Sikumoreno

El Sikumoreno o Mistisikuri també conegut com Pusamoreno és una dansa i gènero musical d'orige bolivià, denominandose aixina als conjunts mestizos que interpreten flautes de pa rectangulars i usant trages brodats de pedreria.

El seu orige es remonta a el XIX (1800s) en les àrees urbanes del Departament de la Pau de Bolívia, sent reconegut com MISTISIKURIS, tal com ho referix Rigoberto Parets Iturri. En Bolívia s'usava indistintament el terme mistisikuri, sikumoreno o phusamoreno per a referir-se a la mateixa dansa fins a finals de la década de 1970, posteriorment varen ser sorgint atres expressions culturals bolivianes com els zampoñaris, zampoñadas i sikureadas

"...és provable que antany, els sikuris primigenis llauradors anaren emulats pels habitants dels pobles, mestizos o mistis i indígenes urbans; els quals varen conformar els seus propis conjunts mestizos...

Valéncia, 1983

El Mistisikuri és el nom predecessor d'esta dansa el significat de la qual és “mestizo que toca la zampoña”.

Els aymaras cridaven aixina a la dansa mentres que els que la practicaven, criollos i mestizos dels villorrios paceños, la denominaven “mossos sikuris”. Gerardo Ichuta Ichuta, planteja que els orígens d'este ball podrien remontar-se en l'época virreinal en la Ciutat de la Pau en Charcas, puix descendents d'europeus varen conformar grups de zampoñeros, possiblement per la falta d'instruments occidentals, per a acompanyar a les imàgens catòliques durant les processons imitant als músics autòctons, no obstant els registres més primerencs d'esta dansa daten de l'época republicana de el XIX.

Història

La primera referència coneguda Sikumoreno o misti sikuri que ha recopilat Gerardo Ichuta Ichuta va ser la presentació d'esta expressió cultural com un dels “balls de fantasia” de l'época el 24 de giner de 1875 en el Saló Universitari, segons el periòdic El Telégraf (La Pau, Bolívia). Llavors, com resalten Sigl i Mendoza, l'ambient acadèmic era exclusivament mestizo i d'èlit. Després es va difondre entre estrats més populars, especialment entre gremials.

Els pusamorenos, denominats també “sikumorenos”, “mistisikus” i posteriorment “zampoñadas” constituïxen l'expressió mestiza boliviana de l'us del siku altiplánico. Entre atres característiques d'esta modalitat es troben: l'us del tablasiku o phusa d'un sol tamany, l'inclusió d'instruments de percussió propis d'una banda militar (bombo, tarola, platillo) i d'un grup coreogràfic que exclusivament dansa en influència boliviana. Els artesans de la Pau i atres pobles bolivians varen adoptar, a fins de el XIX, diversos models de vistoses vestimentes en brodats i pedreria similar a la dels toreros i varen incloure un cos coreogràfic, denominats “morenos”, els quals presentaven diverses indumentària en motius diferents, entre les quals destacaven: “el diable rei”, “els diables menors”, “la chinenca diabla”, “el negre jetón”, “el viejito”, “l'orso”, “el lleó”, “el rat penat”, “l'àngel”, etc.

Encara que molt pocs investigadors donen conte de noms de conjunts de Mistisikuris que varen existir en l'àrea urbana de La Pau en els començos del sigle se sap que el més antic i llegendari de tots era el conjunt conegut com "Els Choclos". Fundat pel gremi de lustrabotas en 1925 varen participar regularment de les festivitats de la ciutat de La Pau i el port fronteriç de Copacabana. Es diuen que varen ser memorables les seues trobades en els famosos Sicuris del Barri Mañazo de Puno.

Els choclos es varen mantindre actius durant els anys 30 i 40. Aixina, varen ser ells el primer conjunt de mistisikuri en aparéixer en la festivitat de la Verge de la Solsida en Oruro (Carnestoltes de Oruro). Solís Béjar testimonia este event i explica sobre el vestruario usat pels MIsti Sikuris de l'época:

La participació dels Choclos en el Carnestoltes de Oruro va donar com resultat el sorgiment del Conjunt de Zampoñas "Els Fills del Pagador", un dels més antics d'eixa ciutat. També varen servir de motivació per a que el gremi de lustrabotas de Cochabamba fundara el conjunt "Els Fills del Tunari" que inclús va tocar per a rebre al General Charres de Gaulle en 1964.

Introducció del mistisikuri bolivià al Perú

Esta expressió cultural boliviana es va propagar posteriorment en l'última década de el XIX en els pobles de la zona aimara sur del Perú en el nom inicial de "pusamorenos" (sikumorenos) coincidint en l'extinció dels conjunts de sikuris indígenes (de varis bombos) que existien en estes zona.

Esta influencia Boliviana en la ciutat de Puno (Perú) Data de fins de el XIX. Segons referix el poeta Puneño Inocencio Mamani, existia una indumentària d'orige Bolivià que duya posat un personage cridat "El Danzante" qui apareixia en les festivitats de la Verge de la Candelaria en el barri Mañazo, situat a l'Oest de la ciutat. El mencionat personage era mascota dels "sintakanas"(dansa llauradora) del lloc i l'eix de la festa en que hòmens i dònes engalanats en els seus millors trages, adornats en flors proveïts de "jakallachi" (bufes resecas de bous en la que jugaven "als colps") festejaven en pompa a la patrona de la ciutat. El "Danzante" Don Manuel Coyla, de Capachica, duya una casaca dorada i plateada, un pantaló d'orige espanyol, botes en cascabeles i una careta de vell somrient que indubtablement, corresponia a les caretas bolivianes de les comparses de pusamorenos que més vesprada varen aplegar a proliferar en la ciutat de puno.

Segons el poeta puneño Inocencio Mamani va referir:

En 1894, els tripulants del barco a vapor “Yavarí”, que recorria el llac Titicaca entre Puno i el port bolivià de Guaqui, varen dur de Sikasika, poble de Bolívia entre La Pau i Oruro, la primera “tropa” de sikus en els seus corresponents trages de llums de l'época i varen constituir el primer conjunt de pusamorenos que va participar en la festa de la Candelaria d'eixe any, en el nom de “Mariners del Llac Titicaca”. Dit conjunt va tindre com a guies i iniciadores a Rufino Beltrán, Juan Agramonte, José Ramírez i Francisco Quispe. A l'any següent, el gremi de carniceros del barri Mañazo, emulant als “Mariners”, va decidir transformar el seu conjunt típic de “cintakanas” en una tropa de pusamorenos que varen denominar “Joventut Mañazo” i que en el temps va passar a constituir-se en el conjunt emblemàtic de la festa, principal acompanyant de la Verge de la Candelaria en les dos processons que tenen lloc en la mateixa. Els organisadors varen ser Fernando Mamani i José Colque; i els primers guies Melchor Mamani, César Calaquizo, Eusebio Mamani i Félix Flores. Esta nova tropa de pusamorenos es va presentar en la festa de la verge de la Candelaria immediata al advenimiento de la “Tropa de mariners del llac Titicaca”, en trages molt luxosos duts de Bolívia, de la mateixa manera que els mariners.

Valéncia, 1983

És memorable, segons manifesta Inocencio Mamani, la vespra de la festa d'eixe any: el gran “huayra leva” don Francisco Béjar, abillat d'un poncho de vicuña i montat en brioso cavall blanc, duent la bandera peruana, marchava davant dels conjunts natius de les parcialitat i districtes, entre els que, especialment, destacaven els pusamorenos mariners i del barri Mañazo. Després, indígenes a cavall (llevat els de el poble de Ichu que anaven a peu) i els “kahperos” duent el “kahpo” (llenya per a les fogatas) per a la “luminaria” en la nit en el parc Pi, i després, la festa per carrers i places, en que ademés dels “cintakanas”, “puli pulis” i atres danses indígenes, varen participar els novísimos pusamorenos.

Posteriorment després de la visita del conjunt bolivià "Els Mariners del Llac Titicaca" a Puno els treballadors de Checa en el Mant , lloc ubicat al sur de la ciutat de Puno, varen organisar una tropa de pusamorenos i durant anys varen ser rivals dels pusamorenos de Mañazo., succeint violentes gresques que acabaven en intervenció policial. Els "Cheques" varen desaparéixer als pocs anys. En eixos temps, al començament del sigle, Pedro Tristán en 1903 va organisar el Conjunt de Pusamorenos "Arc Blanco"· els qui realisaven els seus ensajos en la quinta quadra del jirón Lambayeque, causant sorpresa als caminantes provinents dels districtes de Tiquillaca, Vilque i Mañazo. raymundo Gonzales, Patricio Oliveros són alguns noms que es recorden. El conjunt "Arc Blanco utilisava vestimenta de motiu espanyol, duts pel seu fundador des del poble bolivià de Copacabana. En els anys 20 sorgix el conjunt "Joventut Obrera", a iniciativa de dò Santiago Herbes Monroe i Sebastián Mestas, els qui varen utilisar una indumentària típica dels "chutes". En l'actualitat en Puno els únics conjunts vigents són "Conjunt de Sikuris del Barri Mañazo" i "joventut Obrera".

Vestimenta

La vestimenta del sikumoreno es caracterisa per dur una camisa blanca, pantaló bombacho de vellut o seda de diversos colors. El cap du un capell, espècie de tongo blanc o d'un atre color orlado de pedreria en una ploma jaganta artificial d'aproximadament 60 cm. Pero esta vestimenta dels músics no ah segut única; en décades passades varen tindre indumentària dels més diversos motius; incas, àraps, espanyols, toreros, etc sobretot en els pobles fronteriços de Juli i yunguyo.