Pla de Guerra Rojo
El Pla de Guerra Rojo, també conegut com El Pla de Guerra Estratègic de l'Atlàntic, va ser un dels plans de guerra codificats en colors creats pel Departament de Guerra dels Estats Units durant el periodo de entreguerras de 1919 a 1939, que cobrien possibles escenaris relaciones a una hipotètica guerra en l'Imperi Britànic (les forces "roges", possiblement una referència al Pabelló Rojo). Molts plans de guerra diferents varen ser preparats per oficials de rancs mijos, principalment com a eixercicis d'entrenament sobre cóm calcular la llogística i el poder humà necessaris per a lluitar una guerra,[1] i el Pla de Guerra Rojo va delimitar els passos necessaris per a defendre qualsevol possible intent d'invasió de les forces britàniques als Estats Units. També discutia la possibilitat de lluitar una guerra en dos fronts, contra Japó i Gran Bretanya simultàneament (com es va pensar en el Pla de Guerra Rojo-Taronja).
El Pla de Guerra Rojo va ser desenrollat pel Departament de Guerra després de la Conferència Naval de Ginebra i aprovat en maig de 1930 pel Secretari de Guerra Patrick J. Hurley i el Secretari de l'Armada Charles Francis Adams III, per a després ser actualisat en 1934-35. Era un hipotètic eixercici de rutina i no requeria aprovació presidencial o congresal. Només el Congrés té el poder de declarar una guerra.
En 1939, despuix de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, es va prendre la decisió de que no era necessari continuar en el planejament pero es va retindre l'idea original. El Pla de Guerra Rojo no va ser desclasificado fins a 1974.
El pla detallava accions que serien necessàries si, per qualsevol raó, els Estats Units i Gran Bretanya entrabar en guerra. El pla assumia la possibilitat de que Gran Bretanya tinguera la ventaja inicial pel poder de la Marina Real. El pla continuava les suposicions de que Gran Bretanya provablement usaria la seua base canadenca com un mig impulsor sobre el que iniciar una invasió a gran escala sobre Estats Units. La suposició indicava que al principi, els Estats Units lluitarien defensivament contra les forces invasoras pero eventualment conseguirien derrotar a les forces britàniques bloquejant els ports de Canadà i tallant els suministraments d'aliments. No obstant, es va originar un debat sobre si el pla haguera segut realment exitós no desembocat en un estancament. Tal va ser l'estratègia amprada pels britànics en la Guerra de 1812.
Esquema
[editar | editar còdic]
El Pla de Guerra Rojo va detallar una descripció geogràfica de Canadà, els seus recursos militars, mijos de transport i va evaluar una série de possibilitats de realisar campanyes preventives per a invadir vàries zones importants de Canadà i ocupar ports claus i vies férrees ans que els britànics pogueren enviar reforços als canadencs -s'assumia que Gran Bretanya usaria Canadà com a punt de partida. L'idea acceptava que els atacs de EE. UU. a Canadà previndrien que Gran Bretanya usara recursos, ports o bases aérees canadenques.
Una jugada important era la de realisar un atac conjunt i sincronisat en l'Armada d'Estats Units per a capturar la ciutat portuària d'Halifax, bloquejant aixina la possibilitat de l'arribada de reforços britànics. El seu següent objectiu era "capturar plantes d'energia prop de les Catarates del Niagara."[2] Açò continuaria en una invasió total en tres fronts: des de Vermont per a prendre Montreal i Quebec, des de Dakota del Nort per a prendre el raïl de Winnipeg, i des del mig oest per a capturar els punts estratègics de les mines de níquel d'Ontario. En paralel, l'armada prendria control dels Grans Lagos i bloquejaria els ports canadencs de l'Atlàntic i del Pacífic.
Zones d'operació
[editar | editar còdic]Les principals zones d'operació discutides en el pla varen ser:
- Nova Escòcia i Nou Brunswick:
- L'ocupació d'Halifax negaria a la Marina Real l'us d'una gran base i tallaria els vínculs d'accés entre Gran Bretanya i Canadà.
- El pla considerava vàries opcions de terra i mar per a l'atac i concloïa que un aterrisage en la baïa de St. Margaret i en una baïa poc desenrollada de Halifax seria superior a un assalt directe a través de terra.
- Si es fallava en intentar prendre Halifax, els EE. UU. podrien ocupar Nou Brunswick per terra i aïllar a Nova Escòcia del restant de Canadà tallant la comunicació ferroviària en Moncton.
- Quebec i la vall del Riu Sant Lorenzo:
- L'ocupació de Montreal i de la ciutat de Quebec aïllarien al restant de Canadà dels seus províncies atlàntiques, lo que previndria un moviment de tropes i recursos en abdós direccions.
- Les rutes del nort de Nova York fins a Montreal i des de Vermont fins a Quebec es presentaven satisfactòries per a una ofensiva, sent Quebec l'objectiu més crític.
- Ontario i la zona dels Grans Lagos:
- L'ocupació d'esta regió proveiria control de Toronto i la major part de l'indústria canadenca. També previndria a Gran Bretanya i Canadà usar-la per a atacs terrestres o aéreus en contra del cor industrial dels Estats Units en el mig oest.
- El pla proponia ofensives simultànees des de Búfalo a través del Riu Niágara, des de Detroit a través del Riu Detroit fins a Windsor i des de Sault Ste. Marie a través del Riu St. Marys fins a Sudbury. El control dels Grans Lagos per part de EE. UU. era considerat logísticament necessari per a una invasió a llarc determini.
- Winnipeg
- Winnipeg és el nexe central del sistema de raïls que conecten el país sancer.
- El pla no prevea grans complicacions per a una ofensiva des de Grand Forks en Dakota del Nort cap a Winnipeg.
- Vancouver i Victoria:
- Encara que la distància de Vancouver fins a Europa reduïa la seua importància, l'ocupació d'este estat previndria l'us de la seua base a la Marina Real i tallaria l'accés de Canadà cap a l'Oceà Pacífic.
- Vancouver podria ser fàcilment atacada per terra des de Bellingham, Washington i l'Illa de Vancouver per mar des de Port Angeles, Washington.
- El port Prince Rupert de Columbia Britànica té una conexió ferroviària en el restant de Canadà, pero un bloqueig naval es vea igual de fàcil si Vancouver era presa.
Sense atacs fora del Hemisferi Occidental
[editar | editar còdic]Al contrari del Pla Arcoíris Cinc, el Pla de Guerra Rojo no prevea atacs fora del Hemisferi Occidental. Els seus autors veen la conquista de Canadà com la millor forma d'atacar a Gran Bretanya i creïen que en fer-ho provocaria que Londres iniciara negociacions per la pau. Un dels problemes del pla era que no discutia cóm atacar al país europeu si Canadà es declarava neutral, alguna cosa que els autors creïen era possible (el pla aconsellava no acceptar la neutralitat canadenca sense el permís d'ocupar els ports del país i alguns terrenys fins que la guerra finalisara).[3]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where Els EE. UU. varen decidir que deurien enfocar-se primer en les operacions en el territori nacional i atlàntic i deixar solo els territoris del pacífic com les bases de Filipines, Guam i Samoa per a defendre's de qualsevol atac britànic, australià o neozelandés durant les etapes primerenques del conflicte.[3]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where
Basats en extensos eixercicis i pràctiques en el Colege de Guerra Naval, el pla va rebujar l'idea d'atacar les naus britàniques o intentar destruir la Flota Real. La principal flota nortamericana es quedaria, en canvi, en el territori occidental de l'Atlàntic Nort per a bloquejar el tràfic anglocanadiense. L'armada esperaria una bona oportunitat per a atacar la sura enemiga i, si conseguien véncer, llavors atacarien les colónies britàniques en el hemisferi occidental.[3]
En 1935, el Pla de Guerra Rojo va tindre una actualisació en la qual s'especificava que rutes usar durant l'invasió. "El camí més pràctic cap a Vancouver és a través de la Ruta 99."[2]
Els creadors del pla nortamericà no tenien pensat tornar els territoris britànics capturats: "La política serà preparar eixes províncies i territoris ROJOS i CARMESÍES per a que es convertixquen en estats americans i territoris de l'unió AZUL després de la declaració de pau." Aixina mateix, també temien que, en cas de perdre la guerra contra Gran Bretanya, Estats Units seria forçat a entregar els seus territoris als vencedors, com Alaska (que en eixe llavors era considerat un territori organisat incorporat) a Canadà en part del tractat de pau: "És provable que, en cas que els ROJOS siguen vencedors en la guerra, els CARMESÍES demandaran que Alaska siga entregada a ells."[2]
Estratègia britànica per a la guerra contra Estats Units
[editar | editar còdic]Les Forces Armades Britàniques mai varen preparar formalment un pla per a una hipotètica guerra contra Estats Units durant la primera mitat de el XX. En el seu lloc, el govern de David Lloyd George va restringir en 1919 la construcció de més naus per a competir contra el creiximent de l'Armada nortamericana, truncant el desenroll del pla. De la mateixa manera que els seus contrapartes nortamericans, la majoria dels oficials militars britànics veen la cooperació en Estats Units com la millor manera de mantindre la pau mundial per les seues cultures, llenguages i metes compartides, encara que temien que qualsevol intent de regular el comerç durant una guerra en una atra nació podria forçar una guerra en Estats Units.[3]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where
Les forces armades britàniques en general creïen que, si ocorria una guerra, podrien transportar tropes a Canadà esta ho solicitava, pero no obstant veen pràcticament impossible defendre a Canadà d'un molt major Estats Units, aixina que no planejaven ajudar, ya que la pèrdua de Canadà no seria fatal per a Gran Bretanya. Una invasió a gran escala de territori nortamericà era irreal i un bloqueig naval seria molt llent. La Marina Real no podria usar l'estratègia defensiva d'aguardar a que Estats Units creue l'Atlàntic perque el comerç imperial quedaria vulnerable a un bloqueig i si una flota nortamericana gran apareguera prop de les illes britàniques, podrien provocar la seua ràpida rendició. Els oficials varen planejar, en el seu lloc, atacar a la flota nortamericana des d'una base en el hemisferi occidental, provablement Bermudes, mentres atres naus estacionades en Canadà i les Índies Occidentals atacarien a l'armada americana per a protegir el comerç imperial. Els britànics també planejaven bombardejar certes bases costeres i realisar menuts assalts amfibis. Índia i Austràlia ajudarien a capturar Manila per a previndre els atacs americans sobre el comerç britànic en Àsia i tal volta una possible conquista d'Hong Kong. Els oficials esperaven que dits actes resultarien en un estancament, produint que la guerra perguera popularitat en els Estats Units, seguit d'una negociació per la pau .[3]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where
L'oficial militar canadenc, Tinent Coronel James "Buster" Sutherland Brown, va desenrollar una contraparte primerenca per al Pla de Guerra Rojo, l'Esquema de Defensa Nº 1, el 12 d'abril de 1921. Brown sostenia que la millor defensa era una bona ofensiva i va planejar el ràpit desplegament de columnes de vol que deurien ocupar Seattle, Great Falls, Minneapolis i Albany. A pesar de que sabia que hi hauria poca esperança de sostindre estos objectius a llarc determini, l'idea de Brown era distraure a les tropes americanes cap als flancs i llunt de Canadà, en l'esperança de donar el temps suficient per a que els aliats britànics i de la Mancomunidad arriben en reforços. L'Esquema de Defensa Nº 1 va ser finalment rebujat pel comandant general de les forces canadenques, Andrew McNaughton, en 1928, dos anys ans que s'aprovara el Pla de Guerra Rojo.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:British Empire|20px|Vore el portal sobre British Empire]] Portal:British Empire. Austràlia.
- L'assunt de Trent (1861)
- Guerra de porcs (1859)
- Guerra de Aroostook (1838-1839)
- Guerra de 1812
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plan de Guerra Rojo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.