cedits pels francesos canviava de mans únicament despuix del pagament del rescat pactat i l'entrega dels territoris, condicions que encara no s'havien complit. En respondre a la petició del comte el 3 de decembre de 1368, Carlos V va afirmar la seua sobirania sobre la Guiena. El rei va deixar en mans del Tribunal de Justícia de París el procés de condena al Príncip Negre; la llentitut d'este procediment li va servir per a tractar de guanyar per a sí la voluntat d'atres senyors gascons ademés de la del comte de Armañac. Per la seua banda, els anglesos varen tractar d'anular la petició del comte al rei francés, de mantindre la pau i de conservar lo obtingut en el Tractat de Brétigny. El canvi de bando dels senyors gascons va començar pels aplegats al comte de Armañac: en maig de 1368, el rei de França va dotar al seu nebot, el comte d'Albret, al que també li va concedir una renda a canvi de que li rendira homenage especial. El rei francés va eximir del pagament d'imposts durant dèu anys a aquells vassalls que tornaren a reconéixer-ho com a senyor, justificant-ho per la necessitat que estos tindrien de fondos per a lluitar contra el príncip de Gales. Carlos V va saber atraure's ciutats, bisbes i senyors del Perigord per mig de la diplomàcia, habilitat que contrastava en la altivez del príncip Eduardo. El conflicte anglo-francés es va revivar: el rei anglés va tornar a proclamar-se de França el 3 de juny de 1368 i Carlos V va decretar al confisc d'Aquitània el 30 de novembre. Carlos V, excelent juriste, va saber presentar-se com si el dret li valguera, despuix d'haver-se guanyat la llealtat de gran part dels gascons.

Operacions militars

Carlos, recordant la derrota de Poitiers en la que la cavalleria havia carregat en desorde sense esperar l'orde del seu pare Juan el Bo i transformat lo que podia haver segut una fàcil victòria en un desastre, i conscient de la seua falta de talent militar, va otorgar el mando dels menuts eixèrcits que va formar, composts de voluntaris aguerridos, a caps militars veterans i fidels, com Bertrand Du Guesclin. Evitant les batalles campals, va abordar la guerra en una estratègia de escaramuzas i seges, que arrebataven poc a poc el territori a l'enemic. Les grans companyies que havien retornat de la península ibèrica en 1367 i talaven el Llenguadoc, es varen integrar en l'eixèrcit francés en 1369 i a partir de llavors varen centrar les seues activitats en els territoris encara lleals al príncip de Gales, mentres que els que se sometien al sobirà francés es lliuraven dels seus #pillage.

Per la seua banda, l'endeutament li suponia un greu problema al Príncip Negre. La recaptació d'imposts va baixar pel canvi de bando dels senyors gascons i va privar a Eduardo dels diners necessaris per a reclutar un eixèrcit en el que enfrontar-se als francesos. Per a fer front a la corruixa, Eduardo III li va enviar cent trenta mil lliures tornesas. Pero el Parlament anglés era contrari a aprovar partides per a la Guiena, el sosteniment de la qual li semblava car. Finalment va aprovar la recaptació de nous fondos per a la defensa a canvi d'abolir l'obligació de que la llana passara per Calais, lo que reduïa els ingressos reals, puix el gros d'estos provenia dels tributs de la llana. Els ingressos fiscals varen caure un 25 % en 1369, per la gran pesta que va assolar Anglaterra. Els anglesos no podien competir en els imposts —que podien alcançar el milló siscents mil francs anuals— que Carlos V podia impondre per a mantindre eixèrcits permanents dedicats a sitiar places, eixèrcits que no es tornaven en grans companyies de saquejadors en quant es firmava una treua. Per això, els anglesos varen quedar somesos a una pressió incessant en tots els fronts, que va durar anys. Pese a això, varen tractar de revertir la situació creada per Carlos. Gran part dels territoris que creïen dominar s'havia rebelat, en la consegüent pèrdua d'ingressos recaptats en estes terres. Eduardo va solicitar al Parlament la finançació indispensable per a acometre una contraofensiva, pero no va conseguir fondos suficients per a sufragar les guarnicions de totes les ciutats de la Guiena. El rei anglés contava en molts menys mijos financers que el francés i el Parlament únicament li va concedir els diners necessaris per a practicar operacions que finalment tenien que sostindre's per mig del pillage, inclús si la cavalcada del duc de Lancaster cap a Harfleur de 1369 va resultar fonamentalment victoriosa. La meta anglesa seguia sent debelar als francesos en batalla campal, com havia succeït en Crécy, Poitiers o Nájera gràcies a la superioritat tàctica que conferia l'arc llarc. Per a això, al començament d'agost de 1369, Juan de Gante va desembarcar en Calais i va mamprendre una cavalcada cap a Harfleur, a on Felipe l'Atrevit preparava un eixèrcit franc-flamenc per a desembarcar en Anglaterra. Per les tàctiques fabianas empleades per l'enemic, no va poder conquistar la plaça. Acossades per les forces del duc de Borgoña i tement una celada, Juan va retornar a Calais. Encara que les incursions angleses devastaven la campiña, no permetien recuperar el territori perdut.

La resposta del sobirà francés a les peticions dels senyors gascons li va permetre recuperar gran part d'Aquitània. El comte de Armañac dominava la majoria de les fortalees del seu feu i solament algunes ciutats permaneixien fidels als anglesos, principalment per por a les represàlies d'estos; totes varen acabar per canviar de bando, acceptant les ventajoses condicions que els oferien els enviats del rei francés (Juan de Berry, Luis d'Anjou i la noblea gascona que s'havia somés a Carlos i que s'encarregava de les operacions militars). En a penes uns mesos, més de xixanta ciutats es varen passar al bando francés. Millau va ser l'última en fer-ho, en decembre, despuix d'haver obtingut l'exenció d'imposts durant vint anys. Les desperdigolades guarnicions angleses que encara resistien havien perdut el domini del terreny; Luis d'Anjou va poder aixina alvançar per Guiena mentres que Juan de Berry detenia a l'enemic en Poitou, en la la Roche-sur-Yon.

Mentres, en el nort els francesos varen conquistar Ponthieu en una semana: el 29 d'abril, Abbeville va obrir les portes a Hugo de Châtillon (maestre de ballesteros) i durant els dies que varen seguir es varen sometre també les localitats veïnes; Carlos va confirmar els seus privilegis.

En 1370 els anglesos varen tractar de recuperar-se; per a escarmentar a les ciutats que es passaven a l'enemic, varen fer eixemple de Llemoges, que s'havia passat a Carlos, pero que el duc de Berry havia deixat en exigües defenses. El príncip de Gales, acompanyat pels ducs de Lancaster i Cambridge, va recobrar la ciutat el 19 de setembre, despuix de cinc dies de sege en els que va socavar les muralles per mig de mines i zapas; despuix de passar a la població per les armes, va ordenar incendiar la població. L'objectiu d'Eduardo era que Llemoges servira d'eixemple a les ciutats tentades de canviar de bando, pero la conseqüència de la seua conducta en la ciutat va ser la contrària: no solament no les va dissuadir, sino que va fomentar la anglofobia i el naixent sentiment nacionaliste francés.

En el nort, Eduardo III va mamprendre vàries cavalcades per a tractar de distraure als eixèrcits francesos de la conquista metòdica de la Guiena. L'estratègia, que havia donat frut en 1346, va fracassar en 1370: Robert Knolles, al front de dos mil cinccents arqueros i mil siscents hòmens d'armes, va partir de Calais a finals de juliol de 1370 i va talar les comarques d'Amiens, Noyon, Reims i Troyes. El rei francés, no obstant, considerava que les cavalcades angleses no li permetien a l'enemic conquistar territoris i atizaban l'odi cap a ell en les terres que les sofrien, per lo que les va tolerar i es va concentrar en els seges de places i en realisar una propaganda que li permetia recuperar paulatinament terres i ciutats, a sovint sense tindre que combatre. Estos triumfos reforçaven el prestigi de la Corona, pese a les penúries que causaven les tàctiques fabianas empleades contra les cavalcades angleses, que obligaven a la població a abandonar les seues llars i refugiar-se en les fortalees erigides per tot el regne, i a la reaparició de la pesta. La cavalcada de Knolles va quedar desbaratada en Borgoña. La hueste anglesa va passar dos dies davant les portes de París, saquejant els arravals, els habitants dels quals s'havien tancat en la capital. Per a aparentar activitat, Carlos va enviar a Bertrand du Guesclin a perseguir-los quan es varen retirar. Este es va llimitar a acossar hábilmente a l'enemic fins a conseguir sorprendre-ho en Pontvallain, quan este es disponia a creuar el Loir Les desavenències entre els capitans anglesos varen fer que l'eixèrcit es desfera en alcançar Bretanya.

La sòrt va continuar sent adversa per als anglesos: en 1371, Carlos II de Navarra, aliat preocupat pels seus propis interessos, va abandonar la lliga en aquells davant l'evolució de la situació i es va sometre al rei de França, prestant homenage per les seues terres normandas. En 1372, la flota castellana va interceptar un cos expedicionario anglés en la La Rochela el 22 de juny i ho va aniquilar al sendemà, amprant canons i brulotes (els castellans varen esperar a la bajamar per a aprofitar l'escàs calat de les seues naus, que els va permetre maniobrar mentres que els anglesos, els pesats navío dels quals eren de major calat, varen quedar tancats pels bajíos rocheleses). La derrota va supondre un gravíssim contratemps per a Anglaterra, que va perdre el señorío de l'mar.

Els barons poitevinos, que havien pres partit en la seua gran majoria pels anglesos (Poitou exportava sal a Anglaterra) ya no varen poder contar en la seua ajuda. Aïllats i acuciados per l'eixèrcit real francés aplegat al territori despuix de la victòria de la Rochela, claudicaron; els francesos varen recuperar aixina les ciutats de Poitou i Saintonge.

En 1373, Eduardo III va tractar d'aliviar la pressió que sofria la Guiena revivant el conflicte franc-bretón. El duc Juan IV s'havia criat en la cort anglesa i era gendre d'Eduardo, pero la noblea bretona preferia la neutralitat a l'aliança en Anglaterra despuix de la llarga guerra que havia afligit al ducado. En març de 1373, un gran eixèrcit anglés va desembarcar en Saint-Mal: ho componien dos mil hòmens d'armes i #sengles arqueros a les órdens del comte de Salisbury. Per a tamany desembarque, els anglesos tenien que contar en el beneplàcit de duc bretón, lo que va desnugar l'ira francesa: Carlos V va ordenar atacar-ho. L'eixèrcit francés va penetrar en Bretanya en la colaboració de gran part de la noblea de la regió, que es va unir a les huestes que manava Bertrand du Guesclin. En a penes dos mesos, els francesos es varen apropiar de casi tot el ducado; per a la festa de sant Juan els anglesos no conservaven més que Brest, Auray, Bécherel i la fortalea de Derval. Juan IV havia abandonat Bretanya i salpat cap a Anglaterra el 28 d'abril.

Cavalcada del duc de Lancaster

En carir dels mijos llogístics i financers per a afrontar la guerra de seges que Carlos V portava a terme en Aquitània i que li estava permetent apoderar-se progressivament d'ella, Eduardo III va tractar de distraure l'atenció francesa obrint nous fronts.

Va ordenar una cavalcada que devia deixar exangüe a França. El 12 de juny de 1373, va nomenar al seu fill Juan de Gante, duc de Lancaster, lloctinent especial i capital general en el regne de França. En companyia de Juan IV de Bretanya, el de Lancaster va realisar una de les cavalcades més destructives de les portades a terme pels anglesos en França. Pese a tot, la seua marcha va estar controlada per l'enemic: Felipe II de Borgoña bloquejava tot alvanç cap a l'est per mig del control dels castells i ponts de la zona, mentres que Du Guesclin seguia a l'eixèrcit anglés i impedia que es replegara a Calais. Els anglesos varen recórrer Picardía i el Vermandois i, al no poder virar cap a l'oest, es varen dirigir cap a Reims i després cap a Troyes, que els va tancar les portes. En ser derrotat per Clisson en Sens, el duc de Lancaster no va poder dirigir-se cap a Bretanya, per lo que va tractar d'alcançar Guiena a través de Limousin. Els seus hòmens sofrien fam i es varen menjar alguns dels cavalls, que s'havien agotat per l'expedició; menys de la mitat dels soldats varen acabar l'incursió, i ho varen fer a peu. Molts varen desertar i uns atres varen abandonar les pesades armadures, que torbaven la marcha. El recobre de les ciutats de Tulle, Martel i Brive, que varen acollir a l'eixèrcit, va resultar crucial per a evitar que anara aniquilat. En les tropes desanimades, les disensiones cundieron entre els caps de l'expedició i Montfort va abandonar la cavalcada. La penosa arribada dels restants de la hueste de Juan de Lancaster a Bordeus va acabar en les esperances dels que s'havien mantingut fidels al rei d'Anglaterra i va aplanar les noves conquistes franceses; les forces de Carlos es varen apoderar de Tulle, Martel i Brive, ademés de La Réole, pren que va bloquejar Bordeus, que va quedar desamparada. En total, entre 1369 i 1375, els francesos varen arrebatar als anglesos casi tots territoris que estos havien posseït abans d'esclatar la guerra i els que havien obtingut durant la lluita, llevat Calais, Cherburgo, Brest, Bordeus, Bayona i algunes fortalees del Massiç Central. Pero Carlos V no va poder realisar noves conquistes, en especial per la determinació bordelesa de permanéixer en el bando anglés, deguda als estrets llaços comercials en Anglaterra (Bordeus exportava gran cantitat de vi a Gran Bretanya). El monarca francés, que havia basat la reconquista en la persuasió dels que canviaven de bando, fet que havia facilitat l'alvanç de les seues forces, no desijava conquistar una ciutat que hauria de rebelar-se en quant tinguera ocasió. Per tant, els bandos es avinieron a negociar el final del conflicte en Bruixes; el tractat que varen firmar reconeixia la sobirania francesa en els territoris recobrats per Carlos.

En 1375, Juan IV va desembarcar en Saint-Mathieu-de-Fineterre en sis mil hòmens que manava el comte de Cambridge. Poc despuix la firma de la Treua de Bruixes va fer que els anglesos evacuaren la regió i que les places que havien pres tornaren a poder dels francesos. Juan IV es va exiliar novament en Anglaterra.

Com els fronts s'havien estancat, els dos bandos varen decidir tractar en Bruixes, si be les negociacions varen resultar infructuoses. Gràcies a la intercesión de Gregorio XI, els beligerants varen firmar l'1 de juliol de 1375 una treua que va durar fins a juny de 1377. Para quan es va firmar l'acort, els anglesos no conservaven més que partix de la Guiena (les comarques de Bordeus i Bayona) i Calais; França va recuperar el ducado de Bretanya llevat tres ciutats.

Fi del regnat

Si durant els primers anys del seu regnat Eduardo s'havia mostrat industrioso i hi havia conseguit numerosos triumfos, els últims es varen caracterisar per una certa apatia, vàries derrotes i el sorgiment de problemes polítics. Al rei li interessava menys la gestió administrativa que les campanyes militars. En conseqüència, en la década de 1360, va ser delegant aquella en els seus subordinats, en especial en Guillermo de Wykeham. Wykeham, casi un advenedizo, va ser nomenat lord del Sagell Privat en 1363 i lord canceller en 1367, encara que el Parlament li va obligar a renunciar a la cancelleria en 1371 pels problemes polítics que havia suscitat pel seu inexperiencia.

No obstant, el principal problema d'Eduardo va ser el decés dels seus colaboradors més estrets, principalment a causa del rebrot de la pesta bubónica en 1361-1362. Guillermo de Montaigu, companyer d'Eduardo en el colp d'Estat de 1330, va perir en 1344; Guillermo de Clinton, que també havia acompanyat al rei en la jornada de Nottingham, ho va fer en 1354; un dels comtes de 1337, Guillermo de Bohun, va fallir en 1360; l'any següent ho va fer Enrique de Grosmont, potser el millor dels capitans del rei, provablement per la pesta. Estos decesos varen comportar l'ascens als llocs de poder d'hòmens jóvens, que se sentien més vinculats als príncips que al sobirà. En estos va ser delegant cada volta més Eduardo el mando de les operacions militars.

El segundogénito d'Eduardo, Leonel de Amberes, va tractar de sojuzgar als senyors angloirlandeses, que gojaven d'independència en la pràctica. L'intent va fracassar i la seua única conseqüència va ser l'elaboració dels opresivos estatuts de Kilkenny de 1366.

En França el periodo de pau que va obrir l'Acort de Brétigny es va vore amenaçat despuix de la mort en captiveri de Juan II (8 d'abril de 1364); el rei francés no havia conseguit reunir els fondos necessaris per a pagar el seu rescat. Li va succeir en el tro el mamprenedor Carlos V, que va contar en l'ajuda de l'hàbil condestable Bertrand du Guesclin.

Els conflictes militars i la consegüent pressió fiscal necessària per a sufragar les campanyes militars varen originar descontent en el regne. Els problemes varen alcançar l'apogeu en les sessions parlamentàries de 1376, que es varen malnomenar el «bon Parlament». S'havia reunit a este per a que aprovara uns imposts, pero la Cámara va aprofitar l'ocasió per a presentar les seues queixes. La crítica es va centrar en els consellers del rei. El lord chambelán, Guillermo Latimer, i el lord intendent, Juan Neville, tercer baró Neville de Bary, varen ser destituïts dels seus càrrecs. L'amant del monarca, Alicia Perrers, que es creïa que gojava d'excessiva influència en el vell sobirà, va ser expulsada de la cort. No obstant, l'adversari real de la Cámara, al que recolzaven alguns poderosos del regne com Wykeham i Edmundo de Mortimer, era Juan de Gante. Per a llavors tant el rei com el Príncip Negre estaven malalts, per lo que la gestió dels assunts d'Estat havia quedat en mans de Juan. Est va tindre que acceptar en un principi les exigències del Parlament, pero en la següent sessió, la de 1377, va conseguir abrogar lo aprovat per l'anterior.

No obstant, la disputa tampoc va interessar especialment a Eduardo, que a partir de 1375 va abandonar en part els assunts d'Estat. Cap al 29 de setembre de 1376, va caure malalt i va tindre un absceso greu. Despuix d'una breu convalescència en febrer, va fallir de congestió cerebral (alguns autors afirmen no obstant que va ser de gonorrea) en Shene el 21 de juny. Li va succeir el seu net de dèu anys, que va ascendir al tro en el nom de Ricardo II d'Anglaterra; era fill del Príncip Negre, que havia fallit poc abans que el seu pare, el 8 de juny de 1376.

Eduardo està enterrat en la capella de sant Eduardo de l'abadia de Westminster de Londres.

Balanç del regnat

Llegislació

El regnat d'Eduardo va ser un periodo destacat sobre llegislació. La llei més famosa d'esta época és potser l'Estatut dels Treballadors de 1351, que va abordar el problema de l'escassea de mà d'obra en acabant de que la població haguera quedat diezmada a causa de la pesta. L'estatut va fixar els salaris al nivell anterior a la pesta, va llimitar els desplaçaments dels llauros i va concedir primacia als interessos dels senyors feudals. Decretava ademés que tot home capaç d'eixercitar una ocupació ho fera i va impondre importants penes als ociosos. La llei, no obstant, va acabar per fracassar per la competència entre els terratinents pels servicis dels escassos treballadors. Com la llei tractava d'influir en l'equilibri d'oferta i demanda, algun autor la va tildar d'abocada al fracàs. L'escassea de mà d'obra, en tot cas, va unir als menuts propietaris de la Cámara i als grans que copaven la dels Lores. Els intents de legislar contra els interessos dels llauradors va desencadenar finalment la rebelió de Wat Tyler de 1381.

Una atra de les conseqüències de la pesta negra va ser l'escassea de reclutes per a substituir les baixes. El rei es va opondre clarament a permetre les activitats físiques que competien en els eixercicis marcials, en especial en el tir en arc. Un decret de 1363 va prohibir, so pena de presó, els jocs de pilota en mans i peus, l'hockey, les carreres, les baralles de galls i tot joc considerat inútil.

El regnat d'Eduardo va coincidir en el periodo aviñonense del papat. En les guerres en França, en Anglaterra va créixer el disgust en est, que es creïa dominat per la Corona francesa. Se sospitava que els onerosos imposts eclesiàstics que pagava l'Iglésia anglesa acabaven finançant als enemics de la nació i també es vea en mals ulls les concessions econòmiques que el papa feya a alguns prelats, a sovint estrangers, que avivaven la creixent xenofòbia. Els statutes of provisors i els statutes of praemunire, de 1350 i 1353 respectivament, varen tractar de canviar la situació, eliminant els beneficis papals i llimitant l'autoritat de la cort papal sobre els súbdits anglesos. No obstant, els estatuts no cercenaron els llaços entre el rei i el papa, que depenien l'u de l'atre. El sobirà nomenava als bisbes, que el papa es llimitava a ratificar en el seu càrrec. Fins al cisma d'Occident de 1378, la Corona anglesa no va poder sacsar-se l'influència dels papes de Aviñón.

Una atra llei destacada del regnat va ser l'Acta de Traïció de 1351. L'harmonia imperant en el regne va permetre precisar la naturalea d'este crim, de per sí controvertida. Pero la principal reforma llegislativa va ser l'implantació dels juges de pau. Esta figura, que ya existia, va ampliar les seues competències en 1350: s'encarregava d'investigar delictes, detindre als sospitosos d'haver-los comés i jujar alguns d'ells, com el de felonía. Esta duradora reforma del càrrec va perfilar la naturalea de l'administració local de justícia en Anglaterra.

Parlament i tributació

El Parlament (format per les cambres dels Lores i dels Comuns, en la que els diputats de la segona s'elegien per vot censitario molt restringit) ya tenia certa tradició com a institució «representativa» en temps d'Eduardo, pero durant el seu regnat es va desenrollar notablement. En este periodo, el grup dels barons anglesos, fins a llavors escassament definit, es va reduir a aquells que eren convocats a les sessions parlamentàries. Al mateix temps, es va ser assentant el sistema parlamentari bicameral. Els principals canvis es varen produir en la Cámara, no en la dels Lores. El creiximent del poder d'aquella va quedar palés en la crisis del cridat «bon Parlament», en la que els diputats –ajudats pels nobles– varen desencadenar per primera volta una crisis política. D'esta varen sorgir tant el procediment de destitució com l'oficina del president de la Cambra. Este Parlament, la victòria política del qual va ser efímera, va marcar no obstant l'història política del país.

L'influència política dels Comuns es devia a la seua potestat per a aprovar o rebujar l'implantació d'imposts. Les necessitats financeres originades per la guerra dels Cent Anys eren enormes i el rei i els seus ministres varen amprar diversos métodos per a tractar de recaptar els fondos necessaris per a sufragar la lluita. El monarca contava en ingressos regulars provinents de les terres reals i obtenia ademés préstams considerables de financers tant italians com a anglesos. Pese a tot, per a costejar les onerosas guerres del regnat, Eduardo va tindre que recórrer al cobro d'imposts. La tributació medieval anglesa tenia dos modalitats principals: la contribució i els #aranzel. La primera era proporcional a la totalitat de be mobles, normalment una dècima part d'este valor en les ciutats i un quinceavo en les zones rurals. Encara que els fondos que s'obtenien d'este primer tipo d'impost eren grans, la seua recaptació depenia de la aquiescencia del Parlament, davant el que el rei devia demostrar la necessitat de tal mida. Per això el segon tipo d'impost, el dels #aranzel aduanero, suponia un ingrés afegit rellevant, ya que era estable. Existia un impost a l'exportació de llana des de 1275. Eduardo I havia intentat aprovar un nou impost a la llana, pero va tindre que abandonar el proyecte davant la vehement oposició que va suscitar. Pese a això, es varen estudiar diversos proyectes per a aumentar els ingressos reals derivats de l'exportació de llana. Encara que va haver un rebuig inicial a nous imposts, finalment es varen aprovar nous #aranzel per mig dels statutes of the Staple de 1353; si be requerien teòricament la aquiescencia parlamentària per a poder recaptar-se, es varen cobrar a partir de llavors de forma permanent.

La onerosa tributació imposta a la població durant el regnat d'Eduardo li va permetre al Parlament, i en especial a la Cámara, acréixer la seua influència política. Va sorgir un consens sobre la justícia impositiva: per a que un tribut anara considerat just, el rei devia justificar la seua necessitat, ho devia aprovar el regne i havia de beneficiar a est. Ademés de gestionar els imposts, el Parlament contava en la potestat de petició al sobirà, que a sovint va servir per a queixar-se dels abusos dels representants reals. Esta activitat política va aumentar la consciència política tant de la Cámara com dels seus representats i va originar paulatinament les bases de la monarquia constitucional anglesa.

Economia

La cessació del tràfic mercantil a través del canal de la Taca va perjudicar greument a l'indústria textil flamenca que, al començ del conflicte, importava la llana que amprava d'Anglaterra. Per a compensar este contratemps, Eduardo va tractar de reduir la dependència econòmica anglesa de Flandes creant la seua pròpia indústria textil que amprara la llana nacional. Entre atres mides per a favorir el sorgiment d'esta indústria, va aplicar imposts menors als panys que a la llana. A partir de 1337, va concedir generosos privilegis als tejedores estrangers que s'establiren en Anglaterra, va prohibir l'exportació de llana a Flandes i també l'importació de pany. L'inseguritat dels camins causada per la guerra va afectar durament a les economies flamenca i francesa; els flamencs varen deixar d'acodir a les fires de Champaña, que descaecieron. El comerç textil va passar a realisar-se per via marítima, circunnavegando la península ibèrica i va beneficiar als mercaders italians. El canvi va favorir el sorgiment d'Anglaterra com a potència textil en detriment de Flandes. Davant esta situació, numerosos tejedores flamencs varen emigrar a Anglaterra, procés que es va agudisar per la gran pesta, que diezmó a la població flamenca. Aixina, Eduardo III va començar la transformació de l'economia anglesa d'agrícola a industrial.

Cavalleria i identitat nacional

Tant en la guerra com en l'administració del regne, l'alta noblea va eixercitar un paper fonamental durant el regnat d'Eduardo. A diferència del seu pare, que va sostindre contínues disputes en els grans senyors feudals anglesos, Eduardo va establir bones relacions en ells. Durant els regnats anteriors d'Eduardo I i Eduardo II, xixanta anys en conjunt, a penes s'havien creat nous títuls nobiliarios. Eduardo III, pel contrari, va abandonar esta posició de llimitar el número de nobles i en 1337, mentres es preparava per a l'imminent guerra, va nomenar sis nous comtes en un sol dia. Ademés, va aumentar la jerarquia nobiliaria introduint el títul de duc per als parents propencs del rei.

Aixina mateix i per a reforçar l'esperit de camaraderia entre l'aristocràcia, va crear l'Orde de la Jarretera, provablement en 1348. Encara que el pla de 1344 de restaurar la Taula Redona del rei Arturo mai es va portar a terme, la nova orde caballeresca d'Eduardo la recordava en la forma circular de l'insígnia. Sembla ser que les vivències de la campanya de Crécy (1346-7) varen ser les que varen dissuadir al rei d'abandonar el proyecte. Es creu que les tàctiques empleades pels anglesos en la batalla homònima, en infringir els ideals artúrics, varen fer que el monarca rebujara a Arturo com a model. No hi ha menció a Arturo o a la Taula Redona en les còpies que es conserven dels estatuts de la nova orde de cavalleria d'Eduardo que daten de principis del sigle Plantilla:SIGLE, pero se sap que en la festa de la Jarretera de 1358 va haver una activitat sobre la Taula Redona, lo que indica certa relació entre esta i la nova orde. Polidoro Virgilio conta que a la jove Juana de Kent, comtesa de Salisbury i favorita del rei en aquell llavors, li va caure una jarretera durant un ball en Calais; per a acallar les burles de la concurrència, el rei li la ciñó ell mateix i va exclamar davant els invitats: «honi soit qui mal i pense».

El reforçament de l'aristocràcia va tindre lloc per la guerra en França, de la mateixa manera que l'aparició del nacionalisme anglés. Com en el cas la lluita escocesa, la por a una invasió francesa va accentuar l'unitat de la nació i la nacionalisació de la noblea, que des de l'época de la conquista normanda havia tingut caràcter anglofrancés. Des de temps d'Eduardo I, corria el rumor de que el francés arrumbaría a l'anglés, que acabaria per extinguir-se; Eduardo III, com ya ho hi havia el seu yayo, va aprofitar este temor popular per la sòrt de l'idioma. Com a reacció, l'anglés es va estendre en l'Administració: en 1362, el Statute of Pleading (Acta de Pleits) va fer obligatori l'us de l'anglés en els tribunals i a l'any següent va tindre lloc la primera obertura de sessió parlamentària en esta llengua. La llengua vernàcula va reviure ademés com a instrument lliterari en les obres de William Langland, John Gower i, en especial, Geoffrey Chaucer i les seues Contes de Canterbury. La anglicanización, en tot cas, va ser llimitada. L'estatut de 1362, per eixemple, es va redactar en francés i va tindre un efecte restringit; les primeres sessions parlamentàries en anglés es varen celebrar en 1377. L'Orde de la Jarretera, encara que era una institució anglesa, contava en membres estrangers com Juan IV de Bretanya i sir Robert de Namur. Per la seua banda, Eduardo, que era bilingüe i es considerava rei llegítim tant d'Anglaterra com de França, no podia mostrar preferència alguna per un dels dos idiomes front a l'atre.

Semblança del rei

Eduardo III va ser molt popular en vida i els problemes que varen ocórrer al final del seu regnat no es varen atribuir al monarca. Jean Froissart, coetáneo d'Eduardo, va escriure en les seues Cròniques que «no succeïa tal cosa des de temps del rei Arturo». Encara que l'opinió favorable del rei va perdurar cert temps, va empijorar paulatinament. Els historiadors whigs moderns apreciaven més les reformes constitucionals que les conquistes i varen criticar a Eduardo per deixament de responsabilitats en el govern d'Anglaterra. El bisbe decimonónico William Stubbs, per eixemple, va afirmar:

Eduardo III no era un estadiste, pese a posseir certes qualitats que li hagueren fet lluir com a tal. Era un guerrer ambiciós, ambiciós i sense escrúpuls, egoiste, manirroto i orgullós. Li interessaven poc les responsabilitats de govern. No se sentia obligat pels seus deures de monarca, ni en mantindre la primacia del sobirà ni en aplicar mides que beneficiaren al seu poble. De la mateixa manera que Ricardo I, vea a Anglaterra principalment com una font de recursos.

William Stubbs, The Constitutional History of England, citat en McKisack, 1960, p. 3

L'influència de Stubbs va fer que la seua valoració del rei perdurara. En un artícul de 1960 titulat Eduardo III i els historiadors, May McKisack va resaltar la naturalea teleológica de la valoració de Stubbs: els reis medievals no perseguien els ideals posteriors de la monarquia parlamentària i el seu paper era més pragmàtic (mantindre l'orde i resoldre els problemes que anaren sorgint). En açò Eduardo descolló. Al rei li'l va acusar també d'haver segut massa munificente en els seus fills menors i en això haver precipitat un conflicte dinàstic que va desencadenar la guerra de les Dos Roses. K. B. McFarlane va rebujar esta acusació: va indicar que no solament era habitual en l'época, sino que era la mida més hàbil que es podia prendre. Les biografies més modernes com les de Mark Ormrod i Ian Mortimer han coincidit en estes valoracions. La visió prèvia, no obstant, no ha desaparegut i en 2001 Norman Cantor descrivia al rei com «un golf avaro i sàdic» i «una força destructiva i inmisericorde».

Per lo que coneixem del temperament d'Eduardo, est podia mostrar-se en ocasions impulsiu i de geni viu, com en els seus actes contra Stratford i els seus ministres en 1340-1341. Al mateix temps, era famós per la seua clemència; el net de Mortimer no solament no va sofrir dany algun, sino que va eixercitar un paper destacat en les guerres de França i finalment se li va otorgar l'Orde de la Jarretera. En la seua forma d'entendre tant la religió com els seus interessos, Eduardo va ser un home convencional. La seua afició principal era l'art de la guerra i açò corresponia a l'image medieval del bon sobirà. Com a guerrer descolló de tal forma que un expert modern en història militar ho ha descrit com «el millor general de l'història anglesa». Sembla que va ser un marit devot per a en la seua esposa, la reina Felipa. Pese als abundants rumors sobre els devaneos sexuals del rei, no existixen proves d'infidelitat fins que va prendre per amant a Alicia Perrers, i para llavors la reina ya es trobava mortalment malalta. És de destacar, per lo excepcional entre els sobirans anglesos del Medievo, que a Eduardo no se li coneguen fills bastardos. No solament va tindre bones relacions en la seua esposa, també les va tindre en el restant de la família: al contrari que molts dels seus predecessors en el tro anglés, Eduardo mai va tindre que enfrontar-se en cap dels seus cinc fills.

Armes

De la mateixa manera que el seu pare i el seu yayo, mentres va ser príncip hereu va contar en el seu escut d'armes en una banda blava en tres llínees perpendiculars, que es varen eliminar quan va ser entronisat. En 1340, va canviar l'escut per a afegir les armes franceses com a senyal de la seua reivindicació del títul de rei de França.

Heràldica d'Eduardo III d'Anglaterra
Escut d'Eduardo en la seua época de príncip hereu (1301-1307) Escut d'Eduardo III d'Anglaterra (1307-1340) Tres lleoparts d'or en camp de gules. Escut d'Eduardo III d'Anglaterra i França Acuartelado, en els quarters primer i quarto en flors de lis en camp de azur, i el segon i tercer en lleoparts d'or en camp de gules.

Família i descendència

Es va casar en la ciutat de York el 24 de giner de 1328, en Felipa de Henao, filla de Guillermo I de Henao, i de Juana de Valois. D'este matrimoni varen nàixer catorze fills:

• Eduardo el «Príncip Negre» (palau de Woodstock, 15.06.1330-Palau de Westminster, 08.06.1376). Va ser nomenat duc de Cornualles (13.03.1337) i príncip de Gales (1343).
• Isabel (palau de Woodstock, 16.06.1332-Londres, 04.05.1379), casada en Enguerrand VII de Coucy, comte de Soissons.
• Juana (palau de Woodstock, II.1335-Loremo, Bayona, 02.09.1348), fallida de pesta quan anava de camí a casar-se en el rei Pedro I de Castella.
• Guillermo (Hatfield, 16.02.1337-8.07.1337).
• Leonel de Amberes (Amberes, 29.11.1338-Alba, Piemont, 17.10.1368), nomenat lord tinent (virrey) d'Irlanda (1361-1367), i després duc de Clarence (14.09.1361).
• Juan de Gante (abadia de St. Bavon, Gante, 24.06.1340-castell de Leicester, 03.02.1399), nomenat comte de Richmond (20.09.1343).
• Edmundo de Langley (King's Langley, Hertfordshire, 05.06.1341-ibidem, 1.8.1402), nomenat comte de Cambridge (13.11.1361) i duc de York (06.08.1385).
• Blanca (n. i m. Torre de Londres, III.1342).

• María de Waltham (Waltham, prop de Winchester, 10.10.1344-1362), casada en el duc Juan V de Bretanya.
• Margarita de Pembroke (castell de Windsor, 20.07.1346-01.10.1361), casada en Juan Hastings, comte de Pembroke.
• Tomás (castell de Windsor, 1347-1348).
• Guillermo (castell de Windsor, 24.06.1348-05.09.1348).
• Juana (n. i m. 1349).
• Tomás de Woodstock (palau de Woodstock, 7.1.1355-assessinat, Calais, 08.09.1397), nomenat comte de Buckingham (1378) i duc de Gloucester (1386).

Eduardo fill, el príncip de Gales, va fallir abans que el seu pare, per lo que el regne ho va heretar un chiquet, Ricardo II, lo que va suscitar la corresponent crisis política.

La guerra de les Dos Roses es va originar per la disputa entre els hereus de dos dels fills menors d'Eduardo: Juan de Gante, duc de Lancaster, i Edmundo de Langley, duc de York.

A Eduardo solament se li coneix una amant, Alicia Perrers.

Ancestros

Ancestros d'Eduardo III d'Anglaterra

Títuls Títuls Reals Predecessor: Eduardo II Duc d'Aquitània 1325-1360 Tractat de Brétigny Es convertix en Senyor d'Aquitània Comte de Ponthieu 1325-1369 Successor: Jaime I Rei d'Anglaterra Senyor d'Irlanda 1327-1377 Successor: Ricardo II Predecessor: Eduardo, príncip de Gales Duc d'Aquitània 1372-1377 Tractat de Brétigny Senyor d'Aquitània 1360-1362 Successor: Eduardo, príncip de Gales Títul en pretensió Predecessor: Carlos IV de França —Titular— Rei de França 1340-1360 1369-1377 Successor: Ricardo II Vore també Convit dels Cinc Reis Notes Referències Bibliografia S.L. Waugh, England in the Reign of Edward III, Cambridge, Cambridge University Press, 1991. Phillip Ziegler, Black Death. Londres, Collins, 1969. Christopher Allmand, The Hundred Years War: England and France at War c.1300-c.1450, Cambridge, Cambridge University Press, 1988. Andrew Ayton, Knights and Warhorses: Military Service and the English Aristocracy Under Edward III, Woodbridge, Boydell Press, 1994. Anne Curry, The Hundred Years' War, Basingstoke, Macmillan, 1993. Graham Cushway, Edward III and the War at Siga: The English Navy, 1327-1377, Woodbridge, Boydell Press, 2011. , présentation en ligne. K. H. Fowler, The King's Lieutenant: Henry of Grosmont, First Duke of Lancaster, 1310–1361, Londres, Elek, 1969. Ranald Nicholson, Edward III and the Scots: The Formative Years of a Military Career, 1327-1335, Londres, Oxford University Press, 1965, présentation en ligne. J. Val, Edward III and Chivalry: Chivalric Society and its Context, 1270–1350, Woodbridge, Boydell Press, 1982. H. G. Richardson, G. O. Sayles, The English Parliament in the Middle Ages, Londres, Hambledon Press, 1981. A. Musson, W. A. Omrod, The Evolution of English Justice, Basingstoke, Macmillan, 1999. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eduardo III d'Anglaterra. Archiu:Wikiquote-logo.svg Eduardo III d'Anglaterra en Viquidites. Referències