Shaolin
El monasteri de Shaolin (Plantilla:Zh-cp; cantonés: Siulam; significa 'El monasteri del bosc jove o nou') és un temple budiste, situat en la província China d'Henan i famós per la seua relació en el budisme chán (zen) i la conexió en les arts marcials de China.[1] És, provablement, un dels monasteris budistes més famosos en Orient; conegut més per l'art marcial o Shaolin Chuan (Plantilla:Zh-cp; significa 'Puny de Shaolin', també cridat Shaolin Wushu o Shaolin Kung Fu) que pel propi budisme.
En el temple de Henan, es va desenrollar una forma particular de pràctica religiosa integrada a l'entrenament del complex art marcial, que es va estendre més allà del temple. En el córrer dels sigles, atres temples varen ser integrats a l'orde de Shaolin, que és símbol d'un paradòxic sincretisme entre un sistema de lluita (que inclou colps de punys, patades, imitació d'animals i us d'armes) en el concepte de no violència. El budisme té com a centre de les seues ensenyances el principi d'Áhimsa (la no violència), i el vegetarianisme és part d'este concepte, al com els monges s'han adherit per centenars d'anys.[2][3]
El monasteri, junt al seu Bosc de pagodes, va ser inscrit com Patrimoni de l'Humanitat el 31 de juliol de 2010 com a part de la denominació Monuments històrics de Dengfeng en la "Ciutat del cel i de la terra".[4]
Mits
[editar | editar còdic]Existixen numerosos estils de Wushu, pero el més important en térmens d'organisació, métodos d'entrenament i moralitat varen ser desenrollats en el monasteri budiste de Shaolin. Estes característiques varen fer que deprendre en el Temple Shaolin es convertira en un símbol de respecte i dignitat.[5]'
El terme Kung Fu significa pràctica i habilitat o entrenament i habilitat, lo que s'adquirix en el temps, i va tindre els seus principals exponents en el temple Shaolin, de la província de Henan, en la zona nort de China central. En el 519 d. C., va aplegar provinent de l'estat de Liang, el Mestre Ta Mo i va ensenyar als sacerdots l'art de la defensa personal. L'entrenament en el temple era dur i varen adoptar regles per a assegurar-se que els practicants no feren mal us del mateix. Varen crear llavors dotze regles per als practicants. La desobediència era castigada en l'acomiadament del temple, la vida era dura per a enfortir el cos i l'esperit, els graduats devien ajudar a la gent, no podien trasgredir la llei, entre unes atres.[7]
Les arts marcials chinenques tenen un passat ric pero en molts casos mal entesos ya siga per desconeiximent de les seues verdaderes raïls o com a conseqüència de tergiversacions de la verdadera evolució històrica d'estes tècniques per a aixina poder atraure l'atenció del neófito. Els paràgrafs anteriors ilustren el tipo de històries que es troba en la gran majoria de publicacions sobre les arts marcials d'orige chinenc, les quals no inclouen fonts acadèmiques séries que les sustenten.[8]
El temple de Shaolin i els seus monges guerrers llegendaris han donat a llum i inspiració als estils més renombrados del món. El Shaolin Kung Fu es considera un dels tesors culturals de China i la seua presència es pot sentir per tot lo món. Com una forma d'autodefensa que ha tingut durant 1500 anys d'us realiste i pràctic. Shaolin Kung Fu i la seua fusió en el Budisme Chan (zen) crea una forma d'art holística que promou l'equilibri interior.[9]
Pràctica marcial
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Shaolin Kungfu.
Existixen numeroses referències que demostren l'existència de pràctica marcial en China, abans de la fundació del monasteri Shaolin (495 d. C.) entre les quals es troben: el Història de Wei, “___protected_title_3___”. La qual menciona que durant incursions realisades per l'Emperador Wei del Nort en 446 d. C., en monasteris al voltant de Changan (Xian), es varen descobrir i varen confiscar lots d'armes, lo que indica que la pràctica marcial era alguna cosa comuna de l'época”.[10] “El Temple ___protected_title_7___ va ser construït en 495 d. C. per l'emperador ___protected_title_8___ per al monge ___protected_title_9___, ___protected_title_10___ de ___protected_title_11___, estos monges es diu practicaven ___protected_title_12___ com a entreteniment”,[11] la qual cosa contradiu la creència popular de que els monges de l'época no coneixien les arts de lluita o que no practicaven cap activitat física fins que Bodhidharma els ensenyara; Jiao Li ha segut identificat com un antecessor de lo que hui en dia es coneix com Shuai Jiao. No obstant en esta época la lluita ya s'utilisava com a part de l'entrenament militar. La Bibliografia de l'Història de la Dinastia Han (206 a. C.–220 d. C.) contenen mencions sobre Shoubo i les diferencien de les tècniques de lluita, Juedi la qual es considerava com una de les habilitats militars de l'época.”[12]
La conexió entre Bodhidharma i les arts marcials chinenques provenen de la novela Viages de Lao Tsan publicada en 1907.[13] Les circumstàncies que varen ajudar a crear la fama del Temple Shaolin són entre unes atres: La seua ubicació en el mont Song, considerat com uns dels cinc monts sagrats de China; la proximitat del Temple a la ciutat de Luoyang la qual va servir com a capital de vàries dinasties; l'ajuda que alguns membres del Temple li varen brindar al iniciador de la Dinastia Tang, Li Shimin (Emperador Taizong), i la participació en milícies durant la campanya en la dinastia Ming en contra dels pirates chinencs i japonesos de l'época. La menció que apareix en l'Estela de Shaolin, solament menciona la participació de 13 monges en la campanya militar que va donar inici a la dinastia Tang.
En l'any 1513 un acadèmic de nom Du Mu (1459 – 1525) va viajar a Shaolin' en Henan, per a examinar inscripcions antigues en una gran número d'esteles otorgades al temple per personages tan importants com l'emperatriu Wu (684 – 705). Du Mu estava interessat en estes esteles no solament com a obres mestres de caligrafia antiga sino també com a fonts de l'història del temple. Du Mu va descobrir que alguns monges varen ser reconeguts com a guerrers, els qui varen ajudar a Li Shimin (600 – 649) en la campanya que fundaria la dinastia Tang (618 – 907), estes troballes rectificarien omissions en el Història de la dinastia Tang.[14] Estos fets tampoc varen ser inclosos en els cànons Budistes dedicats a el història del temple, la raó segons el professor Meir Shahar va ser la participació de monges en activitats de guerra les quals contradiuen la doctrina i cànons budistes els quals entre uns atres prohibixen llevar-li la vida a un atre ser humà.[14]
Una de les raons de la participació dels monges en la campanya militar en la dinastia Tang, va anar el resentiment dels mateixos contra Wang Shichong qui s'havia apropiat d'algunes de les seues terres, pero al mateix temps va existir una raó política, els monges varen recolzar al que varen considerar en més possibilitats per a guanyar la guerra, en este cas Li Shimin, esta informació va ser estudiada i analisada pel Professor Meir Shahar qui estudie extensament l'estela Shaolin Si Bei, entre atres fonts. Esta decisió va garantisar la prosperitat del temple en els sigles posteriors. Després de la victòria de Li Shimin, el Temple viuria una época de seguritat i esplendor per les seues activitats en la campanya contra Wang encara a pesar de la persecució que Li Shimin realisaria en contra d'atres temples budistes els quals degeneraron en eixecucions sumarias, tancament de temples budistes, el patrocini per a l'ordenació de monges Taoístas i el decret d'usar sol monges Taoístas en totes les cerimònies oficials; l'única excepció a esta campanya va ser el Temple Shaolin.[14]
El Yi Jin Jing (Clàssic del Canvi de Múscul), és un text atribuït a Bodhidharma el qual s'ha inclós en la llegenda que li assigna la transmissió d'arts marcials en el Temple Shaolin, este llibre va ser escrit en la dinastia Ming en 1624 d. C. per un monge taoísta de nom Zining del mont Tiantai, atribuït de manera falsa a Bodhidharma, les raons per les quals molts historiadors descarten esta llegenda el ha resumit el historiador Lin Boyuan en el seu Zhongguo Wushu Shi, com seguix: Prefacios falsificats atribuïts al general de la dinastia Tang, Li Jing i el general de la Dinastia Song del sur Niu Gao també varen ser inclosos. En estos es llig que, després de que Bodhidharma va terminar de mirar el mur despuix de nou anys en el Temple Shaolin, va deixar un cofre de ferro; quan els monges ho varen obrir, varen trobar dos llibres Xi Sui Jing (Clàssic del Llavat de la Mèdula) i Yi Jin Jing. El primer llibre ho va prendre el seu discípul Huike, el qual després va deixar el temple sense deixar rastre; sobre el segon els monges ho varen ocultar de manera egoista, per a practicar les seues ensenyances els quals varen caure en males mans, perdent el seu sentit original, els monges alcançarien la seua fama gràcies a la pràctica d'estes tècniques. Tot lo anterior es va usar per a concloure que el Temple Shaolin és la font de les arts de lluita chinenca. Este manuscrit va ser denunciat per tindre molts errors, fantasies etc. Diferents historiadors han denunciat la falta de veracitat d'este manuscrit alguns dels quals són: Tang Hao, Xu Zhen i Matsuda Riuichi. La còpia disponible més antiga va ser publicada en 1827 i la composició del text ha segut datada en 1624. Aixina i tot, la suposta associació de Bodhidharma i les arts marcials va aparéixer en la novela Viages de Lao Tsan (1904-1907).[15][16]
Durant la dinastia Ming, China va sofrir atacs constants per part de pirates japonesos i chinencs els quals varen sembrar el terror en les costes de l'Est del país. Durant este periodo, les forces chinenques es varen vore derrotades en múltiples ocasions, fins a l'aparició d'una de les figures militars més importants d'este país, el general Qi Jiguang. La falta de qualsevol menció específica de tècniques de baralla sense armes provinents del Temple Shaolin és explicada per l'investigador Stanley Henning qui conclou que açò es va poder deure a que les arts de lluita practicades en el Temple eren les mateixes que es practicaven fòra del mateix o que les seues tècniques no eren dignes de ser mencionades. Lo opost ocorre en les tècniques de bastó les quals varen ser mencionades per Qi en el seu llibre Jixiao Xinshu (Llibre de Disciplina Efectiva), 继效新书 . El professor Shahar, conclou que el Temple va desenrollar algunes tècniques de baralla a mà buida durant /despuix de la dinastia Ming, contradient la noció popular de tècniques de boxeig provinents de ‘’Shaolin’’ solament despuix de l'arribada de Bodhidharma. Devem aclarir que no es nega el fet de que alguns monges varen practicar tècniques de combat, no obstant no en l'extensió que s'ha volgut presentar.
Cheng Zonyou (1561 - ?), qui va escriure varis manuals ilustrats que tractaven sobre l'us d'armes com la llança, el bastó llarc, l'espasa japonesa i la ballesta; va entrenar en el Temple Shaolin per 10 anys, no obstant solament considera un parell de noms com a dignes de ser mencionats. Hong Zhan i el seu alumne Guan An. Les tècniques de llança de Hong Zhan varen ser preservades en el llibre, “Registre d'Armes”, escrit per Wu Shu (el nom, no art marcial), 1611 – 1695. En este llibre es revela l'influència en les tècniques de bastó del Temple després de la visita del general Yu Dayou.[10] En la mateixa época, “___protected_title_7___ (1522 – 1587 d. C.) en el seu llibre, “Explicació de les Tècniques de Bastó de l'escola de ___protected_title_8___”, Shaolin Gunfa Chanzong o Shaolin Gun Tujie, escriu que els monges estaven treballant en les seues tècniques de boxeig, les quals no havien guanyat cap reputació a nivell nacional, estes tècniques encara estaven en la seua infància pero que esperaven alcançar una alta fama com la que gojaven les tècniques de bastó”.[17]
El general Ming, Yu Dayou, qui va anar companyer d'armes del general Qi Jiguang, va escriure en, Shi Song Shaolin Siseng Zongji, “Un Poema per al Monge ___protected_title_15___”, que els monges havien practicat l'us del bastó pero que en el temps havien perdut la seua habilitat. Yu, li va ensenyar les seues tècniques de bastó llarc a un monge cridat Zongji el qual era un seguidor durant la campanya de Yu contra els pirates japonesos, i qui després li ensenyaria als seus colegues”.[18]
La participació dels monges en estes dos campanyes faria al Temple famós, i és ací a on el renom “Monges Guerrers” tindria el seu orige. En este periodo el Temple era amo de grans extensions de terra les quals requerien un gran número de treballadors; aixina com també s'oferia “santuari” a aquells que desijaven escapar de persecucions; criminals, persones en afiliació a dinasties depostes etc., els quals en molts casos durien el seu coneiximent marcial dins del temple, continuant la seua pràctica i difusió. La participació de monges budistes en activitats de guerra, fa pensar que estos no eren monges en el sentit estricte de la paraula. Les ensenyances budistes consideren el matar a un atre ser humà com l'ofensa més séria i en el pijor Karma, segons els Huit Camins de Noblea. Un dels preceptes dels Huit Camins de Noblea és "Sila", o la conducta ètica el qual definix aquelles conductes que es deuen evitar com per eixemple: No mentir, no matar, no furtar etc.[19] La novela els Bandits del Pantà o el Marge de l'Aigua (Shuǐhǔ Zhuàn) mencionen a un personage cridat Lu Zhishen, també conegut com Lu el Sagaz o el Monge Loco qui va anar un oficial en l'eixèrcit pero degut a que va assessinar a un home es va vore obligat a ocultar-se en el monasteri del mont Wutai, no obstant este “monge” que beu vi, menja carn, li agrada barallar i no té cap reparació en matar, és enviat a un atre monasteri pel seu mal comportament.[20] Este tipo de “monges” apareixen en atres obres lliteràries baix el renom del Loco Ji (Ji Dian), en el XVII es menciona que molts “monges” els qui viuen en les afores del monasteri Shaolin, violen les regles i doctrines budistes.[21] Açò podria explicar la raó per la que alguns “monges” no tenien cap reparació en prendre una vida o comportar-se d'una manera oposta a la d'un monge budiste.
La gran majoria de les històries referents a l'influència que va tindre el Temple Shaolin en l'evolució de les arts marcials chinenques, orige de molts dels estils que es coneixen hui en dia, provenen de tradició oral, i fins que no siga comprovada científicament no pot ser presa com a prova dels orígens d'un estil. Un dels eixemples més obvis va ser la declaració i la posterior construcció del cridat Temple Shaolin del Sur, el qual ha conseguit atraure turistes a esta regió. Els documents que mencionen la participació de monges en campanyes militars solament provenen de les dinasties Tang i Ming, i en els 700 anys que les separen no s'han trobat fonts similars que descriguen la seua participació en la guerra. Adicionalment, les versions conegudes no descriuen cap estil particular de baralla a mà buida (solament les tècniques de bastó en la dinastia Ming), aixina com també l'única menció de menuts grups de monges (de 20 a 120) que varen participar en estes campanyes i la participació de les quals no tindria un efecte massa important en campanyes militars de gran escala. Les fonts existents tampoc descriuen cap entrenament militar formal en el Temple.[22]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- ↑ Shahar, Meir61(2)
- 359-413.ISSN 0073-0548.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2017. Consultat el 23 de setembre de 2014.
- ↑ Myths and Logic of Shaolin Kung Fu (2001), documental de la National Geographics.
- ↑ El Comité de Patrimoni de l'Humanitat inscriu cinc nous llocs culturals i aprova extensions de dos ya existents.
- ↑ Jwing Ming, Yang "Shaolin Long Fist Kung Fu", Unique Publications. 1982, p.4
- ↑ El Monasteri Shaolin
- ↑ COLOMBIAMARCIAL.COM, El Portal de les Arts Marcials en Colòmbia
- ↑ Acevedo, William. "Arts Marcials Chinenques, Mits, Llegendes i Investigació Històrica". Revista El Budoka, Vol. 372 i 373
- ↑ Shi Heng Hou."Història del temple de Shaolin". Shaolin Si Feng Li Wu Guan[1]
- ↑ 10,0 10,1 Stanley Henning, Martial Arts Myths of Shaolin Monastery Part I: The Giant with the Flaming Staff. The Chen Journal Vol. 5 No. 1, 1999, 1-2
- ↑ Kang Ge Wu, The Spring and Autumn of Chinese Martial Arts -5000 years- Plum Publishing, 1995, p.17-20, 21-22, 23-24, 40
- ↑ Stanley Henning, Acadèmia Encounters the Chinese Martial Arts. China Review International: Vol. 6, No. 2, Fall 1999, p. 320
- ↑ Stanley Henning, Acadèmia Encounters the Chinese Martial Arts. China Review International: Vol. 6, No. 2, Fall 1999, p. 325
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Meir Shahar, Epigraphy, Buddhist Historiography, and Fighting Monks: The Case of The Shaolin Monastery. Àsia Major 13.2 (2000). 15-16, 21-22, 26-27
- ↑ Matsuda Ryuchi 松田隆智 Zhōngguó wǔshù shǐlüè 中國武術史略 , 1986, Danqing tushu, Taipei 臺北
- ↑ Henning Stanley, Ignorance, Legend and Taijiquan, Journal of the Chenstyle Taijiquan Research Association of Hawaii, volume 2 issue 3, 1994. p.1-7, seinenkai.com/articles/henning/il&t.pdf
- ↑ Stanley Henning, The Chinese Martial Arts in Historical Perspective.Military Affairs. December 1981, 175-176
- ↑ Stanley Henning, The Chinese Martial Arts in Historical Perspective.Military Affairs. December 1981, 175
- ↑ Noble Eightfold Path, Wikipedia English
- ↑ Shapiro S. Outlaws of the Marsh
- ↑ Shahar M. Meat, Wine, and Fighting Monks
- ↑ Meir Shahar, Ming Period Evidence of Shaolin Martial Practice. Harvard Journal of Asiatic Studies 61.2 (December 2001) p.385
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Shaolin» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.