Portainjerto
Un portainjerto (també denominat patró o peu) és la planta en que es fa un esgall.[1] En el seu conjunt, el portainjerto i l'esgall constituïxen un nou individu bimembre, al com el portainjerto aporta la secció basal que inclou el sistema radical i a lo manco una porció de talle, lignificado (tronc) o no.[2] Per la seua banda l'esgall, constituït per una ull o per un menut esqueje en varis ulls d'una atra planta, conformarà la copa o part superior del nou eixemplar, en les seues branques, fulls, florés i fruts. De l'unió de l'esgall en el portainjerto s'obté una planta composta de dos seccions provinents d'individus distints, que mostrarà un comportament particular. En efecte, el portainjerto i l'esgall mantenen la seua individualitat, sense que es produïxca intercanvi o mescla d'informació gènica; més encara, abdós membres o seccions poden ser prou diferents entre sí des del punt de vista genètic. No obstant, abdós components eixerciran una influència recíproca, modulada a la seua volta per l'ambient.[2]
La part de l'arbre que s'empelta sobre el portainjerto se sol denominar varietat, i guarda certs caràcters distintius desijats pel propagador o agricultor (per eixemple, les característiques dels fruts). El portainjerto, que oficia de sistema radical, interactua en el terreny i té per funcions principals l'absorció d'aigua i de sals minerals del sol que necessita la part aérea de l'individu. Les dos seccions creixen juntes i s'influïxen mútuament, encara que genèticament sempre es manté la diferència entre les dos parts.
Us
[editar | editar còdic]Els portainjertos són molt usats en el cultiu de frutales. I és moltes voltes l'única forma de cultivar plantes que no es desenrollen be de llavor o que són susceptibles a una determinada malaltia o plaga quan es desenrollen sobre les seues pròpies raïls.
Encara que el esgall s'ha usat des de fa centenars d'anys (si no mills), la majoria dels vivers que utilisen portainjertos per a la multiplicació de plantes s'han desenrollat en el XX.
Alguns portainjertos s'usen per a varietats de la mateixa espècie perque els conferix característiques distintes a ella com pot ser el vigor, tamany del frut o precocitat. També pot usar-se un portainjerto perque té unes determinades característiques que milloren el sistema radicular de la varietat, com pot ser; resistència a la sequia, a alguna malaltia o plaga de les raïls, millor absorció de nutrients etc.
El portainjerto també pot ser d'una espècie distinta a la de la varietat, pero per lo general deu existir proximitat taxonómica entre abdós membres. Quant més alluntats filogenéticamente estan els components de la combinació, majors són les possibilitats de que es produïxquen problemes de compatibilitat entre ells. Eixos problemes es manifesten de distintes maneres i donen lloc a lo que es denomina incompatibilitat o falta d'afinitat, que pot conduir al rebuig i mort de l'esgall.[2] El síntoma més clar d'incompatibilitat és el trencament en la zona d'unió. Un estovament o creiximent anormal per damunt o per baix de la zona d'unió pot ser, encara que no necessàriament, una manifestació d'incompatibilitat que es produïx en cert retardo.[2]
Influència mútua entre el portainjerto i l'esgall
[editar | editar còdic]El portainjerto eixercix influència sobre l'esgall i, en menor mida, l'esgall sobre el portainjerto. Açò significa que els individus bimembres tenen característiques diferents a les que presentaria cada u dels biontes si desenrollaren com a plantes individuals o si un dels integrants de la combinació fora distint.
Influències més comunes del portainjerto sobre l'esgall
[editar | editar còdic]Les influències més comunes del patró sobre l'esgall són:[2]
- Efecte sobre el vigor. L'influència del patró sobre el vigor de la planta frutal arbòrea és un aspecte molt important en la fruticultura moderna. La possibilitat de tindre plantes de menor tamany va permetre aumentar la densitat de plantació, acompanyada del desenroll de tecnologies de cultiu més eficients en l'us dels recursos. Per eixemple, en manzano és possible combinar un cultivar en varis portainjertos que li aporten distint vigor a la planta, lo que determina individus en diferent tamany que poden amprar-se en planteos productius disímiles.
- Efecte sobre la precocitat o entrada en fructificación. Els portainjertos enanizantes o de poc vigor es caracterisen per alvançar l'entrada en fructificación dels cultivares empeltats sobre ells. Ya que no hi ha una estructura o esquelet important que mantindre, es produïx una acumulació més ràpida de reserves, la qual cosa favorix l'inducció floral i, per això, la fructificación.
- Efecte sobre la bestreta de la floració. De la mateixa manera, els portainjertos de menor vigor que el franc es caracterisen per alvançar la floració en alguns dies cada temporada.
- Efecte sobre la calitat de la fruta. El peu pot influir notòriament sobre la calitat de la fruta obtinguda. Un cas típic són els cítrics. Per eixemple, els cultivares de taronger sobre Poncirus trifoliata (Linn.) Raf. tenen fruta en major percentage de suc i contingut de sòlits solubles, aixina com clafoll més fi i plana que si s'empeltaren sobre limonero rugoso (Citrus jambhiri Lush.).
- Efecte sobre la longevitat. Les plantes empeltades tenen corrientemente una vida més curta que les no empeltades. L'unió d'esgall dificulta d'alguna manera la correcta nutrició hidrocarbonada de la raïl, generant l'envelliment precoç d'este orgue i, com a conseqüència, de la planta en la seua totalitat.
- Resistència a adversitats climàtiques (fret), problemes de sol i malalties. Estes influències benèfiques del patró sobre l'esgall tenen moltíssims eixemples a nivell frutícola. El duraznero és sensible a nematodes, pero si el cultivar s'empelta sobre peu de ‘Nemaguard’ o de ‘Nemared’ pot tolerar esta situació perjudicial per a la seua producció. El taronger dolç és sensible a Phytophthora spp., fongo que produïx la pudrición de raïls (podrimenta del peu), gomosis, i la podrimenta marró en fruts, la severitat dels quals és major en llocs d'humitat elevada i sols pesats. Per a superar este inconvenient s'empelta sobre peus resistents o moderadament tolerants com Poncirus trifoliata (Linn.) Raf. Este peu, ademés de tolerar la gomosis, es destaca per aportar certa resistència a la fredor en cultivar empeltat sobre ell.
Influències més comunes de l'esgall sobre el portainjerto
[editar | editar còdic]Les influències de l'esgall sobre el patró es resumixen en dos més importants:[2]
- Efectes sobre el vigor de la planta combinada i del sistema radical. També l'esgall influïx sobre el tamany de la combinació. No produïx el mateix resultat empeltar una varietat «spur»[Nota 1] sobre un determinat portainjerto, que una varietat estàndar. L'esgall afecta la cantitat i distribució del sistema radical del patró i, per tant, el grau de tolerància a la sequia.
- Resistència a la fredor del sistema radical. Els esgalls de cultivares de collites primerenques favorixen l'acumulació de substàncies de reserva en la raïls i milloren la lignificación de la corfa. Abdós aspectes beneficien la tolerància de la raïl a condicions adverses de l'ambient, com les baixes temperatures.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Font Quer, P. (1977). Diccionari de Botànica, Barcelona: Edicions Llabor, p. 809. ISBN 84-335-5804-8.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Campana, Beatriz M. R.; Ochoa, María J. (octubre de 2008). «Propagació vegetativa o agámica d'espècies frutales», Sozzi, G. O. (ed.). Arbres frutales. Ecofisiología, cultiu i aprofitament, Buenos Aires: Facultat d'Agronomia, pp. 133-197. ISBN 950-29-0974-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Portainjerto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>