Pretor pelegrí

El pretor pelegrí (en llatí, praetor peregrinus) va ser una figura instituïda en el 242 a. C. en competència jurisdiccional en els conflictes entre els ciutadans romans i estrangers, o entre estrangers. Un pretor que administrava justícia entre els estrangers (praetor qui inter pelegrins ius dicit).

Esta magistratura, en dret a mantindre imperium es va establir en la finalitat de satisfer les exigències de tutela jurídica derivades de l'increment de les relacions econòmiques i comercials en els estrangers, com a resultat de la creixent expansió de la presència romana en el Mediterràneu, especialment despuix de la derrota de Cartago en la primera guerra púnica.

Durant el III les anexió territorials de Roma i les poblacions estrangeres eren poc provables que requeriren un nou càrrec dedicada exclusivament a esta tasca. Durant la segona guerra púnica, el pretor pelegrí va estar freqüentment absent de Roma en missions especials. El pretor urbà permaneixia més freqüentment en la ciutat per a administrar el sistema judicial.

En les decisions del pretor pelegrí, el dret romà no va ser alguna cosa només aplicable estrictament al núcleu original dels habitants de Roma, sino que es va convertir en llei aplicable a tots els territoris que s'havien convertit en l'Imperi Romà.

Bibliografia

• F. Serrao, L'iurisdictio del pretore pelegrí, Milà, 1954.
• A. Raggi, "Praetor qui inter pelegrins et cives ius dicit nel trattato tra Roma i i Lici (46 a.C.)", en "Eparcheia, autonomia i civitas Romana. Studi sulla giurisdizione criminale dei governatori vaig donar província (II sec. a.C. - II d.C.)", a retor vaig donar D. Mantovani, L. Pellecchi, Pavía 2010, pp. 45-67.
• Brennan, T. Corey (2001). The Praetorship in the Roman Republic. Oxford University Press. ISBN 0-19-513867-8.