Regnes combatents
Els regnes combatents o Estats combatents (en chino tradicional, 戰國時代; en chino simplificado, 战国时代; pinyin, Zhànguó Shídài; Wade-Giles, Chan4-kuo2 Shih2-tai2) és un periodo de la història de China que va començar en el V i que va acabar en l'unificació de China per la dinastia Qin en 221 a. C. Normalment se li considera la segona part de la dinastia Zhou oriental, seguint al periodo de les primaveres i autumnes. De la mateixa manera que en este últim, el rei de Zhou va actuar merament com un emperador títaro.
El nom de periodo dels regnes combatents prové del Registre dels regnes combatents compilado en els primers anys de la dinastia Han. La data del començ del periodo dels regnes combatents està en disputa. Mentres freqüentment se cita l'any 476 a. C. com el seu inici, seguint al periodo de les Primaveres i Autumnes; en atres ocasions es menciona el 403 a. C., la data de la tripartición de l'estat de Jin, com el començ d'este periodo.
El periodo dels regnes combatents, en contrast al periodo de les Primaveres i Autumnes, fon un periodo en el que els senyors de la guerra regionals varen anexar estats més menuts al seu entorn i varen consolidar el seu mandat. El procés va començar en el periodo de les Primaveres i Autumnes, i per el III, sèt grans estats havien alcançat certa prominència. Estos Sèt regnes combatents (戰國七雄, Zhànguó Qīxióng, lliteralment, "Els sèt héroes entre els regnes combatents") eren Qi (齊), Chu (楚), Yan (燕), Han (韓), Zhao (趙), Wei (魏) i Qin (秦). Una atra senyal d'este desplaçament en el poder va ser un canvi en els títuls: els senyors de la guerra encara es consideraven ducs (公 gōng) del rei de la dinastia Zhou, pero varen escomençar a cridar-se a sí mateixos reis (王 wáng), per a implicar el significat de que es tenien com a iguals del rei de Zhou.
El periodo dels regnes combatents va presenciar la proliferació dels treballs en el ferro en China, reemplaçant al bronze com el metal dominant usat en la maquinària de guerra. Àrees tals com Chu (actual Sichuan) i Yue (actual Zhejiang) varen ser atretes cap a les esfera cultural chinenca durant este periodo. Les muralles construïdes pels estats per a mantindre alluntades a les tribus nómades del nort i als atres estats varen ser els precursors de la Gran Muralla China. Diferents #filosofia varen evolucionar cap a les Cent escoles del pensament, incloent el confucianisme, taoisme, legismo i moísmo. El comerç també va alcançar una important rellevància, i alguns mercaders varen alcançar un poder considerable en la política de govern. Les tàctiques militars també varen canviar. A diferència del periodo de les Primaveres i Autumnes, la majoria dels eixèrcits en el periodo dels regnes combatents, feyen un us combinat de l'infanteria i cavalleria, i els carros varen ser caent en desús progressivament.
El colapse de Jin
[editar | editar còdic]En el periodo de les Primaveres i Autumnes, l'estat de Jin (晉) era indiscutiblement l'estat més poderós en China. No obstant, en aplegar el fi de dit periodo, el poder de la família #gobernant es va debilitar, caent gradualment Jin baixe el control de sis grans famílies. En començar el periodo dels regnes combatents, despuix de numeroses lluites pel poder, varen quedar quatre famílies, Zhi, Wei, Zhao i Han, sent la família Zhi la que tenia el control de l'estat de Jin. Zhi Yao (智瑤), l'últim cap de la família Zhi, va intentar formar una coalició en les famílies Wei i Han per a acabar en els Zhao. No obstant, a causa de l'arrogància de Zhi Yao i la seua falta de respecte cap a les atres famílies, els Wei i Han es varen aliar secretament en els Zhao, i conjuntament varen llançar una ataque sorpresa que va aniquilar als Zhi.
En 403 a. C., les tres grans famílies de Jin, en l'aprovació del rei Zhou, varen dividir Jin en tres estats, l'estat d'Han, l'estat de Zhao i l'estat de Wei. Els tres caps de cada família varen rebre el títul de marqués (侯), i degut a que els tres estats eren originàriament partix de Jin, varen ser cridats també els Tres Jin. L'estat de Jin va seguir existint en un menut clavill de territori fins al 376 a. C., quan es va dividir entre els Tres Jin.
En 389 a. C. es va produir un canvi de govern en Qi. La família Tian (田) va prendre el control de l'estat de Qi i varen rebre el títul de ducs. L'antic estat de Qi de la família Jian (姜) va continuar existint, de la mateixa manera que l'estat de Jin, en un menut territori fins a 379 a. C., quan finalment va ser absorbit en l'estat de Qin dels Tian.
La primerenca lluita entre Wei, Han, Zhao, Qi i Qin
[editar | editar còdic]En 371 a. C., la marquesa Wu de Wei, va fallir sense nomenar a un successor, causant que Wei se sumergira en una guerra interna per la successió. Despuix de tres anys de guerra civil, Zhao i Han, intuint que hi havia una oportunitat, varen invadir Wei. A la vora de conquistar Wei, els líders de Zhao i Han no es varen posar d'acort en qué fer en Wei i abdós eixèrcits es varen retirar misteriosament. Com a resultat, el rei Hui de Wei (que era encara un marqués en aquell moment) va conseguir ascendir al tro de Wei.
En 354 a. C., el rei Hui de Wei va iniciar un atac a gran escala sobre Zhao, la qual cosa pensen alguns historiadors va ser per a venjar la casi destrucció de Wei en l'anterior invasió. Per l'any 353 a. C., Zhao estava perdent terriblement, i una de les seues majors ciutats, Handan (邯鄲) - una ciutat que finalment es convertiria en la capital de Zhao - estava sent sitiada. Com a resultat, el veí estat de Qi va decidir ajudar a Zhao. L'estratègia que Qi va usar, sugerida pel famós tàctic Sun Bin (孫臏) que en aquell moment era conseller de l'eixèrcit de Qi, va ser atacar el territori de Wei mentres el principal eixèrcit Wei estava ocupat sitiant Zhao, forçant a Wei a retrocedir. L'estratègia va ser un èxit, el va eixercitar Wei va tornar arrere apresuradamente, i es va trobar a mig camí a Qi, #lo que va culminar en la batalla de Guiling (桂陵之戰) a on Wei va sofrir una derrota decisiva. Este event va donar lloc a la famosa frase "圍魏救趙" que significa "Atacar a Wei per a salvar a Zhao".
Al voltant de l'any 359 a. C., Shang Yang (商鞅), un ministre de l'estat de Qin, va iniciar una série de reformes que varen fer que Qin passara de ser un estat de segona a un estat que va sobrepassar als atres sis sobre poder. Es considera de forma general que este és el punt a on Qin va començar a ser l'estat dominant en China.
En 341 a. C., Wei va atacar a Han, i Qi es va interpondre de nou. Els dos generals que varen participar en l'anterior batalla de Guiling es varen trobar una atra volta, i per la lluenta estratègia de Sun Bin, Wei va ser de nou derrotat de forma contundent en la batalla de Maling (馬陵之戰).
La situació de Wei va prendre un gir encara pijor quan Qin, aprofitant-se de la série de derrotes front a Qi, va atacar Wei en 340 a. C. baixe el consell de Shang Yang. Wei va ser derrotat de forma devastadora i forçat a cedir una gran porció del seu territori per a conseguir una treua. Açò va deixar vulnerable a la seua capital Anyi, aixina que Wei es va vore obligat també a moure la seua capital a Daliang.
Despuix d'esta série d'events, Wei va quedar severament debilitat, convertint-se Qi i Qin en els dos estats dominants en China.
L'ascens dels regnes
[editar | editar còdic]En 334 a. C., els governants de Wei i Qi varen acordar reconéixer-se mútuament com a reis, formalisant l'independència dels estats i la falta de poder del tro de Zhou des del començ de la dinastia Zhou oriental. El rei de Wei i el rei de Qi es varen unir a les files del rei de Chu, els predecessors del qual havien segut reis des del periodo de les Primaveres i Autumnes. A partir d'este punt, tots els atres estats varen declarar finalment el seu regnat, representant el començ del fi de la dinastia Zhou.
En 325 a. C., el governant de Qin es autoproclamó rei. Posteriorment varen fer lo mateix els governants d'Han i Yan (323 a. C.), el governant de Song (318 a. C.), i per últim el governant de Zhao, que va sostindre la seua postura fins a 299 a. C. quan va imitar als atres regnes.
L'expansió de Chu
[editar | editar còdic]En els començos del periodo dels regnes combatents, Chu era un dels estats més forts de China. Es va elevar a un nou nivell al voltant de 389 a. C. quan el rei de Chu va nomenar al famós reformador Wu Qi (吳起) com el seu primer ministre.
Chu va aplegar al seu cim en 334 a. C. quan va guanyar grans extensions de territori. La série d'events que varen dur a açò varen començar quan Yue es va preparar per a atacar Qi. El rei de Qi va enviar un emissari que va persuadir al rei de Yue per a atacar Chu en el seu lloc. Yue va iniciar un atac a llarga escala sobre Chu, pero va ser derrotat de forma devastadora pel contraatac de Chu. Chu va procedir llavors a conquista l'estat de Yue.
L'unificació de Chinenca
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerres d'unificació chinenques.
Cap al final del periodo dels regnes combatents, l'estat de Qin es va ser fent desproporcionadament poderós en comparació als atres sis estats. Com a resultat, les polítiques dels sis estats de forma marejant es varen orientar a tractar l'amenaça Qin. Hi havia dos blocs, el de l'aliança Hezong (合縱/合纵 hézòng, "conexió vertical") que estava format pels regnes de Zhao, Qi, Wei, Chu, Yan i Han els territoris dels quals, junts, escomençaven en el nort i acabaven en el sur.[1] Per este motiu, se li cridava a esta aliança "conexió vertical". El seu objectiu era repelir l'expansionisme Qin. El segon bloc era l'aliança Liangheng (連橫/连横 liánhéng, "conectats horisontalment") que estava formada per Qin (líder), Shu, Ba, Luoyang i Xiongnu. És dir, els regnes del centre i de l'oest. [2] Va haver alguns èxits inicials en Hezong, encara que de forma eventual esta política va fracassar. Qin va explotar de forma repetida l'estratègia Lianheng per a derrotar als estats un a un. Durant este periodo, molts filòsofs i estrategues varen viajar a lo llarc dels estats per a recomanar als governants la posada en pràctica de les seues idees. Estos "grups de pressió" varen ser famosos pel seu tacte i intelecte, i varen ser coneguts colectivamente com Zonghengjia (縱橫家), prenent el seu nom de les dos principals escoles de pensament.
En 316 a. C. Qin va conquistar l'àrea del regne Shu. Posteriorment va ser conquistant cada u dels atres estats, Han en 230 a. C., Zhao i Wei en 225 a. C., Chu en 223 a. C., Yan en 222 a. C., i en 221 a. C. Qi, completant aixina l'unificació de China i iniciant la dinastia Qin.
Regne Zhongshan
[editar | editar còdic]Un regne menys conegut és l'enigmàtic regne Zhongshan, en el nort, del com es va saber la seua ubicació per les excavacions d'arqueòlecs chinencs en els anys de 1974 a 1978 en el districte de Pingshan de la província de Hebei, a on varen ser trobades i explorades 30 tombes i construccions, obtenint-se 19 000 objectes. Va estar localisat històricament entre els regnes combatents Yan, Shao i Qi. Va ser fundat el 414 a. C. en Gu, districte de Dingshian. En el 409 a. C. va ser exterminat pel regne de Wei. El príncip Huan ho va restaurar i va fer la seua capital en Lingshou. En el 296 a. C. Zhongshan va ser aniquilat pels regnes combatents Zhao, Qi i Yan, repartint-se entre ells el seu territori.
Per mig de les excavacions es varen trobar objectes culturals de la més alta calitat artística. Una pedra de 90 per 50 i 40 cm, gravada en 19 caràcters, que data de fa 2300 anys, sent per lo tant més antiga que les pedres gravades de la dinastia Qin, va ser exhumada del mausoleu del rei Xi de Zhongshan i està exhibida en el Museu d'Història de China. En la mateixa tomba es varen trobar més de dos mil bronzes de fina factura, dels que destaquen escultures, llànties i, de manera especial, dos vasijas, una quadrada i una atra redona, ademés d'un trípode en pates de ferro. El trípode té una inscripció de 469 caràcters, la més llarga del periodo dels regnes combatents; la vasija quadrada té 450 i la redona 204. Les inscripcions d'estes dos contenen els noms dels reis de les sis generacions del regne Zhongshan. També es varen trobar dos gerres de bronze, en tapes herméticamente tancades, contenint vi, potser el més antic del món, que encara conservava el seu bouquet.[3]
Teoria i pràctica militar
[editar | editar còdic]
Aument de l'escala de la guerra
[editar | editar còdic]El carro va seguir sent un factor important en la guerra chinenca molt despuix de que passara de moda en Orient Pròxim. Prop del començ del periodo dels Estats Combatents es produïx un canvi dels carros a l'infanteria en massa, possiblement associat a l'invenció de la ballesta. Açò va tindre dos efectes importants. En primer lloc, va dur als ducs a debilitar a la seua noblea de carros per a poder accedir directament a l'campesinado, que podia ser reclutat com a infanteria. Este canvi es va associar al pas del govern aristocràtic al burocràtic. En segon lloc, va conduir a un aument massiu de l'escala de la guerra.
Quan els Zhou varen derrocar als Shang en la Batalla de Muye varen utilisar 45.000 soldats i 300 carros. Per al periodo dels Estats Combatents s'informen les següents sifres de les fortalees militars de varis estats:
- Qin
1.000.000 d'infanteria, 1.000 carros, 10.000 cavalls; - Chu
mateixos números; - Wei
200-360.000 infants, 200.000 lanceros, 100.000 sirvientes, 600 carros, 5.000 ginets; - Han
300.000 en total; - Qi
varis centenars de mills;
Per a les batalles importants, s'informen les següents sifres:
- Batalla de Maling
100.000 morts; - Batalla de Yique
240.000 morts; - Es diu que el general Bai Qi va ser responsable de 890.000 morts d'enemics a lo llarc de la seua carrera.
Molts estudiosos creuen que estes sifres són exagerades (els registres són inadequats, són molt majors que les de societats similars, als soldats se'ls pagava pel número d'enemics que mataven i la dinastia Han tenia interés en exagerar la sanc de l'época anterior a l'unificació de China. Independentment de l'exageració, sembla clar que la guerra s'havia tornat excessiva durant este periodo. El derramamiento de sanc i la misèria del periodo dels Estats Combatents expliquen en gran medida la preferència tradicional i actual de China per un tro unit.[4]
Desenrolls militars
[editar | editar còdic]En el periodo dels Estats Combatents es varen introduir moltes innovacions en l'art de la guerra en China, com l'us del ferro i de la cavalleria.
La guerra en el periodo dels Estats Combatents va evolucionar considerablement sobre el periodo de Primavera i Autumne, ya que la majoria dels eixèrcits utilisaven infanteria i cavalleria en les batalles, i l'us de carros es va generalisar menys. L'us de l'infanteria en massa va fer que la guerra fora més sanguinosa i va reduir l'importància de l'aristocràcia, #lo que a la seua volta va fer que els reis anaren més despóticos. A partir d'este periodo, quan els distints estats varen competir entre sí movilisant els seus eixèrcits per a la guerra, els nobles chinencs varen passar a pertànyer a la classe lletrada, en lloc de la guerrera, com havia segut el cas anteriorment.
Els distints estats varen desplegar enormes eixèrcits d'infanteria, cavalleria i carros. Per a abastir, entrenar i controlar forces tan numeroses es necessitaven complexos sistemes llogístics mantinguts per eficients #burocràcia governamentals. El tamany dels eixèrcits oscilava entre decenes de mills i varis centenars de mils d'hòmens.[5] Les armes de ferro es varen generalisar i varen escomençar a substituir al bronze. La majoria de les armadures i armes d'este periodo estaven fetes de ferro.
La primera unitat oficial de cavalleria nativa chinenca es va formar en el 307 a. C. durant les reformes militars del rei Wuling de Zhao, que advocava per "la vestimenta nómada i el tir en arc a cavall".Plantilla:Sfnp Pero el carro de guerra seguia conservant el seu prestigi i importància, a pesar de la superioritat tàctica de la cavalleria.
La ballesta era l'arma de llarc alcanç preferida d'este periodo, per vàries raons. La ballesta es podia produir en massa fàcilment i era possible l'entrenament massiu de ballesteros. Estes qualitats ho varen convertir en un arma poderosa contra l'enemic.
Els soldats d'infanteria utilisaven una varietat d'armes, pero la més popular era la daga-astral. L'astral-daga tenia vàries llongituts, de 9 a 18 peus; l'arma consistia en una llança en un full tallant afegit. Les dagas eren un arma extremadament popular en varis regnes, especialment per als Qin, que produïen armes paregudes a piques de 18 peus de llarc.
Pensament militar
[editar | editar còdic]Els Estats Combatents varen ser un gran periodo per a l'estratègia militar; Dels Sèt clàssics militars de China, quatre varen ser escrits durant este periodo:
- L'art de la guerra
S'atribuïx a Sun Tzu, un estudi molt influent sobre estratègia i tàctica.Plantilla:Sfnp - Wuzi
S'atribuïx a Wu Qi, un estadiste i comandant que va servir en els estats de Wei i després en Chu. - Wei Liaozi
d'autoria incerta. - Els métodos d'Alvenc
S'atribuïx a Alvenc Rangju, un comandant al servici de l'estat de Qi.
Vore també
[editar | editar còdic]- Història de China
- Anex:Emperadors de China
- Sun Tzu
- L'art de la guerra de Sun Bin
- Rei Wei de Qi
- Estat Wei
- Estat Qi
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Zhang Huizhi 張撝之 i uns atres, Xuesheng gu hanyu cidian 学生古汉语词典, Shanghai, 2002, p.247
- ↑ Zhang Huizhi 張撝之 i uns atres, Xuesheng gu hanyu cidian 学生古汉语词典, Shanghai, 2002, p.247
- ↑ Shi Shuzhi. «El misteri de l'antic regne Zhongshan». El misteri de l'antic regne Zhongshan: recopilació de relíquies i troballes arqueològiques de China. Edicions en Llengües Estrangeres, Beijing (1983), pp. 20-28, 102 i 179.
- ↑ (1999) The Cambridge History of Ancient China, p. 625.
- ↑ Ebrey, Walthall y Palais (2006), p. ?Plantilla:Page needed
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regnes combatents.- Breu cronologia històrica de China
- Un atre quadro cronològic de l'història de China
- Chinenca Imperial en el Museu Nacional d'Antropologia (Mèxic).
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Reinos combatientes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.