Sepulcro de Pou More
_01.jpg){kind=link}
El sepulcro de Pou More és un monument funerari turriforme d'orige ibero datat cap a fins de el VI, que va ser trobat en la població albaceteña de Chinchilla de Montearagón. Actualment es troba en el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, en Madrit.
Descripció
[editar | editar còdic]Té els seus orígens en sepulcros neohititas. Està construït en pedra en sillería isódoma. Posseïx un basamento de tres escalons, un relleu en els quatre cantons, un nou basamento, un segon cos, una fila de lleons i termina en forma piramidal, que simbolisa el màxim d'energia que necessita el cos per a anar al més allà.
El sentit turriforme és el de l'arbre de la vida, unint la part terrenal en la celest. És la referència del home en la Terra i en el més allà.
_02.jpg){kind=link}
_01.jpg){kind=link}
Els lleons formen un bloc adossat al sepulcro. Apareix el lleó en les fauces obertes. El lleó és un animal de signe positiu i caràcter solar. És un símbol de protecció que defén el cos i les cendres. El referent és el bou alado del món mesopotámico. En tindre les fauces obertes, el lleó té sentit de mònstruo andrófago, que és l'encarregat de purificar les ànimes en els paraisos. En els relleus es donen unes iconografies segons les cares:
- Una impressionant copa en un personage dins d'ella. Representació de bous i plantes. Ací es veu una representació d'els treballs de Hércules (o Heracles); es donen estos relleus perque el sepulcro estaria dedicat a un héroe ibèric i perque Hércules per mig dels seus treballs va salvar a l'humanitat. Representa el treball dels bous, el de matar a la Hidra de Lerna. Apareixen representats els deus per mig d'una persona sedente alada que manté en les seues mans l'arbre de la vida.
- Seguixen apareixent els treballs d'Heracles, en la representació de pardals que volen sobre un arbre. És el treball de matar als Pardals del llac Estínfalo. Apareix un javalí bicéfal i un cuc en cap humà, ací s'ha vist un porc ibèric com a alusió a l'animal positiu que ajuda al difunt en l'anada al més allà. El porc afona el seu hocico en la terra i de les entranyes de la terra s'alimenta dels cucs que trau; es veu la defensa de l'ànima. El cuc representa a la figura diabòlica.
.jpg){kind=link}
_02.jpg){kind=link}
- En la cara este figura el relleu conegut com "convit", que mostra a varis sers d'aspecte monstruoso. A la dreta, un d'ells porta en una mà un gavinet afalcatado, a el hora que toca en l'atra un cap humà que descolla d'un caldero, el qual està sobre lo que sembla un fòc. En la part esquerra del relleu se situa, entronisat, un atre d'estos sers, que apareix en doble cap i llengües bífidas, i que sembla dispost a engolir a un humà en un atre caldero, que sosté en la seua mà dreta. En l'esquerra agarra la pata d'un javalí mort, tendit boca dalt sobre una taula. En el centre de la composició, un tercer ser li oferix a l'anterior un atre bol. Per a autors com Olmos i Chapa, este relleu, com a part d'una "heroizaació" del rei o cap enterrat, representaria un perill extrem de ultratumba del que aquell conseguiria escapar.[1][2] Uns atres, com Blázquez i Heider, ho han associat al sacrifici humà infantil dels pobles semitas, representat ací per deidades ctónicas que devoren la seua carn.[3]
En el ritual funerari es dona el convit funerari i com a part del corteig funerari era molt important la música. El friso té una continuïtat, escomençant en uns ginets i acabant en la mort en sí. En els relleus destaca la figura de la flautista, de la que cal destacar el trage, que és el ceremonial del món ibèric, i el pentinat molt elaborat. Existix un meninfotisme pel cànon, al contrari que en el món grec. Té els ulls almendrados i du un cinturó decorat en ones d'orige cretense.
S'estima que atres escultures iberas emblemàtiques, també trobades en la zona, com la Bicha de Balazote, les Esfinges bessones del Salobral o l'Esfinge de Haches, formaven part de monuments turriformes similars.
Anàlisis artístic-històric del monument
[editar | editar còdic]Troballa i excavació
[editar | editar còdic]Les primeres troballes fortuïtes es varen produir al començament de el XX, encara que no va ser fins a finals de l'any 1970 quan varen aparéixer sellars en relleus en la superfície al roturar les terres. És per això que l'amo de la finca va decidir suspendre dites llabors i avisar a les autoritats del Museu Arqueològic Nacional i el d'Albacete. Gràcies a la sensibilitat artística de l'amo de la finca es va poder portar a terme una prospecció del lloc, aixina com estudis topogràfics i iniciar una excavació arqueològica. Dita excavació va estar dirigida pel director a l'adop del Museu Arqueològic Nacional, qui va publicar també els primers estudis sobre el monument, la versió del qual més completa i extensa es troben en una revista del Institut Arqueològic Alemà de 1983. Les senyes que s'oferixen a continuació són una síntesis dels seus estudis.
Localisació
[editar | editar còdic]Dit monument es localisa en un punt estratègic que constituïx un creuament de camins entre la via que unia Cartago Nova en Complutum i la Via Heraclea que unia Càdis (antiga Gadir) en l'Alce.
Ademés, el monument nos va confirmar el caràcter orientalizante de la cultura ibera en els seus començos i va permetre clarificar la seua estructura social i política. També es varen aumentar els coneiximents sobre les necròpolis ibèriques.
Es coneixen molt pocs monuments turriformes en la península ibèrica, a penes existixen uns 30 eixemples, la qual cosa demostra la seua vinculació a una estructura de tipo regio.
Estudi del lloc
[editar | editar còdic]El monument es va trobar derruït, en els sellars per terra, encara que es va poder portar a terme una reconstrucció del mateix gràcies al basamento in situ i a l'anàlisis de la posició dels sellars, que sembla ser es trobaven en la posició en la que varen caure originàriament.
Es va construir sobre una base escalonada de tres escalons, de 3,65 metros de costat. Se sap que en total va medir 10 metros d'altura. La torre de planta quadrada estava recolzada sobre quatre lleons esculpidos en els sellars dels cantons.
Per un atre costat, el difunt es va incinerar in situ i s'han trobat restants de l'aixovar en exquisites peces gregues com una gerra de tipo enócoe de bronze, un kílix i un lécito àtics.
El monument es va alçar directament sobre la pira funerària o Bustum, a que el seu entorn hi havia un recint de cudols en forma de taurodermis o de lingot de coure chiprà, element orientalizante ya present en la cultura de Tartessos i en altars com els de Cancho Roano.
Provablement es tracte de la tomba real d'un príncip o régulo indígena. El monument era la representació de l'ànima del rei o príncip divinizado. El monument té moltes implicacions des del punt de vista ideològic i sociocultural; mostra l'ideologia sagrada i política del poble ibero, a on els dirigents eren heroizados i sacralizados. I ejemplifica aixina mateix la divisió jerarquizada de la societat i la seua organisació monàrquica.
Cronologia
[editar | editar còdic]El monument va ser alçat entorn al 500 a. C. L'aixovar té una cronologia d'entorn al 500 a. C.; per tant, és una data post quem per a datar el monument. És el monument ibèric més antic i el millor conservat. Entorn a ell i damunt es va desenrollar una necròpolis ibèrica.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ricardo Olmos Romera: A l'atre costat de l'espill: aproximacions a l'image ibèrica, Madrit, 1996, ISBN 84-605-5018-4
- ↑ María Teresa Chapa Brunet: El temps i l'espai en l'escultura ibèrica: un anàlisis iconográfico, en Arqueologia i iconografia: indagar en les imàgens, VV.AA., L’Erma vaig donar Bretschneider, Roma, 2003, págs. 99-120, ISBN 88-8265-244-0.
- ↑ Fernando López Prat, Humans en la taula dels deus: l'escatológica fenicia i els frisos de Pou More, Publicat per primera volta en A. González Prats (ed.), El món funerari. Actes de el III Seminari Internacional sobre Temes Fenicios. Guardamar del Segura, 3-5 de maig de 2002. Homenage a el Prof. D. Manuel Pellicer Català, Alacant, 2004, 495-537.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Laura Alcalà-Zamora: La necròpolis Ibèrica de Pou More, Real Acadèmia de l'Història (Espanya). Publicat per la Real Acadèmia de l'Història, 2003. ISBN 84-95983-47-8.
- Pascual Esquerre Egea: «Pou More i els canvis soci-econòmics de la protohistòria ibèrica durant els sigles V i IV abans de nostra era». Arqueologia Iberoamericana 2, 2009, ISSN 1989-4104, pp. 5-23.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sepulcro de Pozo Moro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.