Persoonia terminalis

Persoonia terminalis (Persoonia terminalis)

Persoonia terminalis és una espècie rara d'arbust pertanyent a la família Proteaceae, nativa del nort de Nova Gales del Sur i del sur de Queensland, en l'est d'Austràlia. Inicialment va ser descrita com una subespecie de Persoonia nutans en 1981, encara que en 1991 va ser descrita com a espècie per Lawrie Johnson i Peter Weston. Persoonia terminalis posseïx dos subespecies, i abdós es troben en sols àcits i drenados en boscs esclerófilos, en un sol component d'afloraments de granit. Si be és similar en apariència, es diferencien en la llongitut del full i la seua curvatura. Abdós tenen una distribució reduïda, trobant-se les subespecies de terminalis en un àrea de menys de 100 quilómetros.

P. terminalis creix fins a un metro i mig, en un hàbit de creiximent empinat o de propagació, en fulls curts i estretes d'un centímetro de llongitut. Les seues flors grogues apareixen principalment en decembre i giner (en la zona templada d'estiu d'Austràlia), i de les que sorgixen posteriorment unes drupes verdes en ralles morades. El frut de totes les espècies de persoonia són consumits per tots els vertebrats selvats (i les seues llavors són dispersades per estos).

Taxonomia

Persoonia terminalis va ser descrita per primera volta per Lawrie Johnson del Real Jardí Botànic de Sídney en l'edició de 1981 de Flora of New South Wales com una subespecie diferent de Persoonia nutans, una espècie en un sentit ampli (una espècie #contenidor) que incloïa moltes subespecies que posteriorment varen ser classificades com a espècies diferents. Els botànics de Queensland Trevor Donald Stanley i Estelle M. Ross ho varen classificar com una subespecie de Persoonia oxycoccoides en la seua obra de 1986 Flora of South-eastern Queensland, encara que consideraven que era més provable que anara una espècie diferent. Després de tornar a examinar estes espècies, Johnson i Weston varen concloure que hi havia vàries espècies diferents, i aixina va ser que Persoonia terminalis va ser descrita com a tal en 1991.

El espècimen tipo ho varen arreplegar Weston i Peter Richards a 3,4 quilómetros al sur d'una taverna de Torrington (Nova Gales del Sur), en el camí Emmaville-Torrington, i ara està estajat en el Herbario Nacional de Nova Gales del Sur, que és part dels Reals Jardins Botànics i domini fiduciario de Sídney, i el Departament de Mig ambient i Patrimoni.

El gènero Persoonia du el nom del botànic surafricà Christiaan Hendrik Persoon (1761-1836) des de 1798. El nom d'espècie terminalis es referix a les #inflorescència que —en esta espècie— estan en els extrems de les branques. L'espècie en l'est d'Austràlia és coneguda en el nom comú de «geebung de Torrington».

Dins d'este gènero, es classifica dins del grup Lanceolata, un grup que comprén a 58 espècies estretament emparentades en flors similars encara que en diferent fullage. Estes espècies a sovint podrien creuar-se en unes atres del mateix grup, i inclús s'ha observat que P. terminalis s'ha creuat en P. cornifolia i en P. sericea.

S'han identificat dos subespecies de P. terminalis: la subespecie recurva té fulls més curts i curves, en un màxim de 0,75 centímetros de llarc, mentres que la subespecie P. terminalis terminalis té fulls més llarcs i rectes que medixen no més d'un centímetro de llarc. P. terminalis recurva creix des de Warialda al nort de Nova Gales del Sur fins a Queensland, i ha segut classificat com a 3R  en la llista Plantilla:Abbr; mentres que P. terminalis terminalis creix únicament en els voltants de Torrington i ha segut classificat com a 2R  en la llista ROTAP. Abdós subespecies han segut trobades en coexistència prop de la Reserva Natural del Riu Severn.

Descripció

Persoonia terminalis és un arbust que creix fins a alcançar una altura de 0,7 a 1,5 metros en un porte empinat. Posseïx una corfa plana, encara que en créixer està coberta en un pèl fi. Les seues fulles són menuts i estretes, d'1,2 a 2 milímetros d'ample i 3,5 a 10 milímetros de llarc, en una superfície superior convexa i unes vores curvades cap a avall. Els fulls són del mateix color d'abdós costats o de tonalitats llaugerament diferents, de jóvens en una miqueta de pèl, que ho van perdent en créixer. Els fulls d'esta espècie són més dures que les de les atres espècies de persoonia.

Posseïx flors grogues, i habitualment florixen en decembre i giner (estiu en la zona templada d'Austràlia), encara que en algunes ocasions s'ha observat que florien en juliol. Les #inflorescència són terminals, és dir, que l'inflorescència sorgix i es desenrolla com a part d'un refillol terminal que va donar orige als fulls vegetatius més pròximes (en l'extrem d'una branca), en a on creixen en grups d'un a cinc. S'ha descrit a P. terminalis com anauxotélica, és dir, que es parla de les #inflorescència, parts de les #inflorescència o els tallos que no terminen en una flor i el creiximent de la qual no contínua més allà de la regió de floració. Pel contrari, una part de les flors té una full verdader i són descrites com auxotélicas. Cada flor individual consistix d'un periant cilíndric que es dividix en quatre segments o tépals, que conté tant els òrguens masculins com a femenins. Dins d'esta, el estil central es troba rodejat per la antera, que es dividix en quatre segments, els que es enroscan cap a arrere i es veuen com una creu quan són vists des de dalt. Estos proveïxen una zona sobre la qual poden posar-se els insectes que van cap al estigma, ubicat en la punta de l'estil. Després del creiximent de les flors es desenrollen drupes morades en ralles verdes.

Distribució i hàbitat

Persoonia terminalis terminalis s'ha trobat en la zona de Torrington-Binghi, en les parts occidentals de les Replanells del Nort de Nova Gales del Sur, aproximadament a mig camí entre Glen Innes i la frontera en Queensland, de 900 a 1100 metros sobre el nivell de l'mar. Creix en sols de granit àcits rocosos o arenencs en boscs esclerófilos secs. En la regió existixen afloraments de granit, en a on la subespecie es troba en les xares de Babingtonia odontocalyx–Brachyloma saxicola i les xares baixes de Prostanthera staurophylla–Kunzea bracteolata en la zona de Torrington, ademés de trobar-se en les xares d'Allocasuarina brachystachya en la Reserva del Riu Severn.

P. terminalis recurva té dos poblacions separades, una al nort de les ales nort-occidentals de Nova Gales del Sur, prop de Warialda; i l'atra al suroest de Inglewood, en el surest de Queensland, aproximadament entre 350 i 450 metros sobre el nivell de l'mar. Creix en sols àcits arenencs de arenisca, en boscs esclerófilos secs. Dins de l'Àrea de Conservació Estatal de Warialda es troba en boscs de Callitris endlicheri i Eucalyptus chloroclada, i en boscs de Angophora leiocarpa i Callitris endlicheri. Si ben no s'ha registrat la presència de la subespecie recurva en el parc nacional Kings Plains, s'estima que podria trobar-se allí, ya que en eixe lloc existix un hàbitat adequat.

Abdós subespecies es troben en la Reserva Natural Arakoola, en a on són part d'una comunitat ecològica de bosc dominada per Angophora leiocarpa i Corymbia dolichocarpa, que creixen en sols de arenisca.

Ecologia

P. terminalis creix en un hàbitat en clim als incendis, en els que el fòc és essencial per a moltes espècies per a regenerar-se. La subespecie terminalis mor en els incendis forestals, i es regenera a partir de les llavors que permaneixen latents en el sol. Després d'un incendi apareixen grans cantitats de plántulas de Persoonia.

Les abelles colétidas del gènero Leioproctus subgénero Cladocerapis s'alimenten i polinizan exclusivament les flors de moltes espècies de Persoonia. Les abelles del subgénero Filiglosa del mateix gènero també s'alimenten específicament de flors de Persoonia, encara que no semblen ser polinisadors efectius. El frut està adaptat per a ser consumit per vertebrats, com cangurs i pósums, aixina com currawongs i atres aus grans.

Cultivación

Per a cultivar esta planta és provable que es requerixca un bon drenage d'aigua, un lloc solejat o parcialment a l'ombra o un sol àcit. P. terminalis és resistent a les gelades fortes, i s'estima que creixca millor en un clima templat més que en un subtropical. Teòricament la seua propagació seria en les seues llavors o per mig de corts de nou creiximent, encara que els persoonia com a gènero són per lo general difícils de propagar per qualsevol atre mig de cultiu.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Botànica|20px|Vore el portal sobre Botànica]] Portal:Botànica. Contingut relacionat en Botànica.
• [[Archiu:{{#switch:Nova Gales del Sur|20px|Vore el portal sobre Nova Gales del Sur]] Portal:Nova Gales del Sur. Contingut relacionat en Nova Gales del Sur.

Enllaços externs

• ^{[enllaç trencat]} en la Enciclopèdia de la vida