Anar al contingut

Robert Mugabe

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Robert Mugabe May 2015 (cropped 3x4).jpg
Robert Mugabe

Robert Gabriel Mugabe (Rhodèsia del Sur, 21 de febrer de 1924-Singapur, 6 de setembre de 2019)[1] va ser un militar i polític zimbabuense que es va eixercitar com primer ministre de Zimbabue de 1980 a 1987 i posteriorment com president de 1987 a 2017. Va ser líder de l'Unió Nacional Africana de Zimbabue (ZANU) de 1975 a 1980 i va dirigir el seu partit polític successor, el ZANU – Front Patriòtic (ZANU-PF), de 1980 a 2017. Ideològicament nacionaliste africà, durant les décades de 1970 i 1980 es va identificar com marxiste-leninista, i com a socialiste durant les décades de 1990 i el restant de la seua carrera.[2]

El seu prestigi inicial com a héroe de l'independència de Zimbabue en 1980 es va ser transformant en descontent per la seua responsabilitat en la crisis econòmica del país, en una inflació que va aplegar a superar el 14 000 000 % anual, i per les acusacions de frau electoral i repressió contra les seues opositors.[3] No obstant, els observadors electorals de l'Unió Africana consideraven les eleccions de 2013 «lliures, honestes i creibles».[4] Ademés, segons una enquesta de 2015, la majoria dels zimbabuenses recolzaven a Mugabe.[5]

Un dels acontenyiments que varen marcar la seua arribada en poder va ser el Gukurahundi. Esta va ser una campanya de terror estatal i neteja ètnica portada a terme entre 1982 i 1987 a on més de 10.000 civils Ndebele (en especial simpatisants del ZAPU) varen ser assessinats.[6]

Durant els anys de la seua presidència, com a molts atres països del seu entorn, Zimbabue va experimentar una explosió demogràfica. Aixina, quan Mugabe va pujar al càrrec de primer ministre en l'any 1980, Zimbabue tenia una població d'al voltant de 7 289 083 habitants. En 1987, durant la seua pujada a la presidència, el país contava en 9 535 657 habitants. Despuix de permanéixer durant 30 anys en el poder, al moment del seu derrocament en novembre de 2017, Mugabe deixava a Zimbabue en una població de 16 337 760 habitants.

En el seu govern, Zimbabue va travessar una forta hiperinflación i altes taxes de desocupació i pobrea. El 15 de novembre de 2017 va ser posat baix arrest domiciliari per l'eixèrcit zimbabuense en mig d'un colp d'Estat liderat pel cap de l'Eixèrcit, el general Constantino Chiwenga.[7] El 19 de novembre va ser destituït com a líder del Unió Nacional Africana de Zimbabue-Front Patriòtic (ZANU-PF) substituint-ho de manera provisional el exvicepresidente Emmerson Mnangagwa. El partit també va expulsar a varis dels seus afiliats, ademés de la primera dama Grace Mugabe.[8] El 21 de novembre va renunciar formalment la presidència.[9]

Despuix d'haver dominat la política de Zimbabue durant casi quatre décades, Mugabe seguix sent una figura controvertida. Va ser elogiat com un héroe revolucionari de la lluita de lliberació africana que va ajudar a lliberar a Zimbabue del colonialisme britànic, l'imperialisme i el domini de la minoria blanca. Mentres que els seus detractors varen acusar a Mugabe de ser un dictador responsable de la mala gestió econòmica i la corrupció generalisada i els abusos dels drets humans, inclós el racisme contra els blancs, els crims contra la humanitat i el genocidi.[2]

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys i carrera docent

[editar | editar còdic]

Robert Mugabe va nàixer el 21 de febrer de 1924 prop de la missió jesuïta de Kutama, en el districte de Zvimmba, al noroest de Salisbury (actual Harare), en la colónia britànica de Rhodèsia del Sur. El seu pare, Gabriel Matibili, d'orige malaui, junt a Bona Mugabe, professaven el catolicisme. Mugabe va ser el tercer de sis fills. Va tindre dos germans majors, els qui varen morir mentres ell encara era molt jove. El seu pare, d'ofici carpintero, va deixar a la família en 1934, despuix de la mort del germà major, Michael, quan es va marchar a Bulawayo en busca d'ocupació.

Va rebre la seua educació primària i secundària en l'Escola Misionero Empandeni, de la que als 17 anys es va formar com a professor de primària, eixercitant esta funció en diverses escoles de Rhodèsia del Sur. En 1948 va viajar a Suràfrica per a ampliar els seus estudis. Es va llicenciar en lletres per l'Universitat de Fort Hare en 1951. En 1952, va continuar la seua carrera docent en atres escoles cristianes, en a on va conéixer a la seua primera cònjuge, mentres eixercia la seua llabor en Acra, Ghana.[10] Més vesprada, va estudiar Economia en l'Universitat de Londres.

Carrera militar i política

[editar | editar còdic]

Trayectòria fins a l'independència de Zimbabue

[editar | editar còdic]

En 1960 va retornar a Rhodèsia del Sur i es va unir a les files de l'Unió Popular Africana de Zimbabue (ZAPU), per a lluitar contra el règim dominat per la minoria blanca en el país independisat de facto de Gran Bretanya i que no va ser reconegut internacionalment. En dos ocasions va ser arrestat, la primera entre setembre i decembre de 1962, i una atra entre març i abril de 1963, en a on va conseguir fugar-se cap a Tanzània, en a on, junt al reverent Ndabaningi Shitole, varen fundar l'Unió Nacional Africana de Zimbabue (ZANU), en la que Mugabe va eixercir com a secretari general, i varen adquirir una postura més radical que la del ZAPU. A finals d'eixe mateix any, va retornar a Rhodèsia del Sur de forma clandestina, pero va ser arrestat i condenat a 10 anys de presó, en a on obtindrà el seu títul de Dret en l'Universitat de Londres, a través d'un curs per correspondència.[10] Mentres permaneixia en presó, Rhodèsia del Sur obté la seua independència, pero queda baix un govern blanc, liderat per Ian Smith.

Despuix de complir la seua condena, Mugabe es va traslladar a Moçambic, en a on assumix la presidència del ZANU mentres que Shitole és expulsat, després de que mostrara una posició moderada cap al programa del partit.[10] A partir de llavors, Mugabe crea un braç armat del partit, l'Eixèrcit de Lliberació Nacional Africà de Zimbabue (ZANLA), en la que es prendran accions guerrilleres a lo llarc del país; durant la seua existència, és patrocinat militarment per China i Corea del Nort.[10] Poc a poc, Mugabe s'estava fent conéixer pels habitants del seu país, en la que es caraceterizaba el seu intransigencia, pero al mateix temps, com una persona altament inteligent, i en una enorme devoció cap a la fe cristiana.

En 1976, s'alien en el Front Patriòtic (PF), reconegut per portar a terme diverses missions de sabotage i atentats contra el règim de Smith i el seu assessor, Abel Musorewa, donant pas a la creació de l'actual ZANU-PF.[10] El 3 de març de 1978, Smith, Musorewa i un polític moderat cridat Jeremiah Chirau, varen portar a terme l'Acort de Salisbury, que consistia que Smith anava a transferir el poder cap a la població negra, que representava al 95% de la població, de la que no obstant, Mugabe es va opondre, posat a que l'acort també tenia les intencions de debilitar la seua image i la del PF, per lo que varen establir relacions en Organisació per a l'Unitat Africana (OUA) i el Moviment de Països No Alineats (MNA), en la finalitat de negociar una verdadera independència. Els térmens es varen discutir en Lancaster House, Londres, el 10 de setembre de 1979, en a on es va donar el principi de ''un home, un vot'' i que no hi hauria cap tipo de ventaja per a la minoria blanca zimbabuense. Finalment, els acorts varen concloure el 12 de decembre, posant fi al domini blanc al país i l'obertura a eleccions demócraticas.[10]

No obstant, estes eleccions no varen ser del tot equitatives, perque es va establir que la quinta part del Parlament estava reservat per a la minoria blanca. Aixina i tot, el ZANU-PF va conseguir quedar-se en 57 dels 80 escans del Parlament, i Mugabe és elegit Primer ministre, despuix d'obtindre un 62,9% dels vots, mentres que Canaan Banana va assumir la presidència del país.[11]

Primer ministre de Zimbabue (1980-1987)

[editar | editar còdic]

Des d'un començ, Mugabe va buscar establir bones relacions en la minoria blanca, degut a que un gran percentage d'ells tenien formació tècnica i professional, i si s'anaven, podrien generar una inestabilitat econòmica en el país, sobretot en el terreny agrícola, que és una de les principals fonts econòmiques del país, i que estaven sent administrades per la població blanca. A la seua volta, va pactar en Londres, la permanència d'un sistema parlamentari multipartidista que tindria un validea mínima de 10 anys.

En 1992, un estudi del Banc Mundial va indicar que s'havien construït més de 500 centres de salut des de 1980. El percentage de chiquets vacunats va aumentar del 25% en 1980 al 67% en 1988 i l'esperança de vida va aumentar de 55 a 59 anys. La matriculació va aumentar en un 232% un any en acabant de que l'educació primària fora gratuïta i la matriculació en l'escola secundària va aumentar en un 33% en dos anys. Estes polítiques socials conduïxen a un aument de la ràtio de deute.[12]

En la década de 1980 es varen aprovar vàries lleis en un intent de reduir les diferències salarials. No obstant, les diferències seguixen sent considerables. En 1988, la llei va otorgar a les dònes, a lo manco en teoria, els mateixos drets que als hòmens. Anteriorment, solament podien prendre unes poques iniciatives personals sense el consentiment del seu pare o marit.[12]

Guerra civil i neteja ètnica (1981-1984)
[editar | editar còdic]

No obstant, mentres s'estava realisant bones relacions en la població blanca, Mugabe i els seus partidaris estaven instaurant una política de caràcter tribalista per a assegurar el poder de la població negra en el país, per lo que varen incitar hostilitats ètniques entre les tribus shonas i ndebeles. Per una atra part, també s'estaven generant fortes discussions entre Mugabe i el seu antic partit, el ZAPU, que estava sent liderat pel llavors Ministre de l'Interior, Joshua Nkomo, fins al punt que els partidaris d'abdós polítics es varen enfrontar en la ciutat de Bulawayo, en a on Nkomo és derrotat i pert el seu càrrec de ministre. No obstant, en febrer de 1981, el ZAPU deserta de les Forces Armades de Zimbabue (FAÇ) i s'establixen en Matabelelandia, ubicat en la zona occidental del país, donant pas a una guerra civil. En ella, Mugabe ordena esclafar el ZAPU, de la que despuix de numerosos enfrontaments, actes de sabotage i emboscades, varen conseguir debilitar al partit. Pero durant la guerra també es varen dur operacions de neteja ètnica, liderades per militars ètnicament shonas, contra centenars de poblats ndebeles i que va causar la mort d'entre 10 000 i 30 000 civils.[10] La guerra va finalisar el 22 de decembre de 1987, després de que Nkomo i el ZAPU oferiren la rendició i Mugabe va ordenar anexionar el ya debilitat ZAPU al ZANU-PF, otorgant-li un major poder polític en el país.[10]

Ascens a la presidència

[editar | editar còdic]

Després de que se suprimira la llei que reservava una quinta part del Parlament per a la minoria blanca, Mugabe va aprofitar l'instància per a portar a terme una reforma constitucional, en les que es va adoptar a Zimbabue com una república presidencialista, otorgandóle fortes atribucions a l'eixecutiu, aumentar dels cupos de parlamentaris de 80 a 150, l'abolició del càrrec de Primer ministre, i la capacitat de l'eixecutiu en designar 12 diputats a pròpia disposició.[10] El 31 de decembre de 1987, i després de adquir una enorme influència i poder, Mugabe assumix la Presidència de Zimbabue, per part del Parlament, succeint a Banana del poder.

President de Zimbabue (1987-2017)

[editar | editar còdic]

En els seus primers anys de govern va buscar la cooperació en la República Popular China i va encorajar als grangers d'orige britànic a permanéixer en el país, lo que va conseguir que Zimbabue es convertira en un dels majors productors agrícoles de tota Àfrica, tant de cereals com de tabac, del que fon un gran exportador. Ademés, va reduir dràsticament l'analfabetisme fins a situar-ho en menys del 10 % i va conseguir per al seu país un alt creiximent econòmic. En 1990 va renunciar a convertir el seu règim en marxiste de partit únic, optant per mantindre el sistema multipartidista, encara que canviant el sistema semipresidencialista per un presidencialiste.

A partir de l'any 1991, Harare va deure cedir davant l'ajust estructural, ya impost a un gran número de països africans. A finals de la década de 1990, l'economia va escomençar a decaure. En el més de febrer de 2000, antics combatents zimbabwenses de la guerra contra el règim raciste varen posar en marcha una ocupació de les propietats de grangers blancs, els qui encara estan en possessió de la majoria de les millors terres del país, quan de fet la seua recuperació havia segut la principal reivindicació de la lluita per l'independència. Mugabe es va vore obligat a afrontar una situació social i econòmica sumament deteriorada, impulsant la reforma agrària, lo que va dur com a conseqüència un bloqueig econòmic d'Estats Units i l'Unió Europea.

En les eleccions de 2002 va resultar elegit de nou, esta volta en el 56,2% dels sufragis contra el 41,9% del seu principal rival, Morgan Tsvangirai. No obstant, estos comicis varen ser denunciats com a fraudulents per l'oposició.

Les eleccions de 2008, varen donar de nou com a vencedor a Mugabe. Les senyes de la Comissió Electoral de Zimbabue indiquen que l'opositor Moviment Democràtic de Canvi va superar en primer regrés al ZANU-PF. El candidat opositor Morgan Tsvangirai va obtindre el 47,9 % dels vots, front al 43 % del president Mugabe. El govern va convocar una segona lluita electoral, pero l'oposició es va negar a participar pel clima de repressió que es vivia dins del país, d'esta forma estava aplanant el camí per a la reelecció de Mugabe, que va ser investit com a president per sexta volta consecutiva, 5el 29 de juny de 2008. Les eleccions generals de 2013 varen donar com a vencedor a Mugabe en el 61% dels vots.

Crisis econòmica

[editar | editar còdic]

En els anys noranta, la situació econòmica es va deteriorar significativament baix el pes de les sancions internacionals, lo que va dur al règim a acceptar una política de "reajustament estructural" defesa per les institucions financeres internacionals.[12]

En 2008 l'inflació anual es calculava en un 10.000 % anual. Per a redonejar la situació, la taxa de desocupació rondava el 80% de la població adulta. Les mides del govern havien consistit en la regulació màxima dels preus, lo que va dur al tancament d'empreses, i a la detenció, multa o encarcerament de mils d'empresaris. En l'any 2008 les sifres oficials varen tirar un 160.000% d'inflació. Des de llavors els billets oferixen el seu valor en millons de dólars. Els billets no són tals, en realitat, sino mecanismes de pagament en caducitat (en cada billet està escrita la data en que caduca el seu valor, uns mesos despuix). En plena crisis postelectoral, el govern va traure al mercat els nous billets de 250.000 millons de dólars de Zimbabue. Esta situació d'inseguritat monetària ha incentivat una tornada al sistema de trueque i l'aparició d'un important mercat negre.[3]

El 21 de febrer de 2009, en moments en que Zimbabue travessava la pijor crisis social, econòmica i sanitària de la seua història, el seu longeu president, Robert Mugabe, va celebrar el seu natalici junt en mils de seguidors en una luxosa festa que va despertar unànims crítiques. El fastuoso menú de la festa, que segons pareix va costar més de 250 mil dólars, va incloure champany, coñac, langosta, caviar i ànet. La festa va coincidir en el demanat de Zimbabue a atres nacions africanes de 2000 millons de dólars per a restaurar els sistemes de salut, educació i aigües del país.cita requerida

El 21 de febrer de 2014, Robert Mugabe va complir 90 anys. De nou el seu fastuosa celebració va generar crítiques i nous arguments als seus detractors.[13]

Violència contra la comunitat LGBT

[editar | editar còdic]

A lo llarc de la seua presidència, Mugabe es va manifestar repetidament en contra de la comunitat LGBT i la homosexualitat en general. En 1995 va expressar:[14]

Trobada extremadament escandalosa i repugnant per a la meua consciència humana que organisacions immorals i repulsivas, com les dels homosexuals, que ofenen les lleis naturals i la moral de les creències religioses propugnades per la nostra societat, deguen tindre defensors en la nostra terra o en qualsevol atre lloc del món.
Robert Mugabe

Eixe mateix any, durant les celebracions per l'independència del país, es va referir a l'homosexualitat senyalant que:[14]

Degrada la dignitat humana. No és natural, i no està en dubte el permetre que estes persones es comporten pijor que gossos i porcs. Si els gossos i els porcs no ho fan, ¿per qué sí els sers humans? Tenim la nostra pròpia cultura i devem comprometre-nos en els nostres valors tradicionals que nos fan sers humans. Se nos demana que acceptem un comportament subanimal, pero ací mai ho permetrem. ¡Si veuen gent actuant com a lesbianes i gais, arresten-los i entreguen-li'ls a la policia!
Robert Mugabe

Des de llavors, Mugabe va incrementar la repressió política contra la comunitat LGBT, amparant-se en les lleis nacionals contra la sodomía. Va responsabilisar als gais de molts dels problemes que afrontava Zimbabue, remarcant que l'homosexualitat era una cultura immoral i «no africana» duta pels #colon i practicada solament per «uns pocs blancs».[15] Segons una nota de l'agència Reuters, Mugabe utilisaria a la comunitat LGBT com un chivo expiatorio per a desviar l'atenció de la crisis econòmica que afronta el país. Per a això, es valdria de periodistes, generalment de mijos estatals, que publiquen notes homofóbicas o en retòrica antigay.[16]

En 2013, durant un mítin polític, va declarar que "L'Iglésia diu que l'homosexualitat és una abominació. No és un comportament humà i no ho serà mai en la nostra pròpia nació i cultura. Els hòmens que participen en eixe tipo de pràctiques mereixen ser castrats", agregant que "si fòra per mi, m'asseguraria de que anaren directes a l'infern i sofriren la condenación eterna".[17]

Relacions internacionals

[editar | editar còdic]

En el món occidental la situació dels drets humans en estats governats per negres s'ha considerat a sovint un tema tabú, especialment en la década de 1980, en que es va concedir prioritat informativa a la lluita contra el apartheid en Àfrica del Sur. Quan es va saber que Mugabe havia mamprés una campanya de porgues i terror estatal (el Gukurahundi) es va intentar justificar la mateixa com una resposta a l'amenaça d'un colp d'Estat pels seus rivals polítics del ZAPU.

Durant la seua administració, Mugabe va contar en el respal dels governs de China, Veneçola i Gabon.[18] China va intentar vendre armes al govern de Mugabe, pero cap país va obrir les seues costes al barco que les duya.

Per una atra part, Estats Units i el Regne Unit varen propiciar sancions contra el govern de Mugabe, al que consideraven illegítim. El 27 de juny de 2008, Javier Solana, cap de la diplomàcia europea, va declarar que els resultats del segon regrés de les eleccions de l'any 2008, no podien considerar-se llegítims, puix s'havia negat al poble la possibilitat d'elegir lliurement.

En febrer de 2012, en una declaració pública li va dir al primer ministre britànic David Cameron que es pot «anar a l'infern», després de que este li demanara aprovació i llibertat absoluta per a la comunitat LGTBI.[19]

Colp d'Estat de 2017

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Colp d'Estat en Zimbabue de 2017.


El 6 de novembre de 2017 Mugabe, de 93 anys d'edat, va destituir al seu primer vicepresident Emmerson Mnangagwa (que temps arrere va ser cap de la policia política, de

  1. acusat de cometre crims atroços), per a aixina preparar a la seua esposa Grace com la seua successora; Mnangagwa es va exiliar en Suràfrica a on va assegurar que pronte controlaria el poder. El 13 de novembre el cap de l'eixèrcit, el general Constantino Chiwenga, va advertir al president Mugabe en intervindre si este continuava en la porga de líders veterans del seu partit en el govern i l'eixèrcit.[20][21][22]

En la vesprada i nit del 14 de novembre tropes zimbabuenses varen ocupar Harare.[21]

En la matinada del 15 de novembre Mugabe i la seua esposa varen ser detinguts, també va ser detingut el ministre de Finances, Ignatious Chombo.[21][22] El exvicepresidente Emmerson Mnangagwa va retornar a Zimbabue i va prendre el control del país com a president interí.[23]

Vida despuix de la presidència

[editar | editar còdic]

Despuix del seu derrocament, Mugabe va gojar d'immunitat total i una luxosa vida, residint en la seua mansió d'Harare.[24][25] A pesar d'açò Mugabe va declarar el 15 de març de 2018 que havia segut derrocat en un "colp d'estat" que devia desfer-se. Va afirmar que no treballaria en Mnangagwa i va calificar a la seua presidència de "illegal" i "inconstitucional".[26] En les eleccions generals de 2018 Mugabe va recolzar al candidat opositor Nelson Chamisa.[27]

Poc despuix va sofrir de problemes de salut, rebent tractament mèdic en Singapur durant dos mesos. També va perdre la capacitat de caminar.[28][29]

El 6 de setembre de 2019, Mugabe va fallir als 95 anys en un hospital de Singapur.[25] L'anunci va ser confirmat pel mateix Emmerson Mnangagwa, qui va llamentar la seua mort i va calificar a l'expresident zimbabuense com un héroe nacional.[30][31]

Vida personal

[editar | editar còdic]

Mugabe era d'altura mija, medint poc més de 170 cm,[32] i mostra lo que el seu biógraf David Blair descriu com "amaneramientos afeminats, curiosos".[32] Mugabe anava en conte en la seua apariència, duent normalment un trage de tres peces,[32] i insistia que els membres del seu gabinet vestiren de manera similar, en estil anglés.[33] En prendre el poder en 1980, el signe d'identitat de Mugabe eren les seues ulleres d'ensellament gros,[34] També era reconegut per la seua menut bigot.[32] A diferència d'atres líders africans, Mugabe no va buscar idealizar la seua infància.[35] Era abstemio i mai fumava ni bevia alcohol,[36] i—segons els seus primers biógrafs, David Smith i Colin Simpson—té "un enorme afecte pels chiquets".[37] Durant els seus primers anys va tindre una operació en els seus genitals que varen generar rumors sobre que solament tenia un testícul o la mitat del pene; tals rumors varen ser usats pels seus oponents per a ridiculisar-ho i pels seus defensors per a reforçar la pretensió de que estava dispost a fer severs sacrificis per la causa revolucionària.[38]

Mugabe parlava anglés en fluïdea en un accent britànic adoptat quan pronunciava algunes paraules.[32] També era un fan del joc anglés de cricket, afirmant que el "cricket civilisa a la gent i crea a bons cavallers".[32] David Blair va senyalar que este cultiu de traces britàniques sugerix que Mugabe respectava i potser admirava al Regne Unit mentres, al mateix temps, sentia resentiment i odiava al país.[39] Holland va sugerir que estes traces anglófilos varen sorgir pronte en la seua vida, puix Mugabe —que havia sofrit durant llarc temps el racisme anti-negre de la societat de Rhodèsia— "va assumir lo anglés com un antídot" a el "odi a sí mateixa" induït pel racisme social.[40]

L'acadèmic Blessing-Mills Tendi va afirmar que Mugabe va ser "una figura extremadament complexa, no fàcil de captar en categories convencionals".[41] De la mateixa manera, David Blair ho va descriure com una "personalitat excepcionalment complexa".[39] Smith i Simpson varen senyalar que el líder zimbabuense havia segut "un jove sério, prou solitari, diligent, treballador, un llector voraç que usava cada minut del seu temps, no molt donat a la rialla: pero sobretot, decidit".[42] Blair va comentar que la "autodisciplina, inteligència i gana pel treball dur [de Mugabe] són notables",[32] afegint que les seues "principals característiques" eren "lo desapiadat i la resiliencia".[43] Blair va argumentar que Mugabe va compartir moltes traces de caràcter en Ian Smith, afirmant que abdós eren "orgullosos, valents, tozudos, carismàtics, fantasiosos crédulos.[44]

Meredith va descriure a Mugabe com en "modals de veu suau, ... ampli intelecte, i ... maneres eloqüents", tot la qual cosa disfrassava el seu "ambició endurida i decidida".[45] Ndlovu-Gatsheni ho va caracterisar com "un dels líders africans més carismàtics", destacant que era "molt eloqüent" i capaç de fer "bons discursos".[46] Jonathan Moyo, que breument va servir com a ministre d'informació de Mugabe abans de distanciar-se d'ell, afirmant que el president podia "expressar-se molt be, que és la seua gran fortalea".[47] Tendi va afirmar que encara que tenia un ingeni natural, Mugabe a sovint ocultava açò darrere d'un "aspecte extern pensativo i auster i el seu gust per la cerimònia i la tradició".[48] Heidi Holland va sugerir que per la seua criança "disfuncional", Mugabe tenia una "autoimagen fràgil",[49] descrivint-ho com "un home separat dels seus sentiments, carent d'humanitat i calidea ordinàries".[50] Segons ella, Mugabe té una "marcada inmadurez emocional",[51] i era homófobo,[52] aixina com un raciste i un xenòfop.[53]

Segons Meredith, Mugabe es presentava a sí mateixa com "eloqüent, pensativo i conciliador" despuix de la seua victòria electoral de 1980.[54] Blair senyalava que en este periodo de la seua carrera, Mugabe va mostrar "genuïna magnanimidad i corage moral" a pesar dels seus "intenses raons personals per sentir amargura i odi" cap als membres de l'anterior règim.[35] Despuix de tractar en Mugabe durant les negociacions de 1979, Michael Pallister, cap del Foreign Office britànic, va descriure a Mugabe com a posseïdor de "unes formes molt agudes, a voltes prou agressiu, i desagradables".[55] El diplomàtic britànic Peter Longworth va afirmar que en privat, Mugabe era "molt encantador i molt eloqüent i no carix d'humor. És difícil relacionar l'home que coneixes en el que despotrica en televisió".[32] Norman va afirmar que "Sempre ho vaig trobar agradable i honrat en els seus tractes. També tenia un costat càlit que a voltes vaig vore clarament".[56]

Colin Legum, un periodiste en The Observer, va argumentar que Mugabe tenia una "personalitat paranoide", en el sentit de que encara que no sofrix paranoia clínica, es comporta de manera paranoica quan se li posa baix una pressió sostinguda i severa.[39] El biógraf de Mugabe Andrew Norman va sugerir que el líder va poder haver sofrit de trastorn antisocial de la personalitat.[57] Varis biógrafs de Mugabe han observat que tenia una obsessió en acaparar poder.[58] Segons Meredith, "el poder per a Mugabe no era un mig per a un fi, sino el fi en sí mateixa."[59] A l'inversa, Onslow i Redding varen sugerir que l'ànsia de Mugabe pel poder sorgia de "raons personals i ideològiques" i la seua creència en l'illegitimitat de la seua oposició política.[60] Denis Norman, un polític blanc que va estar en el gabinet de Mugabe durant molts anys, va comentar que "Mugabe no és un home ostentoso guiat per la riquea sino que goja del poder. Eixa ha segut sempre la seua motivació".[61]

El mandatari es trobava internat des d'abril del 2019.

Matrimonis i fills

[editar | editar còdic]

Segons Holland, la primera esposa de Mugabe, Sally Hayfron, va ser "confident i l'única amiga real" de Mugabe,[62] sent "una de les poques persones que podien desafiar les idees de Mugabe sense ofendre-ho".[63]

El seu únic fill, Michael Nhamodzenyika Mugabe, naixcut el 27 de setembre de 1963, va morir el 26 de decembre de 1966 d'malaria cerebral en Ghana, a on Sally estava treballant mentres Mugabe estava en presó. Sally Hayfron de Mugabe va ser una professora que va afirmar la seua posició com a activista política independent.[64]

Mugabe va demanar als mijos de Zimbabue que es referiren a la seua esposa com "Amai" ("Mare de la nació"),[65] encara que molts zimbabueses estan molests perque ella era una estrangera.[66] Va ser nomenada com la cap de la lliga de dònes de ZANU-PF,[65] i es va vore implicada en vàries operacions de caritat, encara que estava àmpliament considerada com a corrupta en estos tractes.[67] Durant el càrrec de primer ministre de Mugabe ella va patir fallo renal, i inicialment va tindre que viajar al Regne Unit para diálisis fins que Soames va organisar que una màquina de diálisis fora enviada a Zimbabue.[68]

Encara casat en Hayfron, en 1987 Mugabe va escomençar una relació extraconyugal en la seua secretària, Grace Marufu; ella era 41 anys més jove que ell i llavors estava casada en Stanley Goreraza. En 1988 va donar a llum a una filla, Bona, i en 1990 un fill, Robert.[69] La relació es va ocultar del públic zimbabuense, encara que Hayfron la coneixia.[65]

Segons la seua neboda Patricia Bekele, a qui estava particularment propenca, Hayfron no estava contenta de que Mugabe tinguera un assunt en Marufu pero "va fer lo que ella em solia dir que yo fera: 'Parla en el teu coixí si tens problemes en el teu matrimoni. Mai, jamai, humilies al teu espós.' El seu lema era seguir avant en gràcia".[70] Hayfron va morir en 1992 d'una malaltia crònica de renyó.[71]

Despuix de la mort de Hayfron en 1992, Mugabe i Marufu es varen casar en una gran cerimònia nupcial catòlica en agost de 1996.[72] Com primera dama de Zimbabue, Grace va obtindre reputació d'agradar-li lo luxós, en un interés particular per comprar robes i joyes.[73] Estes luxoses compres compulsivas han dut a que li la malnomene com "Gucci Grace".[74] També té fama de corrupta.[75] En 1997, Grace Mugabe va donar a llum al tercer fill de la parella, Chatunga Bellarmine.[76]

Robert Mugabe Junior i el seu germà menor, Chatunga Bellarmine són coneguts per publicar el seu luxós estil de vida en els mijos socials, lo que ha dut a acusacions de Tendai Biti de que estan gastant els diners dels contribuents zimbabuenses.[77]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «[1]». Consultat el 6 de setembre de 2019.
  2. 2,0 2,1 Robert Mugabe: mor als 95 anys l'héroe revolucionari que es va convertir en l'etern i polèmic president de Zimbabue
  3. 3,0 3,1 Le Monde.
  4. «“Free, honest and credible”: African Union approves Zimbabwe elections». euronews. Archivat des d'el original, el 18 d'agost de 2017. Consultat el 4 d'abril de 2017.
  5. «"Robert Mugabe, très populaire"». BBC Afrique. Consultat el 4 d'abril de 2017.
  6. Hill, Geoff (2005). The Battle for Zimbabwe: The Final Countdown, Johannesburg: Struik. ISBN 978-1-86872-652-3.
  7. «[2]», La Vanguardia. Consultat el 15 de novembre de 2017.
  8. «[3]». Consultat el 19 de novembre de 2017 (en és).
  9. «[4]». Consultat el 21 de novembre de 2017.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 10,8 Roberto Ortiz de Zárate. «Robert Mugabe». Consultat el 4 de maig de 2017.
  11. «Biografia de Robert Mugabe». www.biografiasyvidas.com. Consultat el 6 de maig de 2017.
  12. 12,0 12,1 12,2 http://www.iosrjournals.org/iosr-jhss/papers/Vol18-issue2/H01826368.pdf?aneu=8622
  13. «Zim Daily News va titular "NONETY Years and counting..." Feliç Natalici, Bob - El diari digital de Zimbabwe». Archivat des d'el original, el 24 de novembre de 2015. Consultat el 22 de febrer de 2014.
  14. 14,0 14,1 «kaiwright.com». Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2006. Consultat el 18 de novembre de 2017.
  15. «BBC News | Africa | Zimbabwe gai rights face dim future». news.bbc.co.uk. Consultat el 19 de novembre de 2017.
  16. «[5]». Consultat el 19 de novembre de 2017.
  17. «[6]». Consultat el 16 de decembre de 2017.
  18. seu-respal-a-Mugabe.html Cim de l'UA: president de Gabon expressa el seu respal a Mugabe
  19. Radi Biobío. «President de Zimbabue "mana a l'infern" a premier britànic per demanar-li respectar als homosexuals». Consultat el 26 de febrer de 2012.
  20. «[7]», La Vanguardia. Consultat el 15 de novembre de 2017.
  21. 21,0 21,1 21,2 «[8]», La Vanguardia. Consultat el 15 de novembre de 2017.
  22. 22,0 22,1 «[9]», Sputnik. Consultat el 15 de novembre de 2017.
  23. «[10]». Consultat el 16 de novembre de 2017.
  24. Collier, Hatty. Robert Mugabe's lavish retirement package includes first-class flights, a five-bedroom house and 23 staff, Evening Standard. Archivate ab le original le 9 de giner de 2018.
  25. 25,0 25,1 «[11]». Consultat el 6 de setembre de 2019.
  26. Robert Mugabe says 'disgraceful' Zimbabwe coup must be undone, Agence France-Presse, The Guardian. Archivate ab le original le 15 de març de 2018.
  27. Zimbabwe election: Mugabe turns on Mnangagwa in surprise pre-poll speech, BBC News.
  28. «[12]». Consultat el 27 de novembre de 2018.
  29. «[13]». Consultat el 27 de novembre de 2018.
  30. Va morir als 95 anys Robert Mugabe, el qüestionat expresident de Zimbabue
  31. Robert Mugabe, expresident de Zimbabwe, als 95 anys
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 32,6 32,7 Blair, 2002, p. 25.
  33. Holland, 2008, pp. 109–110.
  34. Blair, 2002, p. 14.
  35. 35,0 35,1 Blair, 2002, p. 17.
  36. Meredith, 2002, p. 23.
  37. Smith y Simpson, 1981, p. 48.
  38. Holland, 2008, p. 174.
  39. 39,0 39,1 39,2 Blair, 2002, p. 26.
  40. Holland, 2008, p. 211.
  41. Tendi, 2011, pp. 307–308.
  42. Smith y Simpson, 1981, pp. 15–16.
  43. Blair, 2002, p. 24.
  44. Blair, 2002, p. 244.
  45. Meredith, 2002, p. 37.
  46. Ndlovu-Gatsheni, 2009, p. 1142.
  47. Holland, 2008, p. 183.
  48. Tendi, 2013, pp. 964–965.
  49. Holland, 2008, p. 51.
  50. Holland, 2008, p. 67.
  51. Holland, 2008, p. 84.
  52. Holland, 2008, p. 95.
  53. Holland, 2008, p. 83.
  54. Meredith, 2002, p. 14.
  55. Meredith, 2002, p. 7.
  56. Holland, 2008, p. 119.
  57. Norman, 2008, p. 163.
  58. Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  59. Meredith, 2002, p. 233.
  60. Onslow y Redding, 2009, p. 69.
  61. Holland, 2008, p. 125.
  62. Holland, 2008, p. 25.
  63. Holland, 2008, p. 21.
  64. «[14]». Consultat el 14 de juny de 2009.
  65. 65,0 65,1 65,2 Meredith, 2002, p. 96.
  66. Holland, 2008, p. 23.
  67. Holland, 2008, p. 24.
  68. Holland, 2008, p. 76.
  69. Plantilla:Sfnm/core; Plantilla:Sfnm/core.
  70. Holland, 2008, p. 22.
  71. «[15]». Consultat el 5 de setembre de 2010.
  72. Meredith, 2002, p. 108.
  73. Meredith, 2002, pp. 108–109.
  74. «[16]». Consultat el 28 de febrer de 2015.
  75. Meredith, 2002, p. 109.
  76. «[17]», BBC News. Consultat el 1 de juliol de 2008.
  77. «[18]».

Bibliografia

[editar | editar còdic]
(2012) Mugabe and the Politics of Security in Zimbabwe, Montreal and Kingston: McGill-Queen's University Press. ISBN 978-0-7735-4044-6.
(2002) Degrees in Violence: Robert Mugabe and the Struggle for Power in Zimbabwe, London and New York: Continuum. ISBN 978-0-8264-5974-9.
(2011).African Journal of History and Culture.3(2)
20–26.
(2015).Journal of Modern African Studies.53(1)
27–49.doi:10.1017/S0022278X14000640.
Holland, Heidi (2008). Dinner with Mugabe: The Untold Story of a Freedom Fighter Who Became a Tyrant, London: Penguin. ISBN 978-0-14-104079-0.
(2010).Human Rights Quarterly.32(4)
898–920.
(2002) Our Votes, Our Guns: Robert Mugabe and the Tragedy of Zimbabwe, New York: Public Affairs. ISBN 978-1-58648-186-5.
Plantilla:Cite article
Plantilla:Cite article
Norman, Andrew (2008). Mugabe: Teacher, Revolutionary, Tyrant, Stroud: The History Press. ISBN 978-1-86227-491-4.
(2009).Georgetown Journal of International Affairs.10(1)
63–72.
(2007).The Black Scholar.37(1)
32–35.
(2001).Journal of Democracy.2(1)
160–169.doi:10.1353/jod.2001.0015.
(1981) Mugabe, London: Sphere Books. ISBN 978-0-7221-7868-3.
(2011).Representation.47(3)
307–318.doi:10.1080/00344893.2011.596439.
(2013).Journal of Southern African Studies.39(4)
963–970.doi:10.1080/03057070.2013.858537.
(201).Journal of Modern African Studies.53(1)
27–49.doi:10.1017/S0022278X14000640.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]