Reforma dels caràcters chinencs
La reforma dels caràcters chinencs (en chino tradicional, 漢字改革; en chino simplificado, 汉字改革; pinyin, hànzì gǎigé) comprén les propostes i passos per a abordar els problemes del chinenc escrit, incloent les formes simplificades de caràcters (Plantilla:Lang-zh), la romanización del chinenc (Plantilla:Lang-zh) i l'us de caràcters estàndars (Plantilla:Lang-zh) que va tindre lloc en la segona mitat de el XX abans i durant l'establiment de la República Popular China.
D'acort a les paraules de Mao Zedong en 1951 l'escritura chinenca "deu ser reformada, seguir la direcció cap a la fonetizaació comuna a tots els idiomes del món".[1] D'esta corrent sorgiria la simplificació sistemàtica dels caràcters chinenc i l'elaboració de llistes de caràcters estàndars eliminant les variants. Mides similars s'havien promulgat en Japó, el shinjitai (新字体?). En els llocs a on no es varen implantar els caràcters simplificats també va haver cert procés d'estandardisació que va donar lloc als moderns "caràcters tradicionals" (denominats Plantilla:Lang-zh, "caràcters complexos" o a voltes 正体字 "caràcters correctes").
Antecedents històrics
[editar | editar còdic]Durant la primera mitat de el XX varen ser molts els intelectuals chinencs que, davant el retart relatiu de China front a les potències occidentals, varen defendre la necessitat d'acometre reformes profundes en la societat chinenca. Un dels objectius de les ànsies reformistes va ser precisament el llenguage.
Per un costat, el chinenc clàssic (文言, wényánP) era una llengua totalment diferent de la llengua vernàcula (白話, báihuàP) que es parlava, i es va ser imponent l'idea, encorajada per intelectuals com Hu Shih, de que devia definir-se una nova llengua estàndar basada en l'idioma parlat. En paralel a esta defensa d'una llengua nacional més propenca al llenguage quotidià, va haver també intelectuals que varen adoptar una postura encara més radical, defenent que el mateix sistema d'escritura devia ser abolit o reformat. Alguns, com l'escritor Lu Xun, varen aplegar a propondre l'adopció del alfabet llatí per al idioma chinenc. Per a estos intelectuals, el sistema d'escritura chinenc, en les seues mils de caràcters, suponia una trava per al progrés tecnològic chinenc, degut a que els chiquets en l'escola devien invertir molts anys d'estudi per a aplegar a dominar el sistema d'escritura, la qual cosa hauria segut motiu de retart en l'aprenentage d'atres disciplines.
A pesar de l'ímpetu de les idees revolucionàries de l'época, la possibilitat de romanizar l'idioma mai va tindre visos de fer-se realitat ya que, per un costat, hauria convertit en analfabets a els qui ya sabien llegir i escriure, que haurien tingut que deprendre un nou sistema, i, per un atre, el apego dels chinencs al seu sistema d'escritura feya difícil l'acceptació d'una reforma tan radical. Esta segona raó és tal volta la més important, puix en vietnamita i en coreà, els atres dos idiomes que s'escrivien (en aquell llavors) en caràcters chinencs, l'us dels caràcters va ser abolit, casi en la seua totalitat, a lo llarc de el XX.
Front al camí radical seguit per vietnamites i coreans, tant en China com en Japó s'acabaria imponent l'idea més conservadora de modificar gradualment el sistema d'escritura remplazando les formes normatives d'alguns caràcters d'us molt freqüent per atres més simples. A este procés se li ha cridat simplificació dels caràcters chinencs (漢字簡化T, 汉字简化S, hànzì jiǎnhuàP).
El primer intent d'introduir caràcters simplificats ho va portar a terme el govern del Kuomintang (KMT) en 1935, que va promulgar una llista oficial de 324 caràcters modificats. En eixa llista es trobaven ya algunes formes populars de caràcters que serien adoptades de nou per la República Popular China anys més tarde (com 个 per 個, o 还 per 還, per eixemple). No obstant, la societat va rebujar de manera general l'adopció d'estos nous caràcters i un any més tarde el Govern va donar marcha arrere i va retirar la reforma.
Despuix de la Segona Guerra Mundial, Japó va decidir adoptar de forma oficial formes simplificades per a un número considerable de caràcters. No obstant, les simplificació japoneses han segut molt més moderades que les que finalment portaria a terme el Partit Comuniste de China.
La simplificació dels caràcters en la República Popular
[editar | editar còdic]Despuix de la proclamació de la República Popular China per Mao Zedong en 1949 el nou govern comuniste, a la parell que continuava la política de el KMT de promoció d'una llengua nacional basada en el dialecte pequinés, va reprendre el pla de reformar l'escritura. En 1955 es va organisar el Congrés Chinenc per a la Reforma de l'Escritura (中國文字改革委員會, Zhōngguó Wénzì Gǎigè WèiyuánhuìP), del com eixiria un comité que un any més vesprada, en 1956, publicaria la primera llista de caràcters reformats que establia noves formes normatives per a 515 caràcters i 54 components de caràcters. A esta llista de caràcters li la va cridar el Pla de Simplificació dels Caràcters Chinencs (漢字簡化方案, hànzì jiǎnhuà fāng'ànP). Els caràcters simplificats varen ser objecte de crítiques i rebuig durant el periodo d'obertura de les Cent Flors pero en la década de 1960, en la radicalisació de la política revolucionària i el fervor dels atacs a la cultura antiga, s'impondria l'us dels nous caràcters. A la llista de 1956 s'afegirien molts més caràcters en 1964, en la publicació de la Taula General de Caràcters Simplificats (簡化字總表, jiǎnhuà zì zǒng biǎoP). Este procés de reforma no es considerava encara complet. De fet, se sol dir que hi havia els qui veen la simplificació com una fase provisional prèvia a l'adopció de l'alfabet llatí en el sistema hànyǔ pīnyīn.
El procés de simplificació va continuar i en 1977 es va publicar el Segon Pla de Simplificació dels Caràcters Chinencs (Proyecte) (第二漢字簡化方案（草案）, dì'èr hànzì jiǎnhuà fāng'àn [cǎo'àn]P). Esta segona part de la reforma no va aplegar a tindre èxit, i en 1986 es va fer l'última revisió del sistema, en la que es va abolir per complet el segon pla, i es va fer algun canvi mínim en la llista de 1964.
Esta última revisió de 1986 és la que està en vigor en l'actualitat en la República Popular China, llevat en Hong Kong i Macau.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «新中国初期语言文字工作重要大事» (en zh). 中华人民共和国教育部.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Norman, Jerry, Chinese, Cambridge Language Surveys, Cambridge University Press, Cambridge, 1988 (ISBN 0-521-29653-6). Ping Chen, Modern Chinese. History and Sociolinguistics, Cambridge University Press, Cambridge, 1999 (ISBN 0-521-64572-7). Ramsey, S. Roberts, The Languages of China, Princeton University Press, Princeton, 1989 (ISBN 0-691-01468-X).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reforma de los caracteres chinos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.