Primera guerra civil d'Hondures

Erro al crear miniatura:

Pla de la 1.ª guerra civil d'Hondures de 1919.
A) Eixèrcit Rebel d'Occident.
B) Eixèrcit Rebel d'Orient.
Ciutat de Tegucigalpa.

La primera guerra civil d'Hondures o “Revolució del 19” va ser un conflicte armat que va tindre lloc en la república d'Hondures en 1919. Si be se li denomina com la "primera guerra civil", Hondures ya havia sofrit conflictes interns en anterioritat des de que es va proclamar com a estat independent en 1838, tals com la guerra d'Olancho o el conflicte armat de 1907.

Antecedents

En 1919 es trobava en la postrimería del seu periodo presidencial el Doctor Francisco Bertrand Barahona, qui en un intent de colocar al seu cunyat doctor Nazario Soriano en la presidència, els opositors polítics es rebelen en contra seua, en el més de març, ya que per l'auge de les empreses transnacionals nortamericanes que operaven en el país des d'el XIX, el president hondureny tenia que ser una figura dèbil i manejable als seus antoixos; en tal sentit, que no els perjudicara en la creació d'un sindicat de treballadors de tals empreses, que no decretaren lleis que favoriren als mateixos empleats, que no els incrementaren els seus imposts operacionals, ni tampoc la prohibició en adquirir els terrenys que desijaren i molt manco que la moneda nacional “El Lempira” decretada oficialment la seua creació i circulació des de 1912 i 1919; l'idea del qual no s'havia concretat en la seua totalitat, per la rotació del dólar nortamericà que es manejava en els ports hondurenys. La pretensió del President Bertrand va aplegar tan llunt que va indicar que havien segut llançades acusacions en contra de l'empresari nortamericà Samuel Zemurray de provocar la revolució.

En el més d'abril es varen realisar les eleccions generals i va resultar guanyador Nazario Soriano pel Partit Nacional d'Hondures, un desconegut per a tota la població, ya que Soriano era hondureny, pero sempre havia residit en l'estranger pel seu nomenament com cònsul d'Hondures en la ciutat de Nova Orleans, Estats Units d'Amèrica. Els detractors es varen alçar en armes contra el govern i la suposta successió amañada, a on l'apadrinat de Bertrand era l'únic candidat en opcions.

Entre els postulantes presidencials es trobaven: el coronel i llicenciat Jerónimo J. Reina ministre de Guerra, Francisco J. Mejía, Alberto de Jesús Membreño Vásquez qui era el candidat oficial del Partit Nacional d'Hondures qui va ser arrestat i dut a Guatemala supostament per a protegir la seua vida i el polític i general Rafael Salvador López Gutiérrez candidat del Partit Lliberal d'Hondures. Seguidament en el més de juliol, Bertrand suspén les garanties dels drets civils dels ciutadans, tot en la finalitat de que no hi haja eleccions i impondre al seu successor, esta va ser la detonant de la guerra civil.

En el més de juliol, Antonio López Gutiérrez, germà del general López Gutiérrez i ministre d'Hondures en Washington, D. C. solicitava secretament al Departament d'Estat que prenguera medides en el propòsit d'assegurar unes eleccions lliures en Hondures.

Entre els cabecilla de la rebelió estaven els oficials intibucanos Vicente Tosta Carrasco, qui era Major de plaça d'Intibucá i en declarar-se dictador Bertrand, Tosta va ser depost i encarcerat per ser opositor polític, seguidament lliberat pels seus aliats i ascendit a coronel. Es va unir a ell el seu compadre i paisà el coronel Gregorio Ferrera i J. Ernesto Alvarado, entre atres oficials els qui varen jurar retirar a Bertrand del poder i unir-se al general Rafael López Gutiérrez, qui havia buscat colaboració en els lliberals de Guatemala i els conservadors de Nicaragua, aixina mateix contaven en el beneplàcit de l'home més ric d'Hondures, per eixe llavors don Sants Soto Rosers, qui otorgava la seua residència per a les reunions del grup rebel entre els qui estaven els ciutadans Manuel Adalid i Gamero, Jesús M. Alvarado, Vicente Mejía Colindres, Carlos Lagos i Marcial Lagos, com dels lliberals de renom, entre ells: a Raúl Toledo López, nebot de López Gutiérrez, el Llicenciat Antonio R. Reina, Abel Gamero egresado de l'Acadèmia Militar d'Estats Units i a qui se li havia donat la designació d'Agent Polític de la Revolució en Nicaragua, i proveïdor d'armes, municions i pertrechos per a l'eixèrcit rebel.

Moviments de les parts

El 24 de juliol, el Govern de Bertrand solicita un préstam a la “Junta d'aigües” de la ciutat de Santa Rosa de Copán per la cantitat d'1,000 Pesos hondurenys per a despeses militars. Aixina mateix busca respal en el governant d'El Salvador.

23 de juliol, el representant nortamericà en Tegucigalpa informava al Ministeri de Relacions Exteriors d'Hondures, que els senyors: Francisco López Padilla, José Jorge Calleja, Paulino Valladares, Rómulo I. Durón, Saturnino Medal i Silverio Laínez varen solicitar asil polític, d'igual forma Josehp Walter cònsul de la Gran Bretanya, informava al seu igual nortamericà que els senyors Magín Herrera, Vicente Mejía Colindres i Venancio Calleja es trobaven en la seua sèu en claidad d'asilats, mentres es solicionaba el conflicte.

El 25 de juliol, l'eixèrcit rebel d'occident pren els municipis de l'Esperança i Intibucá, comandades pel general José Ramírez qui va fallir en el tumult, els seus oficials coronel Vicente Tosta Carrasco i Gregorio Ferrera, varen rebre órdens d'alvançar fins a les ciutats de Gràcies, Santa Rosa i després dirigir-se al nort. La primera plaça en caure va ser la de Gràcies (Lempira) que estava al mando del general José León Castro.

29 de juliol, la Plaça de Cedres, Francisco Morazán a l'orde del Major José Inocent Triminio Osorio Comandant Seccional de Cedres, és atacada per les forces revolucionàries que prenen la mateixa, prèviament baix una escaramuza de fòc creuat.

Combats en el centre d'Hondures

Mentrestant, la columna rebel comandada pel general Rafael Salvador López Gutiérrez intentaria prendre el centre del país i la capital, López Gutiérrez va combatre i va derrotar a les forces governamentals al mando del general Eulogio Flores acantonades en la localitat de "Teupasenti" i seguidament va alvançar fins a prendre els voltants de "El Pedregalito".

Pren de l'occident

Els generals José María Regna, Ernesto Alvarado i els coronels Vicente Tosta Carrasco, Flavio Delcid i Gregorio Ferrera i el capità Natividad Pérez líders d'el “Eixèrcit revolucionari d'Occident” inicien les seues operacions bèliques en l'occident d'Hondurasa. L'11 d'agost, a les 05.00 hores, atacán la ciutat de Gràcies seguidament partixen cap a Santa Rosa de Copán en un bon eixèrcit i uns atres que se'ls han unit, els rebels es varen aproximar per l'est i varen rodejar la ciutat per a sitiar-la, en ser avistar per les forces governamentals santarrocenses al mando del llicenciat Jesús María Rodríguez Comandant d'Armes de Santa Rosa i el general Alfonso Ferrari que ordena al coronel Vicente Ayala que es reforce la guàrdia de l'Ajuntament Constitucional i que es preparen tant els soldats com els ciutadans per al combat que no té cabuda fins al dia dimecres 13 i va acabar el dia dissabte 16 d'agost de 1919, els defensors de la ciutat estan 400 soldats ben equipats; despuix de vàries hores de combat es va entregar la ciutat.

En este acte el general Vicente Tosta Carrasco es va dur de la mateixa “Junta d'aigües” 5000 pesos hondurenys per a la campanya rebel, després es varen marchar al nort.

Bibliografia

• Alvarado, Néstor Enrique. “La Revolució del 19”, Imprenta Bulnes, Tegucigalpa, Hondures. 1967.
• Argueta, Mario i Edgardo Quiñónez, "Història d'Hondures", Escola Superior del Professorat "Francisco Morazán", Tegucigalpa, 1978. (Universitat de Texas, USA.)
• Durón i Gamero, Rómulo Ernesto. “Bosqueig Històric d'Hondures”, Tegucigalpa, Hondures. 1982 (Reedició).
• González d'Oliva, Alexis Argentina. “Governants d'Hondures Sigle XIX i XX, Editorial Universitària, Tegucigalpa, Hondures. 1996.
• Luque, Gonzalo “Chalo”. “Revolucions en Hondures”, Volum 2, Tegucigalpa, Hondures, 1983 (Reedició).
• Parets, Lucas. "Biografia del Doctor i General Tiburcio Carías Andino", Editor Tipo-litografia Ariston, 1938. (Universitat de Texas, USA.)
• Urquía Fonts i García, José Leonardo. "Història de Santa Rosa de Copán, “Els Plans”, (Ensaig Històric-cronològic) 2010.