Califato abasí

Archiu:Abbasid Caliphate-ar.png

Califato abasí

El Califato abasí (750-1258), cridat també Califato abásida (o abasida), va ser una dinastia califal fundada en 750 per Abu l-Abbás, descendent d'Abbás, tio de Mahoma, que es va fer en el poder despuix d'eliminar a la dinastia omeya i va traslladar la capital de Damasc a Bagdad. Bagdad es va convertir en un dels principals centres de la civilisació mundial durant el califato d'Harún al-Rashid, personage de Les mil i una nits.

Els abasíes basaven la seua pretensió al califato en la seua descendència d'Abbás ibn Abd al-Muttálib (566-652), un dels tios més jóvens del profeta Mahoma. Muhámmad ibn Alí, bisnieto de Abbás, va començar la seua campanya per l'ascens al poder de la seua família en Pèrsia, durant el regnat del califa omeya Úmar II. Durant el califato de Marwán II, esta oposició va aplegar al seu punt culminant en la rebelió del iman Ibrahim, descendent en quarta generació d'Abbás, en la ciutat de La #Meca (actual Aràbia Saudita), i en la província de Jorasán (en Pèrsia, actual Iran). El tumult va alcançar alguns èxits considerables, pero finalment Ibrahim va ser capturat i va morir (potser assessinat) en presó en 747. Va continuar la lluita el seu germà Abdalah, conegut com Abu ul-'Abbás as-Saffah qui, despuix d'una victòria decisiva en el riu Gran Zab (un afluent del riu Tigris que discorre per Turquia i Iraq) en 750, va esclafar als omeyas i va ser proclamat califa.

Al-Ándalus es va independisar dels abasíes en Abd al-Rahmán I en 756, i en 776 es va independisar el Nort d'Àfrica. En el X el poder imperial va recaure en els sultans selyúcidas.

El successor d'Abu al-'Abbás, Al-Mansur, va fundar en 762 la ciutat de Madínat as-Salam (Bagdad), a la que trasllada la capitalitat des de Damasc.

L'época de màxim esplendor va correspondre al regnat d'Harún al-Rashid (786-809), a partir de la qual va començar una decadència política que s'accentuaria en els seus successors. L'últim califa, Al-Mu'tásim, va ser assessinat en 1258 pels mongoles, que havien conquistat Bagdad. Fins a eixe any va haver 37 califes abasíes, quan l'imperi va ser conquistat per Hulagu, net de Gengis Jan. No obstant, un membre de la dinastia va poder fugir a Egipte i va mantindre el poder baix el control dels mamelucos. Esta última branca de la dinastia es va mantindre en Egipte fins a la conquista otomana de 1517. L'invasió mongola del califato afecte la demografia local, propiciant la migració del Gran Jorasán cap a Àsia Menor per les invasions mongolas. Anatolia, durant els sigles XIII i XIV va experimentar un procés d'islamisació i turquización.

Història

Revolució abasí (750-751)

Artícul principal → Revolució abasí.

Fins a mediats de el VIII els abasíes havien donat poc de qué parlar. Eren descendents d'Abbás, un tio del profeta Mahoma que no s'havia distinguit especialment en els temps heròics. Els seus descendents havien recolzat al califa Alí, i encara que no sembla que mantingueren relacions cordials en els omeyas, s'havien establit en Humayma, un chicotet llogaret de Palestina. Com a descendents de Abbás, i per tant partix del clan Banu Hashim (el mateix clan del profeta), els abasíes varen afirmar ser els verdaders successors del profeta en virtut de la seua linaje més propenc. Els abasíes també atacaven el caràcter moral dels omeyas i la seua administració en general. Segons Ira Lapidus, "El tumult abasí va ser recolzada en gran part per àraps, principalment els #colon agraviats de Merv en l'adició de la facció yemení i les seues mawali (converso no-àraps)". Els abasíes també varen apelar als musulmans no-àraps, coneguts com mawali, que permaneixien fòra de la societat basada en el parentesc dels àraps i eren percebuts com una classe baixa dins de l'imperi omeya. Muhammad ibn 'Ali, bisnieto de Abbás, va començar a fer campanya en Pèrsia per a la tornada del poder a la família del Profeta Mahoma, els Hachemitas, durant el regnat d'Úmar II.

Més allà de les #subtilea genealògiques, el factor fonamental va ser que varen saber traure profit dels principals grups oposts als omeyas, que basaven el seu ideari en colocar en el califato a un membre de la família del profeta. A tal fi, els abasíes varen escomençar a teixir una conspiració en Kufa. Per a no cometre els errors de tumults anteriors es varen anar a la regió fronteriça de Jorasán, a on havien emigrat molts àraps , enviant a Abu Muslim. Est va ser un personage misteriós que va proclamar que els omeyas havien dut l'opressió, per lo que es necessitava a un membre de la família del profeta per a dirigir a la comunitat musulmana i venjar les atrocitats comeses pels omeyas , sense revelar que l'instigador del tumult era Ibrahim ben Muhámmad ben Alí , el qual esperava en Humayma l'evolució dels acontenyiments.

Molta gent es va unir a l'eixèrcit de Abú Muslim. El restant és història militar: l'any 748, aprofitant la caòtica situació que es vivia en l'imperi de Marwán II, Abu Muslim conquista Merv, un any més tarde Kufa i poc despuix venç en la batalla del Zab. Entretant capturen a Ibrahim ben Muhámmad ben ‘Ali i li maten , i quan els rebels entren en Kufa, el seu successor, Al-Saffah (750-754), també conegut com Abu al-‘Abbás Abdulah ibn Muhámmad as-Saffah o Abul-‘Abbás al-Saffah, va ser proclamat califa.

Per fi el secret de quí era eixe successor havia segut desvelat, i hi ha constància de que a alguns els va causar una gran decepció. Per a contrarrestar esta pèrdua de respals, Al-Saffah va fer tot lo possible per atraure's als caps militars que havien format l'espina dorsal de l'antic eixèrcit omeya. Ademés, les circumstàncies en les que s'havia produït l'ascensió requerien contar en més respal, lo que va quedar molt clar quan a la mort del-Saffah, despuix de sol quatre anys de mandat, es va plantejar la qüestió successòria, que va enfrontar a un germà del fallit, Abu Yá‘far, conegut com Al-Mansur, en el seu tio Abdalah. La crisis es va decidir per les armes i si Al-Mansur va poder proclamar-se finalment califa (754-775) va ser gràcies al decidit respal que li varen otorgar Abu Muslim i els seus jorasaníes. Pero aixina i tot el nou califa no va poder permetre's el ser agraït i va eixecutar a Abu Muslim valent-se d'enganys. Després, davant el temor de nous tumults entre els seus familiars va manar encarcerar a varis dels seus tios i matar a familiars i aplegats.

Durant el seu regnat va millorar l'economia del país, que va alcançar gran prosperitat, va implantar l'àrap com a llengua oficial i les lletres i les ciències varen florir baix el seu regnat. Va ser el fundador de Bagdad, Madínat al-Salam. Va morir prop de la #Meca durant el pelegrinage.

VIII

A Al-Mansur li succeïx el seu fill Al-Mahdi (775-785), est va saber mantindre i aumentar el ric califato que va heretar del seu pare. Va continuar en les millores iniciades pel seu pare, millorant l'indústria alimentària i textil i la calitat de les vivendes. Mentrestant, els bizantino, aprofitant les lluites internes des dels inicis del califato abasí, varen ser apoderant-se de Síria, per a que al final el califa enviara tropes obligant a l'emperatriu Irene a firmar la pau i a pagar un tribut anual. En Jorasán, a on no es consolidava l'islam, el guerrer Al-Muqanna, en l'idea de reviure els ideals perses, es va enfrontar als abasíes aplegant a conquistar Transoxania. Els eixèrcits del califa varen conseguir véncer-li i Al-Muqanna es va suïcidar.

Al-Mahdi va voler que li succeïra el seu fill menor, Harún, pero el seu primogènit no estava d'acort i es va enfrontar al seu pare, que va morir en el camí a la batalla contra el seu fill. Li succeïx llavors el seu primogènit, Musa al-Hadi, que tenia l'intenció de nomenar hereu al seu fill excloent de la llínea successòria al seu germà Harún, pero va morir abans de fer-ho. El celebérrimo Harún al-Rashid (786-809) és el califa abasí que millor ilustra l'apogeu de la dinastia. Es va cuidar molt de cridar a la yihad per a estendre l'islam en Anatolia, encara que no va alvançar massa. Es va rodejar de gran lux i boato, distanciant-se dels seus súbdits i es feya cridar «l'ombra d'Alá en la terra».

Va tindre que fer front a vàries rebelions: els jariyíes varen prendre per dos voltes Mossul pero varen ser somesos i el califa va manar derribar les muralles que la rodejaven. L'emperador bizantí Nicéforo I va refusar pagar el tribut i va tindre que ser obligat a la força. Els bereberes varen tornar a rebelar-se en Ifriqiya, i en Fez un rebel cridat Idrís va fundar el regne independent dels idrísidas. Allí es va dirigir un eixèrcit d'Ibrahim al-Aglab, que es va sublevar en Tunis i va fundar la dinastia dels aglabíés, en capital en Qayrawān (Cairuán). La majoria dels tumults es varen sofocar en gran contundència, per lo que es varen seguir d'un temps de calma. Es va viure una renaixença cultural i es varen fer traduccions a l'àrap de texts grecs, perses i siríacos i basant-se en eixos coneiximents es varen realisar grans alvanços científics. També varen alcançar gran auge l'indústria i el comerç.

En este moment es produïx l'inici de la decadència del califato. Províncies com Ifriqiya i Al-Ándalus es varen ser independisant poc a poc i en Samarcanda es va sublevar Rafi ben Layt que, en poc temps, va independisar la Transoxania. En Jorasán es varen sublevar els jariyíes i el propi califa va acodir per a sofocar el tumult, pero va morir abans d'aplegar.

Quarta Fitna

Artícul principal → Quarta Fitna.

En tot, l'aspecte més important que va marcar el califato de Harún al-Rasid va ser la qüestió successòria. En l'any 803, just abans d'assestar el seu formidable colp contra els barmáquidas, el califa va fer públics els térmens en que hauria de produir-se la successió: un dels seus fills, Al-Amín, hauria de convertir-se en califa en el respal de l'eixèrcit estacionat en Bagdad; el seu segon fill, Al-Mamún, hauria de rebre la província de Jorasán, i aun cuando devia prestar-li fidelitat al seu germà el seu govern era independent en la pràctica. A penes dos anys despuix de la mort del seu pare, els seus dos fills es varen enredrar en una guerra civil de catastròfics resultats, coneguda com a guerra civil abásida o Quarta Fitna. L'episodi culminant d'esta guerra va ser el sege a Bagdad per part de les tropes d'Al-Mamún (813-833), que es va rendir en 813. Esta rendició no va dur el final de la guerra, que es va allargar fins al 819 per la decisió del califa de nomenar com a hereu a Ali ibn Musa, conegut com Al-Rida (‘l'elegit’) per ser un descendent directe d'Alí. Al final, i per raons alguna cosa obscures, el propi califa va donar fi a la conflagración. Despuix de desfer-se dels elements perses que fins a llavors conformaven el seu círcul polític va decidir retornar a Bagdad. Al-Rida va ser «convenientment» enverinat (és considerat màrtir pels chiïtes duodecimanos) i l'autoritat central restituïda.

IX

Les #commoció polítiques en les que es va inaugurar el sigle Plantilla:SIGLE no varen ser les úniques que varen assotar a l'imperi. Darrere d'elles, i a voltes clarament interrelacionadas, varen existir importants convulsions socials que ara es manifesten en gran virulència i extensió geogràfica.

Una de les raons d'estes convulsions va ser l'ombrosa situació dels llauradors. Somesos a una forta pressió tributària, estaven obligats a pagar en diners les collites, lo que significava el vendre-les a un preu més baix cada volta que els agents fiscals tenien l'ocurrència d'aparéixer pel seu llogaret. La negativa o tardança en el pagament eren castigades en una durea eixemplar i l'única eixida que tenien era la fugida de les seues terres, lo que provocava que les comunitats es quedaren en menys membres i en la mateixa cantitat a pagar.

En alguns casos els tumults socials varen adquirir tenyides de moviments religiosos. Est és el cas dels tumults que varen tindre com a escenari Jorasán i que es varen basar en el recort de la carismàtica figura d'Abú Muslim, que va inspirar una doctrina de grups coneguts en el nom genèric de Jurrumiyya. Les seues doctrines li otorgaven a Abú Muslim el ranc de profeta, negaven la resurrecció, creïen en la transmigración de les ànimes i predicaven la comunitat de dònes, creències directament hereues del mazdakismo, el gran moviment social i religiós que havia commocionat a la comunitat persa en el sigle Plantilla:SIGLE.

Les #commoció socials i polítiques de el IX varen dur també el carpiment de l'antic eixèrcit jurasaní que havia dut al poder a la família abasí. El califato d'Al-Mamún va presenciar la pujada d'un membre de la família abasí que va ser qui millor va saber donar-se conte d'estos canvis, Al-Mutásim. Este personage va alcançar notorietat gràcies a la seua habilitat per a rodejar-se d'un eixèrcit privat compost per uns pocs millers de soldats, en la seua majoria turcs procedents de territoris més allà de les fronteres de l'imperi.

Per a sofocar els tumults jariyíes de Jorasán, com l'encapçalada per Babak Khorramdin, va enviar a un oficial d'eixèrcit, Táhir, que va sofocar el tumult i va governar la zona en gran encert per a independisar-se posteriorment. A la seua mort, el seu fill va instaurar en la zona la dinastia dels tahiríes (822). També va tindre que fer front als chiïtes de Kufa i Basora i favorir als mu'tazilíes, les idees dels quals coincidien en el seu caràcter intelectual. Açò va provocar moltes tensions, aixina com l'arrest de l'iman Ahmad ibn Hanbal, fundador del hanbalismo, que es va convertir en un héroe per a molts. Al-Mamún va intentar posar fi a estos descontents renovant el pacte en els chiïtes i nomenant al iman chiïta Al-Rida el seu hereu. No va agradar en Bagdad esta decisió i el poble es va sublevar, proponent com a candidat a Ibrahim, fill d'Al-Mahdi.

Mor el califa quan es dirigia a enfrontar-se en els bizantino i li succeïx el seu germà Al-Mu'tásim (833-842). En este califato varen aumentar les rebelions internes i l'inseguritat. El seu guàrdia personal de confiança estava formada per esclaus turcs que varen ser pujant en l'escala de l'administració, lo que va causar la protesta de la població de Bagdad. Per això es va fer construir una nova capital, Samarra, a 100 km de Bagdad, pero al contrari que esta, no va tindre èxit. Els oficials turcs varen ser adquirint més poder, fins al punt de que la vida del califa i el govern varen aplegar a dependre d'ells. Alguns oficials turcs (emirs) es varen fer independents i varen crear els seus propis estats. Ademés, la vida de lux que duya el califa tenia que ser pagada per mig de #extorsió a funcionaris.

Li va succeir el seu fill Al-Wáthiq (842-847) i a est el seu germà Al-Mutawákkil (847-861). Este últim va portar a terme un govern repressiu. En l'any 849 va anular els decrets que favorien als mutazilíes i va excarcelar als presos per motius religiosos. Va perseguir als chiïtes i va buscar respal en l'ortodòxia, a la que va concedir posats de responsabilitat en l'administració. Va perseguir també a cristians i judeus. Per a fugir de la pressió turca va manar construir a les afores de Samarra un grandiós palau cridat Al-Gafariyya, pero este canvi no va evitar que fora assessinat en 861, víctima d'un complot d'un dels seus fills i varis oficials turcs.

Esta mort senyalava un canvi en les relacions entre els califes i els seus «esclaus» militars turcs. Durant el periodo anterior els califes havien segut capaces d'eixercir un control absolut sobre eixos soldats, pero a mida que passava el temps, este poder anava disminuint. Durant els nou anys posteriors a este assessinat (861-870), el califato abasí va quedar sumit en el caos més absolut. Quatre califes es varen succeir durant este periodo, tots assessinats i en un estat virtual de guerra civil.

Com a conseqüència de la debilitat de poder abasí, la situació dels territoris de l'islam va canviar radicalment. Açò va supondre que quan el califato va poder superar la seua crisis interna en els anys posteriors a 870, ya no els va anar possible manar governadors a les províncies i esperar tranquilament a que recaptaren els imposts i mantingueren l'orde: davant el fet consumat de que els poders locals tenien una sòlida implantació en les seues províncies, els califes de Bagdad no tenien més remei que fer reconéixer i conseguir que estos governants locals manaren les #recaptació de la seua zona. Pero el procés de desintegració era ya irreversible. De fet, Ahmad ibn Tulun (governador d'Egipte nomenat en el 868) va desafiar més al govern estenent el seu domini també a Palestina i Síria, a on va governar 37 anys.

Pese a tindre tots estos elements en contra, durant els 30 últims anys del sigle IX, el califato abasí va experimentar una fugaç recuperació de la mà d'Al-Muwaffaq, que paradòxicament mai va eixercir com a califa. El seu guany va ser aglutinar entorn a sí als principals caps de l'eixèrcit turc. En esta visió política, Al-Muwaffaq va permetre que governara el seu germà Al-Mutámid (870-892), encara que al final este califa va ser relegat a un mer paper de comparsa. Abdós germans varen morir un despuix de l'atre en 891 i 892. Un fill del-Muwaffaq conegut com Al-Mutádid (892-902) va ser proclamat califa. Els seus anys de govern varen estar marcats per lluites en tots els fronts, que en alguns casos varen tindre èxit (Síria i el nort de Mesopotamia i Egipte). No va anar aixina en l'orient d'Iran, que va passar a mans de l'emirat samaní.

Pese a tot açò, al començament de el X, el califato abasí semblava haver recuperat els seus temps d'esplendor; inclús els samaníes (governadors independents), tenien que reconéixer la sobirania califal. En tot, este momentàneu resorgiment es va deure al bon govern d'uns pocs califes. En quant el poder va passar a mans de califes pijor dotats, tot este imponent edifici es va derrocar en pasmosa facilitat.

Desintegració

És molt significatiu que esta desintegració es produïxca en el moment en que l'islam és assumit per la major part de les poblacions que habiten en la zona. Minoritària fins a llavors, l'islam comença a ser la religió predominant entre els pobles indígenes conquistats pels àraps tres sigles abans. Esta propagació de la fe va dur major uniformitat ideològica, pero també es varen accentuar les divisions sectàries.

La definitiva crisis del califato abasí es va desenrollar entre els anys 908 i 945. Durant este periodo cinc califes es varen succeir en Bagdad, dels quals quatre varen ser deposts per métodos violents. Els successos i balancejos polítics que varen fitar esta crisis varen ser complexos. De fet, varen ser les intrigues d'una facció de la burocràcia civil les que varen permetre que es proclamara califa a un dels membres més dèbils i fàcilment manejables del linaje abasí, Al-Muqtádir (908-932), el govern del qual va estar controlat pels visirs, de grups rivals que lluitaven per acaparar els recursos fiscals. L'assessinat d'este califa va ser conseqüència de la crisis de poder central i va desnugar de forma ya imparable l'espiral de crisis interna.

La falta de recursos tenia unes raïls complexes. Per a fer front a la recaptació fiscal, els califes tiraven mà dels arrendataris, famílies que alvançaven una suma al califa (l'estimació de lo que es podia recaptar en una determinada zona) i després eren ells els responsables de recaptar els imposts als ciutadans. Estos arrendataris normalment donaven menys de lo que en realitat recaptaven, per lo que varen acumular grans fortunes i explotaven com podien als llauradors per a reunir més guanys. Atrapat el govern central per la necessitat imperiosa de fer pagaments, sobretot a un eixèrcit sempre dispost a rebelar-se, va tindre que cedir davant les pressions i permetre als militars que recaptaren ells mateixos els imposts. Això va donar lloc a la concessió de iqtá (igar), que suponia la concessió de territoris en els quals no podien eixercir la seua autoritat agents del govern central, sino que el beneficiari recaptava els imposts i li enviava al califa una cantitat fixada de bestreta que no passava de ser una cantitat simbòlica. Durant este periodo es va fer freqüent també la ilya o himaya, a on un llaurador es posava baix la protecció d'un senyor cedint-li les seues terres. En això els llauradors buscaven posar-se a l'ampar de les #arbitrarietat dels agents fiscals i de les convulsions causades per les guerres. En algunes zones va contribuir a impondre una situació servil sobre les poblacions rurals.

En giner de 946 Ahmad b. Buya va fer la seua entrada en Bagdad al front d'un victoriós eixèrcit. El califa abasí de tanda no va tindre més remei que cedir-li el poder efectiu, posant fi a vàries décades de lluita en les quals els caps de l'eixèrcit s'havien fet en tot el poder. Esta família, els buyíes, eren oriunts de Dailam (al nort d'Iran). Tres germans buyíes, Alí, Áhmad i Hasan varen saber aprofitar este moment de debilitat i varen reclutar un eixèrcit format per dailamíes acumulant èxits militars en tot el seu camí a Bagdad. Varen obligar al califa a entregar-los títuls grandilocuentes i a confiar-los el govern dels territoris que havien conquistat. Varen tindre que establir un sistema de iqtas i enrolar a turcs per al seu eixèrcit, sistema que va sobreviure fins a l'arribada dels selyuquíes. Un de les traces que més ha cridat l'atenció sobre els buyíes és el fet de que, a pesar de ser chiïtes, no varen manifestar cap predisposició contra el califato abasí i permetrien que sobrevixqueren, encara que evidentment reduït a un paper simbòlic i que, paradòxicament, en este periodo passaria a ser el punt de referència espiritual de tots els musulmans suní.

El califa abasí, que cada volta es recolzava més en les tribus turques, va demanar ajuda als selyúcidas per a expulsar als buyíes de Bagdad. En 1055 els selyúcidas varen conquistar la ciutat i es varen aliar en els abasíes. El califa, que el seu poder era nominal, va nomenar al cap turc, Tugril Beg Rei d'Orient i Occident, i els turcs varen passar a ser sobirans de l'imperi. Governaven de forma repressiva i intolerant en les diferents idees i religions que governaven el califato, al que varen sumir en una decadència definitiva. Els turcs varen cedir i varen compartir el califato en l'any 1055. Els successors de l'hegemonia abasí varen tindre que enfrontar-se a més amenaces exteriors, com els hamdaníes (nort de Mesopotamia i part de Síria), els orígens de la qual són una tribu àrap molt anterior que, coincidint en la crisis del califato, va afiançar el seu linaje i es va apoderar de Mossul, entrant en conflicte directe en els buyíes. A açò es va unir la pren d'Alep (944) per Sayf al-Dawla. La branca que governava en Mossul va sobreviure fins a l'any 979, quan va ser eliminada pels buyíes. La seua frontera en l'imperi bizantí també va ser conflictiva, encara que el seu final va aplegar en l'arribada dels fatimíes.

Resorgiment militar

Encara que el califa Al-Mustárshid va ser el primer en formar un eixèrcit capaç d'enfrontar-se al selyúcida, va anar finalment derrotat en 1135 i assessinat. El califa Al-Muqtafi II va ser el primer dels abasíes en recuperar l'independència militar total del Califato, en l'ajuda del seu visir Ibn Hubayra. Despuix de casi doscents cinquanta anys de sumissió a dinasties estrangeres, va defendre en èxit Bagdad contra els selyúcidas en el sege de Bagdad de 1157, lo que li va otorgar el control d'Iraq. El regnat d'Al-Násir (m. 1225) va estendre el domini del califato a tot el país, gràcies en gran part a les organisacions futuwwa dels sufíes, que encapçalava el califa. Al-Mustánsir va construir l'Universitat al-Mustansiriya en un intent d'eclipsar la de Nizamiyya, construïda per Nizam al-Mulk durant el periodo de señorío selyúcida.

Invasió dels mongoles

En 1206, Gengis Kan va establir una poderosa dinastia entre els mongoles d'Àsia Central. Durant el XIII, este Imperi mongol va conquistar casi tota Eurasia, incloent tant China en l'est com a gran part de l'antic califato islàmic i la Rus de Kiev en l'oest. La destrucció de Bagdad en 1258 per Hulagu Kan es considera tradicionalment el final aproximat de l'Edat d'Or. Els mongoles temien que un castic sobrenatural caiguera sobre ells si derramaven la sanc d'Al-Musta'sim, descendent directe d'Al-Abbás ibn Abd al-Muttálib, tio de Mahoma i últim califa abasí de Bagdad. Els chiítes de Pèrsia varen indicar que tal calamitat no havia ocorregut a la mort del iman chiïta Huséin; no obstant, com a mida de precaució i d'acort en un tabú mongol que prohibia derramar sanc real, Hulagu va ordenar que Al-Musta'sim anara envolt en una estora i calcigat fins a la mort pels cavalls el 20 de febrer de 1258. La família immediata del califa també va ser eixecutada, en l'excepció del seu fill menor, qui va ser enviat a Mongòlia, i una filla que es va convertir en esclava en l'harem de Hulagu. Per les invasions mongolas molts erudits i místics perses migraron a Anatolia, com Yalal ad-Din Muhammad Rumi.

Característiques del periodo de la dinastia abasí

El periodo de la dinastia abasí va ser d'expansió i colonisació. Varen crear una gran i lluenta civilisació. Va créixer el comerç, varen florir les ciutats. Es varen fer extraordinàries realisacions en arquitectura i arts en general. Bagdad va ser un gran centre comercial. Els contes de Les mil i una nits reflectixen la vida esplendorosa d'esta ciutat.

Hi ha una gran activitat intelectual: història, lliteratura, medicina, matemàtiques gregues en l'inclusió del àlgebra i la trigonometria, geografia, etc. Gran importància de la jurisprudència. En els abasíes en el poder, l'últim omeya es va traslladar a A el-Ándalus, a on es arrogó el títul d'emir. Els seus descendents se separarien, creant un califato independent.

Organisació de l'Imperi

Els abasíes, aupados en el poder per un moviment que va tindre en el component ideològic i el potencial militar les seues principals bases, varen poder impondre en un primer moment un alt grau de centralisació en tot l'imperi, en l'excepció del-Ándalus i el nort d'Àfrica.

La pretensió de que els abasíes eren membres de la família del profeta va llegitimar totalment la dinastia; aixina, no varen ser criticats per la successió dinàstica i solament varen tindre que enfrontar-se als partidaris de la branca d'Alí, que se sentien decepcionats en la forma de governar dels califes i varen anular el pacte firmat en els abasíes. En estos enfrontaments va morir Muhámmad, el biznieto del profeta, que es va fer fort en Medina i el seu germà Ibrahim, que s'havia sublevat en Basora. Aparte de la família, els abasíes varen tindre un sòlit respal: els mawali adscrits al linaje abasí que varen ser amprats en l'administració central i provincial. Alguns dels mawalis varen aplegar a formar famílies de servidors de l'administració. Els barmakíes es varen fer llegendaris en poder i influència dins de l'administració, fins que en 803 tot açò va aplegar al seu fi. El califa Harún al-Rashid va fer que la família caiguera en picat, encarcerant a uns i matant a uns atres.

També va ser de gran importància l'aristocràcia militar, ya que l'eixèrcit va passar a organisar-se pel criteri de la procedència geogràfica de la tropa, i no en fictícies #afiliació tribals com en l'época omeya. Hi ha canvis polítics de marcada influència persa: els califes abasíes varen ostentar la jefatura religiosa i política. Es varen rodejar d'un gran ceremonial jeràrquic que estava supervisat per un chambelán, varen deixar les tasques de govern en mans d'un gran visir, en plenitut de poders, que presidia un consell format pels caps dels distints diwan o departaments administratius.

• Diwan al-harag: tenia al seu càrrec l'erari de l'Estat, administrava els ingressos recaptats en els imposts i taxes als que estava somés el califato. Durant este periodo es varen generalisar i varen gravar els imposts per a tots els musulmans (delme de les seues collites) i sobre el restant de la població. També es varen gravar les importacions i exportacions.
• Diwan al-nafaqat: regulava les despeses de palau.
• Diwan al-tawqid: s'ocupava de la correspondència del califa.
• Diwan al-barid: encarregat de les comunicacions oficials i l'informació secreta.
• Diwan al-shurta: tenia al seu càrrec el manteniment de l'orde. En les ciutats un cap de policia, sahib al-shurta, estava a càrrec dels policies que mantenien l'orde. Per un atre costat, Al-Muhtasib s'encarregava de la vigilància en els mercats. En les províncies l'autoritat l'ostentaven un governador i un superintendente, en cert grau d'autonomia, pero controlats per l'administrador de correus.

Al conjunt d'estos canvis els abasíes els varen cridar dawla, «revolució de la fortuna».

Demografia

A mitan de el VIII, els califatos omeya i abásida comprenien un àrea d'11,1 millons de km²; cap imperi anterior havia segut tan extens. No obstant, en menys d'una década el Califato va escomençar a reduir-se en perdre el control del-Ándalus i poques décades despuix, va sofrir noves pèrdues en sorgir els emirats idrisí, rustumí i aglabí. A mitan de el IX, els califes regnaven nominalmente sobre un àrea de 9,5 millons de km², pero en menys de la mitat la seua poder era real, i una centuria més vesprada només controlaven políticament l'actual Iraq. L'historiador austríac Walter Scheidel va afirmar que el Califato era més extens territorialmente que els imperis aqueménida, mauria, romà o han, pero molt manco poblat.

Segons l'historiadora nortamericana Pamela Kyle Crossley, el Califato era molt superior en extensió i població a tots els demés estats del seu temps, de fet, en térmens demogràfics només els dominis de la dinastia Tang en China se li podien comparar. En el regnat de Harún al-Rashid, el Califato comprén uns 10 millons de km² que eren habitats per 50 millons de persones. Per a comparar els Tang dominaven un territori de la mitat d'extensió pero més poblat, aproximadament un 30% més. En l'Occident, a on estaven els principals rivals dels abasíes, tots els Estats eren molt menuts en comparació. L'Imperi romà d'Orient contava en a penes 7,5 millons d'habitants en milló i mig de km², l'Imperi carolingio en 5 millons d'habitants en un milló de km², el Califato omeya de Còrdova (Al-Ándalus) en 3,5 millons d'habitants en 400000 km², i els regnes cristians de la península ibèrica a penes mig milló d'habitants en 160000 km².

Per la seua banda, l'historiador egipcíac Charles Issawi estimava que quan es va produir la revolució abasí, els dominis musulmans anaven des de Hispania fins al noroest del subcontinent indi, 9,8 millons de km², encara que per la durea del clima només 2,1 millons eren aptes per a una vida sedentaria en una població de 28 a 36,5 millons d'habitants distribuïts del següent modo: 10 a 13 millons en els antics dominis romans d'Egipte, Síria i el nort d'Àfrica, 5 a 6 millons en Hispania, 1,5 a 2 millons en la península aràbiga, 5 a 6 millons en l'actual Iraq, 3 a 4 millons en l'actual Iran, i 3,5 a 5,5 millons en Àsia Central, Afganistan i el subcontinent indi. Posteriorment, per als sigles X i XI, Issawi creu que la població va poder créixer un 25%, és dir, alcançar els 35 a 40 millons, sent més del doble en territori i població que els dominis romans de l'época. Una atra estimació important va ser feta pel britànic Colin McEvedy, qui va calcular que la població del califato va créixer de 21 a 26 millons entre els anys 700 i 1000, descendint després a 22 millons per a l'any 1300 per la destrucció causada per les invasions mongolas a l'Est i les beduinas en el Magreb. El professor israelita Marwan Hassan estimava que entre 800 i 1200, la població baix domini islàmic va poder ser de 43 a 52 millons distribuïts de la següent manera: 6 a 10 millons en la península ibèrica, 6 a 10 millons des de Marroc a Líbia, 10 millons en Egipte (Misr), 6 millons en Síria, Palestina, la península aràbiga i Yemen, 15 a 20 millons des de Mesopotamia (Iraq) a l'Est. Els àraps, kurdo, perses i bereberes eren majoritàriament musulmans, pero vivien en una varietat de judeus, cristians i zoroastrianos.

Respecte a les ciutats, l'economiste Ronald Findlay creïa que en la seua época dorada les capitals duals de Bagdad i Samarra varen poder alcançar el milló d'habitants, encara que provablement anaren "a penes" mig milló, lo mateix que Fustat-Cairo o Còrdova. Basra tindria a lo manco doscents mil, Nishapur de cent a cinccents mil i Fez i Cairuán varis centenars de mills. En canvi, el seu colega Tertius Chandler creïa que cap a l'any 800 Bagdad tindria fins a setcents mil habitants i les ciutats de Basra, Damasc i Kufa varis centenars de mills i La #Meca 100000. No obstant, per a l'any 1000 la capital del fragmentat califato hauria quedat reduïda a una població de 125000, sent igualada per Nishapur i superada per Al-Hasa en cent cinquanta mil; per la seua banda, Basra s'hauria reduït a uns cinquanta mil residents i Damasc a un número llaugerament major. Per últim, cap a l'any 1200, poc abans de les invasions mongolas, Bagdad a penes tindria 100000 habitants, llaugerament superant a Damasc i Nishapur. Per llavors, les principals ciutats del món islàmic serien El Caire, que duplicava a l'antiga capital abasí, i Fez, que alcançava el quarto de milló d'habitants.

Llista de califes abasíes de Bagdad i El Caire

Califa abasí de Bagdad	Vida	Regnat
Revolució abasí
Abul-‘Abbás al-Saffaḥ	721-754	750-754
Al-Mansur	712-775	754-775
Esplendor abasí
Al-Mahdi	744-785	775-785
Al-Hadi	764-786	785-786
Harún al-Rashid	763-809	786-809
Al-Amín	787-813	809-813
Al-Mamún	786-833	813-833
Al-Mutásim	796-842	833-842
Al-Wáthiq	812-847	842-847
Al-Mutawákkil	821-861	847-861
Anarquia de Samarra
Al-Muntásir	837-862	861-862
Al-Musta'ín	836-866	862-866
Al-Mu'tazz	847-869	866-869
Al-Muhtadi	¿-870	869-870
Renaixença abasí
Al-Mu'támid	¿-892	870-892
Al-Mu'tádid	857-902	892-902
Al-Muktafi	878-908	902-908
Periodo de fragmentació
Al-Muqtádir (1.ª volta)	895-932	908-929
Al-Qáhir (1.ª volta)	899-950	929
Al-Muqtádir (2.ª volta)	895-932	929-932
Al-Qáhir (2.ª volta)	899-950	932-934
Ar-Radi	909-940	934-940
Al-Muttaqui	908-968	940-944
Influència búyida
Al-Mustakfi	905-949	944-946
Al-Mutí	913-974	946-974
At-Ta'i	932-1003	974-991
Al-Qádir	947-1031	991-1031
Al-Qa'im	1001-1075	1031-1075
Influència selyúcida
Al-Muqtadi	1056-1094	1075-1094
Al-Mustázhir	1078-1118	1094-1118
Al-Mustárshid	1092-1135	1118-1135
Ar-Ráshid	1109-1138	1135-1136
Renaixença militar abasí
Al-Muqtafi II	1096-1160	1138-1160
Al-Mustányid	1124-1170	1160-1170
Al-Mustadí	1142-1180	1170-1180
An-Násir	1158-1225	1180-1225
Invasió mongola
Az-Záhir	1175-1226	1225-1226
Al-Mustánsir	1192-1242	1226-1242
Al-Musta'sim	1213-1258	1242-1258

Califa abasí d'El Caire	Vida	Regnat
Domini mameluco bahrí
Al-Mustánsir II	c.1210-1261	1261
Al-Hákim I	c.1247-1302	1262-1302
Al-Mustakfi I	1285-1340	1302-1340
Al-Wáthiq I	¿-1341	1340-1341
Al-Hákim II	¿-1352	1341-1352
Al-Mu'tádid I	¿-1362	1352-1362
Al-Mutawákkil I (1.ª volta)	¿-1406	1362-1377
Al-Musta'sim	¿-1389	1377
Al-Mutawákkil I (2.ª volta)	¿-1406	1377-1383
Domini mameluco buryí
Al-Wáthiq II	¿-1386	1383-1386
Al-Mu'tásim	¿-1389	1386-1389
Al-Mutawákkil I (3.ª volta)	¿-1406	1389-1406
Al-Musta'in	1390-1430	1406-1414
Al-Mu'tádid II	¿-1441	1414-1441
Al-Mustakfi II	1388-1451	1441-1451
Al-Qa'im II	¿-1458	1451-1455
Al-Mustányid	¿-1479	1455-1479
Al-Mutawákkil II	1416-1497	1479-1497
Al-Mustamsik (1.ª volta)	¿-1521	1497-1508
Al-Mutawákkil III (1.ª volta)	¿-1543	1508-1516
Al-Mustamsik (2.ª volta)	¿-1521	1516-1517
Al-Mutawákkil III (2.ª volta)	¿-1543	1517

Vore també

• Art abásida
• Banu Hashim i hachemí
• Emirat de Còrdova
• Escoles i branques de l'islam
• Al-Mukhtar (en la Wikipedia en anglés)
• Chiïtes caisanitas
• Quarta Fitna

Bibliografia

• Chandler (2013). 3000 Years of Urban Growth (en anglés), Ámsterdam: Elsevier. ISBN 9781483271255.
• Crossley, Pamela Kyle (2019). Hammer and Anvil. Nomad Rulers at the Forge of the Modern World (en anglés), Lanham: Rowman & Littlefield Publishers. ISBN 9781442214453.
• Findlay, Ronald (2006). «Demographic Shocks and the Factor Proportions Model: From the Plague of Justinian to the Black Death», Eli Heckscher, International Trade, and Economic History (en anglés), Cambridge: MIT, pp. 157-198. ISBN 9780262062510.

• Findlay, Ronalds (2016). The Economics of the Frontier: Conquest and Settlement (en anglés), Nova York: Springer. ISBN 9781137602374.
• Fusi Azpurúa (2012). Història mínima d'Espanya, Mèxic: Turner. ISBN 9788415427650.
• Hassan (2002). Velocities of Zero: Conquest, Colonization, and the Destruction of Cultures (en anglés), Toronto: TSAR. ISBN 9781894770026.
• Issawi, Charres (1981). «The area and population of the Arab empire: an essay in speculation», Udovitch, A. L. (ed.). The Islamic Middle East, 700-1900: Studies in Economic and Social History (en anglés), Princeton: Darwin Press, pp. 374-396.
• (1980) Atles of world population history (en anglés), Harmondsworth: Penguin.
• Scheidel, Walter (2020). «The Scale of Empire: Territory, Population, Distribution», Christopher Alan Bayly, Peter Fibiger Bang, Walter Scheidel (ed.). The Oxford World History of Empire (en anglés), Oxford: Oxford University Press, pp. 91-110. ISBN 9780199772360.
• (1997).International Studies Quarterly.XLI(3)

492-502.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Califato abasí.

Predecessor: Califato omeya	Califato abasí 756 - 1258 Enfrontat al Califato fatimí (909-1171) i al Califato de Còrdova (929-1031)	Successor: Conquista mongola i desaparició del Califato (Califato abasí d'El Caire)
Predecessor: Califa abasí (Bagdad)	Califa abasí d'El Caire 1261 - 1517 Càrrec nominal baix protecció del Sultanato mameluco d'Egipte	Successor: Califa otomà (Estambul)