Anar al contingut

Sulfur de carbonilo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos de OCS vore OCS.


El sulfur de carbonilo és el compost químic en la fòrmula OCS. També escrit comunament com COS, és un gas incoloro inflamable en una olor desagradable. És una molècula llineal consistent en un grup carbonilo unit per mig d'un enllaç doble a un àtom de sofre. El sulfur de carbonilo pot ser considerat com un intermig entre el diòxit de carbono i el disulfuro de carbono, sent abdós isoelectrónicos en ell.

El sulfur de carbonilo es descompon en la presència d'humitat i composts bàsics a diòxit de carbono i sulfur d'hidrogen.[1][2][3]

Este compost cataliza la formació de péptidos a partir d'aminoàcits. Açò és una extensió del experiment de Miller i Urey i se sugerix que el sulfur de carbonilo va jugar un significante rol en l'orige de la vida.[4]

Abundància

[editar | editar còdic]

El sulfur de carbonilo és el més abundant compost de sofre present de manera natural en l'atmòsfera, a 0.5 (± 0.05) ppb, degut a que és emés des dels oceàs, volcans i fonts hidrotermales. Com a tal, és un compost significatiu en el cicle del sofre global. Mides en núcleus de gèl de l'Antàrtida i d'aire atrapat en la neu de glaciars (aire firn) han proveït una image detallada de les concentracions de OCS des de 1640 fins al present i permeten un enteniment de l'importància relativa de les fonts antropogénicas i no-antropogénicas d'este gas cap a l'atmòsfera.[5] Una miqueta de sulfur de carbonilo que és transportat a la capa de sulfat de l'estratosfera és oxidado a àcit sulfúric.[6] L'àcit sulfúric forma partícules que afecten el balanç d'energia per la dispersió de la llum.[7] El llarc temps de vida de el OCS en l'atmòsfera ho torna la font major de sulfat estratosférico, encara que el diòxit de sofre provinent de l'activitat volcànica pot ser també significatiu.[7] El sulfur de carbonilo és també remogut de l'atmòsfera per la vegetació terrestre per mig d'enzimes associades en el consum de diòxit de carbono durant la fotosíntesis, i per hidrólisis en aigües oceàniques.[8][9] La pèrdua de processos, tals com estos, llimiten la persistència (o temps de vida) d'una molècula de OCS en l'atmòsfera a uns quants anys.


Les majors fonts de lliberació humana de sulfur de carbonilo inclouen el seu us primari com un intermediari químic i com un subproducte de la producció de disulfuro de carbono; no obstant, és lliberat també per automòvils, centrals d'energia de carbó, combustió de biomassa, processat de peix, combustió de rebujos i plàstic, manufactura de petròleu, i la fabricació de fibres sintètiques, almidó, i goma.[1] El promig mundial total de lliberació de sulfur de carbonilo a l'atmòsfera ha segut estimat en al voltant de 3 millons de tonellades a l'any, de les quals menys d'un terç va estar relacionat en l'activitat humana.[1] És també una significativa impurea contenidor de sofre en el gas de síntesis.

El sulfur de carbonilo està present en comestibles tals com formage i vegetalés preparats de la família del repollo. Traces de OCS estan presents de manera natural en grans i llavors en el ranc de 0.05–0.1 mg kg−1.

El sulfur de carbonilo ha segut observat en el mig interestelar (vore Anex:Molècules detectades en el mig interestelar) i en l'atmòsfera de Venus, a on per la dificultat de produir OCS de manera inorgànica, es considera com un possible indicador de vida.[10]

Aplicacions

[editar | editar còdic]

El sulfur de carbonilo és usat com un intermediari en la producció de herbicida de tiocarbamato.[2] És una alternativa potencial com fumigante respecte al bromur de metilo i la fosfina. No obstant en alguns casos els residus en els grans resulten en sabors que són inacceptables per als consumidors, per eixemple en l'ordi usat per a fer cervesa.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 Hazardous Substances Data Bank (1994). MEDLARS Online Information Retrieval System, National Library of Medicine.
  2. 2,0 2,1 Chemical Summary for Carbonyl sulfide, U.S. Environmental protection Agency.
  3. (1996).Atmospheric Environment.30(18)
    3151–3156.doi:10.1016/1352-2310(96)00026-X.
  4. Luke Leman, Leslie Orgel, M. Resa Ghadiri(2004).Science.306(5694)
    283–286.doi:10.1126/science.1102722.
  5. (2004).Journal of Geophysical Research.109
    D22302.doi:10.1029/2004JD004686.
  6. Crutzen, P.(1976).Geophys. Res. Lett..3(2)
    73–76.doi:10.1029/GL003i002p00073.
  7. 7,0 7,1 Seinfeld, John (2006). Atmospheric Chemistry and Physics, Londres: J. Wiley. ISBN 9781601195951.
  8. (2002).Journal of Geophysical Research.107
    4658.doi:10.1029/2002JD002187.
  9. (2007).J. Geophys. Res..112doi:10.1029/2006JD007665.
  10. (2003).J. of the British Interplanetary Society.56(7/8)
    250–254.