Renúncia de Benedicto XVI

Renúncia de Benedicto XVI

Archiu:Benedictus caps block 0 - General audience - Vatican - Jan 16, 2013.jpg

Benedicto XVI, elegit papa el 19 d'abril de 2005, va tindre un pontificat de casi huit anys de duració. En febrer de 2013 va anunciar la seua renúncia per la seua edat alvançada (85 anys en eixe moment).

La renúncia del papa Benedicto XVI al pontificat de l'Iglésia catòlica va ser anunciada per ell mateixa l'11 de febrer de 2013; convertint-se aixina en el primer papa en renunciar en 598 anys d'història, puix l'últim en fer-ho havia segut Gregorio XII, en 1415. La renúncia es va fer efectiva el 28 de febrer, a les 20:00 hores de Roma, moment en el qual la sèu apostólica va quedar vacant, per lo que es va portar a terme un cónclau en el més de març per a elegir al següent sum pontífex de l'Iglésia catòlica.

La notícia va ser objecte d'una extensa cobertura mediàtica, centrant-se en el caràcter insòlit d'un fet com este en l'història, calificat per alguns com a «revolucionari», en anar contra la costum catòlica en la que el papa estén el seu pontificat fins al moment del seu decés.

El 13 de març d'eixe any, l'argentí Jorge Mario Bergoglio va ser elegit sum pontífex adoptant el nom de Francisco, lo que li va convertir en el primer papa americà de l'història.

La situació despuix de la renúncia va ser anómala. Encara que el Còdic de Dret Canònic preveu la renúncia del romà pontífex i solament requerix per a la seua validea «que la renúncia siga lliure i es manifeste formalment, pero no que siga acceptada per ningú», es va donar el debat sobre si és correcte l'ocupació del títul de “papa emèrit”, si Ratzinger tindria que haver tornat a ser moradura o si, tenint en conte el ca. 402 § 1 del Còdic de Dret Canònic, el papa —com a bisbe de Roma— pot adquirir el títul de "emèrit" de la mateixa manera que els demés bisbes quan renuncien.

Context

Artícul principal → Renúncia al papat.

Les renúncies al pontificat no representen un cas aïllat en l'història de l'Iglésia catòlica; de fet, la possibilitat de renúncia està contemplada en el Còdic de Dret Canònic de 1983. El primer papa del que es té coneiximent d'haver renunciat va ser Clemente I, en l'any 97, mentres que l'última dimissió papal havia ocorregut en Gregorio XII, que va eixercir com a papa de 1406 a 1415; des de llavors cap atre sum pontífex havia renunciat al seu ministeri, per lo que Benedicto XVI va ser el primer en renunciar en 598 anys. No obstant, el precedent de Celestino V, en 1294, és l'únic que no dona lloc a dubtes sobre l'espontaneïtat de la decisió.

Peticions de renúncia i informe sobre Vatileaks

En 2009 el sacerdot suís Hans Küng — l'autoritat del qual per a eixercir teologia catòlica va ser anulada per la Santa Sèu, en 1979— va demanar la dimissió del papa davant lo que va considerar «una cadena d'errors en els que Benedicto XVI ha anat posant obstàculs en el diàlec de les iglésies cristianes entre sí i en atres religions». Va citar a manera d'eixemple la revocació que va fer eixe any de les excomunió impostes a l'arquebisbe francés Marcel Lefebvre i al bisbe anglés Richard Williamson.

En març de 2010 alguns manifestants en Europa varen exigir la renúncia del papa per la difusió d'una série d'escàndals de pederastía relacionats en sacerdots. Varen argumentar que ell era conscient de la situació inclús des d'ans que fora electe màxim dirigent de l'Iglésia catòlica, mentres estava al front de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, i «no va reaccionar en rapidea ni en força» pese a que havia solicitat l'investigació d'alguns casos i de que va intentar atallar el problema en penalisacions més severes als culpables. Els escàndals varen tindre un efecte mediàtic notable en l'image de l'Iglésia catòlica i en especial en la figura papal depositada en Benedicto XVI.

En acabant de que el papa anunciara oficialment la seua renúncia, la revista italiana Panorama va deixar entrevore que l'escàndal Vatileaks —en el que varen ser filtrats a la prensa varis documents confidencials del Vaticà— va poder haver influït en la decisió de Ratzinger. D'acort a la publicació citada, el 17 de decembre el papa va rebre un informe detallat per part de les moradures assignades per a investigar la filtració, en a on es va enterar d'una «estesa resistència en la Cúria al canvi i molts obstàculs a les accions demanades pel papa per a promoure la transparència», situació que ho va deixar molt sorprés. Al respecte, el diari italià La Repubblica va agregar que eixe mateix informe podria haver contingut també evidències de «una ret homosexual complexa, organisada i cimentada dins de la cúpula de l'Iglésia» i de l'existència de «lluites de poders» entre els mateixos integrants de la Cúria. Si ben la moradura Julián Herranz, que va presidir la comissió d'investigació sobre el cas, va senyalar que «[hi ha] ovelles negres, no dic que no, com en totes les famílies, pero [el Vaticà] és el Govern menys corrupte i més transparent que hi ha», va negar que Vatileaks haguera tingut relació en la renúncia catalogant els rumors com a «anècdotes sobre la decisió del Sant Pare i els problemes de l'Iglésia». Dies abans de la renúncia, varis mijos de comunicació italians varen solicitar al Vaticà la publicació del contingut de l'informe de Vatileaks, no obstant Benedicto XVI va senyalar que eixe document seria estrictament confidencial i solament tindria coneiximent d'ell qui resultara electe com el seu successor. La postura del Vaticà respecte a l'informe ha segut crítica, en calificar tals declaracions com a «calúmnia d'oportunistes», que podrien haver buscat influir en la decisió de l'eventual cónclau.

Salut i vellea

Des de chicotet Ratzinger s'havia considerat una persona de salut poc robusta. Ya en 2010 Benedicto XVI havia barallat la possibilitat de deixar voluntàriament el seu ministeri en el llibre Llum del món: El papa, l'Iglésia i els signes dels temps, escrit junt en Peter Seewald. Ahí va explicar que en cas que «el papa ya no siga física, sicològica i espiritualmente capaç [...] llavors té el dret, i baix certes circumstàncies l'obligació, de renunciar». Dos anys despuix, en 2012, la seua salut va decaure per afeccions cardíaques i açò li va dur a cancelar la seua assistència a varis events públics. El seu germà, Georg Ratzinger, estava al tant de la decisió de Ratzinger mesos abans del seu anunci a la prensa. En la seua opinió, era una decisió raonable lloc que «[ell] no deixava de sentir-se més i més vell [...] Ya no té l'energia. Està en un procés natural d'envelliment [...] desija una major calma per a la seua vellea». En juliol de 2012 el periodiste italià Gianluigi Nuzzi, autor de La seua Santitat: els papers secrets de Benedicto XVI, va comentar: «està clar que hi ha una fatiga en el Sant Pare per mantindre unida a l'Iglésia o, per lo manco, al Vaticà». El periòdic L'Osservatore Romà va argumentar que la decisió havia segut presa mentres realisava les seues visites apostólicas en Mèxic i Cuba, en març de 2012. Despuix de la renúncia, el Vaticà va explicar que la renúncia es va deure primordialmente a la seua vellea i no a padecimientos en la seua salut, els quals va senyalar com a propis d'una persona de la seua edat.

La renúncia al papat en el pensament de Juan Pablo II i Benedicto XVI

Juan Pablo II, predecessor de Benedicto XVI, sostenia que renunciar al papat era com abandonar la creu i advertia per a sí mateixa «com a greu obligació de consciència el deure continuar desenrollant la tasca a la que Crist mateixa m'ha cridat». En 1994, durant la seua permanència en l'hospital Gemelli, Juan Pablo II va expressar: «No hi ha lloc en l'Iglésia per a un papa emèrit».

Un diàlec mantingut entre Juan Pablo II i Henri Grouès, més conegut com l'abat Pierre, constituïx un contrapunt ilustrativo sobre el tema.

Archiu:Caps block 54 caps block 55 Without.jpg

l'abat Pierre en 1999.

Cert dia, durant una visita en Roma, el abbé Pierre va aludir a la seua alvançada edat. «Pero el papa és més jove que vosté», va chancejar Juan Pablo II. I el abbé Pierre, d'ochenta y cuatro anys, va respondre de colp i repent: «És veritat, pero potser el papa, com bisbe de Roma, faça als setenta y cinco anys lo que exigix a tots els bisbes». I, anant encara més llunt, va recordar el final de Pío XII: «Va ser un desastre per a l'Iglésia. El papa és un home que té responsabilitats respecte del món sancer. No es pot deixar en el lloc a un home de huitanta o noranta anys. No és sério». Juan Pablo II va sospirar: «Això mereix reflexió».

Henri Tincq

El propi Joseph Ratzinger va senyalar que en els últims anys del pontificat de Juan Pablo II, el sofriment que va patir va ser casi una forma de govern:

Sí, es pot governar també en el sofriment. Sense dubte, és alguna cosa extraordinari. Pero despuix d'un llarc pontificat i despuix de tanta vida activa del Papa, era significatiu i eloqüent un temps de sofriment, que va devindre casi en una forma de govern.

Benedicto XVI

Per una atra part, i en referència a Benedicto XVI, la revista La Civiltà Cattolica —publicació romana dels jesuïtes, considerada en «sintonia» en la Santa Sèu— va expressar en la seua nota editorial que «el papa renuncia al ministeri petrino no perque se sent dèbil, sino perque advertix que estan en joc desafius crucials que requerixen energies fresques». I va finalisar senyalant: «En renunciar al pontificat, Benedicto XVI està dient alguna cosa a l'Iglésia de hui: l'invita a no témer, a dedicar les seues forces per a obrir-se als desafius i a no témer la rapidea i el pes dels canvis». En la mateixa llínea d'anàlisis es va senyalar que la clau per a comprendre en profunditat la decisió de Joseph Ratzinger potser requerixca atendre a la seua racionalitat i al valor que li otorga a la consciència personal.

En l'última de les audiències i davant prop de cent mil persones, Benedicto XVI va expressar que la renúncia al papat no necessàriament implica baixar de la creu:

No abandone la Creu, seguixc d'una nova manera en el Senyor Crucificado. [...] I sempre he sabut que la barca de l'Iglésia no és meua, no és nostra, sino seua [en referència a Jesús] i no la deixa afonar-se. És Ell qui la conduïx, per supost, a través dels hòmens que ha elegit. Esta és una certea que res pot ofuscar i és per això que el meu cor està ple d'agraïment a Deu [...] Amar a l'Iglésia significa també tindre la valentia de prendre decisions difícils, tenint sempre present el be de l'Iglésia i no el d'un.

Benedicto XVI, 27 de febrer de 2013