Programa Lunojod
Els Lunojod (en rus: Луноход) 1 i 2 varen ser dos astromóvilés soviètics no tripulats que alunizaron en 1970 i 1973, respectivament. Varen estar en funcionament junt en la série de missions de sobrevole Zond. L'objectiu principal de les missions era explorar la superfície i enviar imàgens. Açò va complementar la série de missions Lluna que eren missions de orbitadores i tornada de mostres. Les missions varen ser dissenyades per Alexander Kemurdjian[1] en l'empresa NPO Lavochkin. Fins a 1997, en la Mars Pathfinder, cap atre vehícul a control remot havia segut posat en un cos extraterrestre. Ademés estos vehículs han segut, fins al moment, els dos únics laboratoris mòvils automàtics que han explorat la Lluna guiats per control remot durant 40 anys, fins que la sonda Chang'i 3 enviada per China enviara un vehícul a control remot en 2013.[2]
Lunojod 1
[editar | editar còdic]AP
El Lunojod 1 va ser transportat a la Lluna per la sonda Lluna 17, el 17 de novembre de 1970. El vehícul posseïa huit rodes, tenia una llongitut de 2,22 m i 1,60 m d'ample i un pes de 756 kg. Teledirigit des de la Terra, va explorar àmpliament el Mare Imbrium (Mar de les Pluges), realisant en casi un any d'activitat més de 10 km de recorregut i transmetent a la Terra més de 20 000 imàgens televisives i 200 vistes panoràmiques d'una zona de més de 80 000 metros quadrats. Va conseguir realisar prop de 500 proves experimentals sobre el sol llunar, en les quals va analisar les propietats físiques del sol en 500 punts i les químiques en 25 (vore RIFMA).
Important en esta primera missió va ser l'utilisació del reflector-làser dissenyat i construït per especialistes francesos, que varen permetre obtindre excelents mides de la distancia Terra-Lluna en una exactitut 100 voltes superior a la dels métodos tradicionals de ràdio localisació.
Durant 10 mesos llunars, el Lunojod I va obedir les órdens donades per l'equip de Terra, superant en créixens els 90 dies terrestres que es varen estimar de vida útil, deixant d'obedir als tècnics en octubre de 1971, en finalisar la seua undècima nit llunar. La causa de la cessació d'activitat d'esta sonda, va ser per l'agotament de la pila isotòpica de la calefacció de l'equip d'instruments, en el consegüent congelamiento del mateix.
En previsió de que no poguera superar l'undècima nit llunar, es va planejar estacionar el Lunojod en una zona plana, per a que una volta agotada la seua vida útil, encara poguera servir com plataforma del reflector làser que es va deixar apuntant al nostre planeta.
A pesar de permanéixer en la Lluna, en 1993 el vehícul robòtic va ser venut en subasta per 68 500 dólarés.[3]
En 2010 el Lunojod 1 va ser localisat gràcies a la sonda Llunar Reconnaissance Orbiter,[4] i el 22 d'abril d'eixe any l'equip del científic Tom Murphy de l'Universitat de Califòrnia en Sant Diego per a provar si encara estava en funcionament, va llançar polsos de làser des de l'Observatori Apache Point en Nou Mèxic. Sorprenentment, el Lunojod 1 va respondre en força. "La millor senyal que hem rebut del Lunojod 2 en molts anys d'esforç són 750 fotons de tornada, pero vàrem tindre 2000 fotons des del Lunojd 1 en el nostre primer intent", va apuntar Murphy.
En Lunojod 1 de regrés en el redil, l'estudi de telemetría per làser pot aplegar a nous nivells. Els científics estan utilisant el làser per a provar els llímits de la teoria de la gravetat d'Einstein diu Murphy. Fins al moment, els resultats llunars recolzen a Einstein.[5]
Lunojod 2
[editar | editar còdic]AP
El Lunojod 2 alunizó el 15 de giner de 1973 a bordo de la sonda Lluna 21, en el cràter Li Monnier de la Mar de la Serenitat, a 25,85 ºN 30,45 ºI, solament a 180 quilómetros més al nort de l'assentament del Apolo 17. Al sendemà va desplegar la rampa doble que li va permetre eixir a la superfície llunar. El vehícul, profundament remodelat i millorat sobre el seu antecessor, pesava 838 kg i va explorar una vasta zona del cràter Li Monnier, recorrent 37 km en un lapsus de quatre mesos, aproximadament.
En esta segona missió es varen realisar numeroses proves científiques sobre la superfície llunar, de radiació entre unes atres i es varen enviar a la Terra prop de 86 vistes panoràmiques i més de 80 000 imàgens televisives.
Els principals objectius d'esta missió, ademés del sistema de teleguiado, varen anar: observació en alta resolució de les radiacions X solars, galàctiques i extragalácticas; obtenció de senyes del camp magnètic llunar; medició de la llum zodiacal durant els periodos de dia llunar, aixina com de les emissions interplanetarias i galàctiques durant les nits llunars i estudi dels components de la superfície llunar.
Els dos laboratoris automàtics varen superar els tres mesos de vida prevista, si ben els cinc mesos del segon model perfeccionat (va deixar de funcionar a mitan de 1973), varen representar una chicoteta decepció.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Lunochod's chief designer is dead
- Archivat el 1 de maig de 2003 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Pàgina web Asian Scientist, artícul sobre l'ona Chang’i-3, titulada "Chang’i-3: China To Launch First Moon Rover In 2013", en anglés. [1] Consultat el 29abr14
- ↑ «Science Photo Library» (en anglés). Consultat el 30 d'abril de 2009.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 13 d'agost de 2014. Consultat el 12 de maig de 2013.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de giner de 2016. Consultat el 12 de maig de 2013.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Programa Lunojod» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.