Pragmàtica Sanció de 1767

Archiu:Programática Sanción 1767, Cabildo de Pasto (IMAHP) San Juan de Pasto.jpg

Pragmàtica Sanció 1767 (Cabildo de Pastura), Sant Joan de Pastura, Colòmbia.

La Pragmàtica Sanció de 1767 va ser una orde del rei Carlos III per la que es dictava l'expulsió dels jesuïtes de tots els dominis de la corona d'Espanya, incloent els d'Ultramar, lo que suponia un número propenc als 6000. Al mateix temps, es decretava l'expropiació del patrimoni de la Companyia de Jesús. Prèviament s'havia produït la seua expulsió de Portugal (1759), de França (1762), i posteriorment es va produir la supressió de la Companyia de Jesús pel papa (1773, breu apostólico Dominus ac Redemptor), encara que va sobreviure en Rússia i va tornar a autorisar-se per Pío VII en 1814.

Antecedents: el antijesuitisme de el XVIII i la gresca de Esquilache de 1766

Artícul principal → Expulsió dels jesuïtes de la Monarquia Hispànica de 1767.

L'orde dels jesuïtes des de la seua fundació per Ignacio de Loyola va ser objecte de crítiques en el sí de la pròpia Iglésia catòlica a causa fonamentalment de les novetats que intentava introduir en el catolicisme. També es varen despertar recels per l'èxit immediat que varen collir els jesuïtes especialment en l'àmbit educatiu.

Archiu:Gesu6.jpg

Una de les primeres versions del sagell de la Companyia de Jesús (Iglésia del Gesù, Roma). El trigrama "IHS", comprés per les tres primeres lletres gregues de "IHΣOYΣ" (Jesús).

Els monarques catòlics també desconfiaven de la Companyia de Jesús a causa del quart vot de l'orde, que ordenava l'obediència absoluta al papa, i de la doctrina del tiranicidio o regicidi que s'atribuïa a tota l'orde encara que només el havia defés el sacerdot Juan de Mariana en el seu tractat De Rege, obra que va ser cremada en públic en París en 1610. A pesar d'això els jesuïtes varen obtindre la confiança de molts sobirans catòlics que varen prendre com confesores a algun membre de l'orde. La culminació de la seua ascensió "política" es va produir en l'arribada dels borbones a la Monarquia d'Espanya ya que tant Felipe V com Fernando VI varen tindre confesores jesuïtes, el Pare Guillaume Daubenton i el Pare Francisco Rábago i Noriega, respectivament —encara que cap dels dos va ser un model de conducta—.

La difusió del jansenisme —doctrina i moviment d'una forta càrrega antijesuítica— i de l'Ilustració a lo llarc de el XVIII va deixar desfasados certs aspectes de l'ideari jesuítico, especialment, segons Antonio Domínguez Ortiz, "els seus métodos educatius, i en general, el seu concepte de l'autoritat i de l'Estat. Una monarquia cada volta més laicizada i més absoluta va escomençar a considerar als jesuïtes no com a colaboradors útils, sino com a competidors molests". I l'arribada al tro del nou rei Carlos III en 1759 va supondre un dur colp per al poder i l'influència de la Companyia, puix el nou monarca no era res favorable als jesuïtes, i, trencant la tradició dels seus antecessors, va nomenar com confesor real al flare descalce Pare Eleta.

En la primavera de 1766 va esclatar el Gresca de Esquilache el trasfondo de la qual va ser una crisis de subsistència a conseqüència d'un alça molt pronunciada del preu del pa. Les gresques que es varen iniciar en Madrit i després es varen estendre a atres ciutats varen ser durament reprimits i l'orde restablit. En la "perquisició" secreta portada a terme pel fiscal del Consell de Castella Pedro Rodríguez de Campomanes es va culpar als jesuïtes de haver segut els instigadors del tumult, per lo que el rei Carlos III va decretar la seua expulsió.

La pragmàtica

La Pragmàtica Sanció va ser donada per Carlos III en El Pardo el 2 d'abril de 1767, en este títul o encapçalament: «Pragmàtica sanció de la seua Magestad en força de llei per al estrañamiento d'estos Reynos als Regulars de la Companyia, ocupació de les seues Temporalitat, i prohibició del seu restabliment en temps algun, en les demés prevencions que expressa». Dia lo següent:

Havent-me conformat en el semblar dels del meu Consell Real en l'Extraordinari que se celebra en motiu de les ocurrències passades, en consulta de 29 de giner pròxim, i de lo que sobre ella m'han expost persones del més elevat caràcter; estimulat de gravíssimes causes, relatives a l'obligació en que em trobe constituït de mantindre en subordinació, tranquilitat i justícia els meus pobles, i atres urgents, justes i necessàries que reserve en el meu Real ànim; usant de la suprema autoritat econòmica que el Totpoderós ha depositat en les meues mans per a la protecció dels meus vassalls i respecte de la meua Corona: he vingut en manar que s'estranyen de tots els meus dominis d'Espanya i Índies, Illes Filipines i demés adjacents, als Religiosos de la Companyia, aixina Sacerdots, com Coadjutores o Llecs que hagen fet la primera professió, i als Novicios que volgueren seguir-los; i que s'ocupen totes les Temporalitat de la Companyia en els meus Dominis; i per a la seua eixecució uniforme en tots ells, vos done plena i privativa autoritat; i per a que formeu les instruccions i órdens necessàries, segons ho teniu entés i estimareu per al més efectiu, pronte i tranquil compliment. I vullc que no només les Justícia i Tribunals Superiors d'eixos Regnes eixecuten puntualment els vostres mandats, sino que els mateixos s'entenguen en els que dirigíreu als Virreyes, Presidents, Audiències, Governadors, Corregidores, Alcaldes Majors i unes atres qualssevol Justícia d'aquells Regnes i Províncies; i que en virtut dels seus requeriments qualssevol tropa, milícia o paisanaje donen l'auxili necessari sense retardo ni tergiversació alguna, so pena de caure el que anara omís en la meua Real indignació; i en càrrec als Pares Provincials, Propòsits, Rectors i demés Superiors de la "Companyia de Jesús" es conformen de la seua part a lo que se'ls previnga, puntualment, i se'ls tractarà en l'eixecució en la major decència, atenció, humanitat i assistència de modo que en tot es procedixca a les meues sobiranes intencions. Tindreu lo entés per al seu exacte compliment, com ho fie de la vostra celosia, activitat i amor al meu Real servici, i donareu per a això les órdens i instruccions necessàries, acompanyant eixemplars d'est el meu Real Decret, als quals estant firma de vós, se'ls donarà la mateixa fe i crèdit que a l'original.

Rubricat per la Real Mà.
En el Pardo a vintisset de febrer de 1767.
Al Comte d'Aranda, President del Consell.

Vore també

• Expulsió dels jesuïtes
• Expulsió dels jesuïtes d'Espanya de 1767

Bibliografia

• (2005) Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-5970-3.