Anar al contingut

Gresca de Esquilache

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Gresca de Esquilache, atribuït a Francisco de Goya (ca. 1766, colecció privada, París).[1] La torre de l'Ajuntament, a l'esquerra, permet situar l'escena en la porta de Guadalajara (carrer Major).[2] El fondo rebujat del carrer marca la direcció cap a Palau, a a on els amotinats pretenen dirigir-se. El personage en hàbit i crucifix, que intenta calmar o coordinar a la multitut és el pare Yecla o pare Conca, un flare gilito (Orde Franciscana) dels que predicaven per les places. En senyal de penitència duya el cap encenizada, soga al coll i corona d'espines.[3] Un personage pujat en una cadira gesticula davant la multitut. La seua vestidura (una luxosa casaca) li identifica com un personage d'alta posició social. Varis personages, un clarament vestit de manolo (en redecilla arreplegant el pèl), alcen un estandart en una inscripció difícil de distinguir: s'han propost les llectures «Muiga Esquilache» i «Muiga el fantoche».[4] Varis personages a l'esquerra van vestits contra l'ordenança: en chambergo i capa llarga. A la dreta, un personage agenollat firma sobre les esquenes d'un atre la llista de peticions que el flare durà fins al rei.
Archiu:Count of Campomanes.jpg
Campomanes, en toga i golilla, davant una taula atestada de llibres i papers. Francisco Bayeu, 1777. Real Acadèmia de l'Història.

La gresca de Esquilache va ser la tumult que va tindre lloc en Madrit en març de 1766, sent rei Carlos III.

La movilisació popular va ser massiva (un document coetáneo cita la sifra de trenta mil participants, possiblement una exageració per a una població de cinquanta mil habitants),[5] i va aplegar a considerar-se amenaçada la seguritat del propi rei. No obstant, a pesar de la seua espectacularitat i extensió o coincidència de tumults per causes semblants en atres llocs d'Espanya, la més evident conseqüència política de la gresca es va llimitar a un canvi de govern que incloïa el desterro del marqués de Esquilache, el principal ministre del rei,[6] al que els amotinats culpaven de la carestia del pa, i que s'havia fet extraordinàriament impopular com a conseqüència de la prohibició d'algunes vestimentes tradicionals.[7] La seua condició d'italià va contribuir de forma important a eixe rebuig. Les inicials mides de apaciguamiento i l'especial cuidat que a partir de llavors es va posar en l'abast de Madrit varen ser suficients per a garantisar l'orde social en els anys següents.

S'han identificat diferents interessos i grups de poder nobiliarios i eclesiàstics, tant entre els acusats d'instigar la gresca (que segons les conclusions de la Perquisició Secreta portada a terme per les autoritats des del més d'abril de 1766 va estar planificat pels jesuïtes i personalitats afins, com el marqués de l'Ensenar –ensenadistas–)[8] com entre els beneficiats per la nova situació (denominats albistas pel duc d'Alba, encara que el personage que va alcançar major poder va ser el comte d'Aranda –cap del partit aragonés–; junt en un equip de burócratas ilustrats —Roda o Campomanes—). El historiografia actual ho interpreta com un moviment popular espontàneu, pero en una instrumentalización política evident en mig d'una lluita pel poder entre dos faccions de la Cort, per lo que s'ha calificat de gresca de Tall per a indicar que no es reduïx al model de gresca de subsistència.[9]

Archiu:Giuseppe bonito-esquilache.jpg
Retrat de Leopoldo de Gregorio, marqués de Esquilache (1759), per Giuseppe Bonico, oli sobre llenç, 128 x 102,5 cm, Madrit, Museu del Prat.

El bando de capes i capells

[editar | editar còdic]

Leopoldo de Gregorio, marqués de Esquilache, ministre d'absoluta confiança del rei, al que venia servint des del seu anterior regnat en Nàpols (1759), s'havia propost un programa de modernisació de la vila de Madrit (la brutea de la qual, insalubritat i inseguritat eren considerades indignes d'una Cort ilustrada) que incloïa la neteja, pavimentació i allumenat públic dels carrers, la construcció de fosses sèptiques (lo habitual fins a llavors era el aigua va —és dir, tirar les aigües brutes des de les finestres a les rieres que corrien per mig dels carrers—) i la creació de passejades i jardins. Entre tals mides es va incloure la renovació d'una prohibició ya existent, pero la repetició de la qual era mostra del seu incompliment (Reals Órdens i bandos publicats en els anys 1716, 1719, 1723, 1729, 1737, 1740... i especialment la Real Orde... que es va renovar en l'any de 1745). Pretenia erradicar definitivament l'us de la capa llarga i el chambergo (capell d'ala ampla, gacho, redó, montera calada i atres models especificats) baixe l'argument de que el embozo permetia l'anonimat i la facilitat d'amagar armes, lo que fomentava tota classe de delictes, violacions i desórdens.

Vullc i mando que tota la gent civil... i els seus domèstics i criats que no duguen librea de les que s'usen, usen precisament de capa curta (que a lo menys els falta una quarta per a aplegar al sol) o de redingot o capingot i de peluquín o de pèl propi i capell de tres picos, de manera que de cap modo vagen embozados ni oculten el rostre; i per lo que toca als menestrales i tots els demés del poble (que no puguen vestir-se de militar), encara que usen de la capa, siga precisament en capell de tres picos o montera de les permeses al poble ínfim i més pobre i menic, baix de la pena per la primera volta de sis ducados o dotze dies de presó, per la segona dotze ducados o vintiquatre dies de presó... aplicades les penes pecuniarias per mitat als pobres de la presó i ministres que feren l'aprehensió.
Bando de 10 de març de 1766.[10]

La mida va ser vista com l'imposició d'una moda de procedència estrangera. Paradòxicament, la castiça vestimenta orige de la polèmica havia segut introduïda a penes cent anys abans per les tropes del general Schömberg i popularisada en Madrit per la guàrdia de la reina Mariana d'Àustria, regente en la minoria d'edat de Carlos II.[11]

La fam, la verdadera causa

[editar | editar còdic]

La gresca de Esquilache va ser un tumult de caràcter social en reivindicacions polítiques i econòmiques expressades de forma prou ingènua; pero en cap cas es va manifestar sentiment popular algun contra el poder real o contra els privilegis de la noblea espanyola (ni molt manco del clero).cita requerida Més allà de l'ofesa dignitat nacional davant el bando de capes i capells i la condició estrangera del ministre, la causa material del descontent era la pujada dels preus dels aliments de primera necessitat, que va produir una verdadera situació de fam entre les capes populars, i que s'atribuïa a les mides de reforma econòmica promogudes per Esquilache.

Archiu:Monsó Esquilache.jpg
Un episodi de la gresca de Esquilache, una pintura de història de José Martí i Monsó, que va obtindre menció honorífica en l'Exposició Nacional de 1864.
Archiu:Luis Melendez, Still Life with Figs, Musee du Louvre.jpg
Bodegón en pa, figues i cesto. Luis Egidio Meléndez (ca. 1773, Museu del Louvre).


El pa, element fonamental en la dieta, havia duplicat el seu preu en cinc anys, passant de sèt quarts la lliura -460 grams- en 1761 a dotze quartos en 1766 i a un màxim de catorze en els dies previs a la gresca.[12] El jornal diari podia ser, per a distints oficis i categories, d'entre dos i huit reals.[13] Un ingrés mig de quatre o cinc reals diaris (34 o 42,5 quartos a 8,5 quartos per real) aplegava a penes per a comprar entre dos i tres lliures de pa a eixe preu màxim. Vist el procés en major perspectiva temporal, s'ha calificat de afonament el descens dels salaris reals en la segona mitat de el XVIII;[14] mentres que les periòdiques crisis de subsistència de caràcter puntual havien ocorregut en pareguda gravetat, i encara duraven en la memòria colectiva dels madrilenys les terribles fam de la [[crisis del sigle XVII|crisis secular de el XVII]], quan el nivell dels onze i dotze quartos per lliura de pa també s'havia alcançat (el 25 d'abril de 1677, quan es varen produir protestes contra Juan José d'Àustria, i el 28 d'abril de 1699, quan es va produir el cridat gresca dels Gats o de

Oropesa).

Seguint les clàssiques pautes dels gresques de subsistència de l'Antic Règim, la carestia del pa en totes eixes crisis va aplegar a ser insoportable per als més humils en l'época de l'any en que justament el blat és més car, abans de la collita i quan s'estan agotant les reserves de l'any anterior, provocant un màxim de conflictivitat coincidint en els mesos de primavera (cridats tradicionalment mesos majors a eixos efectes). En esta ocasió, no varen anar únicament les males collites les que estaven darrere de tal escalada de preus; els seus efectes es varen intensificar per l'aplicació del decret de 1765 (de supressió de la taxa de grans), que prevea la lliberalisació del comerç del blat.[15] Donada l'inexistència d'un mercat interior àgil ni de dimensions nacionals (per raons tant geogràfiques com a tecnològiques i d'estructura econòmica i social), no es varen produir els benèfics efectes que el programa reformador ilustrat prevea del lliure joc de l'oferta i la demanda. Els acaparadores de blat (escomençant per noblea i clero, que perceben la majoria de les seues rendes en espècie) no tenien cap incentiu per a vendre barat, esperant a que el preu pujara al màxim.[16]

Archiu:El motín de Esquilache.png
Imposició de la capa curta i el tricorni, litografia de la colecció Orige de la Gresca de Esquilache, Eusebio Albarzer (Història de la Vila i Cort de Madrit, tom 4.º de 1864).[17]

El problema de la causa en les tumults populars està extensament tractat en el historiografia. Normalment s'utilisa l'expressió «causes lluntanes» o precondicions i «causes pròximes» o precipitantes (la pólvora i la purna en una explosió).[18] Varen actuar com precondicions (com a pólvora) la depauperaació de les classes populars, pero sobretot la percepció que tenien de l'abandó per part de les autoritats de la missió que se'ls atribuïa: garantisar l'abast barat de bens de consum (la denominada economia moral de la multitut[19]), en un context de transició no completada del feudalisme al capitalisme. Com a purna va actuar el bando de les capes, un precipitante més be espontàneu, encara que sense dubte es va vore favorit per intrigues sociopolítiques d'extraordinària complexitat entre banderías nobiliarias (albistas i ensenadistas), distintes parts del clero, en el context de l'ampliació del regalisme, i rets clientelares d'orige universitari (els jesuïtes recolzats pels colegials golillas, enfrontats en les demés órdens religioses i els manteístas; i divisions semblants entre les mitres episcopals, a la seua volta enfrontades en les togues —lletrats, tant golillas com manteístas— i les corbates —militars—).[20] La xenofòbia antiitaliana, com l'antiflamenca de la guerra de les Comunitats dos sigles abans, va anar un element movilizador de primer orde.


Molt significativa és la comparació de la gresca de Esquilache com a moviment social (tant en la Cort com en la seua prolongació en les alteracions en províncies que varen tindre lloc en els mesos següents), en la contemporànea gestació de la Revolució francesa de 1789. Les turbes populars que varen assaltar el palau de Versalles i que varen dur de regrés a París a la família real, rebatejats com el Panader i la Panadera, no eren molt distints de les madrilenyes de vintidós anys abans, pero la gestió política i social dels acontenyiments va ser abismalment diferent. En França va haver un assalt al poder per part d'una nova èlit dirigent en consciència de classe: la burguesia definida com Tercer Estat per Sieyès. En Espanya no el hi havia. No va ser la gresca de Esquilache una vacuna contra la revolució, sino una mostra evident de les diferències socials entre les capitals d'Espanya i França; pero les èlits ilustrades ho varen vore precisament aixina: el comte de Floridablanca, davant les notícies que anaven aplegant dels desórdens de 1789, va fer un curiós anàlisis: que potser servirien per a restablir el bon orde i el crèdit en França, com havia ocorregut en Espanya en la gresca contra Esquilache.[21] Certament, l'aprofitament dels desórdens populars per a incrementar el poder de la monarquia tenia precedents, tant en la monarquia francesa (la Fronda) com en l'espanyola (Alteracions d'Aragó), i inclús en el Gran Memorial del comte duc d'Olivares a Felipe IV es va plantejar eixe recurs com un dels que es devien considerar.[22]

Bona mostra del concepte paternalista que el despotisme ilustrat tenia de la seua relació en el poble és la frase, atribuïda al propi rei, i que glossa ací José María Pemán:

El rei Carlos III es burlava de bona fe d'esta espècie de resistència passiva que advertia en el poble front a les seues millores, i solia dir que els seus súbdits espanyols eren com els chiquets, "que ploren quan se'ls llava i se'ls pentina"[23]
Vore també: Tot per al poble

La gresca

[editar | editar còdic]
Archiu:El paseo de Andalucía.jpg
La maja i els embozados (1777), un dels cartons per a tapissos de Goya, Museu del Prat. Els personages masculins apareixen abillats en les penyores prohibides pel bando de Esquilache. En qualsevol cas, l'entorn en el que es troben (algun lloc d'Andalusia, per lo que s'indica en el títul original), no s'inclou entre els llocs subjectes a la prohibició: «cap parage, lloc ni arraval d'esta Cort de Madrit i Reals Llocs, ni en les seues passejades o camps fòra del seu prop».

Publicat l'edicte, la reacció popular va ser substituir els bandos per pasquines vexatoris contra l'italià, la redacció culta del qual no podia atribuir-se al vulgo iletrado. Un eixemple:


Esquilache, llunt d'aporegar-se, va ordenar als soldats que ajudaren a les autoritats municipals en el compliment de l'orde, i les multes comencen a produir-se, en lo que el descontent creix, succeint-se menuts conats violents. Els aguasils acurtaven en ple carrer les capes dels díscols i a voltes tractaven de cobrar les multes en el seu propi benefici. Alguns enigmàtics personages estimulaven el descontent en ambients marginals (un era conegut en el nom de "tio Paco", que en Lavapiés —un barri popular, del que va eixir la figura del manolo— pagava als chics per cridar).[24]


Archiu:Carlos III comiendo ante su corte.jpg
Carlos III menjant davant la seua cort (1775), per Luis Paret, Museu del Prat.

Pero no va ser fins a les quatre de la vesprada del Dumenge de Ramos (23 de març) quan es va desencadenar la gresca. En la plazuela d'Antón Martín, un embozado en capa llarga i chambergo es va acostar provocadorament al cuartelillo allí existent, cridat de Inválidos (també era lloc de mercat i repeso, a on els aguasils habitualment vigilaven el compliment del bando de capes i capells, que prevea que uns sastres tallaren i coser les robes que ho contravingueren). Un sorprés oficial li va donar l'alt; despuix d'un breu intercanvi de recriminacions, el embozado va traure d'entre les seues robes una espasa i va avisar, chiulant, a un grup més numerós que estava previngut, i al que es varen juntar espontàneament molts transeünts. Els agents de l'orde es varen vore obligats a fugir, permetent el grup de revoltosos assaltar el cuartelillo i apoderar-se de sabres i fusils. Varen començar a marchar per la carrer d'Atocha, a on se'ls varen ser sumant cada volta més persones, potser unes dos mil. Els seus crits eren: ¡Vixca el Rei! ¡Viva Espanya! ¡Muiga Esquilache! Aplegats a la plazuela de l'Ángel, els amotinats es varen trobar en un enigmàtic personage, dins d'una berlina de dos mules, que es va detindre davant ells el temps suficient per a animar-los (els va dir: Vosatres seguiu la llebre, que ella es cansarà) i donar-los un escrit (redactat en anterioritat, el 12 de març) titulat Estatuts del cos erigit per l'amor espanyol en defensa de la pàtria per a llevar i sacsar l'opressió dels que intentaven violar els seus dominis, que ademés de justificar el tumult i senyalar com a objectiu a Esquilache, contenia instruccions que detallaven el modo en que havien de comportar-se els amotinats, inclús en el cas de ser capturats. El tumult va continuar per la Plaça Major, a on es va congregar una verdadera multitut. En la porta de Guadalajara varen detindre el carruage del duc de Medinaceli, Caballerizo major, que acabava de deixar al rei en el propenc Palau, despuix de tornar precipitadament de la seua cacera en la Casa de Camp en tindre notícia del rebombori. En ser abordat, el duc es va comprometre a transmetre al rei el seu descontent i peticions. Efectivament, va anar a Palau a informar, i al poc temps va tornar acompanyat del duc d'Arcs, confiant abdós en que la seua bona fama entre el poble els faria receptius a les seues raons i depondrien la seua actitut.[25]

Archiu:Casa de las 7 Chimeneas (Madrid) 06.jpg
Casa dels Sèt Fumerals.


Els amotinats varen ignorar tals consells i varen començar un recorregut pels carrers de la ciutat en el que, ademés d'obligar a desapuntar el capell a tots els que ho duyen de tres picos (o siga, desfer les puntadas que ho mantenien conforme al bando), varen ser destrossant quants farols varen trobar al seu pas (des de 1765 hi havia 4000 en tot Madrit —el seu cost d'instalació havia segut astronòmic: 900 000 reals—, i se'ls denominava popularment esquilaches, perque la seua existència provenia d'una orde de Esquilache d'obligat compliment per als veïns, que eren els qui devien mantindre'ls a la seua costa, lo que va produir l'encariment de l'oli i les veles de séu, fent que els més pobres vixqueren a obscures en les seues cases mentres els carrers estaven allumenats[26]). En aplegar a la casa de Esquilache (cridada dels sèt fumerals) la varen assaltar, matant a gavinetades a un servidor que va tractar d'oferir resistència. El ministre no estava allí (havia fugit a Sant Fernando de Henares, mentres la seua dòna havia salvat les joyes i s'havia refugiat en el lloc a on estudiaven les seues filles, el Colege de les Chiquetes de Leganés); en lo que, despuix de buidar el rebost, varen optar per dirigir-se a les cases d'atres dos ministres italians: Grimaldi i Sabatini. El dia va terminar en la crema d'un retrat de Esquilache en la plaça Major.

Archiu:Facade of Palacio Real, Madrid 15.jpg
Balcó de palau sobre la plaça de l'Armería. El Palau Real de Madrit (alçat sobre l'antic alcasser de Madrit, incendiat en 1734) havia segut inaugurat feya ben poc temps, en 1764.


El Dilluns Sant (24 de març) es va estendre la notícia de que Esquilache es trobava en Palau junt al rei, i una flota, en la que hi havia un significatiu número de dònes i chiquets, es va ser congregant a les seues portes, en el Arc de l'Armería. A diferència de la guàrdia espanyola que no va fer el menor asomo de defendre's,[27] la guàrdia valona, un cos militar compost per estrangers i molt mal vist pels madrilenys,[28] es va mantindre ferm front a la massa de manifestants; terminant per obrir fòc i matar a una dòna. Els amotinats, encara més enardits, corejaven consignes contra Esquilache i contra els valones; en la forcejada cos a cos en els guàrdies valones varen aumentar les baixes entre els amotinats, pero estos varen conseguir atrapar i matar a dèu dels guàrdies, un en eixe mateix lloc i uns atres que varen ser sorpresos en atres punts de la ciutat; els cadàvers mutilats del qual varen ser arrastrats pels carrers, cremant dos d'ells.[29] La temeritat dels amotinats, i el fet de que els ferits refusaren ser sentits en confessió, varen ser interpretats posteriorment com una prova de que havien segut aleccionados per clercs que els havien convençut de la santitat de la seua causa, i de que no devien témer per la salvació de les seues ànimes. També semblaven estar convençuts de que els ferits o presos i les seues famílies serien recolzats econòmicament.[30]


En eixe moment, un flare franciscano (el pare Yecla o pare Conca) va aplegar a la zona pretenent calmar els ànims; encara que lo que va conseguir va ser actuar com a mediador i rebre una llista d'exigències redactada allí mateixa «per un en trage de clerc».[31] Escoltat per les tropes, es va obrir pas entre la multitut fins a Palau, a on va ser rebut pel propi rei, que va llegir ell mateixa el document:


Archiu:JuanFranciscodeGuemesyHorcasitas.jpg
Comte de Revillagigedo.

La llista incloïa amenaces gravíssimes («si no s'accedix, trenta mil hòmens faran asclons en dos hores el nou Palau») i acabava en una advertència: «de no fer-ho aixina ardirà Madrit sancer». El rei, animat pel flare (que li va oferir la seua pròpia vida en garantia si hi ha el menor desorde), semblava dispost a presentar-se físicament davant els amotinats, creent que en la seua mera presència els calmaria; pero abans de prendre personalment cap tipo de decisió, va convocar en urgència una reunió de consellers en la seua mateixa antecámara. La major part dels consellers militars (duc d'Arcs, marqués de Priego —francés— i comte de Gazzola —italià—) varen aconsellar respondre en màxima violència per a restablir l'orde, llevat el mariscal Francisco Rubio i el comte de Revillagigedo (que votava l'últim per ser més vell i va reprochar que «algun d'estos senyors ha propugnat la força perque no ha tingut el sol espanyol per breçol»); els consellers civils (marqués de Casa-Sarria, comte de Oñate) eren clarament partidaris de que «al poble se li de gust en tot lo que demana, majorment quan tot lo que demana és just», i culpaven de tot a Esquilache. El rei va acceptar el criteri d'este segon grup, i en major o menor convicció, va eixir acompanyat del Pare Eleta (el seu confesor, també flare gilito)[32] i el comte de Fernán Núñez a un balcó que donava a la plaça de l'Armería. Allí, entre la multitut, un calesero cridat Bernardo "el Malagueny" va resumir a crits les reivindicacions: «fòra Esquilache, fora guàrdies valones... i que baixe el pa». El rei va asentir en gests i va pretendre retirar-se, pero va tindre que tornar a eixir davant l'insistència dels congregats, que només es varen donar per satisfets quan la guàrdia valona es va replegar a l'interior de Palau, moment en que es varen llançar capells i inclús alguns dispars a l'aire. Quan la multitut es va dispersar, la calma semblava regnar de nou en la ciutat.[33]


El Dimarts Sant (25 de març) va amanecer tranquil, en la confiança del poble en el compliment de la paraula real. En seguida es divulga la notícia de que Carlos III, que s'havia sentit molt afectat en la seua dignitat i estava fortament esglayat, havia partit cap al palau d'Aranjuez duent en si a tota la seua família. La por de les èlits al poble era una constant de l'Antic Règim.[34] La por popular a l'absència de la figura del monarca també ho era, bon testimoni del paternalisme que llegitimava les relacions socials i polítiques. Abdós pors tornaran a manifestar-se de forma evident en la jornada del 2 de maig de 1808 que obria la Guerra d'Independència.

Archiu:Cuartel de Guardias Españolas, portada.jpg
Porta del Quarter de la Guàrdia Espanyola en Aranjuez.
Archiu:El cacharrero, por Francisco de Goya.jpg
El cacharrero (1779), un dels cartons de Goya, Museu del Prat. Apareix un carruage i un grup de personages populars. El protagonisme dels caleseros en la gresca va ser notable (Bernardo "el Malagueny" i Diego de Avendaño).

La població es va inquietar davant els rumors i la por de que eixa marcha poguera significar que el monarca tinguera l'intenció de doblegar a la ciutat utilisant a l'eixèrcit. Va aumentar l'agitació en els carrers i es varen produir desórdens i saquejos pijors que els de la jornada anterior. Varen ser assaltats almagasens de comestibles, presons i quarters. Diego de Rojas, bisbe de Cartagena i president del Consell de Castella, va ser pres presoner en la seua pròpia casa i obligat a redactar una carta destinada al rei en la que es detallava l'estat de coses;[35] o a lo manco això és lo que ell va sostindre, ya que la Perquisició posterior li va atribuir (junt a uns atres, també ex-colegials en llocs clau, com el corregidor Alonso Pérez Prim i el president de la Sala d'Alcaldes Francisco Mata Linares) alguna responsabilitat en la pròpia gresca, i va ser apartat (com estos) dels seus càrrecs polítics.[36] La carta també va contar per a la seua redacció en la colaboració de Luis Velázquez, marqués de Valdeflores, i va ser enviada a Aranjuez per mig d'un atre calesero cridat Diego de Avendaño que actuava en condició de diputat del poble.[37]


Carlos III, conscient ara del torpor que va supondre la seua marcha de la ciutat, va fer redactar a Roda una carta que el mateix Avendaño va dur al Consell de Castella, a on es va rebre el dia 26 a migdia. El grup organisat que havia manat la primera carta, ya havia enviat una atra, esta volta en el calesero Bernardo el Malagueny (o Juan "el Malagueny"), que es va creuar en la duta per Avendaño.[38] L'activitat escrita d'este grup va incloure texts per a la seua difusió més àmplia, com unes Ordenances que es deuen i han d'observar indispensablement i baix de les penes que és expressaran, per tots els subjectes de que es compon el cos d'espanyols d'esta cort, que ansiosament soliciten vore el seu amat Monarca i Senyor Don Carlos Tercer (que Deu guarde), datades eixe mateix dia de 25 de març de 1766 i que, per la seua forma elogiosa de referir-se al bisbe Rojas, varen servir posteriorment com a proves de la seua implicació en la gresca.[39]

La carta del rei es va fer pregonar en els carrers de Madrit. En ella, explicant la seua absència per una indisposició, ratificava la seua promesa de respectar les peticions populars (especialment la baixada de quatre quartos en tots els preus d'aliments, i més encara en el pa, que passava a valdre huit quartos la lliura);[40] pero advertint que, al contrari de lo que indicava una de les peticions, no es presentaria davant el seu poble fins que els ànims s'hagueren calmat. La reacció generalisada entre la multitut que escoltava la crida va ser tornar a les seues cases llançant vives al rei. Les armes que havien segut capturades pels amotinats varen ser tornades als seus depòsits. No obstant, varen seguir apareixent pasquines.[41]

Archiu:El ciego de la guitarra.jpg
El cego de la guitarra (1778), un dels cartons de Goya, Museu del Prat.




En una data no determinada, pero contemporànea a la gresca, els cegos pregonaron per les calles fulls impresos pel llibrer Bartolomé de Ulloa que reproduïen els vaticinis de Diego de Torres Villarroel (la fama de les quals de Gran Piscator Salmantino provenia de haver pronosticat la mort de Luis I), prèviament publicats (en 1765) com a almanac per a 1766. Allí es pronosticava, per al més de març, de l'11 al 18: «un juge es descuida en els procediments justs: levántase una gresca en el seu poble», i del 27 al 31 de març: «un poderós de certa cort viu en treballs i persecucions dels que s'hauria lliurat si haguera sabut governar». L'indefinició de lo predit es podia adaptar en facilitat als fets succeïts; i davant la credulitat de la gent les autoritats es varen inquietar. Es varen obtindre explicacions i disculpes sumisas del propi Torres, que va incloure en la seua següent publicació una advertència contra la manipulació de les seues prediccions.[42]

La guàrdia valona va ser retirada discretament, i no va tornar a desplegar-se en Madrit. Quan en el més de maig un chicotet número de guàrdies varen realisar un moviment de persecució d'uns desertors, que podia interpretar-se com un intent de comprovar cóm eren rebuts pels madrilenys, varen tornar a aparéixer pasquines de protesta:[41]

Conseqüències

[editar | editar còdic]

Extensió de la gresca per Espanya

[editar | editar còdic]
Archiu:Instituto de San Isidro (Madrid) 01 var.jpg
Colege Imperial de la Companyia de Jesús, en el Carrer de Toledo, situat entre els punts neuràlgics de la gresca (a l'esquerra, la Plaça Major, a la dreta, la baixada a Lavapiés, darrere, la Presó de Tall i el carrer Atocha, que va a la plazuela d'Antón Martín). Campomanes anotava cuidadosadament tots els rumors que varen implicar als jesuïtes en la gresca: cóm es va vore huit o nou pares de la companyia en la porteria del seu colege, celebrant lo que ocorria a les seues mateixes portes; o en el mateix lloc una dòna cridava "¡Tumult!".[43]

Les notícies de la gresca de Madrit varen provocar una onada d'emulació en atres ciutats, com Conca, Saragossa, Barcelona, Sevilla, Càdis, Lorca, Cartagena, Elig, La Corunya, Oviedo, Santander i poblacions de Viscaya i Guipúscoa (a on se'ls va donar la denominació local tradicional de machinadas); en les que, en molt distintes particularitats, per lo general es feyen peticions de proteccionisme cap al consumidor, el model clàssic de gresca de subsistència. No hi havia cap coordinació entre elles, ni va haver cap continuïtat. No es va aprofitar tampoc, com durant la crisis de 1640, para moviments polítics de més calat per part de cap oposició organisada realment perillosa.[44]


En el cas d'Alacant, la propagació de la gresca de 1766 va tindre una seqüència prou nítida, tant per la seua cronologia com per la seua extensió territorial. L'agitació es va desenrollar entre el 13 d'abril i el 10 de maig i va alcançar a l'Arraval de Sant Joan, Elig, Almoradí, Catral, Crevillente, Novelda, Albatera i el castell de Santa Pola.[45]

No va ser, puix, un simple eco marginal de la gresca madrilenya, sino una cadena d'alteracions comarcals en traces pròpies, insertes, això sí, en la crisis més àmplia que va recórrer la Monarquia en la primavera de 1766.

Com en atres llocs, el llenguage immediat de la protesta va ser el dels abasts. La rebaixa del pa, del vi i d'atres artículs de consum apareixia en primer pla, i de fet les autoritats havien tractat ya de contindre l'inquietut per mig de rebaixes provisionals de preus i un reforç de la vigilància. Ara be, en la Governació alacantina eixe motiu no va agotar el sentit del moviment. Ací la protesta es va carregar pronte d'un to antiseñorial molt marcat, dirigit de manera preferent contra el duc d'Arcs, els drets dels quals i regalías es varen convertir en blanc principal de l'agitació.[46]

El punt d'arrancada va ser l'Arraval de Sant Joan. Allí, el cabildo, distint del d'Elig, es trobava ocupat en la subasta de regalías i drets senyorials del duc. La concurrència va ser gran; ningú va voler licitar; la suspensió pràctica de la subasta va mostrar, de colp, que el problema ya no era administratiu, sino polític. En eixe moment va intervindre Bautista Blasco, conegut com «el Venerable Vell», i la tensió es va transformar en tumult obert. Des de l'Arraval, la commoció va passar eixa mateixa vesprada a Elig, a on va prendre forma en un crit que condensaba ben el sentit de l'episodi: «Vixca el Rei, muiga el Duc d'Arcs i don Ricardo Sánchez, segon Esquilache».[47] La fòrmula no era menor. Salvar al rei i carregar la culpa sobre el senyor i els seus agents era, en realitat, una manera d'impugnar l'orde existent sense trencar expressament en la llegitimitat regio.


A partir d'ahí, el moviment es va estendre en rapidea. Almoradí es va alterar el 14 d'abril; Catral, el 16; Crevillente i Novelda, el 20; Albatera, el 21; Santa Pola, el 22. La distribució geogràfica no carix d'importància. Llevat Almoradí i Catral, llocs de realengo, els focs principals es localisaven en espais de jurisdicció senyorial. Dit d'un atre modo: la protesta no es va llimitar a demanar pa més barat, encara que això estiguera sempre present, sino que es va bolcar contra una determinada estructura de poder, visible en arrendadors, administradors, justícia locals i titulars de señorío. Els pasquines i les consignes tornen açò encara més clar. S'exigia la rebaixa dels comestibles, sí, pero l'atac anava molt més llunt. En Elig es va cridar contra el «govern dels Peluques»; en Albatera, contra la Marquesa de Dos Aigües i el mal govern; en tots eixos casos, el vell esquema es repetia: el rei quedava fòra de perill, mentres l'acusació recaïa sobre el «mal govern» i sobre els qui, en l'escala local, apareixien com a responsables immediats de l'abús.[48]

La perquisició posterior del magistrat encarregat de les gresques alacantines, Felipe Musoles, reforça eixa impressió. Segons se sap, l'advocat José Beltrán Esclapés va eixercitar un paper central en el moviment d'Elig i Crevillente. Musoles ho va tindre per principal inspirador de l'orientació anti feudal de l'alçament, i junt a ell va senyalar a Bautista Blasco, a Francisco Romero «el Botí» i a José Vázquez com a figures destacades de l'agitació.[49]

No sembla, per tant, que estigam solament davant un esclat cego o enterament improvisat. Segons els testimonis arreplegats en la causa, és provable que es produïren reunions prèvies, avisos i demés aguaitons d'una planificació, per tènue que anara.

Esta mateixa dinàmica es va donar en atres enclavaments levantiscos, com Crevillente, a on varen resultar implicats els alcaldes José Fonts i Antonio Sánchez, i Almoradí, a on varen ser processats varis eclesiàstics.

No obstant, el fet de que es donara certa planificació no pot dur-nos a perdre de vista l'espontaneïtat d'uns fets naixcuts de la severa carestia i malestar popular. Es deu, per tant, matisar i desconfiar de la llectura que nos induïx a pensar que els successos varen ser un simple episodi espontàneu.

La reacció més ferma va aplegar ya en Musoles. El 3 de maig varen ser capturats sèt inculpats refugiats en el convent de Sant Josep, entre ells Beltrán Esclapés; el 8 de maig es va frustrar un nou intent de lliberar als presos en Alacant; i, des del 10 de maig, l'assossec va quedar restablit, encara que les diligències i les seues resolucions es varen prolongar durant prou temps. L'episodi, per tant, es va tancar en el pla de l'orde públic en relativa rapidea, pero va deixar una llarga seqüela judicial, senyal de que les autoritats varen entendre be que no havien afrontat una simple bulla passagera.[50]


La discussió historiográfica s'ha mogut, en essència, entre dos pols. Per un costat, la tesis que afirma que la gresca va obedir a una combinació de fam i lluita antifeudal. Per un atre, la d'un tumult popular espontàneu, pròpia d'una societat agrària en crisis. No obstant, sense negar ni la carestia ni la reacció anti senyorial, es deu subrallar una atra cosa: el pes dels pasquines, la presència de cabecilla i la possibilitat d'una preparació prèvia.[51]Ahí, justament, residix l'interés major del cas alacantí. No tant en oferir una excepció absoluta, sino en mostrar, en singular claritat, fins a quin punt el problema del pa, la disputa jurisdiccional i l'organisació local podien entrellaçar-se en una mateixa conjuntura de ruptura.

Canvis polítics

[editar | editar còdic]

Molt de mala gana del monarca, Esquilache va partir al desterro. El comte d'Aranda, capità general de Valéncia, que en les seues tropes desplaçades a Aranjuez havia tranquilisat a l'aporegat monarca, es va convertir en el home fort del nou govern, que posteriorment s'identificaria en l'etiqueta de partit aragonés (personalitats pròximes a Aranda, vingueren d'Aragó o no, militars i manteístas -lletrats plebeus-) desplaçant als italians i als golillas (que s'havien format en els aristocràtics coleges majors, mecanisme clàssic de formació de les èlits); no obstant, golillas i ministres italians, com el genovés Grimaldi, varen seguir ostentant càrrecs de la confiança real. Atres figures emergents varen ser personages de la talla política de Pedro Rodríguez de Campomanes, i el comte de Floridablanca, que terminarien conseguint la caiguda d'Aranda (desplaçat a l'embaixada de París en 1773).[52]

Expulsió dels jesuïtes

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Pragmàtica Sanció de 1767.

L'atribució a posteriori de la culpa no va tardar en sustanciarse en la Perquisició Secreta promoguda des de finals d'abril per Aranda i Campomanes. Tenia tot el sentit de l'oportunitat de trobar chivo expiatorio, llògicament, entre els enemics del partit que ocupava ara la confiança del sobirà: el marqués de l'Ensenar va ser desterrat de la Cort; també varen ser castigats Isidoro López (procurador general de la província de Castella de la Companyia de Jesús) com inspirador de la gresca, i com els seus còmpliços, l'abat Miguel Antonio de la Gándara, Lorenzo Bell de Mendoza i Luis Velázquez, marqués de Valdeflores.[53]

La Companyia de Jesús va ser expulsada de tots els regnes de la Monarquia Hispànica a l'any següent, 1767. l'expulsió dels jesuïtes no va anar exactament un signe d'anticlericalisme (encara que la maçoneria s'ha associat en la figura d'Aranda), puix la mida va tindre l'acort de la major part del clero, tant secular com regular (els seus principals enemics eren les atres órdens religioses).

Regrés al paternalisme en els abasts

[editar | editar còdic]
Archiu:Casa de la Panadería (Plaza Mayor de Madrid) 04.jpg
Casa del Forn de la Plaça Major de Madrit, a on també residia el Repeso Major.

L'abast i el consum alimentari en Madrit varen ser, en lo sucesivo, vigilats especialment a través de les institucions tradicionals i sense les veleidades liberalizadoras dels decrets de lliure comerç, responent anticíclicament als periodos d'escassea i carestia. En el vèrtiç de l'aparat institucional estava el Consell de Castella i la Sala d'Alcaldes de Casa i Cort, mentres que la base descansava en els aguasils, la ret de repesos i els minoristes (tablajeros, panaders); entre vèrtiç i base es trobaven agents intermijos i verdaders grups de pressió (Pósito, obligats, Cinc Gremis Majors, Ajuntament de Madrit).[54]

La moda i el casticisme

[editar | editar còdic]

Suaument, i en el consens de l'atemorisada societat madrilenya, les capes i chambergos varen desaparéixer, curiosament, per a passar a identificar-se en la vestimenta del verduc, a qui ningú volia recordar. El trage de les capes populars va passar a ser identificat en el d'un personage de sainete: el manolo, que els aristócrates imitaven per casticisme, com les diversions populars (flamenc i bous); una promiscuïtat estètica que en atres corts europees haguera segut inimaginable, i que, de fet, va funcionar com a factor de cohesió i fre als canvis socials. En el XIX es va identificar com a moda espanyola la denominada capa espanyola.

Vore també: Pa i bous

Recreació en la ficció

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ *El motin de Esquilache (1776) [1] archivat en Wayback Machine. en Ànima Mater sevillana.
    • José Camón Aznar, Francisco Goya, Caixa d'Aforros de Saragossa, Aragó i Rioja, ISBN 8450041651, vol. 1, p. 43. Cita a Pierre Gassier com l'autor que va identificar l'escena en la gresca de Esquilache. L'interpretació que fa de l'escena Camón Aznar discrepa en els fets: implica que el flare no és un personage real, sino l'image d'un sant que es du en vas; i que és el personage «en luxosa casaca, pujat a una cadira» el que «arenga a la flota».
    Herman Schwember s'estranya de l'atribució a un Goya jovenil, quan la factura sembla més d'un Goya posterior (inclús quaranta o cinquanta anys posterior, d'época romàntica). Aixina i tot, no dubta d'ella, ya que supon que el quadro és pendant en un atre atribuït sense cap dubte a Goya, i que es titula Carlos III firmant el decret d'expulsió dels jesuïtes. Abdós tindrien unes dimensions de 46x60 cm (Les expulsions dels jesuïtes, o, Els fracassos de l'èxit, J. C. Sáez Editor, 2005, ISBN 9567802998, pg. 93). Atres autors fan una indicació diferent del quadro que forma parella en eixe, indicant que es tractaria de Compliment de l'expulsió. De cap d'eixos dos es té més notícia que la referència que fa Iriarte (biógraf de Goya) en 1867 a eixos títuls i a la seua possessió per un coleccioniste. Les senyes biogràfiques de Goya en el periodo 1767-1770 (previs a la seua estància en Itàlia) són molt escassos (el+edicte+de+expulsi%C3%B3n+de+els+jesuïtes%22&aq=f&aqi=&aql=&oq=&pbx=1&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.&fp=dc3c19bdd0655609&biw=1366&bih=643 Resultats de la busca d'eixos quadros en Google books).
  2. ↑ López García, op. cit. p. 10.
  3. ↑ Vaca de Osma, op. cit., pg. 173.
  4. ↑ Camón Aznar, op. cit.
  5. ↑ Demografia de Madrit Demografia de Madrit
  6. ↑ el principal ministre de Carlos III entre 1759 i 1766 va ser Esquilache, que no era secretari d'Estat. José Miguel Prim Barrado (ed.), Ministres de Fernando VI, Volum 13 d'Estudis de història moderna: Colecció "Maior", Universitat de Còrdova, 20002, ISBN 8478016260, p. 95.
  7. ↑ Eguía, op. cit., p. 7: La gresca, per de sobte, no sembla va tindre un atre efecte que fer eixir de Madrit a este mateix marqués italià, causa suposta d'ell; al ilustre Rojas, governador del Consell; al marqués de l'Ensenar; a atres amics dels jesuítas
  8. ↑ Gallego, 2005, op. cit., a on se citen i comenten la major part dels documents essencials de la gresca i la Perquisició: Resum de Maldats de Don Leopoldo de Gregorio, Capitulacions de Madrit, Notícies extrajudiciales de Campomanes, etc.
    • Per desgràcia, s'han perdut els documents de l'investigació iniciada a finals d'abril de 1766. La base documental va ser destruïda —segons pareix, per orde directa del rei— i només queden pocs testimonis fiables per a reconstruir els seus plantejaments essencials. Existix, no obstant, un text d'atribució dubtosa, escrit per Roda o per Campomanes, que ilustra la convicció que va encorajar en tot moment als investigadors: El poble —la "gent baixa i bròfega", es llig en el text— no havia segut una atra cosa que l'instrument de "persones d'una atra classe més hàbil". Hi havia, puix, culpables. He ací el text del document: "Encara que el rei creu que ni la Noblea, ni la vila ni els Gremis i demés Cossos hagen cooperat ni concorregut al tumult, desijaria no obstant que donaren algunes proves d'esta veritat per a llevar tot escrúpul que puga induir la sospita de que la gent baixa i bròfega anara només instrumente de que es valdrien persones d'una atra classe més hàbil i d'alguna autoritat i poder que movia aquella. L'orde es va observar en el major desorde; l'espècie de disciplina i obediència en els respectius moviments per al rebombori i per a la respectiva quietud quan els convenia; els centinelas que tenien i avisos que es donaven; l'ocupació de les portes de Madrit; el cap temor a la tropa ni a la Justícia; el tire en que es varen presentar a Palau, als Tribunals i Magistrats; l'avilantez i seguritat en que varen impedir l'eixida dels primers Personages i de la conducció a Aranjuez dels víveres i recaptes per a S. M. i Real Família i Casa; l'espècie de virtut i honor que es va propondre i va observar la gent més vil, infame i pobra de cometre robos, homicidis a paisans, insults a dònes, ni un atre delicte que el del seu figurat intent, quan es trobaven en la major llibertat, amos despóticos de Madrit, els seus carrers, casa i quarters, i apoderats de les seues armes... no és fàcil comprendre que ho practicaren sense ser governats en instrucció, regla i disciplina que no es veu observar en les accions militars per la tropa més be instruïda i arreglada. Açò fa persuadir que va haver motors principals, caps i auxiliars d'este tumult i voler disculpar en pretexts de honor i fidelitat al rei, i tal volta en la justícia de les seues pretensions, com no ha deixat d'intentar-se i escriure's, és el major delicte que puga imaginar-se. I tot açò posa en la precisió al rei de que es averifique i aclarixca, l'orige causes i autors de tan execrable delicte." Finalment, el Consell Extraordinari va posar al descobert al pare jesuïta Isidoro López, procurador general de la província de Castella Segons els investigadors, el pare López havia segut el inspirador de la gresca, sense dubte recolzat per Ensenar. En calitat de còmplices, varen ser processades tres persones més: cert abat santanderino cridat Miguel Antonio de la Gándara i dos civils, Lorenzo Bell de Mendoza i el marqués de Valdeflores, este últim per la seua activa llabor com a escritor i difusor d'incendiaris pasquines. Deu dir-se que estos presunts culpables es varen defendre molt hábilment de les acusacions, subrallant el caràcter espontàneu de la gresca en aquell clima de carestia, recordant, en fi, les terramaner provocacions de Esquilache. Queda clar, segons ha mostrat el professor Navarro Latorre, que els quatre eren enemics declarats del sector regalista i partidaris del marqués d'Ensenar, senyes que nos posen davant l'evidència de que contra eixe sector es maniobrava en les altes esferes. Des de després, el jesuïta López va prendre part en la gresca, pero atribuir-li una responsabilitat decisiva resulta problemàtic o aventurat, a falta de proves concloents. Faltaven estes, pero el Consell Extraordinari va aplegar a la conclusió de que els culpables principals de la gresca havien segut els jesuïtes, de la mà en elements vinculats al ya desterrat Ensenar. Evidentment, Aranda i els seus pretenien acabar en estos i en la Companyia de Jesús, per lo que les conclusions del Consell deuen considerar-se políticament intencionades. És inevitable sometre-les a un sever juí crític. Acabar en els jesuïtes significava fer triumfar la causa del regalisme i, cosa important, canviar de mans les regnes de l'educació, de les universitats i coleges, a on els jesuïtes havien conseguit impondre un férreu monopoli. [http://personal.us.es/alporu/historia/jesuitas_expuls.htm L'expulsió dels jesuïtes d'Espanya
    i l'universitat] en Ànima Mater sevillana.
  9. ↑ L'expressió es deu a Teófanes Egido (1979, op. cit.), en resposta a l'identificació en un "gresca de subsistència" o "guerra de farina" (en referència a la Guerra de les farina francesa de 1775 que va precedir a la Revolució francesa), que hauria realisat Pierre Vilar (op. cit.) Abdós són citats i comentats per Juan Hernández Franco, La gestió política i el pensament reformiste del Comte de Floridablanca, Universitat de Múrcia, 1984. Vegen-se més eixemples d'us bibliogràfic de l'expressió. De Teófanes Egido també és l'interpretació del ritme temporal de la Gresca de Esquilache com un "gresca en dos temps" (citat en Macías, op. cit., pg. 168. Atres referències a les distintes interpretacions de la gresca pot vore's en Risc op. cit. [2] archivat en Wayback Machine.
  10. ↑ Novísima recopilació, Llei XIII, en a+desterrar+de+la+Cort%22&hl=és&ei=nsvjTamgPMbwsgat3fiABg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CCsQ6AEwAA#v=onepage&q=%22No%20havent%20bastat%20per a%20desterrar%20de%20la%20Tall%22&f=false Els Còdics espanyols concordats i anotats, vol. 7, p. 378.
  11. ↑ Diccionario de la lengua española
  12. ↑ Soubeyroux, el+pa%22+%22dotze+quartos%22+%22mot%C3%ADn+de+esquilache%22&dq=%22preu+de el+pa%22+%22dotze+quartos%22+%22mot%C3%ADn+de+esquilache%22&hl=és&ei=vnnjTav5Koik8QPT77X0Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CDQQ6AEwAA op. cit., p. 53.
  13. ↑ López García, el+escalaf%C3%B3n%22#search_anchor op. cit., pg. 24. El mateix autor indica que els salaris mijos —uns 4,5 reals diaris— (op. cit., p. 27) eren idèntics als que cobraven en albañilería; i oferix eixemples d'atres remuneracions mensuals, des dels 30 reals d'una criada als 200 d'un ajuda de cambra (el+que+cobraven+els+peons+alba%C3%B1iles&q=%22Dit+salari+mig+és+aneu%C3%A9ntico+a el+que+cobraven+els+peons+alba%C3%B1iles%22#search_anchor op. cit., p. 27), que tenien la ventaja de ser alimentats pels seus amos, mentres que els treballadors d'atres oficis tenien que assumir el cost de l'alimentació de la seua família per sí mateixos. També cal tindre en conte els dies que podien treballar i cobrar realment en cada tipo d'ofici, que para alguns podia ser poc més de doscents a l'any. Els salaris també variaven per regions, encara que els de Valéncia per a peons i oficials d'albañil es trobava en eixe ranc: entre tres i cinc reals. Jorge Antonio Catalá Sanz, Rendes i patrimonis de la noblea valenciana en el XVIII, Sigle XXI, 1995, ISBN 8432308692, p. 265. Abdós ocupacions (albañil i criat) eren de les més comunes entre les capes populars madrilenyes.
  14. ↑ Enrique Llopis Agelán i Héctor García Montero, Cost de la vida i salaris en Madrit, 1680-1800
    • Archivat el 14 de setembre de 2011 archivat en Wayback Machine., Documents de treball de l'Associació Espanyola de Història Econòmica, N.º. 1, 2009, p. 22 i ss.
  15. ↑ Fernández Albaladejo, op. cit., p. 80.
  16. ↑ La resistència d'institucions eclesiàstiques (especialment la diòcesis de Conca) a la política liberalizadora i a algunes atres iniciatives de Esquilache, com a importacions de gra o la movilisació dels recursos de l'arriería, se senyala en La renovació mampresa per Esquilache, en Stanley J. Stein i Barbara H. Stein, L'apogeu de l'imperi: Espanya i Nova Espanya en l'era de Carlos III, 1759-1789, Crítica, 2005, ISBN 8484326020, p. 61.
  17. ↑ Senyes obtingudes de la Oronoz, que cita com a font la Biblioteca Nacional. En eixa mateixa web [3] archivat en Wayback Machine. es poden vore atres gravats d'eixa série.
  18. ↑ John Elliott (dir.) Revolucions i rebelions en l'Europa moderna. Cinc estudis sobre els seus precondicions i precipitantes, Aliança, 1975.
  19. ↑ Expressió d'Eric Hobsbawm.
  20. ↑ Egido (1998, op. cit.), citat per José Penya González, Història política del constitucionalisme espanyol, Dykinson, 2006, ISBN 8497729064, p. 43.
  21. ↑ Recollit en Olaechea (2003), font citada a la seua volta per Campese, 2005, a+restablir+el+bon+orde+i+el+cr%C3%A9dito+en+França,+com+hab%C3%ADa+ocorregut+en+Espa%C3%B1a+en+el+mot%C3%ADn+contra+Esquilache%22&hl=és&ei=DbjkTbbIAtOv8QOc8f2eBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CCsQ6AEwAA#v=onepage&q=%22per a%20restablir%20el%20bon%20orde%20i%20el%20cr%C3%A9dito%20en%20França%2C%20com%20hab%C3%ADa%20ocorregut%20en%20Espa%C3%B1a%20en%20el%20mot%C3%ADn%20contra%20Esquilache%22&f=false op. cit. pg. 39.
  22. ↑
    El tercer camí, encara que no en mig tan justificat, pero el més eficaç, seria trobant-se V.M. en esta força que vaig dir, anar en persona com a visitar aquell regne a on s'haguera de fer l'efecte, i fer que s'ocasione algun tumult popular gran i en este pretext ficar la gent, i en ocasió d'assossec general i prevenció d'avant, com per nova conquista assentar i dispondre les lleis en conformidad con les de Castella i d'esta mateixa manera anar-l'eixecutant en els atres regnes.
    Gran Memorial, 25 de decembre de 1624

    Citat en John Elliott i uns atres que+no+en+mig+tan+justificat%22&hl=és&ei=RWfnTbHDBYqY8QOgtsGNCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&vore=0CC8Q6AEwAQ#v=onepage&q=%22el%20tercer%20camí%2C%20encara que%20no%20en%20mig%20tan%20justificat%22&f=false La rebelió dels catalans: un estudi sobre la decadència d'Espanya, Sigle XXI, 1986, ISBN 8432302694, p. 179

  23. ↑ José María Pemán, Breu història d'Espanya, 1950, Cultura Hispànica, pg. 294.
  24. ↑
    • Gallego, 2003, op. cit., part IX (Esquilache i els jesuïtes).
    • L'embaixador Larrey, informant a Bernstorff li dia aixina mateix que un més abans de l'esclat de la gresca de Madrit, «tot induïa a prevore que alguna cosa funesto anava a succeir-li al marqués de Esquilache... Un gran número de pasquines i sàtira anònimes, repartits inclús en la seua pròpia casa, i que, per la forma d'estar escrits, certament no procedien de l'hez del poble, anunciaven una gran fermentació». Olaechea, op. cit., pg. 43.
  25. ↑ Rosell, op. cit., p. 203. Ferrer del Riu op. cit., p. 15. Net i Mendoza, op. cit., p. 110 (en el relat de l'incident d'Antón Martín parla de dos embozados, no d'un, i reflectix la presència dels aguasils i la taula en les tijeras dels sastres).
  26. ↑ López García op. cit., pp. 90 i 109.
  27. ↑ López García, fer+el+menor+aguaite+de+defendre's%22&dq=%22que+no+va fer+el+menor+aguaite+de+defendre's%22&hl=és&ei=P2zzTfbsL4qr8AOy7MGxBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CC0Q6AEwAA op. cit., pg. 112.
  28. ↑ En 1764 s'havia implicat en un greu incident en el Bon Retir, en carregar contra la multitut durant la boda de l'infanta María Luisa, ocasionant 24 morts, i sense que es fera a ningú responsable (Carlos III i la policia. 1701-1788).
  29. ↑ Domínguez Ortiz, ser+linchados+i+cremats+els seus+cossos&q=%22alguns+valones+sorpresos+en+atres+punts+de+la+ciutat+varen ser+linchados+i+cremats+els seus+cossos%22#search_anchor op. cit., p. 104; Lynch, sofrir+les+primeres+baixes+i+varen donar+mort+a+dèu+guàrdies,+arrastrant+els seus+cossos+mutilats+per+els+carrers+i+cremant+a+dos+de+ells&hl=és&ei=VGHzTaOlLsy38gOjjtSPBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CCsQ6AEwAA#v=onepage&q=All%C3%AD%20varen sofrir%20les%20primeres%20baixes%20i%20varen donar%20mort%20a%20dèu%20guàrdies%2C%20arrastrant%20les seues%20cossos%20mutilats%20per%20les%20carrers%20i%20cremant%20a%20dos%20de%20ells&f=false op. cit., p. 326.
  30. ↑ Segons les Notícies extrajudiciales de Campomanes, «un retor va donar sis pesos durs a un sabater de vell que treballava junt a l'Au María» [entre Lavapiés i Antón Martín] «per haver segut ferit en la gresca; en El Pardo, s'havia sentit dir a un cavaller que es dirigia a un menic: "Prestos aneu, que ya vos cobrareu en Madrit"». (Gallego op. cit., p. 54).
  31. ↑ Ferrer del Riu, op. cit., Volum 1, p. 22. El mateix autor arreplega que, en eixe moment, la multitut «retinguda junt a l'Arc de l'Armería», omplia tots els carrers fins a la Presó de Tall «sense que fora possible regirar-se en tot l'espai dels carrers de l'Almudena i les Platerías ni en la Plaça».
  32. ↑ Sarrailh, op. cit., p. 583.
  33. ↑ Vaca de Osma, op. cit., pg. 174-175.
  34. ↑ Equip Madrit, el+poble+és+una+constant%22&dq=%22la+por+a el+poble+és+una+constant%22&hl=és&ei=qlL0TdvmH5DBtAa4o6iSBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CCsQ6AEwAA op. cit., p. 253.
  35. ↑ «Que havien pres molt a mal la seua fugida, en un moment en que ells no pensaven en una atra cosa sino en manifestar el seu agraïment per les gràcies rebudes; que desijaven ardientemente vore-ho en Madrit eixa mateixa nit del 25 de març; que no podia negar-se'ls tan justa petició, ya que en cas contrari cremarien el Palau real, s'apoderarien del tesor i cometrien tota classe d'excessos». Contingut de la carta, resumit en Olaechea, op. cit., p. 39.
  36. ↑ També en aquell moment eren colegials el fiscal de la Sala d'alcaldes de Casa i Tall Velasco i l'alcalde semanero (Francisco Mata..., op. cit.). Rodríguez Casat, citat per Tomás i Valent, Tractat de la regalía d'amortisació, en Ferrer Benimelli (ed.), op. cit., pg. 99.
  37. ↑ Olaechea, op. cit., p. 39.
  38. ↑ Olaechea op. cit., pg. 40. sospitant que la fugida del monarca es devia «a l'influix dels pícaro italians que rodejaven a S. M.»,... manifestaven a S. M. que «la seua intenció no era únicament protestar contra els excessos i vexacions que havien sofrit per part del marqués de Esquilache», sino... aclarir-li que, donada la situació en que es trobava tot, s'havia aplegat... «a una perdición del Regne; a una exterminació dels vostres dominis; a una decadència del vostre real erari; a una aniquilació dels pobles, i a un despotisme tirànic»... «Els espanyols han vist i tolerat moltes coses, molts despojos, reformes i establiments, sense que s'atenguera els despullats. Fins a ací han callat, pero ya no poden soportar més».
  39. ↑ Gallego, op. cit., p. 14.
  40. ↑ Estudis... el+pa%22+%22dotze+quartos%22+%22mot%C3%ADn+de+esquilache%22&dq=%22preu+de el+pa%22+%22dotze+quartos%22+%22mot%C3%ADn+de+esquilache%22&hl=és&ei=vnnjTav5Koik8QPT77X0Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CDQQ6AEwAA op. cit.
  41. ↑ 41,0 41,1 Olaechea, op. cit.
  42. ↑ Manuel María Pérez López i Emilio Martínez Mata, Revisió de Torres Villarroel, Universitat de Salamanca, 1998, ISBN 8478000860, pg. 98 i ss. Emilio Martínez Mata, «La predicció de la mort del rei Luis I en un almanac de Diego de Torres Villarroel.» Bulletin Hispanique, 1990.
  43. ↑ Gallego, 2005, op. cit., p. 54
  44. ↑ seues+r%C3%A9pliques+provincials%22&hl=és&ei=BejjTc-rM4HC8QOHu6D4Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&vore=0CCsQ6AEwAA#v=onepage&q=%22el%20mot%C3%ADn%20de%20Esquilache%20i%20els seus%20r%C3%A9pliques%20provincials%22&f=false La gresca de Esquilache i les seues rèpliques provincials, en Campese op. cit., pp. 38 i ss.
  45. ↑ Universitat de Saragossa.
  46. ↑ Universitat de Saragossa.
  47. ↑ Universitat de Saragossa.
  48. ↑ Universitat de Saragossa.
    pp. 129. pp. 130.
  49. ↑ Universitat de Saragossa.
  50. ↑ Universitat de Saragossa.Consultat el pp. 130. pp. 131..
  51. ↑ Universitat de Saragossa.
    pp. 125. pp 129..
  52. ↑ Partit aragonés [4] archivat en Wayback Machine. en GEA.
  53. ↑ L'expulsió..., op. cit.
  54. ↑ Ángel Luis Alfaro, Fonts per a l'estudi del consum i del comerç alimentari en Madrit en l'Antic Règim, en Primeres jornades sobre fonts documentals per a el història de Madrit: 4,5 i 6 de febrer de 1988, Conselleria de Cultura de la Comunitat de Madrit, 1990, ISBN 84-451-0173-0. Equip Madrit, op. cit.: l'acort de 1771 havia garantisat un mínim de 250 000 fanegas. Els panaders compraven als comerciants i trajineros quan oferien millors preus que el Pósito, recorrent a este quan s'elevaven bruscament o es restringia l'oferta. El Pósito acumulava una gran cantitat de gra i el corregidor conseguix en 1775 que traguen una quinta part. El corregidor ho exponia clarament: «En les necessitats de blat els panaders tenen per amic al Pósito i en tals ocasions no reparen en la seua calitat ni en el preu; pero quan abunden els arrieros carregats en els seus recuas d'una en una atra tahona brindant en el blat és quan avorrixen el Pósito i el seu govern».
  55. ↑ «Ficha en cervantesvirtual». Consultat el 1 d'abril de 2017.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gresca_de_Esquilache&oldid=871534»