Stretto
En la música, un stretto és un recurs o procediment imitativo (vore imitació) en una fuga en el que la llínea d'una veu s'interromp i és recomençada per una atra veu; per un lapsus, les veus es traslapan durant un temps i, per tant, escomencen i terminen en distints punts. Part de la fuga a on abans del final els temes fonamentals apareixen successivament a menys distància temporal que en l'exposició.[1]
El stretto s'ampra habitualment al final d'una fuga, per a incrementar l'intensitat de la textura, com pot observar-se en la fuga en do major de Johann Sebastian Bach, en el clave ben temperado, llibre I.[2] En atres instàncies, el stretto s'ampra per a mostrar destrea contrapuntística, com en la fuga en re major del Llibre II,[3] en la que Bach seguix l'esquema tradicional d'exposició (subjecte acompanyat per un contrasujeto), en una contraexposición en al com el subjecte s'acompanya a sí mateixa, en stretto, i posteriorment el contrasujeto.
Quan s'escriu com a marca d'expressió en una obra, "stretto" indica un accelerando o apresuramiento.
El terme 'stretto' (plural: 'stretti') és en italià, el passat perfecte del verp stringere, que significa "estret", "apretat" o "comprimit".
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Valls Gorina. Diccionari, pág. 34
- ↑ Fuga n.º 1 [1] archivat en Wayback Machine. (Película en format Shockwave)
- ↑ Fuga en re major [2] archivat en Wayback Machine. (Película en format Shockwave)
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Valls Gorina, Manuel. Diccionari de la música, Aliança Editorial, S.A., Madrit, 2ª edició, 1979, ISBN: 84-206-1334-7
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Stretto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.