Pietra serena
La pietra serena és una arenisca de color gris usada particularment en l'arquitectura i en part també en l'escultura. És típica de l'arquitectura toscana, en particular la de Florencia, encara que no se sol usar per a blocs d'albañilería, sino per a elements aïllats o decoratius com columnes, rebancs i nervis de voltes.
Característiques
[editar | editar còdic]
La pietra serena té una granulometría variable, que en funció de les pedreres passa de mig-fina a grossa. La textura de la pedra és agradablement homogénea, en punts lluents deguts a la presència de escamas de mica. En ocasions presenta laminación i gradació (és dir, variacions de la granulometría en el mateix bloc). A voltes vetes de calcita espática poden donar orige a punts de debilitat. La tensió de trencament perpendicular no és particularment resistent: uns 700 kg/cm².
Es treballa de distintes maneres: cincelado, alisado, flameado, abujardado, rayado o arenado.
Les seues dos varietats principals són la arenaria vaig donar Mont Modino, de gra mig-fi, que té pedreres en Fiesole, Vincigliata, Settignano, Valle del Mugnone i moltes atres localitats al nort de Florencia, i la arenaria Macigno, de gra mig-gros, freqüent en les zones al suroest de Florencia (Gonfolina en el municipi de Carmignano, Llastra a Signa, Montebuoni, Tavarnuzze en Impruneta...). A banda de Florencia es troba en el Mont Orsaro, en el Mont Albano i en el Chianti fins al Monte Cetona.
Actualment casi la totalitat de la seua producció prové de Firenzuola. Una varietat de pietra serena d'excelent calitat, afí a la arenisca Macigno, prové dels tossals de Tuoro sul Trasimeno, a on hi ha dos pedreres actives per a la seua extracció.
Una atra zona molt activa històricament en l'extracció de la pietra serena és la de Vellano, en el municipi de Pescia (Província de Pistoia). A mitan de el XX estaven actives més de dèu pedreres en este municipi, que produïen material treballat per a obres públiques i privades ademés de para la restauració d'edificis històrics. Actualment continua en activitat una pedrera en pedra d'excelent calitat que ha demostrat una gran resistència també a l'aire lliure gràcies al seu menor porosidad respecte a la arenisca tradicional.
El punt dèbil de la pietra serena és la reducció de la seua resistència si es posa en contacte en els agents atmosfèrics: en els pijors casos es pot fer necessària la seua substitució despuix de poques décades, pero no falten excepcions (com la Galeria Uffizi). La seua deterioració es manifesta en la formació i caiguda de costres paraleles a la superfície a la vista (exfoliació), la pulverización, la disgregació i la fisuración.
En ocasions la descomposició dels cloritos fa que la pedra reba un color marró, i sofrixca una ràpida descomposició per corrupció.
Història i us
[editar | editar còdic]
Giorgio Vasari la cita en 1568, Filippo Baldinucci en 1681 i Giovanni Targioni Tozzetti en 1773, mentres que Agostino del Riccio la cridava pietra delle colline vaig donar Fiesole (pedra dels tossals de Fiesole) i Dante Alighieri, també a propòsit de Fiesole, la flama potser macigno (Inf. XV, 63).
Els etruscs varen construir en esta pedra les muralles de Fiesole i les tombes de Comeana, mentres que els romans la varen usar en Florencia per al Temple de Mart. El triumfo de la pietra serena es va produir no obstant en Filippo Brunelleschi, que la va usar en les seues obres mestres de Florencia com l'ospedale degli Innocenti, la chiesa vaig donar Sant Lorenzo o la basilica vaig donar Sant Spirito entre moltes atres, posant en valor el contrast entre el color gris de la pedra situada en els elements portantes i els algepss blancs que cobrixen els murs. Des de llavors es va fer canònic l'us de la dicromía gris/blanc en l'arquitectura de la Renaixença; per eixemple, també la va usar Miguel Ángel en la Biblioteca Medicea Laurenziana.
En Florencia està present també en l'exterior; per eixemple, la logia dels Uffizi, les logias de la Piazza Santissima Annunziata o la frontera de la chiesa vaig donar Sant Giovannino degli Scolopi; en el XIX va tornar a ser utilisada de modo massiu per Giuseppe Poggi, sobretot per als almohadillados de les fronteres dels palaus.
Si la pedra és de gra fi és possible esculpirla: per açò es va usar tant en les decoració arquitectòniques com en escultures independents, com va fer Donatello en el Marzocco o l'Annunciazione de Santa Croce de Florencia.
Per la seua resistència es va usar també en els paviments: Florencia, Siena i Arezzo estan pavimentadas en gran mida en lloses de pietra serena (varietat macigno). Este us sembla molt antic, degut a que un tram del penca de la Florencia romana, que va eixir a la llum en la Via Vacchereccia, estava pavimentado en lloses de arenisca colocades en Opus incertum.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2007).Bollettino degli ingegneri.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pietra serena» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.