Segona revolució de supercuerdas

La segona revolució de supercuerdas es referix al conjunt innovacions en la teoria de cordes que va ocórrer aproximadament entre 1994 i 1997 i que varen dur a l'acceptació final de la teoria de cordes per part de la comunitat de físics de partícules aliens a la teoria de cordes.

Les diverses versions de la teoria de supercuerdas varen ser unificades, segons s'esperava des de feya temps, per noves equivalència. Estes es coneixen com dualitat-S, dualitat-T, dualitat-O, simetria especular, i transicions de conifold. Les diverses teories de cordes també varen ser conectades en una nova teoria 11-dimensional cridada teoria M.

Nous objectes cridats branas varen ser captats com a ingredients inevitables de la teoria de cordes. El seu anàlisis —especialment l'anàlisis d'un tipo especial de branas cridades D-branas— va conduir a la correspondència AdS/CFT, a la comprensió microscòpica de les propietats termodinàmiques dels forats negres, i a molts atres progressos.

Vore també

• Primera revolució de supercuerdas

Referències

Bibliografia

• Brian Greene: L'Univers Elegant: Supercuerdas, dimensions amagades i la busca de la teoria final, Editorial Crítica, 2000. ISBN 8484322645 [reeditat com, Ed. Crítica, Drakontos, ISBN 84-8432-781-7, 2006].
• Stephen Hawking: L'Univers en un clafoll d'anou, 2001. ISBN 055380202X.
• Michio Kaku, Hiperespacio, 1996. ISBN 8474237475.