Machinada

Les machinadas varen ser unes tumults produïdes en el País Vasc en varis moments a lo llarc de el XVIII per diversos motius. Les més importants varen ser les de 1718, 1755 i 1766. Prenen el seu nom de «machín» (del vasc matxin), equivalent al antropónimo Martín, aplicat en Viscaya —i després estés a Guipúscoa i a Àlaba— «a tot home rústic i mosso de treball, especialment als de les herrerías, i, posteriorment, sinònim de parrac vasc, l'acció del qual en tumult rep la denominació de matxin». Solien enfrontar a les classes populars (llauradors i ferrones) en les classes aristocràtiques o en els representants del poder real.

Les causes d'estes machinadas solien ser vàries:

• Econòmiques: l'escassea de gra o l'imposició d'imposts o aranzel en época de carestia podia provocar la rebelió dels llauradors, secundades pels treballadors de les herrerías. Aixina va succeir en 1739 en Azpeitia, que el preu del pa va ser la causa principal del tumult.

• Polítiques: les províncies vasques gojaven d'uns furs reals generosos que garantisaven privilegis com la "hidalguía universal" de vizcaíno i guipuscoans, l'exenció fiscal de certs productes o l'exenció del servici militar. L'intent de rebaixar o anular estes ventages polítiques, econòmiques i socials també va dur a alçament, com el de 1731 en Irún per una leva militar, o la Matxinada de 1718, un dels catalisadors de la qual va ser el real decret de l'any anterior que traslladava les aduana del port interior al port de mar, lo que suponia un greu perjuí per al comerç viscaí.

• Socials: despuix de les guerres de bandos de finals de l'Edat Mija, les majors tensions socials es produïen ara entre els sectors rurals (a on els llauradors i els jaunchos compartien interessos) i la naixent burguesia, que solia aparellar el poder polític provincial i real. En este context, les Matxinadas també poden interpretar-se com a alçament dels llauradors contra el poder de les ciutats.

Història

En agost de 1717, tres anys despuix de la seua victòria en la guerra de successió espanyola, el nou rei Felipe V va ordenar traslladar les aduana del País Vasc de l'interior (situades en Orduña, Vitòria i Valmaseda) a la costa (als ports de Bilbao, Sant Sebastià i Irún) en la finalitat d'incrementar els ingressos fiscals de la Monarquia. La decisió va provocar una gran protesta perque les «províncies vasques» perdien aixina un dels seus principals «privilegis» (que les mercaderies que entrabar en els seus ports no pagaren cap aranzel). Entre el 4 i el 5 de setembre de 1718 els llauradors de les afores de Bilbao varen assaltar les cases dels notables de la vila i varen amenaçar en destruir tota la població en haver corregut el rumor de que les autoritats locals estaven en connivencia con l'administració central. Durant dos mesos Bilbao va quedar completament sitiada pels machines i només l'arribada d'una força militar enviada pel govern va conseguir restablir l'orde. Finalment Felipe V es va vore obligat a donar marcha arrere i en 1722 va decidir que les aduana tornaren els seus llocs tradicionals en l'interior i en 1726 va concedir un indult general als participants en la machinada. En 1727 el rei i els diputats de la «província» firmaven uns «capitulats» en els que es reconeixia la llibertat d'introducció de mercaderies per al consum o comerç interior.

En 1755 es va produir un nou tumult relacionat en la fundació de fires de ganado en Tolosa, Segura i Vergara. L'any anterior s'havia prohibit l'exportació de ganado vacú en la consegüent repressió dels llauradors que es varen botar l'orde, acuciados per la perspectiva d'una escassa producció de naps en els que alimentar als animals a causa de les gelades. Immediatament varen començar a aparéixer pasquinas cridat el tumult que va recordar a «els funestos mesos de 1718».

Més important va ser la machinada de 1766 que es va produir en el context del gresca de Esquilache que es va estendre per tota Espanya. En el País Vasc va tindre un caràcter de gresca rural (a diferència, per eixemple, de Madrit, a on va ser un tumult fonamentalment urbà). Va començar en Azpeitia, Azcoitia i Loyola i es va propagar a atres poblacions i caserius en un moment en que el cereal escassejava. Els machines demandaven «pa, va vindre i carbó», lo que els va enfrontar en els propietaris —llaics i eclesiàstics— i en les autoritats. Fins a finals de 1766 no es va aplegar a restablir la situació.

Vore també

• Zamacolada

Bibliografia

• (1991) «Machinadas», Miguel Artola (ed.). Enciclopèdia de Història d'Espanya. V. Diccionari temàtic, Madrit: Aliança Editorial, pp. 765-766. ISBN 84-206-5241-5.