Rangifer tarandus en Georgias del Sur
Els Rangifer tarandus en Georgias del Sur constituïxen un eixemple d'un animal que ha segut introduït fòra de la seua àrea de distribució natural. El reno, una espècie de cérvol adaptada a climes àrtics i subárticos, es va introduir a l'illa subantártica de Sant Pedro (Geòrgia del Sur) pels balleneros noruecs en el sigle XX.[1] La raó de l'introducció era la pràctica de la caça recreativa com l'obtenció de carns fresques per a les numeroses persones que treballaven en l'indústria de la caça de ballenas en l'illa eixe moment.[1] Des de llavors, en la finalitat de l'indústria ballenera, i en absència d'una població resident permanent, la població de renos, en dos raberes salvages geogràficament separats, va aumentar fins al punt de que la seua presència estava causant danys al mig ambient. Açò ha dut a la decisió d'erradicar-les.
Història
[editar | editar còdic]Introducció
[editar | editar còdic]La primera introducció va ser feta per Carl Anton Larsen en novembre de 1911. Tres mascles i sèt femelles d'Hemsedal, en el sur de Noruega, varen ser posats en llibertat en Port Nova Fortuna, en la costa nort de l'illa Sant Pedro. Estos varen formar la base de lo que es va cridar la "manada Barff" que, cap a 1958, havia aumentat a 3000 animals. Una estimació de la població de 1976 va indicar una posterior disminució, encara que en certa extensió en l'àrea de la baïa Pau.[1]
Una segona introducció va ser realisada en 1912 per l'empresa de Christian Salvesen. Dos mascles i tres femelles varen ser deixades en Port Leith en la península de Busen en la baïa Stromness, també en la costa nort de l'illa. En 1918 la població havia aumentat a 20 animals pero tota la manada va morir per una remugada en el mateix any.[1]
La tercera introducció es va portar a terme en 1925, tres mascles i quatre femelles varen ser lliberades en Husvik. Estos es varen convertir en el núcleu de la manada Busen, aumentant llentament a 40 en 1953 abans de pujar ràpidament a prop de 800 caps cap a 1990. L'orige dels animals va ser el mateix que el de la manada Barff.[1]
Expansió
[editar | editar còdic]La manada Barff va ser relativament aïllada de l'accés humà i va aumentar ràpidament de tamany, encara que després va disminuir en números. La manada Busen, no obstant, era molt més accessible a la població humana de Sant Pedro, i el seu tamany es va mantindre relativament baix per la caça regular fins que el processament de ballenes va disminuir i va aplegar al seu fi.[2]
Ya que l'indústria de la caça de ballenes va terminar en la década de 1960, i els empleats varen partir de l'illa, Sant Pedro es despobló en gran part a excepció d'una chicoteta presència militar, científics visitants i turistes ocasionals de travessies o yates privats en els sectors de Grytviken. Per a l'any 2010 les dos raberes, separats pels glaciars que terminen en l'oceà i aïllats d'atres zones lliures de gèl i neu, estaven composts per 2600 animals que ocupen 318 km², un terç de la superfície total de vegetació, i per lo tant el potencial hàbitat de pastoreig de l'illa.[1][2]
Erradicació
[editar | editar còdic]Pels danys ambientals causats pels renos, i el perill de que la reculada glaciar els permetria ampliar la seua presència a atres zones de l'illa, es va propondre la seua erradicació permanent, en l'anunci de l'intenció feta el 19 de febrer de 2011 pel govern britànic.[3] En la finalitat de preservar els seus recursos genètics, i ajudar a diversificar l'agricultura en les illes Malvines, una translocación de 59 crío de reno de l'illa Sant Pedro (26 mascles i 33 femelles) de la manada Busen a les Malvines es va realisar en 2001 per a establir una rabera comercial. La seua primera crío es va produir en 2003.[1]
En giner i febrer de 2013, la manada Busen de poc més de 1900 renos va ser erradicada per una combinació de pren d'animals per a pastoreig, seguida de massacre i recuperació de la carn. D'esta manera, es varen recuperar 7500 quilograms de productes cárnicos. Ademés, 1555 renos varen ser fusilats en àrees a on el pastoreig era poc pràctic. Els animals que quedaven varen ser erradicats a principis de 2014.[4]
Biologia
[editar | editar còdic]El reno alcançaven el seu punt màxim de celosia entre els dies 20 i 30 de març, i els vedells naixien en el més de novembre. Els mascles apleguen a la madurea sexual a 4-8 mesos d'edat i les femelles poden concebre per primera volta als 16-17 mesos. La duració de la generació mija era de 4,2 anys. Els mascles tenien una edat de vida promig de 7 a 8 anys, i les femelles d'11 a 12 anys, en una mortalitat anual del 30-40%. El principal factor limitante en la població va ser la disponibilitat de forraje en hivern, i una important causa de mortalitat varen ser les caigudes des de tallats en intentar accedir a àrees no pastoreades.[2]
Referències
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Anon (2013). Reindeer Eradication Project – Phase 1, Summary Report., Government of South Geòrgia and the Sandwich Islands, pp. 1–16.
- Bell, Cameron M.; & Dieterich, Robert A.(2010).Rangifer.30(1)
- 1–9.
- Christie, Darren (2010). Reindeer on South Geòrgia, Literature Review and Discussion of Management Options, Government of South Geòrgia and the South Sandwich Islands.
- «Management of introduced reindeer on South Geòrgia». Office of the Commissioner for South Geòrgia and the South Sandwich Islands. Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2011. Consultat el 29 de maig de 2011.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rangifer tarandus en Georgias del Sur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.