Rebelió dels bátavos
La rebelió dels bátavos va ser un tumult que va tindre lloc en la província romana de Germania Inferior (prop dels Països Baixos) entre els anys 69 i 70 d. C. Es tractava d'un alçament contra el domini romà encapçalat pels bátavos (en llatí, Batavi) i atres tribus de la província i de la Galia, els qui estaven dirigits pel príncip hereu Juliol Civilis, un oficial de les tropes auxiliars. Durant el tumult, que va aprofitar l'inestabilitat que es va produir en l'imperi durant l'any dels quatre emperadors, els bátavos varen conseguir derrotar a dos legions romanes i infligir humillantes derrotes a l'eixèrcit romà.
Despuix dels seus èxits inicials, no obstant, l'emperador Vespasiano va enviar un eixèrcit al mando de Quint Petilio Cerial, que terminaria derrotant-los. Despuix dels acorts de pau, la regió va quedar normalisada, pero els bátavos varen tindre que acceptar humillantes condicions per a la pau, incloent l'estacionament permanent d'una legió en el seu territori.
Trasfondo històric
[editar | editar còdic]Els bátavos eren una sub-tribu del grup tribal germànic conegut com els chatti, que havia emigrat a la regió ubicada entre el Vell Rin i el Waal, en lo que es va convertir en part de la província romana de Germania Inferior, en els actuals Països Baixos. La seua terra, encara que potencialment fèrtil, era incultivable en la seua major part, ya que consistia en gran part en zones pantanosas de la delta del Rin. Per això, la població que els bátavos podien mantindre era menuda, no major d'uns 35 000 habitants.[1]
Es tractava d'un poble molt capacitat per a la guerra, en gran habilitat per a montar a cavall, bons nadadors i capaços en el maneig de naus, per lo que constituïen una bona font en la que reclutar soldats. A canvi d'un privilegi inusual d'exenció d'imposts (no devien pagar el tributum, un impost sobre la terra i el ganado al que la majoria de peregrini estaven obligats), proporcionaven un número desproporcionado de reclutes a les tropes auxiliars romanes de la dinastia Juliol-Claudia; un ala i 8 cohortes. També eren el poble del que procedia la major part de la guàrdia personal d'èlit d'Augusto (Germani corpore custodes), que va continuar en servici fins a l'any 68 d. C.[2] Les tropes auxiliars formades pels bátavos aplegaven a la sifra de 5000 hòmens, la qual cosa implica que durant la totalitat del periodo de la dinastia Juliol-Claudia més del 50 % dels bátavos varons que aplegaven a l'edat militar (16 anys) varen poder haver-se enrolado en els auxilia. També implica que els bátavos, encara que supongueren un 0,05 % de la població total de l'imperi en 23 d. C., aportaven el 4 % del total de les tropes auxiliars, és dir, 80 voltes la quota proporcional. Els romans els consideraven lo millor de les seues tropes auxiliars (fortissimi, validissimi), si no de totes les seues forces.[3] Ademés, estant en servici de l'Imperi romà, havien perfeccionat una tècnica única que els permetia nadar a través dels rius al mateix temps que portaven la totalitat de la seua armadura i armament.[4]
Sobre Juliol Civilis (nom clarament adoptiu, no el seu nom natiu), es tractava d'un príncip hereditari dels bátavos i prefecto d'una cohorte de bátavos auxiliars. Com a veterà en 25 anys de servici militar a les seues esquenes, s'havia distinguit en el servici prestat en Britania, en a on tant ell com les 8 cohortes de bátavos havien eixercitat un paper crucial tant en l'invasió romana de l'any 43 com en la conquista posterior del sur de l'illa.[5]
Cap a l'any 69, no obstant, tant Civilis com els regiments de bátavos i el poble bátavo es trobaven enfrontades a Roma. En acabant de que els regiments de bátavos anaren retirats de Britania en l'any 66, Civilis i el seu germà (un atre prefecto) varen ser arrestats pel governador de Germania Inferior baix l'acusació de traïció. El seu germà va ser eixecutat, mentres que Civilis va ser enviat a Roma encadenat per a ser jujat per Nerón. La diferència de tracte entre ells podria indicar que el seu germà era encara un peregrinus, mentres que Civilis, tal i com implica el seu nom, era un ciutadà romà que tenia dret a que el seu cas anara revisat per l'emperador. Mentres Civilis estava en presó Nerón va ser obligat a suïcidar-se, finalisant en eixe moment el govern de la dinastia Juliol-Claudia. Nerón va ser reemplaçat pel governador d'Hispania, Galba, que va absoldre a Civilis i li va permetre tornar a casa.
De regrés en Germania Inferior sembla que va tornar a ser arrestat, esta volta pel governador Vitelio, instigat per les seues pròpies legions que volien que anara castigat.[6] Mentrestant, Galba va ordenar la dissolució de la guàrdia personal de l'emperador, entre les que es trobaven varis centenars de soldats bátavos, la qual cosa va ser percebut per tota la nació dels bátavos com un greu insult.[7] Al mateix temps varen colapsar les relacions entre les cohortes de bátavos i la legió a la que havien estat assignades des de feya 25 anys, en els inicis de l'invasió de Britania, la XIV Gemina, aplegant el seu odi mutu a provocar una lluita oberta a lo manco en dos ocasions.[8]
Aplegats a este punt, l'Imperi romà va sofrir la convulsió de la seua primera gran guerra civil despuix de la batalla de Actium, feya ya exactament un sigle. La causa d'això va ser la caiguda de la dinastia Juliol-Claudia despuix de la mort de l'emperador Nerón. Els hereus d'Augusto havien anat heretant de forma automàtica la llealtat de les legions ordinàries i dels eixèrcits de les fronteres. No obstant, eixa llegitimitat no es va traspassar al següent emperador, Galba, sino que el poder suprem es trobava ara a l'alcanç de qualsevol general lo suficientment fort com per a prendre-ho i mantindre-ho. Primer Otón, un dels lloctinents de Galba, va portar a terme un colp d'Estat contra el seu líder, que va ser assessinat per la Guàrdia Pretoriana. Després, en ràpida successió, dos generals (Vitelio i Vespasiano es varen amotinar en els seus eixèrcits i es varen dirigir a Roma en la guerra civil coneguda com l'any dels quatre emperadors. L'eixèrcit de Otón va ser derrotat per Vitelio que, finalment, sucumbiria davant les tropes de Vespasiano, que seria qui conseguira establir una nova dinastia, la Flavia (69-96).[9]
No obstant, i a començos encara de l'any 69, Vitelio va prendre la decisió de lliberar a Civilis poc despuix d'alçar-se contra el poder d'Otón, en un moment en que es trobava necessitat del respal militar dels bátavos. Els regiments auxiliars varen ajudar a Vitelio a derrotar a Otón en la primera batalla de Bedriacum, despuix de la qual cosa se'ls va ordenar retornar a les seues llars. No obstant, en eixe moment es va produir l'alçament de Vespasiano, llavors comandant suprem de les forces de Síria, per lo que el general viteliano en Germania Inferior va ordenar reclutar més tropes, passant per damunt de la bona fe dels bátavos en un intent de reclutar més tropes que les que estaven estipulades com a màxim en el tractat entre els bátavos i Roma. La brutalitat i la corrupció dels centuriones de reclutament romans varen fer hervir el descontent ya existent entre la població local.[10]
L'alçament
[editar | editar còdic]
En l'estiu de l'any 69, Civilis era el comandant de les tropes auxiliars bátavas ubicades en les legions del Rin. Era bon coneixedor de les tàctiques romanes, la qual cosa li va donar idees de cóm podria derrotar-les. La seua primera acció va ser crear una enza, induint una rebelió en les afores de Batavia.
En particular, la tribu dels cananefates estava assentada en les terres ubicades entre els bátavos i el mar del Nort. No es coneix qué mijos va utilisar Civilis per a instigar la rebelió, pero el fet és que els Cananefates es varen alçar en armes baix el mando del seu cap Brinno, atacant varis forts romans incloent el de Traiectum, en l'actual Utrecht. En un moment en que la majoria de les tropes es trobaven en Itàlia lluitant en la guerra civil, els romans es trobaven en la guàrdia baixa, per lo que Flac, comandant de les legions del Rin, va reaccionar enviant a les tropes auxiliars per a fer-se en el control de la situació. El resultat va ser un desastre per als romans: Civilis va prendre el control de la rebelió i va derrotar als romans en algun lloc propenc a l'actual Arnhem.
Flac, resolt a acabar en el problema, va enviar a les Legions V Alaudae i XV Primigènia que acodiren al lloc a sofocar la rebelió. Junt en estes legions varen acodir també tres unitats auxiliars entre les que s'incloïa un esquadró de cavalleria bátavo comandado per Claudio Labeón, un conegut enemic de Civilis. Durant la batalla, que va tindre lloc prop de Nimega, el regiment bátavo va desertar al bando rebel, lo que va supondre un colp a la moral ya de per sí debilitada dels romans. El resultat va ser un atre desastre més per als romans: El seu eixèrcit va ser derrotat i les legions es varen vore obligades a retirar-se el campament base de Castra Vetera (en l'actual Xanten).
En eixe moment els bátavos es trobaven en una situació de verdadera independència, en la que havien guanyat l'iniciativa als romans. Inclús la rebelió en un principi va ser recolzada pels flavianos, ya que els propis rebels varen disfrassar la rebelió com una sublevació exclusivament contra el poder establit, pero a favor de Roma (és dir, en contra de Vitelio exclusivament). No obstant, en el pas del temps va quedar palés que es tractava d'una rebelió contra l'Imperi en sí, independentment de quí ostentara el poder suprem.[11]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Rodríguez González. «Petilio Cerial», Sabino Perea Yébenes (ed.). RES GESTAE - Grans Generals Romans - I, Madrit 2004 edició, Barcelona: Signifer Llibres. ISBN 84-933267-0-4.
- Jona Lendering (2000). De randen van de aarde Ámsterdam
- Livius.org: The Batavian revolt
- Archivat el 4 de maig de 2016 archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ A. Birley Garrison Life at Vindolanda (2002) 43
- ↑ Birley (2002) 43
- ↑ Tácito Germania 29.1 i Historiae II.28
- ↑ Dión Casio LXIX.9.6; Tácito Agricola 18.4
- ↑ Tácito Annales IV.12
- ↑ Tácito Historiae IV.13
- ↑ Tácito Historiae II.5
- ↑ Tácito Historiae I.64, II.66
- ↑ Tácito Historiae Llibres I a V
- ↑ Tácito Historiae IV.14
- ↑ Rodríguez González, Juliol - RES GESTAE pp. 108-109
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebelión de los bátavos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.