Principi de successió faunística
El principi de la successió faunística o de la correlació establix que el contingut fòssil de les roques sedimentàries varia verticalment en un determinat orde i que cada conjunt es pot identificar horisontalment a distàncies considerables. És dir, en roques de diferents edats es conserven fòssils corresponents a organismes paleobiológicos diferents (variació vertical) i per a cada edat es poden identificar fòssils dels mateixos tàxons en àrees alluntades (correlació horisontal). La base d'este principi és la irreversibilitat de la evolució biològica, una volta que una espècie s'ha extinguit, no torna a aparéixer.[1]
Història
[editar | editar còdic]Este principi va ser desenrollat pel geólogo William Smith, que va treballar en Gales (c. 1800), a on va elaborar l'idea de que cada periodo de la història de la terra té el seu particular registre fòssil. Durant els seus treballs per a la construcció d'un canal va constatar que sempre es trobava les successions de roques en el mateix orde de superposició i que cada grup d'estrats contenia els mateixos fòssils distintius a través de tot el país. Va trobar que encara que variara la composició litològica dels estrats, els de la mateixa edat contenien els mateixos fòssils. En açò va crear les bases de l'aplicació de la paleontologia a la geologia, és dir, la «Paleontologia estratigráfica» i va concloure, aixina mateix, que els organismes havien canviat en el temps. Va establir les bases de la bioestratigrafía, utilisant els fòssilés com a ferramenta per a caracterisar, subdividir i correlacionar estrats de regions diferents i, principalment, ordenar-les en una seqüència temporal relativa. Està considerat com el creador de la moderna estratigrafia.[2]
Precaucions en l'aplicació del principi
[editar | editar còdic]Reelaboración tafonómica
[editar | editar còdic]
L'aplicació directa del principi de successió faunística als fòssils ha segut criticat atenent als alvanços en els estudis tafonómicos. L'orde cronològic d'una série estratigráfica, en la que es troben fòssils, pugues no respondre a l'orde cronològic de quan varen viure els organismes dels que procedixen dits fòssils. En atres paraules, l'orde establit pel principi de la superposició d'estrats no té per qué correspondre's en el mateix orde de successió dels fòssils que contenen ni, per tant, de l'orde de successió biològic.
La reelaboración tafonómica és un procés que pot donar com a resultat que trobem fòssils d'edats més antigues que les capes que els contenen, i inclús associacions mesclades de diferents edats. Per tant, abans d'abordar la successió temporal dels organismes (successió biològica) que varen donar lloc als fòssils trobats en una série estratigráfica cal establir la successió temporal «corregida» dels propis fòssils, discriminant les diferents «famílies» de fòssils en història tafonómica comuna i establir l'orde de successió temporal entre elles (successió registrática).[3]
Tàxons lázaro
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tàxon lázaro.
Poden donar-se casos en els que el registre fòssil d'un determinat tàxon presenta un significatiu hiat temporal, com si s'haguera extinguit i tornat a aparéixer («efecte lázaro»).[4] Les explicacions per les que un tàxon pot desaparéixer d'una regió solen ser ecològiques, per variacions en les condicions ambientals del mig, que torna a ocupar una volta han desaparegut les causes del seu alluntament, o per variacions en les condicions de producció de restants o fossilisació dels mateixos, que poden biaixar el registre fòssil en detriment de certs tàxons.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vora Torres, J. A. (1994): Estratigrafia. Principis i métodos. Madrit. Editorial Roda. 806 págs. ISBN 84-7207-074-3
- ↑ Winchester, S. (2001). The Map that Changed the World. William Smith and the Birth of Modern Geology, Nova York: HarperCollins, pp. 59–91. ISBN 0-06-093180-9.
- ↑ Fernández López, S. R. (2000). Temes de Tafonomía. Departament de Paleontologia, Universitat Complutense de Madrit. 167 págs.
- ↑ Fernández López, S. R. (2000). «La naturalea del registre fòssil i l'anàlisis de les extincions». Coloquis de paleontologia, 51: 267-280
- ↑ López Martínez, N. i Truyols Santonja, J. (1994). Paleontologia. Conceptes i métodos. Editorial Síntesis, S.A.. Col. Ciències de la vida, 19. 334 págs. ISBN 84-7738-249-2
- Este artícul conté una traducció derivada de «Principio de sucesión faunística» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.