Sultanato de Delhi
Sultanato de Delhi és la denominació usat per a designar a cinc dinasties de curta vida de la Índia, sultanatos en capital en Delhi, les tres primeres, d'orige túrquico. Cobrixen el periodo 1206-1526, i varen ser succeïdes pel Imperi mogol. Les cinc dinasties varen ser:
- Dinastia ghulam (1206-1290)
- Dinastia Khilji (1290-1320)
- Dinastia tughlaq (1320-1414)
- Dinastia sayyida (1414-1451)
- Dinastia Lodi (1451-1526)
Qutb-ud-din Aibak, un antic esclau de Muhammad de Gur, va anar el primer sultà de Delhi, i la dinastia que ell va fundar va conquistar grans àrees del nort de l'Índia. Després, la dinastia Khilji, va ser capaç de conquistar la major part de l'Índia central, pero abdós varen fallar en unir el subcontinent indi. El sultanato es va fer notar per ser dels pocs estats que varen derrotar repetidament al Imperi mongol.[1]
El Sultanato va marcar el començ d'un periodo de renaixença cultural de l'Índia. La fusió resultant de les cultures indo-musulmanes va deixar duradors monuments sincréticos en arquitectura, música, lliteratura, religió i vestit. En 1526, el sultanato de Delhi va ser absorbit per l'emergent Imperi mogol.
Dinasties
[editar | editar còdic]Dinastia mameluca o dels Esclaus (1206-1290)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mamelucos de Delhi.
Muhammad de Gur va ser el príncip ghuri que va planejar i va realisar una campanya en el noroest de l'Índia, estenent el seu estat cap al sur, a costa dels gaznávidas fins a la ciutat de Lahore i el domini de la qual va comprendre el vall del Indo, gran part de Rajastán, el Punjab i la planura del Ganges. Muhammad va retornar a Gur i despuix de la seua mort en 1206, un dels seus generals, Qutb-ud-din Aibak, es va proclamar governant independent d'esta part del regne i va governar des de Delhi. Açò va marcar el començ del periodo conegut com el Sultanato de Delhi.[2]
La seua descendència és coneguda com a Dinastia mameluca o dels Esclaus, degut a que ell i varis dels sultans que varen reclamar la successió varen ser originalment esclaus militars. Aibak va reprimir els tumults interns i va tractar d'assegurar les fronteres del noroest; per a evitar l'invasió del Punjab, va traslladar la capital a Lahore. El seu regnat va durar poc, puix va morir sobtadament en 1210 en un joc de pol.[3]
Aibak va començar la construcció del Qutab Minar, la qual va ser completada per Iltutmish, el seu gendre i successor. El successor llegítim de Aibak era el seu fill Aramshah, pero els nobles varen preferir a Iltutmish. Iltutmish va ser qui va expandir l'imperi, va retornar la capital a Delhi i va establir un eixèrcit sumament organisat. Les invasions mongolas varen tindre lloc durant el seu regnat, pero Iltutmish va poder fer-los front. La seua major contribució va ser l'introducció d'una moneda d'argent, coneguda com tanka, precursora de la rúpia. També va completar la construcció del Qutub Minar, considerat un dels minarets més alts del món.[4]
En 1236, Iltutmish va ser succeït per la seua filla Raziyat qui, a pesar de la rotunda oposició dels nobles de la cort, va ser una bona administradora, i la primera dòna sobirana de l'Índia. La seua suposta relació en el seu assessor, Jamal-ud-Din Yaqut, va donar als nobles l'excusa per a rebelar-se. En acabant de que Yaqut fora mort, i Razia encarcerada, ella es va casar en Altunia, governador de Bhatinda, pero va ser assessinada pels nobles en 1240. Les intrigues cortesanas tant de túrquicos com d'afgans varen continuar en el seu apogeu fins a l'aparició de Balban qui va ascendir de ministre fins a convertir-se en sultà en 1265. Va ser un gran sultà, devot sufí i molt respectat; va tractar de consolidar l'imperi, per #lo que va conformar un eixèrcit ben equipat en la finalitat de protegir el seu regne de rebelions internes i invasions externes. Balban va morir en 1286 i va ser succeït per un dels seus nets, Muiz-ud-din Qaiqabad, qui va ser assessinat en 1290. Davant els constants tumults dels territoris conquistats i les rivalitats familiars per la seua successió, la dinastia Mamluk va aplegar al seu fi despuix de la mort de Qaiqabad.
Dinastia Khalji (1290-1320)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dinastia Khilji.
El Sultanato de Delhi va sobreviure i, encara que Balban no va fundar una dinastia, un atre grup turc, provinent d'Afganistan, va pujar al poder en 1290. La dinastia Khalji va ser la segona dinastia musulmana del sultanato de Delhi; varen utilisar el seu orige per a guanyar la llealtat dels nobles afgans descontents, els qui se sentien menyspreats pels sultans anteriors. Els khaljis també varen concedir importants llocs als musulmans indis, revertint aixina la política imposta per Balban. La dinastia va tindre els seus altibaixos provocats per les rebelions i campanyes en contra dels rajputs i els mongoles; no obstant, els seus fonaments havien segut sólidamente construïts per Balban, per #lo que els khaljis només varen tindre que reforçar-los, defenent-se en major fermea.
El primer governant d'esta dinastia va ser Jalal-ud-din Firoz Shah Khilji, de setanta anys; era de caràcter dèbil, i va adoptar una política indulgent cap als mongoles. Durant el seu govern, el seu nebot Ala-ud-din va realisar una incursió a l'orient de l'Índia i el Decán. Despuix de derrotar al rei de Devagiri en 1296, va retornar al nort en grans cantitats d'or i va fer assessinar al seu tio. El regnat d'Ala-ud-din va constituir el cim del poder polític del sultanato, gràcies a l'expansió del seu territori i a l'introducció de numeroses reformes. En l'àmbit econòmic, va decidir revocar totes les concessions fetes per sultans anteriors, es va fer un nou avalúo de la terra, va fixar el preu de diferents productes i es va assegurar que l'ingrés excedent aplegara directament a la tesoreria.[5]
L'aument dels ingressos era necessari per a acréixer el seu poder militar i fer front a l'amenaça d'invasió. Va introduir una política de lliure mercat, #lo que va reduir el preu dels artículs essencials de consum diari. Ala-ud-din va ser el primer sultà en organisar un eixèrcit i un sistema d'espionage permanent i pagat pel tesor real. Ademés, es varen establir varis tallers per a la fabricació d'armament i equips de guerra.[6]
Els mongoles varen amenaçar contínuament el nort de l'Índia fins a 1306, quan els problemes interns els varen obligar a retornar a Transoxiana. Mentrestant, Ala ud-din va sometre a Guyarat, Malwa i al regne de Mewar, capturant dos importants forts rajputs: Ranthambhor i Chitor. El sultà estava en camí de constituir un imperi estable; no obstant, els seus plans es varen desvanir en els problemes en els regnes del nort i en la separació de Guyarat, Chitor i Devagiri.
Despuix de la seua mort en 1316, va haver una guerra de successió entre els seus fills, Shibab-ud-din Omar Khan Khalji es va convertir en sultà de Delhi, pero va ser assessinat ràpidament. Qutb-ud-din Mubarak Shah i Khusro Khan ho varen succeir en el tro. El regnat de Khusro Khan va durar solament uns mesos, va ser assessinat per Ghazi Malik, el governador de Dipalpur. Ghazi Malik, més conegut com Ghiyath al-Din Tughluq, va assumir el poder en 1320, #lo que va posar fi a la dinastia Khalji i va iniciar la dinastia Tughluq.[7]
Dinastia tughluq (1320-1414)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dinastia tughlaq.
La dinastia tughlaq va durar prop d'un centenar d'anys. Durant este periodo, moltes parts de l'Índia, com els estats del sur, es varen fer independents. Va produir dos sultans poderosos: Muhammad bin Tughlaq, i Firoz Shah Tughlaq. Ghiyath al-Din Tughlaq, un eficient comandant militar, va anar el primer governant de la dinastia. Va tindre ambicions polítiques similars a les d'Ala-ud-din; les seues campanyes en Warangal, Orissa i Bengala varen reprendre l'interés per consolidar un imperi, pero la seua política econòmica no li'l va permetre. Les mides preses per Ala-ud-din varen ser anulades o varen deixar d'aplicar-se estrictament; com a resultat, el poder va ser a parar de nou en mans dels nobles. Ghiyath al-Din Tughluq va ser succeït per Jauna Khan, que va prendre el títul de Muhammad bin Tughlaq, convertint-se en sultà en 1325. La política eixercida per Muhammad es va pensar en térmens d'un imperi que cobria les regions des de Peshawar en el nort, fins a Madurai en el sur, i des del Sind en l'oest, fins a Assam en l'est. Va decidir canviar la capital de Delhi a Daulatabad, cridada abans Devagiri, pensant que seria un lloc segur i protegit dels atacs mongoles, la qual cosa no va tindre èxit. Ademés, va aumentar els imposts que ya gravaven al Doab, la fèrtil regió entre els rius Jamuna i Ganges.
Muhammad va intentar millorar l'administració del seu vast imperi, i va tractar de reformar la moneda. Va falcar noves monedes de coure, i va ordenar que anaren usades en lloc de les monedes d'or i argent. No obstant, va faltar control en l'acunyament, i això va crear molta confusió en les transaccions. Per tant, Muhammad va dispondre el canvi de monedes d'or i argent per les monedes de coure, la qual cosa va supondre una tremenda pressió per a les arques del tesor. El fracàs de les mides impostes va reduir el seu prestigi, va implicar la pèrdua del respal dels nobles i va donar lloc a rebelions i divisions de les províncies. El seu imperi va començar a desintegrar-se encara en vida. Va morir en 1351, i va ser succeït per Firoz Shah Tughluq, qui va tindre èxit com a reformador de l'Administració.[8]
A la mort de Muhammad bin Tughlaq en 1351, el seu primer Firuz Shah va ascendir al poder. El Califato Abasí ho va reconéixer com el governant llegítim; açò en l'intenció de que fungiera com a intermediari en els governants musulmans del subcontinent.[9] El seu regnat es va distinguir per dos aspectes: l'aplicació d'una política estabilizadora a l'interior i les campanyes militars de reconquista i expansió. Es va tractar d'un règim armonioso, en particular l'aspecte econòmic en reformes als imposts, control de l'inflació i l'impuls de l'agricultura i l'educació. No va haver conflictes polítics importants puix la noblea va gojar d'una posició privilegiada. Les campanyes militars no varen ser tan exitoses, en només alguns triumfos menors en les zones propenques a la capital. Açò es va deure a les capacitats militars de Firuz Shah, aixina com la falta de condicions materials per a mamprendre campanyes a gran escala i en llocs distants com Bengala.
A la seua mort, ocorreguda en 1388, es va desnugar una guerra civil entre dos faccions: els que recolzaven al fill de Firuz, Muhammad, i la que recolzava a Giyath al-Din i Abu Bkr. El conflicte va concloure en 1389 en l'ascens de Muhammad al poder. La pau va durar poc temps, puix en 1394 es va desnugar de nou una disputa pel tro. A partir de llavors i fins al final de la dinastia no va existir cap tipo d'estabilitat política, per les circumstàncies polítiques de l'interior i també al carpiment gradual del Sultanato. Esta situació es va agravar encara més en l'invasió de Timur, el conquistador turc-mongol.[9] La falta de defenses en la frontera nort-occidental va permetre l'entrada de les seues tropes a la península en 1397. El seu argument per a l'invasió va ser el castigar als governants musulmans per no aplicar la sharia, encara que en realitat la seua intenció era el pillage. El 18 de decembre de 1398, les tropes de Timur varen saquejar Delhi. El Sultanato jamai es va recuperar d'este succés. A partir d'eixe moment es va tornar una potencial regional més en el panorama polític del subcontinent. La seua fragmentació va provocar el sorgiment de governs provincials independents, a partir de les iqtas otorgades per Firuz Shah. En 1412 va morir l'últim governant tughlaq, Mahmud Shah, #lo que va permetre l'ascens de Khidr Khan i l'inici de la dinastia sayyida.
Dinastia sayyida (1414-1451)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dinastia sayyida.
La dinastia sayyida va governar el Sultanato de Delhi de 1414 fins a 1451. El XV va ser un periodo de decadència política. El Sultanato va perdre el seu poder i influència a l'interior i en els atres estats de la península. Khidr Khan, fundador de la dinastia, es va sometre al govern del fill de Timur, Shah Rukh. Els sultanatos independents també varen buscar guanyar-se el favor d'este últim. D'eixe modo, Shah Rukh va eixercir influència en els assunts polítics del subcontinent.[9] Els sayyidas varen ser incapaços d'eixercir la seua autoritat en el seu propi territori i en príncips locals hindús i musulmans. A partir dels 1440, els verdaders governants varen ser els nobles afgans de la cort. Entre ells es trobava Bahlul Lodi, qui va ocupar el Panyab i va prendre Dehli, entrant a la ciutat en 1451.
Dinastia Lodi (1451-1526)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dinastia Lodi.
La dinastia Lodi va ser una dinastia pastún, última del Sultanato de Delhi. El govern Lodi va ser un periodo de recuperació i creiximent, ya que es reconquistaron alguns territoris del sur. En 1505, baixe el regne de Sikandar Lodi, es va traslladar la capital a Agra. Est va buscar consolidar la seua posició i impondre's sobre els nobles afgans, els qui havien alcançat molt poder. Ibrahim, l'últim governant Lodi, també va buscar afiançar la seua autoritat sobre la noblea. Estos conflictes varen provocar la recessió de territoris com Bihar. Despuix de vàries campanyes en la regió noroest, Babur es va enfrontar en el sultà en Panipat, el 20 d'abril de 1526. La victòria de Babur va posar en evidència l'estat del Sultanato, falte de respal i en una economia precària.[10] Esta batalla va significar el fi i desintegració del Sultanato.
Organisació política i administrativa del Sultanato
[editar | editar còdic]El califa en Bagdad tenia poc o res a vore en el sultanato, no obstant era el cap temporal de l'Islam i els atres reis eren els seus vassalls. Teòricament, el sultà de Delhi era virrey del califa; en la pràctica, la sobirania del sultà era absoluta. Era l'autoritat judicial suprema, subjecta solament als principis de la sharia, la llei sagrada de l'Islam. L'autoritat política, militar i administrativa era conferida al sultà. El manteniment de la llei i l'orde era un atre deure important dels governants del sultanato.[11]
Per al bon funcionament de l'administració, els sultans de Delhi recorrien a la recaptació d'imposts. Entre les principals fonts d'ingrés estava l'impost a la terra dels musulmans (ushr), l'impost a la terra dels no musulmans (kharaj) i l'impost religiós recaptat dels no musulmans (jizya). El sultà era assistit per diferents ministres i oficials, l'elecció dels quals i permanència en el càrrec depenien dels desijos del governant. Entre ells, destacava el ministre (wazir) encarregat de l'administració civil, el tesorer (khazin) i l'inspector dels mercats (muhtasib).[12]
El sultanato estava dividit en províncies, cada una d'elles a càrrec d'un governador, cridat muqti, qui era responsable de l'administració de la província i de cobrar els imposts. El muqti era auxiliat per funcionaris encarregats de determinar el monte exacte dels imposts i la seua recaptació. La majoria de les terres estava a disposició del sultà per a que la donara o l'assignara als seus funcionaris com a pagament als servicis prestats. Açò es coneixia com iqta o sistema de concessió de terres, similar en molts aspectes al sistema agrari dominant en el nort de l'Índia en el periodo anterior al sultanato.
Era deure els muqtis, o beneficiar-vos del iqta aportar soldats per al servici del sultà; és dir, tenia que reclutar-los entre els llauros. L'eixèrcit del sultanato estava compost per diverses classes de tropes. L'eixèrcit regular estava format per la guàrdia personal del sultà, pagats en efectiu o en la concessió de menuts iqtas. Els soldats de leva, mantinguts pels muqtis i els iqtas, eren més numerosos que els que integraven l'eixèrcit regular. Estos eren lleals al sultà, pero eren propensos a la rebelió i en moltes ocasions la seua llealtat es va inclinar cap al muqti.[13]
Economia del Sultanato
[editar | editar còdic]A l'inici del sultanato, el llogaret seguia sent l'unitat econòmica bàsica i, en gran mida, la producció estava destinada al consum local. No obstant, va haver un canvi gradual i les zones urbanes varen començar a florir una volta més, a mida que la demanda de productes aumentava. L'agricultura era la principal activitat econòmica. Ibn Battuta, explorador marroquí que va viajar per l'Índia, va deixar un relat detallat dels cultius produïts durant este periodo; ademés, va senyalar que el sol era tan fèrtil que produïa dos collites a l'any. Entre els productes agrícoles destaquen: l'arròs, la canya de sucre, el blat, l'ordi i el sésam.[14]
Poc a poc, el comerç va ser guanyant terreny. Les ciutats es varen convertir en centres de comerç tant interior com a exterior. Cada ciutat tenia un mercat a on es congregaven els mercaders i els negociantes; ademés, en regularitat, se celebren fires al voltant dels temples. El consum intern d'artículs de lux va aumentar gràcies a la creixent demanda del sultà i de la cort. Pero l'interés major es va orientar cap al comerç exterior, les bases del qual es concentraven en les regions costeres, a on les colónies de comerciants estrangers otorgaven a les ciutats un aire cosmopolita. El comerç ultramarino va posar a l'Índia en contacte en Europa i el restant d'Àsia. El comerç va introduir un sistema especial de pesos i mides, fomentant també l'us dels diners. Les monedes falcades en la regió de Delhi constituïen els diners que circulava en les ciutats de tot el nort de l'Índia. Les monedes d'argent, conegudes com tanka, i les d'or, cridades mohurs, s'utilisaven principalment per a fins comercials o en ocasions especials.[15]
Cultura del Sultanato
[editar | editar còdic]La presència islàmica en el subcontiente va significar la transformació dels distints models artístics i culturals, en particular en el nort i el Decán.[16] L'entrada de nous grups religiosos en predomini polític en la regió va transformar les relacions a nivell burocràtic i social. L'orige i desenroll primerenc de la cultura indo-islàmica es troben en el Sultanato. En este periodo varen aplegar molts migrants provinents de l'orient d'Iran, Khorasán i Afganistan, fugint de l'invasió i expansió mongolas. La lleganda d'estos grups va contribuir al desenroll urbà. Es varen fundar noves ciutats en funció militar i gradualment es va donar pas al florecimiento artesanal i comercial.[17] També varen servir per a l'expansió de l'Islam. Per l'orige divers dels distints grups del Sultanato, este es va distinguir pel seu caràcter heterogéneu. Va haver varis elements que varen formar un sentit de cohesió i uniformitat entre els migrants natius i els natius converso.
L'arribada de grups d'atres regions va enriquir el panorama llingüístic i lliterari de manera considerable. El persa i el turc varen ser les llengües administratives del Sultanato,[17] de la producció artística de la cort i de grups religiosos sufíes. La presència d'estes llengües també va contribuir al desenroll i evolució primerencs de les llengües vernaculares, en particular el hindavi. En la lliteratura la figura més famosa és el poeta i místic sufí Amir Khusrow (1253-1325), considerat el pare del qawwali.
El contacte i influència mútua també es va reflectir en les arts pictòriques, musicals i arquitectòniques. Es varen desenrollar tendències i corrents artístiques de caràcter pa-indi, ademés del desenroll de vocabularis i preferències regionals. Tots estos productes culturals sorgixen d'una interacció i intercanvis constants entre distints grups ètnics i religiosos.
Religió en el Sultanato
[editar | editar còdic]L'islam va entrar a la península durant el VIII en la conquista de la regió del Sind, encara que va ser durant el Sultanato quan va tindre lloc el periodo de propagació i conversió entre la població nativa. Mai va deixar de ser una religió minoritària. Tampoc va ser possible aplicar en rigor la sharia, a pesar del reclam dels ulemas i les tendències ortodoxes d'alguns sultans.
També va ser necessari negociar l'estatus de les religions originàries de la península, incloent-les en la categoria de dhimmis; podien seguir practicant la seua fe pero no fer proselitisme ni construir nous llocs de cult. En alguns casos els sultans varen favorir o es varen interessar en estes religions, colaborant en elles o permetent que alguns dels seus membres varen eixercitar càrrecs en l'aparat burocràtic.[9]
El sufisme, la branca mística de l'Islam, va tindre presència i influència en totes les regions del Sultanato. De les dotze escoles existents, quatre varen ser les més esteses en la península: la Chishti, la Suhrawardiya, la Qadiriya i la Naqshbandiya. Eixercien la seua influència entre la cort i en la població local, sense importar la seua religió. Varen gojar d'una àmplia llibertat per al desenroll de les seues activitats. Varen tindre intercanvis i varen ser influïts per algunes sectes i grups pertanyents al hinduismo. Açò a la seua volta va estimular el sorgiment i desenroll de místics i postures filosòfiques i sincréticas com Kabir i Guru Nanak.
Invasió mogola i caiguda del Sultanato
[editar | editar còdic]Potser, la major contribució del Sultanato va ser el seu èxit temporal en aïllar al subcontinent de la potencial devastación de les invasions mongolas de el XIII. No obstant, l'invasió de Timur en 1398, va debilitar significativament al sultanato de Delhi, que va reviure breument baixe els Lodi abans de ser conquistat per Babur en 1526.
L'últim governant, Ibrahim Lodi, estava grandemente disgustat en la seua cort. Despuix de la mort del seu pare, va poder dominar una breu rebelió d'alguns dels seus nobles, que desijaven al seu germà menor, Jalal Khan, com a sultà, pero mai els va poder pacificar per complet. Posteriorment, Daulat Khan, governador de Punjab, i Alam Khan, el seu tio, varen enviar una invitació a Babur, governant de Kabul, per a invadir Delhi.
Per la seua superior capacitat, experiència guerrera, estratègia, i l'apropiat us de l'artilleria, Babur va guanyar la Batalla de Panipat en abril de 1526, en la que Ibrahim Lodi va ser mort en el camp de batalla. Babur va ocupar Agra i Delhi, i la nova dinastia va governar fins a 1857.
Sultans
[editar | editar còdic]Dinastia dels esclaus
[editar | editar còdic]- 1206-1210: Qutb-ud-din Aibak, nomenat Naib us Sultanat per Muhammad de Gur, primer sultà msulmán de l'Índia
- 1210-1211: Aram Shah
- 1211-1236: Shams ud din Iltutmish, gendre de Qut-bud-din Aibak
- 1236: Rukn ud din Firuz, fill de Iltutmish
- 1236-1240: Raziyyat-ud-din Sultana, filla de Iltutmish
- 1240-1242: Muiz ud din Bahram, fill de Iltutmish
- 1242-1246: Ala ud din Masud, fill de Ruk-nud-din
- 1246-1266: Nasir ud din Mahmud, fill de Iltutmish
- 1266-1286: Ghiyas ud din Balban, exesclavo, gendre del sultà Nasir ud din Mahmud
- 1286-1290: Muiz ud din Qaiqabad, net de Balban i de Nasir-ud-din
Dinastia khalji
[editar | editar còdic]- 1290–1296: Jalal ud din Firuz Khalji
- 1296–1316: Alauddin Khalji
- 1316: Umar Khan Khilji
- 1316–1320: Qutb ud din Mubarak Shah
- 1320: Khusro Khan
Dinastia tughlaq
[editar | editar còdic]- 1320-1325: Ghiyath al-Din Tughluq[18]
- 1325-1351 Muhammad bin Tughluq (1325–1351)
- 1351: Mahmud Ibn Muhammad (març de 1351)
- 1351-1388: Firuz Shah Tughluq
- 1388-1389: Ghiyath al-Din Tughluq II
- 1389-1390: Abu Bakr Shah
- 1390-1393: Nasir ud din Muhammad Shah III
- 1393: Sikander Shah I (març-abril)
- 1393-1413: Nasir-ud-Din Mahmud Shah Tughluq (sultà Mahmud II) en Delhi, fill de Nasir uddin Muhammad, controla l'est des de Delhi
- 1394-1414: Nasir uddin Nusrat Shah, net de Firuz Shah Tughluq, controla l'oest des de Firozabad
Dinastia sayyida
[editar | editar còdic]- 1414-1421: Khizr Khan
- 1421-1434: Mubarak Shah
- 1434-1445: Muhammad Shah
- 1445-1451: Alam Shah
Dinastia lodi
[editar | editar còdic]- 1451-1489: Bahlul Lodi
- 1489-1517: Sikandar Lodi
- 1517-1526: Ibrahim Lodi, derrotat per Babur en la batalla de Panipat
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pradeep Barua The State at War in South Àsia, p. 29.
- ↑ Bruce R. Gordon. «Nomads of the Steppe». My.raex.com. Archivat des d'el original, el 23 d'octubre de 2019. Consultat el 20 de giner de 2012.
- ↑ Ram. History of Delhi Sultanate (1206 A.D. to 1525 A.D.), p. 46-52. OCLC 900264848. ISBN 9788131104026.
- ↑ Thapar, Romila (2001). Història de l'Índia I., FCE - Fondo de Cultura Econòmica, p. 390-391. OCLC 956129370. ISBN 9786071620460.
- ↑ Thapar, Romila (2001). Història de l'Índia I., FCE - Fondo de Cultura Econòmica, p. 392-395. OCLC 956129370. ISBN 9786071620460.
- ↑ Jackson (2003). The Delhi Sultanate : a political and military history, Cambridge University Press, p. 156-159. OCLC 962878727. ISBN 0521543290.
- ↑ Ram. History of Delhi Sultanate (1206 A.D. to 1525 A.D.), p. 97-98. OCLC 900264848. ISBN 9788131104026.
- ↑ Jackson (2003). The Delhi Sultanate : a political and military history, Cambridge University Press, p. 171-178. OCLC 962878727. ISBN 0521543290.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 27-, Jackson, Peter, 1948 January (2003). The Delhi Sultanate : a political and military history, 1st paperback ed edició, Cambridge University Press. OCLC 962878727. ISBN 0521543290.
- ↑ I., Streusand, Douglas (2011). Islamic gunpowder empires : Ottomans, Safavids, and Mughals, Westview Press. OCLC 731208874. ISBN 9780813391946.
- ↑ Mohammad, Habib (2016). Studies in medieval Indian polity and culture : the Delhi Sultanate and its claves, p. 334-335. OCLC 931006715. ISBN 9780198069942.
- ↑ Jackson (2003). The Delhi Sultanate : a political and military history, Cambridge University Press, p. 25. OCLC 962878727. ISBN 0521543290.
- ↑ Thapar, Romila (2001). Història de l'Índia I., FCE - Fondo de Cultura Econòmica, p. 395-397. OCLC 956129370. ISBN 9786071620460.
- ↑ Jackson (2003). The Delhi Sultanate : a political and military history, Cambridge University Press, p. 242-249. OCLC 962878727. ISBN 0521543290.
- ↑ Thapar, Romila (2001). Història de l'Índia I., FCE - Fondo de Cultura Econòmica, p. 430-434. OCLC 956129370. ISBN 9786071620460.
- ↑ 1946-, Asher, Catherine B. (Catherine Blanshard), (1992). Architecture of Mughal Índia, Cambridge University Press. OCLC 24375997. ISBN 0521267285.
- ↑ 17,0 17,1 1956-, Kumar, Sunil, (2007). The emergence of the Delhi Sultanate, 1192-1286, Permanent Black. OCLC 129590296. ISBN 8178241471.
- ↑ Tughlaq Shahi Kings of Delhi: Chart The Imperial Gazetteer of Índia, 1909, v. 2, p. 369.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sultanato de Delhi.- Este artícul conté una traducció derivada de «Delhi Sultanate» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Sultanato de Delhi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.