Stibadium

Un '___protected_title_0___'___protected_title_1___stibadia) és un moble de forma semicircular que servia de llit en els menjadors romans de l'èlit. Va ser una variant posterior del ___protected_title_2___ romà, el llit reclinable recte utilisat pels comensals en el triclinio.^[1]

Este mobiliari es va escomençar a utilisar al temps en que es varen introduir taules semicirculares cridades ___protected_title_3___ per la seua semblança en les miges llunas. Per a adaptar-se a estes taules, s'utilisaven els ___protected_title_4___.^[2] Originalment, els ___protected_title_5___ es varen organisar en grups de tres en un semicírcul. El ___protected_title_6___ era una espècie de sofà o diván semicircular, a on podien reclinarse entre sèt i una dotzena de persones, aplegant a reemplaçar el grup compost de tres ___protected_title_7___ en el menjador, en freqüència en casetes al voltant del centre de la sala.

Este tipo de sofà és mencionat en el I i ya era comuna per a menjar a l'aire lliure. Dins de les cases i viles aristocràtiques, el stibadium no és detectable fins a fins de el II i principis de el III perque la seua forma era més adequada per a l'entreteniment dels comensals.^[3] El tradicional sofà rectangular de triclinium va seguir existint durant els sigles IV i V junt en el stibadium. La disposició semicircular a l'aire lliure solia estar coberta per una vela que descansava sobre columnes.

Les películes en escenes sobre convivia de l'Antiga Roma a sovint presenten un stibadium en lloc d'un lectus.

Vore també

Referències

↑ G. Fatás i G. M. Borrás (1993). Diccionari de térmens d'art, pp. 219. ISBN 84-7838-388-3.
↑ William Smith (1865). Dictionary of Greek and Roman Antiquities, Londres, pp. 750.
↑ K. Dunbabin: Triclinium and Stibadium. En: W. J. Slater: Dining in a Classical Context, University of Michigan Press, Ann Arbor 1991, pp. 121–148.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Stibadium» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] G. Fatás i G. M. Borrás (1993). Diccionari de térmens d'art, pp. 219. ISBN 84-7838-388-3.

[2] William Smith (1865). Dictionary of Greek and Roman Antiquities, Londres, pp. 750.

[dunbabin-3] K. Dunbabin: Triclinium and Stibadium. En: W. J. Slater: Dining in a Classical Context, University of Michigan Press, Ann Arbor 1991, pp. 121–148.

[1]

[2]

[3]