Pensament màgic

El pensament màgic o coneiximent màgic consistix en una manera d'aplegar a conclusions basada en supòsits informals erròneus o no justificats, freqüentment sobrenaturals, que genera opinions o idees carents de fundamentación empírica robusta. Bàsicament consistix en atribuir un efecte a un succés determinat sense existir una relació de causa-efecte comprobable entre ells. Açò succeïx moltes voltes en la superstició, la religió i diverses creències populars.

En un sentit més tècnic es pot descriure com una forma de raonament que consistix en utilisar la llògica de les operacions mentals sobre la realitat externa per a explicar el funcionament d'esta última. D'eixa manera el pensament màgic proyecta les propietats de l'experiència sicològica (finalitat o intenció, per eixemple) sobre la realitat biològica o inerte. També pot considerar-se pensament màgic a la transferència de conceptes derivats de l'observació biològica a la forma en que opera la naturalea inanimada.

La conseqüència és que el subjecte (o el grup social) atribuïx relacions causals entre accions i events no conectats entre sí i que el consens científic no accepta com a vàlides. En religió, religiositat popular i superstició, la correlació és un presupost que relaciona ritualés religiosos, oracionés, sacrificis o observances d'un tabú en certes expectatives de benefici i recompensa. En psicologia clínica pot causar que un pacient experimente por de realisar certs actes o albergar certs pensaments degut a que assumix una correlació entre allò i terribles calamitats. El pensament màgic pot conduir a creure que pensaments personals per es poden ocasionar efectes en la realitat o que pensar en alguna cosa equival a fer-ho. És per tant un tipo de raonament causal de falàcia de causa qüestionable que busca relacions insignificants de fenomens (coincidèncias) entre actes i events. El pensament màgic genera la creència errònea de que els propis pensaments, paraules o actes causaran o evitaran un fet concret d'un modo que desafia les lleis de causa i efecte comunament acceptades.

Forma part del desenroll normal del chiquet, i durant sigles la ciència més alvançada de la seua época va mostrar traces de pensament màgic, com el teleologismo aristotèlic.

Per un atre costat, el pensament cuasimágico descriu «casos en els que subjectes actuen com si cregueren erròneament que les seues accions influencien els resultats, aun cuando no ho creen realment».

Generalitats

Esta image s'usa en un test per a demostrar que el ser humà no assigna els sons als objectes arbitrariamente. El test és el següent: imagine que una tribu remota flama a una d'estes dos formes Booba i a l'atra Kiki. Tracte d'endevinar quin és quin i clique en l'image per a valorar la seua resposta. Baix de la resposta en anglés, apareix la resposta en espanyol.

En psicologia i ciència cognitiva, el pensament màgic és un raciocinio causal no científic; per eixemple, la superstició.

La màgia, a diferència de la ciència, no distinguix la coincidència casual de la causalitat. Per eixemple, algú pot acreditar que una camisa dona sòrt si vestint-se en ella ha guanyat un torneig deportiu. Continuarà usant la mateixa camisa i, encara que guanye algunes competicions i perga unes atres, continuarà acreditant les seues victòries a la "camisa de la sòrt". Sol estar basat en prejuís o percepcions psíquiques subjectives de l'individu/colectiu. Potser per haver segut precondicionado per atres persones que haja conegut o acceptant d'algun modo les teorias de dits individus en eixes percepcions.

Davant percepcions de: espillismes, realitat dels somis, predicció de comportaments en micro i macro entorns... els sentits del ser humà, poden carir de fundamentación objectiva i modelen la realitat, des d'un punt de vista antropomórfico, en recursos filosòfics concomitants.

Un prejuí cognitiu (en anglés cognitive bias), predisposicions cognitives, és una distorsió cognitiva, en el modo en el que els humans percebem la realitat. Alguns d'estos processos han segut verificats empíricamente en el camp de la psicologia, uns atres estan sent considerats com a categories generals de prejuís.

En psicologia, alguns tipos de personalitat, estan influïts en major o menor grau pel raonament màgic, i certes malalties mentals, com l'esquizofrènia, poden tindre conclusions ideades a partir del pensament màgic, com la telepatia o el control de la ment.

A diferència de la dimensió cognitiva (percepcions, memòria, atenció, inteligència, creativitat, llenguage), en parlar de personalitat se'ls dona preferència als processos emotius i tendenciales del individu, encara que els diferents factors eixercixen una influència directa entre sí. Els trastorns de personalitat són un conjunt de destorbament o anormalitats que es donen en les facetes emocionals, afectives, motivacionals i de relació social.

Per aplicació de diferents estudis, la psicologia experimental ha donat mostra de que les persones en certa tendència al pensament màgic tenen un alt grau de creativitat. També destaquen per una major velocitat a l'hora d'associar i relacionar paraules. En moltes d'elles, sol coincidir en l'aparició del fenomen mental de l'esquerranisme (no confondre en l'esquerranisme polític), descobert per la neuropsiquiatra Christine Moore. Igualment, existixen també certes investigacions que relacionen l'obsessió pels pensaments màgics en una certa llentitut cognitiva i pobrea de pensament.

Pensament màgic i pensament religiós

Segons Juliol Car Baroja, durant molt temps es va sostindre la tesis de que el pensament màgic era més antic o primitiu que el pensament religiós i que els procediments màgics (benèfics o maléficos) "eren anteriors, en conjunt, als procediments propis de les societats en una religió organisada i en ritos adequats per a impetrar el favor de la Divinitat o de les divinitats. Del conjur en que s'expressen la voluntat i el desig... es va passar a la oració, que implica acatamiento i vassallage". Frazier va ser l'autor que va acabar de perfilar esta teoria, encara que era conscient de que els fets que es reputaban com a màgics molt a sovint es donaven associats als considerats com a religiosos. En eixe cas donava per assentat que els primers corresponien a una fase diferent i anterior a la dels segons.

Juliol Car Baroja afirma, pel contrari, que religió i màgia en el món antic formaven part d'un únic sistema. Senyala que a Frazer i als seus continuadores ya els va resultar molt difícil "separar lo estrictament màgic de lo religiós, en sistemes tals com el de la religió dels egipcíacs, caldeos i atres pobles antics. I lo que es deduïa a la postre de la seua immensa colecció de senyes i d'atres coleccions paregudes era que no solament els ritos religiosos estaven units en enorme freqüència als actes màgics, sino que també cada grup de creències religioses contava en la seua Màgia particular". Per a respalar la seua afirmació Car Baroja demostra que la màgia i la religió en Grècia i en Roma formaven part d'un únic sistema.

Car Baroja conclou:

Funció del pensament màgic

Per a la siquiatria, este tipo de pensament, que per definició s'opon al pensament llògic, és més freqüent entre els chiquets, i en les persones pertanyents a societats primitives contemporànees que es guien per la costum ralentisant el desenroll sociocultural. El pensament màgic també sol estar present, en les persones en trastorns de tipo obsessiu-compulsivo. Estes persones realisen una série de rituals estereotipats per a lliurar-se d'algunes idees estranyes que les assalten de forma repetitiva i insistent, a pesar de que elles mateixes les consideren en poc fonament o completament absurdes: idees obsessives.

És més que provable que elements bàsics del comportament cultural humà, tinguen el seu orige en trastorns obsessiu-compulsivos que varen conseguir l'acceptació social, i resulta evident que este esquema perviu hui en les societats, en les que el pensament científic s'ha impost al màgic pero sense aplegar a reemplaçar-ho de veres o completament, en el núcleu del psiquisme humà, ya que, òbviament, a molts individus el pensament llògic no els ha conseguit donar respostes a totes les seues pors, en l'eficàcia psicosocial de les explicacions emocionals, elaborades pel pensament màgic, a fi d'eludir l'ansietat. (Vore: Mecanisme de defensa).

Segons el Cfr. Pepe Rodríguez, el pensament màgic —des dels seus inicis i, encara actualment, en totes les cultures primitives contemporànees— complix un paper fonamental per a afiançar la supervivència del ser humà i en numerosos casos, impulsar el seu desenroll cultural. Sense l'aparició del pensament màgic, el ser humà encara permaneixeria ancorat en els seus primers estadis d'evolució.

Aixina, se supon que durant el paleolític i en cultures afins actuals, per a l'individu supersticiós, la superstició complix un paper positiu d'estabilitat per a la psiquis, per mig dels mecanismes de defensa.

L'aigua, en les seues diferents manifestacions; la lluna i el sol, que determinaven molts comportaments dels sers vius, inclosos els de els humans; els cicles estacionals succeint-se en periodicitat; el volar de les aus; la capacitat reproductora dels sers vius, la serp; el cicle vital d'arbres i plantes dels que depenien la seua supervivència; les característiques específiques dels grans animals: bóvidos, cérvidos, felinos, orsos, javalíés, etc. que els eren més pròxims i accessibles.

Tots eixos elements, conjugats en el pensament màgic, varen permetre construir, per mig de analogia, les primeres abstracció capaces de facilitar una interpretació del micro i del macrocosmos, una base que va possibilitar mamprendre les primeres classificacions de l'univers, percebut pels sentits, ordenant els seus elements i fenomens dins d'un conjunt de categories coherent, i, en conseqüència, varen alluntar a la nostra espècie de l'incertitut, creant orde i certea allí a on no semblava haver més que caos. De lo útil d'eixe intent, dona fe el fet de que la totalitat d'eixes abstracció simbòliques, encara perviuen i tenen vigència entre les superstició i religions actuals.